LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

Miro d’aprendre a estar content. A no mirar tot enfadat. A no esperar estar content per escriure el blog. Per pintar. Per somiar (…) Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma bla,bla,bla (…) I Mahoma sóc jo. I la muntanya és la muntanya, però tampoc és tanta muntanya. Muntanyes més grans s’han conquerit. O potser no s’han conquerit, però algú o altre hi ha pujat… I jo (sense sertralina), sóc més humà, menys serotonínic, però això no vol dir que no pugui enfilar-me a qualsevol muntanya (…) Ja ho he fet abans… I no tenia una preciosa nena per ajudar-me!. Una Emma per fer-me feliç.

(…) I què hi farem… Tot el dinar parlant de motos, d’anar en moto, de coses de moto, de les nostres motos, d’altres que van en moto, dels propers projectes en moto (…) Els Diego David, Jordi, Eduard, Marc, Muns, Joavel, Eloi, Guixà, Jose, etc… Sempre acabem (i comencem) parlant del mateix (…) I penso en sidecars, en portar (un dia) l’Emma… Ja preparo l’últim cap de setmana de Gener, somio amb Guzzis, Triumph i BMW’s… I em miro blogs com el de l’amic Alguersuari… I un descobriment… La alfombra mágica…I truco al Joavel i parlem de motos, amics que van en moto (…) Sóc cansino… Motos, motos i més motos… I algún amic (…) Per cert Joavel. Ja saps a quina benzinera t’espero el 27/1/10… Et sembla  a les 8h?…

(…) I potser faré lo de comprar-me 10 vinils i un tocata… Els deu vinils de la meva vida i un tocata per escoltar-los (…) Qui collons em manava desfer-me dels discos (ostia!)

(…) I a Madrid… A Madrid estan molt millor que aquí (només és un weekend, però la sensació és que a Barna ens quedem el pitjor de tot)… I la meva nena (…) I l’Asther i el Martí (que gran està el Martí) (…) (I la Sertralina) ja m’acostumo a la seva abséncia, mentre m’acostumo al mal de cap que em provoca la seva abséncia (…)

I RAC 1(!?) Diu l Silvia que van citar el meu (altre) blog. Mola… I la MP em diu que a veure si actualitzo… I té tota la raó…Se m’acumulen les idees… S’està convertint en una feina gegantina (…)

                              (…) I a més (com sempre) em disperso (potser la no Sertralina ajuda) i em fan mal els ronyons, i pixo molt, i tinc gana, i ganes de fumar i de dormir ( crec).

(…) nananana,nananana…gigaantic, gigantic, nanananaa… Deia una preciosa cançó del Pixies.

Em penso (bé de fet n’estic segur) que aquesta cançó no és del Doolittle (és del Surfer rosa), pero si haig de triar només 10 vinils, dels Pixies agafaré el Doolittle… I dels Violent Femmes el Never Tell (…) I Ten de Pearl Jam, The queen is death dels Smiths, quasevol dels Ramones, algún dels Who i un dels Cult (1,2,3,4,5,6) (…) The Jam? Guns&Roses?AC/DC?The Clash?Joy Division? the Cure? Radiohead?REM?Led Zeppelin? (…) Pffffff….

El fin del verano siempre es triste -que cantaven aquells dels 80- i aquest any és mes cert que mai (…) Vist i no vist.

Prou -de moment- de pueblo i nens, de Lucias i Marias, de bicis i pilotes, de Síndria i presco, pipes i clares, gelats, aigua de la font, casa nova i casa vella, escales amunt escales avall, nen que dorm damunt meu o nena que dorm damunt meu, nen castigat i nena castigada, siesta o perdidos+siesta… Fins el proper any a la piscina i al riu.

(…) Prou de festes de llavis (Pfff)

Toca mirar les fotos. Viure un any dels somriures, i dels mil petons dels peques, del poc moreno que m’ha quedat al cos, de la il·lusió de tornar-hi aviat (encara que sigui un weekend), de la garrafa d’oli…

I ara -avui- a currar!. Collons quines poques ganes (…) Que hi farem… Ja ho deien aquells dels 80 -… siempre es triste-. Tornem-hi als problemes, la facuració i la merda de la grip A… Que m’acollona molt (i no puc evitar-ho)…

(silenci) de sobte necessari. Temps mort. I res s’atura. Tot segueix -el show debe continuar- i jo no vull saber-ne res (…) I el calor de les vacances arriba. Els 5 Kg de nena, la ITV 2009.

I jo -el silenci- i jo (…) l’Spam del collons- no s’atura. De fet es multiplica… I el que vull és poder mirar-me el món una mica de lluny. Respirar. Mirar al mar sense que que em vingui al cap la cançoneta d’Estrella tonight,tonight,tonight

(…) Mirar el mar i la seva remor, que poc a poc desapareix dins el meu cap, fins que ja no sento res. Fins que tot és blau. I tant sols distingeixo si soc dins o fora per la bromera de l’aigua al trobar-se amb la terra. Que m’explica que res no s’atura (…) tot i el silenci.

