LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

(…) Òstia, Ginjinha!. Ja no recordava el que em va agradar la ginginha quan la vaig comprar a Lisboa (pfff… quan de temps). I que poc ens va durar l’ampolla… Ens la varem pulir amb la Hanneke, el Salva, el Fly, el Joanillo i la penya en una nit (…) Potser ara l’Alberto veurà el meu e-mail i me’n portarà una (…) Ja no ho recordava. Com canvien les coses… Ara surto els divendres amb el cotxet de la nena. Ara no fumo (again). Ara toca Elefantentreffen (again too). Ara els pisos valen menys diners, ara la feina pinta magra (bé, abans també pintava magra). Ara torno a tenir carnet B. Ara t’escolto. Ara tinc menys cabell. Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li darem un tall.

(…) I el Millet que pagava als partits de tort i dret, i les fundacions dels collons repartint-se el botí … I els cabrons de Santa Coloma i (…) I l’imbecilitat de l’ex-President que va i diu (li diu al Xavier Bosch… Al seu programa) que d’això millor no parlar-ne… Diu que s’ha de deixar córrer per no pendre tots mal(¿?!!) El “això ara no toca” en versió vell penós que (ara sí) repapieja (…) I els de Valencia, Gurtel, Alcorcón i totes les merdes que no sabem ni sabrem. però això sí… O’clock (i sovint trimestralment) tots nosaltres seguim pagant (…) Per cert President… I tant que toca… Ja triga a començar a explicar-ho tot… I si ara prenem mal, doncs mala sort (haber pedido muerte).

(…) I potser faré lo de comprar-me 10 vinils i un tocata… Els deu vinils de la meva vida i un tocata per escoltar-los (…) Qui collons em manava desfer-me dels discos (ostia!)

(…) I a Madrid… A Madrid estan molt millor que aquí (només és un weekend, però la sensació és que a Barna ens quedem el pitjor de tot)… I la meva nena (…) I l’Asther i el Martí (que gran està el Martí) (…) (I la Sertralina) ja m’acostumo a la seva abséncia, mentre m’acostumo al mal de cap que em provoca la seva abséncia (…)

I RAC 1(!?) Diu l Silvia que van citar el meu (altre) blog. Mola… I la MP em diu que a veure si actualitzo… I té tota la raó…Se m’acumulen les idees… S’està convertint en una feina gegantina (…)

                              (…) I a més (com sempre) em disperso (potser la no Sertralina ajuda) i em fan mal els ronyons, i pixo molt, i tinc gana, i ganes de fumar i de dormir ( crec).

(…) nananana,nananana…gigaantic, gigantic, nanananaa… Deia una preciosa cançó del Pixies.

Em penso (bé de fet n’estic segur) que aquesta cançó no és del Doolittle (és del Surfer rosa), pero si haig de triar només 10 vinils, dels Pixies agafaré el Doolittle… I dels Violent Femmes el Never Tell (…) I Ten de Pearl Jam, The queen is death dels Smiths, quasevol dels Ramones, algún dels Who i un dels Cult (1,2,3,4,5,6) (…) The Jam? Guns&Roses?AC/DC?The Clash?Joy Division? the Cure? Radiohead?REM?Led Zeppelin? (…) Pffffff….

(…)

Sempre dius que alguna cosa falla, i jo començo a creure que aquest és el teu pla a llarg termini. Independentment del que et faci feliç, independentment del que vulguis… Ets tan fotudament especial.

Llàstima que jo no sigui tan especial.

Potser és el diable, entre nosaltres, o putes al meu cap, putes a la meva porta, putes al meu llit (…) Ell va dir-me, Oh! no. Jo no!. Ets cara a cara amb l’home que va vendre el món… Jo vaig riure, vaig donar-li la ma, i vaig fer el camí de tornada a casa (…)

