LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

Tant GSMA i tant pagar-los per que es quedin, o per que vingui (Perquè dona riquesa, i feina diuen). I potser és cert, però mes feina donaria si els controladors d’ accessos, la gent de premsa, la seguretat, els fotògrafs i tants altres fossin d’aquí (…) I potser els hotels, els bars, els taxis, les putes i d’altres estan fent l’agost al febrer… Però és que jo tinc uns quants amics fotògrafs a l’atur. I resulta que també es paga aquesta fira amb els seus impostos (…) I tant català als cinemes i a les botigues (doncs) tampoc estaria malament que algú del saló parlés català (o fins i tot castellà!) i que no et fesin sentir-te imbecil (a cada moment) per treballar a casa teva (…) (no?)

(…) Que arrossega totes les misèries, fins la línia (que com deia el Baricco) on s’ajunten la terra i la mar. Arrossega fotògrafs cincuentons als que foten fora de diaris. I autònoms que rebaixen un 30 % les factures per poder seguir treballant (…) A la fi, tot acaba. I les joves promeses sobradament preparades (amb ulls ambiciosos) també… Ells també acabaran a la Platja. Envoltats de fulanos i menganos (…) Tots junts damunt d’una línia de sorra i escuma. Aquella línia (que deia el Baricco), on tota la immensitat de l’oceà, tota aquella massa immensa d’aigua, també acaba.. Hi ha un punt exacte on tot allò acaba.

(…) Òstia, Ginjinha!. Ja no recordava el que em va agradar la ginginha quan la vaig comprar a Lisboa (pfff… quan de temps). I que poc ens va durar l’ampolla… Ens la varem pulir amb la Hanneke, el Salva, el Fly, el Joanillo i la penya en una nit (…) Potser ara l’Alberto veurà el meu e-mail i me’n portarà una (…) Ja no ho recordava. Com canvien les coses… Ara surto els divendres amb el cotxet de la nena. Ara no fumo (again). Ara toca Elefantentreffen (again too). Ara els pisos valen menys diners, ara la feina pinta magra (bé, abans també pintava magra). Ara torno a tenir carnet B. Ara t’escolto. Ara tinc menys cabell. Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li darem un tall.

Ells (els del Spams de medicaments) deuen pensar que ara és un bon moment per vendre Prozac, Viagra, Zoloft, Lexapro i altres merdes. Ara, a s’hora baixa la gent busca l’ajut allà on pot (…) Jo miro d’estalviar una mica, els mitjans s’agrupen per apretar una mica als Zp’s i Rajoy’s Jutge-vedettes, El Punt compra per mirar de salvar-se del tall… I altres compren pastilles de colors a la Xarxa, sense saber massa del cert si el que es perdran és el que diu l’envàs (…) També un embolcall hi diu “L’Avui i El Punt sumen esforços” (…)També un dia algú va dir que “Apoyaré el Estatut de Catalunya…”(…) I alguns varem comprar la pastilleta (…) I em noto un pel marejat (Serà una sobredosi).

(…) I el Millet que pagava als partits de tort i dret, i les fundacions dels collons repartint-se el botí … I els cabrons de Santa Coloma i (…) I l’imbecilitat de l’ex-President que va i diu (li diu al Xavier Bosch… Al seu programa) que d’això millor no parlar-ne… Diu que s’ha de deixar córrer per no pendre tots mal(¿?!!) El “això ara no toca” en versió vell penós que (ara sí) repapieja (…) I els de Valencia, Gurtel, Alcorcón i totes les merdes que no sabem ni sabrem. però això sí… O’clock (i sovint trimestralment) tots nosaltres seguim pagant (…) Per cert President… I tant que toca… Ja triga a començar a explicar-ho tot… I si ara prenem mal, doncs mala sort (haber pedido muerte).

(…)

Sempre dius que alguna cosa falla, i jo començo a creure que aquest és el teu pla a llarg termini. Independentment del que et faci feliç, independentment del que vulguis… Ets tan fotudament especial.

Llàstima que jo no sigui tan especial.