De nou segrestat per la Lisbeth Salander. No puc desenganxar-me d’aquest (tercer) llibre de Millenium (…) Un títol curiós… “La reina en el palacio de las corrientes de aire” (…) Títol o traducció curiosa. no se. El títol original és “Lufslottet som sprängdes” (ni idea de que vol dir) i que el Google -que tot ho sap- diu que vol dir “Lufslottet que explotó” (¿?) I Lufslottet diu -el Google- que vol dir lufslottet (i no avanço). Això comença a ser una investigació en tota regla. Una investigació estil Salander (…) Per enlloc hi surten reines ni palaus ni corrents d’aire (…) I això em fa pensar que fa dies que no puc obrir el balcó del darrere… Massa corrent d’aire per la meva reina.

(…) Tu diràs!. És clar que no m’agrada. I menys la parafernalia de cables ordinadors i nervis (…) I en el fons tot és caspós i burocràtic i caduc (…) Tant me fot. És una feina com qualsevol altre. Una bona feina. Alimenticia (…) Poc importen les meves fotos, ni les bones fotos, ni les fotos… Tot és el mateix segons qui mira. O això diuen per aquí… bla bla bla fer les fotos amb un telèfon, bla bla bla Photoshop… bla bla Internet (diuen) (pfff!?) Gris!, però la meva vida és llums, colors, petons, cançons… i la meva filla. I d’aquí una estona plegaré i aniré a petonejar-la… I ja està… (Emma) El papa avui ja s’ha guanyat les garrofes.

Tot el temps és caca, teta, còlic, bany… mirar-la. Mirar com dorm, somriu (quan somia)… Mirar-la quan no fa res (…) No existeix el temps sense ella. I passem quinze dies en un minut. Passen dues setmanes en una nit. I t’ha semblat una nit massa curta (…) I t’has llevat en semi consciencia per descobrir que ets hiper-pacient.

I a hores d’ara no se si és temps que sobra o que falta(…) Temps que no hi es. El temps del blog, de l’avorriment, el temps de quan arribes massa aviat a un lloc. Simplement ha desaparegut. Aquest temps ha desaparegut.

Es que no se que dir-te gateta. Tot sona Pàmfil. Tot sona a baba (… ) Es que vaig flipar tant al veure’t. I la olor que no vull - ni podria- oblidar.

(…) I mira per on portaves un triplet sota del braç. Ai! l’avi si et veies. Si ho veies(…) Si veies com el Messi volava -pel damunt de Roma- mentre tu feies els primers àpats a base de calostre!

Potser sí que te m’assembles ( A mi i al teu avi)… No se… Tant me fa (…) Saps Emma?. Ja fa cinc dies que em vaig enamorar de tu (I ja somio el nostre sidecar).

(…) Contagiar-me! vull contagiar-me del somriure de la  Nina (Mädchen lächelt). De la força del cor de la meva nena de la panxa. De la dolçor de la Marta

Agafar tot el que avui m’ha tocat la pell i quedar-m’ho (quedar-m’hi) per sempre (…)

I potser avui -també- oblidar la sertralina… I tenir una Wolksvagen California  per anar amb uns amics de viatge.

(…) I no!. No és la frase de comiat de la Maleni com a Ministra… És una frase feta que em fa gràcia per lo descriptiva que resulta (…) descriptiva del que hauríem de fer els pringats d’aquest món davant de la crisi (…) Descriu el que més ens costarà de fer i l’únic que ens alliberarà de què els mateixos d’abans ens agafin pels ous (vet aquí una altra frase descriptiva) i tornin a expremer-nos la sang.

I partio i doblao ja ho he estat diverses vegades. I aquí segueixo (…) I com diu un llibre -a la portada la vie est ailleurs (…) Potser -la vie- és alguna cosa que comença amb una dona, una nena a una panxa i un barret amb forma de món.

(…) Puc dir que ets bella, però tampoc aquesta és la paraula. La paraula que busco (…) I al Sud hi havia Saturn -i les seves llunes- però a mi només m’interessaves tu. Sempre tan a prop (…) I sí, ahir era un dia de nervis. Un dia trist, però jo vaig dispersar-me pensant en la teva pell, i la llum que desprenies, el fred a les orelles, Dione, Tetis, Tità, Rea…  i els anells en el mateix pla que els planetes i tot el cosmos, que demostren -diu el Wagensberg- el Moment angular (Què difícil d’entendre).

I vaig pensar en les coses que ens han passat, i que avui -ahir- érem allà, esperant l’Emma, mentre miràvem una lluna també preciosa. Dins del nostre moment, potser angular.

(…) El més dolç ets tu, nena de la panxa. El més amable del que m’envolta. El somriure que se m’escapa (…) Tots els nervis -que tinc- ets tu, Emma… Fer-ho tot bé. Que tot vagi bé (…) Em senta bé saber-t’hi allà dins. Imaginar-te.