(…) Pubilla Casas. Un nen amb pinta de fill li explica a una colombiana amb pinta de mare que -” Ya se contar en inglés… Mira… One, two, three, quatre, five, sis, seven, vuit…” (…) Gavarra. Una parella amb samarreta de la selecció d’Ecuador i pinta d’Equatorians fa carantoines al mes petit dels tres nens amb pinta de fills que els acompanyen (…) Cornellà. Un negre d’accent cubà i pinta de cubà parla amb un altre home amb pinta de marroquí sobre no se que de Vodafone i d’una calaixera (…) I el viatge ha passat en un tres i no res (…) Començo a pensar que -com dirien o podrien dir els Antonia Font- jo gairebé ja no sóm d’eixe món (…) Però és que aqueix món m’encanta…

(…) Vull que em besin -como tu sólo sabes- i cuinar amb oli d’oliva (…) I no se me’n fotrà -mai- si les coses són bones o dolentes… I potser les meves fotos són com les d’un ximpanzé qualsevol, però jo segueixo creient que no (…)

I arribats aquí sembla el mateix comprar un diari que llegir un pamflet. Veure jugar al Ricky que un ninot qualsevol. La roba ben feta o la que es desfila a la primera rentada (…) Espero veure -i gaudir- sempre la diferència entre llegir Anne Rice o Amin Malouf… I sí. Només són fotos, petons, menjar, llibres, TV  (…) Tot s’assembla, però no tot és el mateix.

nnnnnnn

(…) Al programa del Buenafuente, l’Eduard Punset i el Leopoldo Abadía parlen de crisi de valors. I sona retòrica -mediàtica- però és cert (…) Poc importa ja si un diari hiperpremiat (4 Pulitzer!) i amb 150 anys d’història tanca, o si l’escombra està -ben- fabricada a Granollers o és una escombra de merda (wrong made in China).

Tant se val si volia ser un gran periodista. I més tard periodista. I més tard treballar (…) I ara miro enrere i veig que ho vaig fer. I que sóc un bon professional. I que això ja no importa… Ho tenim fotut tots plegats. Fins i tot els jovenets descarats que es pensen que es menjaran el món (em penso que el que menjaran és una bona dosi de merda).

I alguns s’hi resisteixen, i segueixen posant etiquetes tipus “vedella gallega” a les safates del súper. I d’altres aposten per tornar a vendre o fer alguna cosa de qualitat (…)

Ves a saber què pensaran i com viuran els que ara estudien. Potser fins i tot viuran a un món millor (…) Potser jo treuré -de nou- forces i m’enfrontaré de nou a tot aquest mecanisme que ens empeny al buit.

(…) Caram quin debat que tenen a RAC1… Parlen dels nervis del futbolistes del Barça que acaben contracte l’any vinent. De la incertesa… Fins i tot surt la paraula crisi (¿?)

És clar que -han de parlar- és una tertúlia, i el llistó estava considerablement alt (…) Després de futbolistes que tenen una religió pròpia, amb un Deu (cocainòman). Després de les rodes de premsa de Van Gaal, de la panxa de Ronaldinho, del fitxatge de Figo pel Madrid, els 76 milions d’Euros de Zidane, les columnes del Cruyff, les portades del Marca i l’Sport, els ultres als camps (…) Després de denúncies de violacions, després del Dr. Cabezas, després del Maradona de los Cárpatos, del tridente, de Los Cuatro Fantásticos, de Lo Pelat, del Maradona de los 60′, del Pelé de Centroamérica, de Romerito (…) Jesús Gil, Naranjito, Els partits comprats a França (…) Després de la Liga de las Estrellas, el Lopera, les agressions, Schuster entrenador, els àrbitres freaks, el sossi, l’entorn, el Minguella, el racisme, les Federacions casposes, la guerra de les teles, els Raúlistas, pelotazos immobiliaris, Canaletes, els futbolistes fashion victim, el nen mort per una bengala (…) Goicoetxea “El carnicero de Bilbao”, el pentinat de Valderrama, segrestos a jugadors i famílies de jugadors, Assassinats, “el fútbol es así”, el catenaccio, les comissions, el “concurs” de celebracions estúpides, l’”Urruti t’estimo”, la final del Barça a Sevilla, el Dream Team, el camió de Walter Pandiani, Kluivert a la gala MTV, Joaquín vestit de torero a Interviu, Julio Salinas, periodistes fanàtics, agents FIFA…

Escric des de una biblioteca nova de trinca… Tot i que el WIFI -també nou de trinca- és insuficient per tots els usuaris (…) Nova!, i al costat de casa!. Biblioteca Marta Mata (¿?)