Potser és el diable, entre nosaltres, o putes al meu cap, putes a la meva porta, putes al meu llit (…) Ell va dir-me, Oh! no. Jo no!. Ets cara a cara amb l’home que va vendre el món… Jo vaig riure, vaig donar-li la ma, i vaig fer el camí de tornada a casa (…)

I un altre que va com una moto (…) L’amic Alguersuari i el seu magnífic blog… Ja ho diu ell mateix sota la seva foto (…) i jo. Jo sóc un altre que va en moto… avui no… Avui he anat en tram… Trambaix… i he anat com una moto. Cabrejat amb la mediocritat d’una funcionària … Com una moto amb l’esperpent de foto d’Islamabad que he vist publicada… Com una moto amb el puto planE i la merda de pais en què vivim (…) I el mal de cap. No em marxa. Ja fa tres dies que l’arrossego. Potser vaig massa accelerat. Com una moto. Potser és de tant mossegar-me la llengua.

85 a 63! (…) Sembla que no caldrà fer un ERO a la selecció de bàsquet (…) No caldran solucions imaginatives per triar el tall del greix (…) Sense crisi… Tot és perfecte, i el sol sortirà per l’Est, i les plantes faran la fotosíntesi, i els index de pol·lució baixaran, i les indústries produiran més i més, i la gent (els carn i també els greix) consumiran més, i els senyors imaginatius de les empreses (potser) no voldran fer EROs, i els pares del nois de Sant Boi, o Sant Feliu, o Sant Sunsun Corda, podran mantenir fills (MVP o greix) que juguin a bàsquet, o juguin a fer diaris, o juguin a fer cotxes… Jugadors  Titulars, temporals, fixos discontinus o jugadors autònoms dependents? (…)

Què intel·ligents que són aquests que ens dirigeixen!. L’Atur baixa! (…) I a més les arques de l’Estat s’engreixen… Amb els impostos dels pringats que curren. O els que decideixen fer-se autònoms per poder currar (renunciant a cobrar l’atur) (…) Fins i tot les administracions s’omplen les butxaques amb imbècils com jo, que es fan autònoms, renuncien a l’atur i demanen capitalitzar-lo per pagar els autònoms… I ells, els grans administradors!, diuen que no compleixo els requisits! (que perjuro compleixo). Que faré la mateixa feina que feia i això no dóna un lloc de treball nou (!!!???).

Bé, a banda que queda el recurs, i el Síndic (off course)… M’ompliré de paciència i miraré de pensar que no sóc un imbècil que va fer-se autònom acollint-me als ajuts que (PER LLEI) em pertocaven, i que a dia d’avui… Em faig un fart de pagar IVA i IRPF i figuro a les estadístiques com a treballador… I això és perfecte pels que volen timar-me la prestació.

(…) Tu diràs!. És clar que no m’agrada. I menys la parafernalia de cables ordinadors i nervis (…) I en el fons tot és caspós i burocràtic i caduc (…) Tant me fot. És una feina com qualsevol altre. Una bona feina. Alimenticia (…) Poc importen les meves fotos, ni les bones fotos, ni les fotos… Tot és el mateix segons qui mira. O això diuen per aquí… bla bla bla fer les fotos amb un telèfon, bla bla bla Photoshop… bla bla Internet (diuen) (pfff!?) Gris!, però la meva vida és llums, colors, petons, cançons… i la meva filla. I d’aquí una estona plegaré i aniré a petonejar-la… I ja està… (Emma) El papa avui ja s’ha guanyat les garrofes.

M’has fet pensar Paco (…) Potser sí que parlo molt d’esports…

Ara que sovint vaig de romà per currar… Ara que no faig el que feia cada dia.. cada dia de la meva vida (…) Potser és -ara que no us veig sempre- que m’enyoro dels partits a altes hores, dels tambors de Badalona, de les tertúlies futboleres del tete (…) O potser el que m’agrada és veure els col·legues dels diaris, els companys -i amics- d’EFE, els amics de l’Avui (…) I m’agrada veure’ls cada dia i no només algun dia (…) Però les coses son així. Ara per ara -i potser sempre- seran així… Un dia de romà, un dia de periodista, un dia de romà, un dia de romà, un dia de romà, un dia de periodista, un dia de …

(…) I no!. No és la frase de comiat de la Maleni com a Ministra… És una frase feta que em fa gràcia per lo descriptiva que resulta (…) descriptiva del que hauríem de fer els pringats d’aquest món davant de la crisi (…) Descriu el que més ens costarà de fer i l’únic que ens alliberarà de què els mateixos d’abans ens agafin pels ous (vet aquí una altra frase descriptiva) i tornin a expremer-nos la sang.

