LA FOTOSÍNTESI

Miro d’aprendre a estar content. A no mirar tot enfadat. A no esperar estar content per escriure el blog. Per pintar. Per somiar (…) Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma bla,bla,bla (…) I Mahoma sóc jo. I la muntanya és la muntanya, però tampoc és tanta muntanya. Muntanyes més grans s’han conquerit. O potser no s’han conquerit, però algú o altre hi ha pujat… I jo (sense sertralina), sóc més humà, menys serotonínic, però això no vol dir que no pugui enfilar-me a qualsevol muntanya (…) Ja ho he fet abans… I no tenia una preciosa nena per ajudar-me!. Una Emma per fer-me feliç.

Es que no se que dir-te gateta. Tot sona Pàmfil. Tot sona a baba (… ) Es que vaig flipar tant al veure’t. I la olor que no vull - ni podria- oblidar.

(…) I mira per on portaves un triplet sota del braç. Ai! l’avi si et veies. Si ho veies(…) Si veies com el Messi volava -pel damunt de Roma- mentre tu feies els primers àpats a base de calostre!

Potser sí que te m’assembles ( A mi i al teu avi)… No se… Tant me fa (…) Saps Emma?. Ja fa cinc dies que em vaig enamorar de tu (I ja somio el nostre sidecar).

Ets tu petitona, qui ahir va donar-me el somriure. Tu. Ruth (…) La princeseta que sempre s’emociona al veure’m. Tu (…) Tu que em coneixes bé. Que saps on són les meves debilitats - listilla- i em robes el millor de mi (…)

I et recordo caminant pel riu gelat, i escoltant les fades al bosc, una Heidi que crida “tiet!”, rient les pessigolles del tiet Ricardo i nerviosa esperant que surti l’Emma… I tu. Petitona. Ets tant petita. Després -gairebé- no recordaras res de tot això (…) I jo vull escriure-t’ho.

Saps Ruth?. Avui hem passat la tarda jugant… Amb el Circ de Lego. Fent la música i el repicar de tambors i el “tatXAN!” quan un número ens sortia bé (…) I tu m’has cantat la cançó de la primavera! i hem ballat donant voltes per marejar-nos! i vaja si m’he marejat! (…)

I t’equivoques Ruth. Quan siguis gran el papa sí serà el teu papa. I la mama, les tietes, i jo. Jo també seré jo. Aquestes coses no canvien (…) Ruth. Penses massa. Tan petita i ja penses massa (…) Petitona. M’ha encantat el petó volador. Dolç. Un petó que m’ha tocat l’ànima.

(…) Puc dir que ets bella, però tampoc aquesta és la paraula. La paraula que busco (…) I al Sud hi havia Saturn -i les seves llunes- però a mi només m’interessaves tu. Sempre tan a prop (…) I sí, ahir era un dia de nervis. Un dia trist, però jo vaig dispersar-me pensant en la teva pell, i la llum que desprenies, el fred a les orelles, Dione, Tetis, Tità, Rea…  i els anells en el mateix pla que els planetes i tot el cosmos, que demostren -diu el Wagensberg- el Moment angular (Què difícil d’entendre).

I vaig pensar en les coses que ens han passat, i que avui -ahir- érem allà, esperant l’Emma, mentre miràvem una lluna també preciosa. Dins del nostre moment, potser angular.

(…) El més dolç ets tu, nena de la panxa. El més amable del que m’envolta. El somriure que se m’escapa (…) Tots els nervis -que tinc- ets tu, Emma… Fer-ho tot bé. Que tot vagi bé (…) Em senta bé saber-t’hi allà dins. Imaginar-te.

(…) I a tot ens acostumem les persones… A tenir una nena dins d’una panxa -la panxa de la meva estimada- també (…) I t’hi acostumes tant, que fins i tot sembla difícil que un dia surtis d’allà dins (…) Per sort per la mare, sí que en sortiràs (…) I ja veurem si ets com jo t’imagino…

Ho sento petitona (ho sento molt). No se que més dir-te. Jo no volia que el món que et queda fos així, però és que per aquí només pensen en els diners -vivim la societat del pelotazo- i no els importa ni el futur ni el passat (…) I tant se’ls fot als rics que cada cop hi hagi mes pobres… Sempre que els pobres tinguin crèdit per comprar el que ells fabriquen… I tant se val si el món s’en va a la merda… L’important és guanyar mes i tenir mes (…) Ho sento filla. I no. No em rento les mans… Però és que no puc fer-hi més (…) No!. No em rendeixo. Només és que no se que fer (…) I no sóc perfecte jo -ni de lluny- però tranquil·la petitona, igual de lluny estic de ser com ells.