Resulta que la Marta Mata -a la que no tenia el plaer de coneixer, més enllà de coneixer el nom- va viure de ple la República… És preciós el que ella mateixa va explicar l’any 2006 a la Biblioteca Nacional (…)

M’impressiona el que conec de la república. Sobretot cóm es vivien l’educació i la cultura(…) Un intent valent i orgullós de posar-nos al capdavant d’Europa (…) Van projectar més de vint mil escoles públiques, van fer -diuen els historiadors- el millor pla professional pels mestres que ha existit mai i van intentar eliminar l’analfabetisme d’España (…) I no s’en van sortir (…) Però alguns van quedar impregnats de tota aquella meravella (…) Alguna esquitxada d’aquella marea fins i tot ens ha arribat a nosaltres (…) Una immensa marea roja, que va arribar un 14 d’Abril del 31.

(…) Sembla que haurem de posar cadenes. La ruta cada cop és mes perillosa (…) Sembla que ara la solució als problemes econòmics del món serà poder fer fora als treballadors amb més facilitat. O que cobrin menys atur (…) Sembla que es tracta de negar la situació. De fer veure que no és tant com sembla (…) Potser fins i tot el diner públic -que és de tots, of course- finalment serà necessari per ajudar els bancs i multinacionals.

I és clar! que tant se’ls en fot a ells (…) Si no perdran pas la feina -ells- ni els pisos… Són els aturats i sense subsidi els que perdran els pisos… Que evidentment es quedarà el banc -sota preu- i augmentarà un patrimoni, que quan tot això passi ja miraran de vendre als fills dels morts de la crisi… Ja s’ocuparan ells que la propera generació tingui crèdit i feina per comprar (…) Peró és clar… Als seus fills no els caldrà el crèdit. Seran rics.

I les grans ments pensants ens diuen que ens cordem el cinturó, que posem les cadenes i -si podem- que omplim el dipòsit de benzina (…) Em sembla que el que de debò ens caldrà -amb aquest tipus de gent al capdavant de l’economia- serà portar el cotxe equipat amb un bon sistema d’Airbags (…) I jo -com tants altres- sóc dels que van en moto -de sempre- i no tinc ni tant sols l’Airbag. Doncs jo, hauré de confiar en ser prou bon conductor per no ostiar-me en aquesta carretera tant xunga.

Ho sento petitona (ho sento molt). No se que més dir-te. Jo no volia que el món que et queda fos així, però és que per aquí només pensen en els diners -vivim la societat del pelotazo- i no els importa ni el futur ni el passat (…) I tant se’ls fot als rics que cada cop hi hagi mes pobres… Sempre que els pobres tinguin crèdit per comprar el que ells fabriquen… I tant se val si el món s’en va a la merda… L’important és guanyar mes i tenir mes (…) Ho sento filla. I no. No em rento les mans… Però és que no puc fer-hi més (…) No!. No em rendeixo. Només és que no se que fer (…) I no sóc perfecte jo -ni de lluny- però tranquil·la petitona, igual de lluny estic de ser com ells.

Em penso que és un patchwork (…) És una tècnica d’ensamblatge… Els millors fent-ho són els Amish… Li preguntaré a la Julia -la dona del Joavel- que en sap un munt (…)

La vida -La meva vida- és patchwork (…) Patchwork de Clics de Famóbil, Mazinguer Z, cervellets fregits, llengua arrebossada, llet Letona, àlbums de la lliga, ordinadors Spectrum, llenguatje Basic, gimnasia correctiva, EGB, Peta Zetas, Madelman, Big-Jim, bicis de 3 marxes, hores dins un R7, processionària dels pins, hores de sol (sense crema), piscines hiper-clorades, bambes pudentes, tardes al cine Romero o Continental o Balañá (…) Come Discos, xiclets Boomer, Carlus i Franciscus, Don Micki, V, Starsky & Hutch, Gremlins, ET, La Bola de Cristal, Pipi, pastelitos, cassetes de Parchís, cinExin, TBO, Naranjito, Blandi Blub, polos Dracula, Geyperman, Marco, Heidi, Nocilla, gats, pares separats, revistes porno, orxata, futbol al pati, cupons de la ONCE, patates del Crep Bar, brioxos del Baltá, Carrusel Deportivo, màquines d’escriure, Spagetti Dance, acetona, francès al cole, Derbi Diablo, Pinedes, Floquet de Neu, estiu, “Tarzán” Migueli, Sofà d’escay (…)