I partio i doblao ja ho he estat diverses vegades. I aquí segueixo (…) I com diu un llibre -a la portada la vie est ailleurs (…) Potser -la vie- és alguna cosa que comença amb una dona, una nena a una panxa i un barret amb forma de món.

(…)

Diu el Google -que tot ho sap- que aixó és: lat=41.35636062561562 lon=2.068355977535248 (…)

I és fàcil. El Google és així. Tot ho fa fàcil (…) I el patracol de papers que m’han donat a l’INEM (o SOC o Treball) diu que és IMPORTANT que no confongui l’abonament trimestral de les cotitzacions amb càrrec a la prestació amb la subvenció de quotes que no anomeni “bonificacions” aquestes ajudes, perquè és un terme no correcte (¿¿??) ja que les bonificacions son competència de la Tresoreria General de la Seguretat Social (¿¡!?)

Em penso que soc mes tonto del que em creia (…) jo em feia per un tio normal. No massa estrany… Amb dues cames i tal, diríem… Un noi despert, diríem (…)

Necessito un papeleos map… He perdut el Nord. Necessito uns papers que siguin com el Google… Uns papers per tontos del s.XXI.

(…)

O millor, deixar-ho i dedicar-me a coses que fins i tot un tonto sap fer… Com estendre roba al terrat o escriure un Blog…

Què faria si tornés enrere? Què canviaria? (…) Res (supòs amb un somriure). Tot ho faria igual.

O potser, com a molt, seria un super llest amb Carrera i “invertiria” en un o dos màster econòmics per anar a una multinacional i aplicar unes teories yankees, i així descapitalitzar l’empresa, destruir llocs de treball, invertir en capital risc i presentar uns números que ni jo -super llest- entenc… Però em serveixen per tenir un cotxe caríssim, un telèfon caríssim, una vida caríssima, unes vacances caríssimes, uns coles dels nens caríssims i de tant en tant fotre algun polvo (bonus) caríssim… I ja m’estaria bé… I el dia que em despatxessin haurien de donar-me un pasta gansa, i no hauria de patir per la feina, perquè amb el currículum i els Màster totes les grans empreses se m’obririen de cames.

Si tornés enrere no voldria escriure amb rancúnia (…) Poder evitar-ho.

Poder escriure sempre de les pedres i les petxines que vaig collir al Delta. Escriure de colors, de l’amor, de motos, de gats… De com jugo amb els gossos del meus amics, de com somio cada dia que neix l’Emma (…) Escriure sempre el que em fa créixer (…) No deixar que la merda m’ofegui. No escriure amb rancúnia (…) Poder- evitar-ho.

BRAVO PERIODISTA!… Magnífica la actitud del Jorge Ibeas (ex) del Canal Bizkaia. Sí senyor… Ni Brave Heart, ni Manolete (…) I l’han despatxat -és clar- i m’imagino que li anirà bé… Fins i tot això potser el catapultarà al cim (i me n’alegro).

Perquè les coses -de vegades- són així. De vegades algú queda ben retratat. Mala sort nanos!… La xarxa corre molt més que els vostres cotxes -estratosfèrics- i ara un munt de gent sap, que darrera de la pasta, els telèfons i la gomina el que hi ha són uns cretins mediocres (…) La llàstima és que són ells els que manen… Però ja es veurà… Temps al temps.

(…) Joder quina cua a l’Oficina d’ocupació -ni molt menys tan divertit com a Full Monty- i fan curt de cadires… Uf els genolls! (…) Diu el noi de la taula 7 que ”si EFE és internacional o nacional” (…) Fullejo el certificat d’empresa que diu blablabla (…)

Diu el diari que diuen els manifestants que la culpa és dels mossos, i els mossos diuen que dels manifestants -i el Saura ja no sap què diu- i diu l’Ana que la Ruth ja fa 1m. d’alçada (…) Òstia! ara una dona li diu a la d’informació que “va usted a saber mejor que yo lo que tengo que hacer!” (¿?)

Quantes coses diu la gent… I ja porto aquí 1h i 1/2.

(…) Joder!. I què collons faig jo ara?. Vacances?… Sona a cachondeillo que em quedi sense feina i encara vinguin a dir-me que m’ho prengui com unes vacances (…) Hivernar. Això sí que seria profitós. I La puta d’oros! agafa’t tu les putes vacances!. I no em calen idees… Ja en tinc un munt… La primera seria anar demà a currar (…)

Collons… Que no dramatitzo… No parlo de sobreviure, o de tornar a treballar d’aquí a unes setmanes -o dies o mesos- o de ser autònom o de si sóc la polla. i si sóc un professional como la copa de un pino…. Parlo de demà.