(…) Les coses no son fàcils per ningú -que dirien els Antònia- i jo no en sóc una excepció. No pinta bé. El tema feina no pinta gens bé (…) I no es tracta de subsistir o no. Ni de superar -de nou- la prova (…) Es tractaria de viure sense pensar sempre en feina, diners, hipoteques, despeses, autònoms, facturació…

(…) Es tractaria de viure -fàcil o difícil- sense que tot fos sempre el mateix (…) Es tractaria de què -per fi- es veiés que encara que poc a poc, l’espècie encara està en procés evolutiu.

(…) I potser avui no és el millor dia per escriure d’això (…) Avui el cap el tinc ple de negre… La incertesa m’arracona i no em deixa gaudir de les coses (…) I hòstia!. ja la conec aquesta sensació. Massa anys -des de el 90- que la visc… Dins el meu món es diu ansietat -o sertralina- i sincerament; És una puta merda (que odio).

(…) I sí. Les coses no són fàcils per a molts altres. I per a molts altres són molt més difícils. I al cap i a la fi, jo sempre m’he guanyat la vida (…) Curiosa expressió -guanyar-se la vida- (…) Quina vida? El dret a la vida o a la bona vida? La millor vida?

(…) Molt bé. Accepto el joc. Me la guanyaré. Però, hòstia… Un cop guanyada que també em deixin fer-la servir… Simplement viure.

Diu que els nens quan neixen porten un pa sota el braç (…) Diu tantes coses (…) Per què?. Què vol dir exactament?. N’hi ha molts de tipus de pans. No té res a veure un pa de motllo, un pa de figues o un pa dur… o un pa de pessic (…) I diu un munt de tonteries sobre la forma de les panxes de les prenyades (¿?) I no sé què dels nens de les mares i de les nenes dels les pares (…) Que vols que t’hi digui…

(…) També diu que els nens venen de París… I jo, el que sé de París és que m’agrada molt, que també allà (avui) és diumenge,  i que l’amic Luís -altra època camioner- que ha estat 20 cops a Paris, no ha vist la Tour Eiffel.

jfkjrfjrfr 

Una Emma. Dos Triumph. Tres tistres triges. Quatre dies i cinc nits. Sis Elefantentreffen. 7 nans. Vuit moments. 9 mesos. Deu exemples. Onze records. Dotze campanades. Dotze més un. Catorze idees. Quinze cançons. 16 viatges. disset petons. Divuit contes. Dinou minuts… Vint dits.

(…) Dinou fades. 18 gols. 17 cafès. Setze petons d’amor. Quinze pagues. Catorze somnis. Tretze ocasions. Dotze mesos. Onze intencions. Deu n’hi do. Nou motos. 8 nenes. Set vides. Sis jocs. Cinc d’Oros (…) Quatre gats. Tres miracles. Dos petitons… Una Emma (…)

(…) 

Tens raó petitó. Sembla mentida… (Dos anys i tanta raó!). Tantes veritats. De vegades les coses sí són blanc o negre. La veritat per davant (genètica del teu pare).

I sí!. El patge reial era lleig. Aquell tio semblava una bruixa dolenta. Allò no t’agrada. La Ruth fa risa. La mama i les tietes són Chórcoles. Els reis et duran una bicicleta. La Marta té la panxa gordita. Les natilles són boníssimes. T’has tirat otro pedete. Jo no em preocupo… I no marxo. La Susanita tenía un ratón… Un ratón chiquitín. La mama no té pirulina. Otra vez era aquell. M’has mossegat fluixet ( i m’has curat la pupa).

(…) I jo també t’estimo molt petitó.

(…) Arribo tard, papa; (com sempre) amb tu arribo tard.