Retalls de records. Desordenats. Ensamblats en un tot (…) I ara l’ Emma, la Ruth, el Bruno… Noves peces per afegir (…) Emma… També haurem de fer un munt de peces per al teu tapís (…)

(…) Les coses no son fàcils per ningú -que dirien els Antònia- i jo no en sóc una excepció. No pinta bé. El tema feina no pinta gens bé (…) I no es tracta de subsistir o no. Ni de superar -de nou- la prova (…) Es tractaria de viure sense pensar sempre en feina, diners, hipoteques, despeses, autònoms, facturació…

(…) Es tractaria de viure -fàcil o difícil- sense que tot fos sempre el mateix (…) Es tractaria de què -per fi- es veiés que encara que poc a poc, l’espècie encara està en procés evolutiu.

(…) I potser avui no és el millor dia per escriure d’això (…) Avui el cap el tinc ple de negre… La incertesa m’arracona i no em deixa gaudir de les coses (…) I hòstia!. ja la conec aquesta sensació. Massa anys -des de el 90- que la visc… Dins el meu món es diu ansietat -o sertralina- i sincerament; És una puta merda (que odio).

(…) I sí. Les coses no són fàcils per a molts altres. I per a molts altres són molt més difícils. I al cap i a la fi, jo sempre m’he guanyat la vida (…) Curiosa expressió -guanyar-se la vida- (…) Quina vida? El dret a la vida o a la bona vida? La millor vida?

(…) Molt bé. Accepto el joc. Me la guanyaré. Però, hòstia… Un cop guanyada que també em deixin fer-la servir… Simplement viure.

A veure… Diuen al Telenoticies que al 2018 hi haurà un 53% de nens i avis i un 47 % d’adults en edat laboral. O sigui jo (com jo, vull dir)… I sembla ser que això no havia succeït mai (¡!) Mai abans hi havia hagut menys treballadors que nens i jubilats.

(¿?) I l’atur?, la crisi, EROs, deslocalitzacions, precarietat, ETTs, subcontractació (…) No ho entenc. Si hi ha menys gent per treballar cóm és que cada cop hi ha menys llocs de treball i més atur… I l’economia creix?. I els nens i avis tindran uns serveis i pensions amb les aportacions dels que treballen? (…) No entenc res. Juro que no entenc res! (…) Potser hauré de seguir sent nen… I si no, mirar de ser mosca.

(Bé) Ja sé que t’ho he dit més d’un cop, però és que la història m’agrada (…) No és pas normal, que l’exèrcit alemany portés una moto de fabricació anglesa. De fet, això no era així, però per al rodatge de “La Gran Evasión”, per a l’escena de la fugida en moto, amb Steve McQueen -que sí tenia doble- van optar per conduir una Triumph (…)

Era més potent i maniobrable per a les exigències de l’escena… així que van agafar-ne una i la van maquillar perquè semblés una moto de guerra alemanya (…) M’escoltes?. Sí. Ja sé que ja ho saps… Però és que a mi m’agrada molt aquesta història…

(…) Doncs sí. La moto de la pel·li és una Triumph. Una T6… Una de les variants de Thunderbird… I l’expert pilot McQueen sí tenia un doble -tot i que la llegenda diu que no- que es deia Bud Ekins (…)  La moto en qüestió està a un museu (…) No… La meva era una Legend -de tres cilindres- igual que la Tiger que tinc ara… La Thunderbird T6 en tenia 2… Tot i que als anys 90 la van fabricatr amb 3 i ara la tornaran a fer bicilíndrica (…)