Demà em llevaré amb ben poca cosa a fer i em cagaré en la mare que va parir la mala sort que he tingut tota la meva vida professional. I la merda d’anys que he perdut aquí i allà, i el munt de cops que he hagut de començar de nou. I la merda d’empreses que tenim -i que em penso ens mereixem-.

I demà serà cóm avui. Amb l’estranya sensació d’anar veien gent que estaà treballant, i jo no - Jo ja no- (…) Avui he pensat molt en Los lunes al sol (…) I demà toca martes al sol…

I demà tot serà una merda. I jo tornaré a escoltar el cd d’Amaral… I aquesta serà la prova més clara de que és un dia de merda.

I no!. No són vacances (…) I collons, ja se que m’en sortiré, però estic a l’atur i no de vacances.

(…) Vull que em besin -como tu sólo sabes- i cuinar amb oli d’oliva (…) I no se me’n fotrà -mai- si les coses són bones o dolentes… I potser les meves fotos són com les d’un ximpanzé qualsevol, però jo segueixo creient que no (…)

I arribats aquí sembla el mateix comprar un diari que llegir un pamflet. Veure jugar al Ricky que un ninot qualsevol. La roba ben feta o la que es desfila a la primera rentada (…) Espero veure -i gaudir- sempre la diferència entre llegir Anne Rice o Amin Malouf… I sí. Només són fotos, petons, menjar, llibres, TV  (…) Tot s’assembla, però no tot és el mateix.

nnnnnnn

(…) Al programa del Buenafuente, l’Eduard Punset i el Leopoldo Abadía parlen de crisi de valors. I sona retòrica -mediàtica- però és cert (…) Poc importa ja si un diari hiperpremiat (4 Pulitzer!) i amb 150 anys d’història tanca, o si l’escombra està -ben- fabricada a Granollers o és una escombra de merda (wrong made in China).

Tant se val si volia ser un gran periodista. I més tard periodista. I més tard treballar (…) I ara miro enrere i veig que ho vaig fer. I que sóc un bon professional. I que això ja no importa… Ho tenim fotut tots plegats. Fins i tot els jovenets descarats que es pensen que es menjaran el món (em penso que el que menjaran és una bona dosi de merda).

I alguns s’hi resisteixen, i segueixen posant etiquetes tipus “vedella gallega” a les safates del súper. I d’altres aposten per tornar a vendre o fer alguna cosa de qualitat (…)

Ves a saber què pensaran i com viuran els que ara estudien. Potser fins i tot viuran a un món millor (…) Potser jo treuré -de nou- forces i m’enfrontaré de nou a tot aquest mecanisme que ens empeny al buit.

(…) Nens escanyats amb persianes d’IKEA, gairebé escanyats amb estores romanes i enrotllables, escanyats amb jaquetes de xandall, escanyats amb un bressol… (Estic al·lucinat). Una agència Federal dels EE.UU -la CPSC- informa d’un munt de productes retirats per problemes de seguretat (…) El més sorprenent és la repetició constant dels problemes amb les persianes(…) Son així els Yankees. Potser viuran a una caravana, sense assistència mèdica, menjant merda, amb una pistola sota el coixí… Això sí. Ningú els treurà el dret a conduir un Ford de 8 cilindres o a demandar a un fabricant de persianes.

(…) Doncs no se que dir-hi. A mi em sembla que tots -tothom- hauria de comprar els productes d’aquí. Sempre que fos possible, és clar. Tampoc cal ser un talibà (…)

Diríem, que davant del dubte, sempre el d’aquí -o fet aquí- o tecnologia d’aquí, o menjar, o cotxes, vins, roba (…) I potser està mal vist -dins d’Europa- això(…) I mira tu… A França i a Italia ja han començat a donar diners a la industria de la automoció per que no deslocalitzi.

I això sí que em sembla malament. ni un duro! els donaria jo, però també els deixaria clar que si deslocalitzen que s’oblidin de vendre cotxes aquí.

Més que donar diners per que no marxin, el que faria seria premiar al comprador d’un cotxe fabricat aquí (…) No se. No se que faria… Moltes coses… Però el que faria és fer-les… Començar a fer-les.