Tard per presentar-te la Marta, la Ruth, el Bruno… per fer-te avi, per fer-te una bona foto amb el teu germà, per estimar-te com et mereixes, per anar un dia junts al Barça… T’encantaria veure com juga aquest any! (…) El cinquè any sense tu, ja s’acaba… I jo et trobo a faltar mes que mai.

Trobo a faltar les truites de patates i la teva obsessió per les corbates i les camises. Recordes papa? Recordes la corbata que et vaig regalar l’últim Nadal?. Recordes les fotos del dia que jo feia dos anys?… I tu m’ajudes a bufar les espelmes… Amb unes patilles dignes de tu… I de mi.

Joder papa!. Per què sempre (amb tu) arribo tard?.

“Liberation”. Xavier Bertral 2006

La historia mes bella del món, son 174 pàgines (en la edició butxaca)… 174 pàgines que tot i ser pseudo ciència, o ciència molt bàsica, a mi em van encantar. També està bé poder parlar de coses que no coneixes i no entens (del tot)… I sobre tot poder disfrutar-les… El cosmos és de tots (tot i que sembli ser yankee, rus i potser xinés)… I tots tenim el dret a participar-hi…També en som part.

- “Els àtoms escapats dels estels que moren, erren a l’atzar en l’espai interestel·lar i es barregen amb els grans núvols , al llarg de la Via Làctia, Així, l’espai es converteix en un veritable laboratori de química. Per l’efecte de la força electromagnètica, els electrons es posen en òrbita entorn dels nuclis atòmics per a formar àtoms. Aquests, al seu torn, s’associen en molècules tornat-se cada cop més pesades. Algunes molècules agrupen més d’una desena d’àtoms. L’associació de l’oxigen i l’hidrogen donarà l’aigua. El ozó , nitrogen i l’hidrogen formen l’amoníac. Trobem fins i tot la molècula de l’alcohol etílic, el de les nostres begudes alcohòliques, compost per dos àtoms de carboni, un àtom d’oxigen i sis àtoms d’hidrogen. Són els mateixos àtoms que més endavant , en la Terra, es combinaran per a formar organismes vius. Realment estem fets de pols d’estrelles”-.
(…)

Aquesta afirmació és preciosa… I no m’importa si és certa o no (del tot certa o no), així de simple o no… Jo vull ser pols d’estels!… I vull ser un gat… I vull ser català…. I vull ser atractiu… Vull ser creatiu… I vull ser dolç… I vull ser intel·ligent, I vull ser lliure, I vull ser motard (…) I em penso que mes o menys ja està… Vull ser feliç, i que els del meu voltant se sentin feliços d’estar a prop meu… (I de tant en tant pintar algun quadre vermell)…

La tv també és una font de coneixements inacabable… I no cal ser un gran seguidor dels documentals de la 2… Fins i tot fent zapping pots trobar-te amb curiositats que valen la pena.

(…) Doncs resulta, que a “hispania”, bàsicament hi ha dos tipus de peus. El grec i el romà… El grec és el que te el segon dit mes llarg que el dit gros, i el romà te els dits disposats en una perfecta escala de menor (el petit) a major (el gran)…

Això ho vaig descobrir ahir nit al C33. (…) I allà estic jo, assegut al sofà, amb la meva estimada…I d’ella tinc clar que te un peu grec (a la foto), però…I jo?…

Ràpidament em trec el mitjó (…) Grec!…El meu peu també és grec! (menys mal… Amb el que m’agrada a mi Grècia… Fins i tot parlo una mica de grec… Gracies a una fantàstica persona, La Ioulia, que ja no està entre nosaltres).

(…)

Però… I els galindons (juanetes)?… Son helénics?… Són helenics els meus hallux valgus?… Resulta que la formació de peu mes predisposat als galindons és la del peu Egipci… Però el meu peu és Grec (vull que sigui grec!)…Així que dedueixo que els meus avant passats eren grecs i egipcis (o no)… 

Així, que aquí estic jo!. Un català qualsevol, que adora Grècia i mai ha viatjat a Egipte, tot i tenir uns galindons (moderats), probablement d’aquell llunyà país.