Que sí… Que ja callo…

(…) 31′ ha trigat el Telenoticias d’Antena3 a parlar de Gaza. Dels mes de 700 assassinats. Això sí. Els 31 minuts han sigut de periodisme en estat pur, amb connexions en directe a infinits punts d’España per parlar de la neu (…) Doncs sí. Fa fred. Neva. És gener… Molt bé (…) I la gent de Gaza… Hauran pogut mirar la tele? -aprofitant les tres hores de treva-. Ja s’hauran assabentat que ha Madrid han tancat l’Aeroport? hauran vist els dramàtics directes des de la M40? (…)

(…) Art. 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans- ” Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat“- … Assemblea General de la ONU, 10 de Desembre de 1948 (…) I a mi em faltaven encara 20 anys per néixer. I ara -amb 38- veig cada dia a uns soldats de l’Estat Israelià que maten un munt de nens (Feliç aniversari assassins) I no puc ni imaginar-me que això passés a casa nostra. (…) I ells… Ells que ploren les seves víctimes. Víctimes d’uns terroristes -segons les seves paraules- que no tenen respecte per la vida i la pau (¡!) Ells, i no només ells -però també ells- son la vergonya dels éssers humans.

(…) I agafo un àlbum i miro les fotos… I jo que no he entès res durant 10 anys, ara resulta que per unes fotos ho entenc tot (…) fotos d’un pis que no conec - la Barceloneta, em diuen- I penso en el que significa, l’any, la situació (…) Ara si tinc clar perquè t’ho empasses (…) I jo que vols que hi digui -pensi-. El meu món -i el que vull pels meus- no és així (…) Jo no trago -tot i que ja he traga’t molt- no trago (…) Ni les coses son així. Per a mi les coses son l’amor, però també la dignitat i el respecte (…) I no trago.

I em penso que visc al marge d’això (…) Però només m’ho penso. Ja fa anys que em va esquitxar (mes o menys quan es va fer la foto de la Barceloneta)… I de vegades penso que ha passat molt de temps - i sí. N’ha passat molt- i que per fi estic al marge (…) I llavors sento una veu i un to que ja conec. Actituds corporals que ja conec. I merda -veig molta merda-… I per enlloc veig respecte. No se que és -tot i que sí se el que no és- (…) Alló és un mal fotògraf que fa la mateixa foto una vegada i una altra.

I collons!… Tot això em fa mal… Sort que tinc hora amb una simpàtica perruquera, amb la que puc parlar de nens i de gats (i una vegada més, oblidar tot això)… Torna a ser Nadal… Toca cantar nadales. I com diuen els Ramones -” Merry Christmas, I don’t want to fight tonight”.

No la conec de res. Em diuen que es diu Laura Alcoba. Em diuen que és un fenomen literari a França i Argentina. Que va viure amagada 7 anys amb la seva mare quan la dictadura Argentina (…) No la conec de res, però la reconec -no sé per què- i em presento… Haig de fer-li unes fotos (…) La trobo més o menys simpàtica, descuidadament sexi, lànguida i tímida (…) em fa venir ganes de llegir el seu llibre “La casa de los conejos“.

M’explica que va conèixer no sé qui -d’EFE- a Argèlia… Que si l’abric blanc quedarà bé a la foto (…) Li faig les fotos i m’acomiado… Ella diu que -”ha sido un placer“- (m’ho diu amb un curiós accent argentí)… I vull creure-la (…) Per a mi també ha estat un plaer… Un d’aquells plaers que de tant en tant tinc quan deu minuts donen per descobrir a una persona - Cóm el Sergi López, L’Amin Maalouf (…) Frank Rijkaar, Adolf Ratzka, Teo Angelopolulos, Palau i Fabre, Alba López, Ryszard Kapuściński- (…) Sens dubte em llegiré el llibre.

Sembla que a l’ajuntament de L’Hospitalet han decidit seguir el fructífer model econòmic que els últims anys ha imperat a tot el món -I del qual ja en coneixem el resultat- Sembla que també han decidit seguir l’estela d’ajuntaments com Marbella, o la mateixa Barcelona (amb el seu meravellós Hotel Vela).