I d’això sembla ser que s’en diu proteccionisme. I què? (…) Diuen els Placebo -a la cançó Protect me- alguna cosa tipus “Potser som víctimes de la sort. Recordes quan festejàvem?. Volíem beure i drogar-nos. I ara estem sols” (…)

Cert. Ara estem sols (…) I pot-se haurem de protegir-nos. O cuidar-nos.

(…) Caram quin debat que tenen a RAC1… Parlen dels nervis del futbolistes del Barça que acaben contracte l’any vinent. De la incertesa… Fins i tot surt la paraula crisi (¿?)

És clar que -han de parlar- és una tertúlia, i el llistó estava considerablement alt (…) Després de futbolistes que tenen una religió pròpia, amb un Deu (cocainòman). Després de les rodes de premsa de Van Gaal, de la panxa de Ronaldinho, del fitxatge de Figo pel Madrid, els 76 milions d’Euros de Zidane, les columnes del Cruyff, les portades del Marca i l’Sport, els ultres als camps (…) Després de denúncies de violacions, després del Dr. Cabezas, després del Maradona de los Cárpatos, del tridente, de Los Cuatro Fantásticos, de Lo Pelat, del Maradona de los 60′, del Pelé de Centroamérica, de Romerito (…) Jesús Gil, Naranjito, Els partits comprats a França (…) Després de la Liga de las Estrellas, el Lopera, les agressions, Schuster entrenador, els àrbitres freaks, el sossi, l’entorn, el Minguella, el racisme, les Federacions casposes, la guerra de les teles, els Raúlistas, pelotazos immobiliaris, Canaletes, els futbolistes fashion victim, el nen mort per una bengala (…) Goicoetxea “El carnicero de Bilbao”, el pentinat de Valderrama, segrestos a jugadors i famílies de jugadors, Assassinats, “el fútbol es así”, el catenaccio, les comissions, el “concurs” de celebracions estúpides, l’”Urruti t’estimo”, la final del Barça a Sevilla, el Dream Team, el camió de Walter Pandiani, Kluivert a la gala MTV, Joaquín vestit de torero a Interviu, Julio Salinas, periodistes fanàtics, agents FIFA…

(…) Potser sí, que em sento en fora de joc. A mida que els problemes s’apropen no se com encaixar-hi (…) Potser sí que hi penso massa. No puc evitar-ho.

És que el meu lloc ara és al teu costat -i de l’Emma- i no tinc ganes de malbaratar energia en coses de feina o diners (…)

No tinc ganes de ser un outsider (saps?). I potser hauré de buscar-me un espai al món. O potser les coses canviaran radicalment i tot s’arreglarà. O simplement tot serà simplement igual -diferent- que sempre (…)

Saps? M’angoixa saber-me en fora de joc (fora de lloc)… Però m’aguanto (…) M’aguanto -i si cal- m’aguantaré.

(…) Sembla que haurem de posar cadenes. La ruta cada cop és mes perillosa (…) Sembla que ara la solució als problemes econòmics del món serà poder fer fora als treballadors amb més facilitat. O que cobrin menys atur (…) Sembla que es tracta de negar la situació. De fer veure que no és tant com sembla (…) Potser fins i tot el diner públic -que és de tots, of course- finalment serà necessari per ajudar els bancs i multinacionals.

I és clar! que tant se’ls en fot a ells (…) Si no perdran pas la feina -ells- ni els pisos… Són els aturats i sense subsidi els que perdran els pisos… Que evidentment es quedarà el banc -sota preu- i augmentarà un patrimoni, que quan tot això passi ja miraran de vendre als fills dels morts de la crisi… Ja s’ocuparan ells que la propera generació tingui crèdit i feina per comprar (…) Peró és clar… Als seus fills no els caldrà el crèdit. Seran rics.

I les grans ments pensants ens diuen que ens cordem el cinturó, que posem les cadenes i -si podem- que omplim el dipòsit de benzina (…) Em sembla que el que de debò ens caldrà -amb aquest tipus de gent al capdavant de l’economia- serà portar el cotxe equipat amb un bon sistema d’Airbags (…) I jo -com tants altres- sóc dels que van en moto -de sempre- i no tinc ni tant sols l’Airbag. Doncs jo, hauré de confiar en ser prou bon conductor per no ostiar-me en aquesta carretera tant xunga.