Els socialistes de L’Hospitalet, amb una confrontació oberta amb l’Alfonso Salmerón - que és el Portaveu del grup d’ICV-EUIA de l’Hospitalet i Regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat!- Doncs han decidit tirar endavant un projecte per re-qualificar 200.000 m2 de zona verda (Can Trabal), en sol industrial…

(…) M’avergonyeixo dels polítics. I m’avergonyeixo del meu país. I m’avergonyeixo de la legislació del meu país.

Can Trabal és l’Únic - i últim !- espai agrícola de L’H…. Hi construiran unes torres d’oficines de 13 plantes !… Un concessionari de cotxes de luxe! i dos hotels!. A més (per un tema de legal del Parc agrari del Baix Llobregat), al fer això, s’hauran de regalar 13 Hectàrees al Prat.

(…) Vergonyós

I tot això ho fan per fer-nos el gran favor de re-definir la zona, i amb la col·laboració d’un paisatgista, fer un preciós parc - De merda- On fins ara hi havia un grandiós parc natural - I per descomptat molt millorable-.

(…) I ho faran torejant als veïns, a les entitats, a la premsa i a qui calgui… I potser els dimiteixi algún regidor - traïdor- pel camí…

(…) I jo l’únic que puc dir és -que a part de sentir molta vergonya- Els desitjo - Com diria la meva iaia- Un bon mal de ventre.

(…) I per si son tant insensibles que no saben de que tinc vergonya o de que parlo, tant sols aclarir, que la vergonya no la tinc per ells, ni per mi… La tinc pels nostres fill… El que pensaran de nosaltres quan haurem deixat aquest món.

Avui he Llegit (escrit per L’Isaac Lluch, de l’Avui) que l’Ultradretà Austríac (fatxa, homòfob i no se quantes coses mes) Jörg Haider, que va morir en accident de cotxe el passat dia 11, era homosexual… (¿?) (JUJUJAUAJUAJAUJAU).

Un altre Austríac, Franz Schubert (mort el 1928) va composar “La mort i la donzella“… Un quartet de corda… El nom d’aquest quartet també va inspirar (L’Any 1994) una molt bona pel·lícula de Roman Polanski.

(…) Aquests dies s’ha mort la mare d’un bon amic (…)

Jo… Jo he tocat un mort dues vegades… El meu pare (El pitjor record de la meva vida) i la tieta Nuri… Ella acabava de morir feia menys d’un minut, i em va donar la sensació que encara no havia marxat del tot… La tieta tenia una mirada per cadascun de nosaltres (cadascun del seus nets)…Ella, al mirar-me sempre em deia -” … Xavi…Ho se tot… L’amor et farà patir, però ets massa toçut… I jo, voldria, però no et puc ajudar”… Quan va morir el meu pare, la tieta, em va abraçar i em va dir -“ets massa jove per quedar-te sense pare”- … Aquell cop si que ho va dir amb paraules…

(…) També vaig veure morir la Julia. Una gran dona que va formar par de la meva vida (del meu entorn. De la meva família) molts anys… La nit que va morir, vaig veure les seves filles, caure sobre el seu cos com plomes lleugeres (és l’abraçada mes tendre que he vist mai)… I jo no podia plorar (em vaig bloquejar).

(…) I el Ricardo (el preciós Ricardo)…Que va morir tant jove… I l’únic que se m’acut fer (i dir) es estimar i cuidar la seva estimada i el seu fill (preciós com el seu pare).

La meva estimada (estimada Marta),em va explicar que va estar a punt de palmar-la quan tenia 8 anys. Ho sabia i no recorda que es preocupés gaire tot i que veia els seus pares plorar. Potser no s’ho acabava de creure, això que una nena es pogués morir… Jo no puc ni pensar-hi… Imaginar-me-la a ella (la meva Marta), de nena, a punt de morir m’encongeix l’estómac (no ho soporto).

(…) No és que hi pensi molt en la mort… Algun cop (com tothom).

Peró prefereixo mirar-li als ulls… I riure a la seva cara… I escriure-li una entrada al meu blog (i tocar fusta).

… Son les sis del matí. Encara és fosc i fa fred. Estic fumant la meva última cigarreta al pati d’armes del Castell de Montjuïc (se que és l’ultima perquè d’aquí a un moment m’afusellaràn). Tinc por (no vull que sembli que tinc por). Penso en la por i tracto de enganyar-la (penso en la familia…A veure si així la enganyo).

(…)

Llenço la burilla al terra i els dic als soldats “vamos ya”… Ells em miren…Alguns son joves, altres grans, però jo no podria recordar les seves cares. Tinc massa coses al cap i tot em va molt despresa (tot i que el temps corre molt a poc a poc).

(…)

Caminem pel fossar del castell… veig la lluna (un moment) entre els núvols.

(…)

No se com hi he arribat (no ho recordo) però em trobo davant la paret, a 6 metres d’un piquet de soldats que eviten mirar-me. Porto un vestit gris, sabatilles blanques i un mocador a la butxaca.

El tinent vol venar-me els ulls. No li dirigeixo la paraula però ho refuso… Miro de cara al piquet… escolto al tinent cridar “apunten”… Tinc por(i no en tinc alhora)… i pel cap em gira tota la vida… I crido fort (potser per espantar la por) PER CATALUNYA!…

I ja no escolto la detonació (tot i que em sembla sentir-la)… Ni tampoc escolto el tret de gràcia…

(…)

Quan jo era petit, i jugàvem amb els amics… Als petitons els deiem que eren ”de sucre”… Els deixavem formar part del joc, però no puntuaven (No se si era un a cosa nostra o era generalitzada) (…) (No se si m’explico)…

El Sito i el Jordi (germans del Jose Manuel), La Meritxell (germana de la Silvia), la Laura (la petita dels Suñé) i el Marc (el meu germà)… Ells eren els que sempre eren “de sucre”…

(…)

Les coses canvien, i les paraules i la manera de parlar… I algunes coses no haurien de canviar… Son molt boniques. Com els Carlus… On son tots els “Carlus” de quan jo era petit…. Perquè ara tots s’han convertit en Carles?. I on son les “grasioses”, que es bevien amb priorat dolç?… I els “mantecaus”(preciosa paraula que defineix a la perfecció un gelat)…

(…) Tot era mes dolç (potser mes plàcid)… Potser ara tot va molt mes ràpid… Potser hauria arribat el moment de reduir a 80 (i veure si així reduïm una mica la contaminació)… Potser hauriem de deixar que els petitons tornessin a ser de sucre.

“Liberation”. Xavier Bertral 2006

La historia mes bella del món, son 174 pàgines (en la edició butxaca)… 174 pàgines que tot i ser pseudo ciència, o ciència molt bàsica, a mi em van encantar. També està bé poder parlar de coses que no coneixes i no entens (del tot)… I sobre tot poder disfrutar-les… El cosmos és de tots (tot i que sembli ser yankee, rus i potser xinés)… I tots tenim el dret a participar-hi…També en som part.

- “Els àtoms escapats dels estels que moren, erren a l’atzar en l’espai interestel·lar i es barregen amb els grans núvols , al llarg de la Via Làctia, Així, l’espai es converteix en un veritable laboratori de química. Per l’efecte de la força electromagnètica, els electrons es posen en òrbita entorn dels nuclis atòmics per a formar àtoms. Aquests, al seu torn, s’associen en molècules tornat-se cada cop més pesades. Algunes molècules agrupen més d’una desena d’àtoms. L’associació de l’oxigen i l’hidrogen donarà l’aigua. El ozó , nitrogen i l’hidrogen formen l’amoníac. Trobem fins i tot la molècula de l’alcohol etílic, el de les nostres begudes alcohòliques, compost per dos àtoms de carboni, un àtom d’oxigen i sis àtoms d’hidrogen. Són els mateixos àtoms que més endavant , en la Terra, es combinaran per a formar organismes vius. Realment estem fets de pols d’estrelles”-.
(…)

Aquesta afirmació és preciosa… I no m’importa si és certa o no (del tot certa o no), així de simple o no… Jo vull ser pols d’estels!… I vull ser un gat… I vull ser català…. I vull ser atractiu… Vull ser creatiu… I vull ser dolç… I vull ser intel·ligent, I vull ser lliure, I vull ser motard (…) I em penso que mes o menys ja està… Vull ser feliç, i que els del meu voltant se sentin feliços d’estar a prop meu… (I de tant en tant pintar algun quadre vermell)…