(…) I a tot ens acostumem les persones… A tenir una nena dins d’una panxa -la panxa de la meva estimada- també (…) I t’hi acostumes tant, que fins i tot sembla difícil que un dia surtis d’allà dins (…) Per sort per la mare, sí que en sortiràs (…) I ja veurem si ets com jo t’imagino…

(…) Potser sí, que em sento en fora de joc. A mida que els problemes s’apropen no se com encaixar-hi (…) Potser sí que hi penso massa. No puc evitar-ho.

És que el meu lloc ara és al teu costat -i de l’Emma- i no tinc ganes de malbaratar energia en coses de feina o diners (…)

No tinc ganes de ser un outsider (saps?). I potser hauré de buscar-me un espai al món. O potser les coses canviaran radicalment i tot s’arreglarà. O simplement tot serà simplement igual -diferent- que sempre (…)

Saps? M’angoixa saber-me en fora de joc (fora de lloc)… Però m’aguanto (…) M’aguanto -i si cal- m’aguantaré.

Diu que els nens quan neixen porten un pa sota el braç (…) Diu tantes coses (…) Per què?. Què vol dir exactament?. N’hi ha molts de tipus de pans. No té res a veure un pa de motllo, un pa de figues o un pa dur… o un pa de pessic (…) I diu un munt de tonteries sobre la forma de les panxes de les prenyades (¿?) I no sé què dels nens de les mares i de les nenes dels les pares (…) Que vols que t’hi digui…

(…) També diu que els nens venen de París… I jo, el que sé de París és que m’agrada molt, que també allà (avui) és diumenge,  i que l’amic Luís -altra època camioner- que ha estat 20 cops a Paris, no ha vist la Tour Eiffel.

Hòstia! Quina bestialitat de dia… 15 hores… I les últimes 7 de guàrdia davant del jutjat, per acabar fent una més que dubtosa foto d’una furgona dels Mossos -Quin fred que feia!- a les tantes de la nit (…) Però ara -avui- això ja és historia. em toca caminar i punt.

L’objectiu són unes -crec- merescudes vacances… I tant se val si no hi ha camí. El fas i ja està (…) I el mal d’esquena me l’aguanto. I la mandra. I el mal de cap… Ara me l’aguanto. Ara toca caminar. I no mirar massa enrere -per no saturar-me- ni massa endavant. I tocar una mica de fusta -no sigui que tot s’esguerri-.

(…) Tan sols caminar. I sembla un bon dia per començar -com qualsevol altre- per que a la ràdio diuen que “hi ha normalitat a la majoria de vies”, tot i que també diuen que el proper any Espanya entra en recessió (uf).

Un dia en  què he retrobat una amiga (hola Rebeca), i on a casa estrenem un sabó de mans que vam portar en moto des de Plivitce… Un dia qualsevol (…) Un bon dia per caminar amb la meva estimada -i la nenapanxa- i anar a l’Eroski, i dinar d’hora… Avui també toca treballar.

I què hi farem… Aquest és el camí. I amb una mica de sort, no em tocarà doblar jornada -aquest cop que s’ho mengi un altre- i al futbol -espero- no farà tant de fred com em penso que farà… O almenys aniré mes preparat que ahir. O al menys les fotos valdràn més la pena.

jfkjrfjrfr 

Una Emma. Dos Triumph. Tres tistres triges. Quatre dies i cinc nits. Sis Elefantentreffen. 7 nans. Vuit moments. 9 mesos. Deu exemples. Onze records. Dotze campanades. Dotze més un. Catorze idees. Quinze cançons. 16 viatges. disset petons. Divuit contes. Dinou minuts… Vint dits.

(…) Dinou fades. 18 gols. 17 cafès. Setze petons d’amor. Quinze pagues. Catorze somnis. Tretze ocasions. Dotze mesos. Onze intencions. Deu n’hi do. Nou motos. 8 nenes. Set vides. Sis jocs. Cinc d’Oros (…) Quatre gats. Tres miracles. Dos petitons… Una Emma (…)

nknknnl 

Sona el Silvio Rodríguez -”Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada… o casi nada, que no es lo mismo pero es igual”- (…) I és preciosa aquesta cançó. I jo també tinc els meus “cants” que faig i desfaig per omplir el meu temps (…) I també -com el Silvio- Sóc feliç. Sóc un home feliç… I jo, també -”quiero que me perdonen por este día los muertos de mi felicidad”-.

I si no em perdonen doncs bé. Toca assumir-ho. Ja sóc grandet. Endavant les atxes (…) Em tocarà viure -com el Silvio- Lliure. A un pais on només es pot ser lliure i viure feliç… Igualment feliç.

Potser el que trobo a faltar són amics. Aquells que un dia van desaparèixer (¿?) Aquells que potser hauré de començar a considerar-los muertos de mi felicidad.

(…) Com qualsevol altre últim dia del 2008… Com qualsevol altres dia en que jo llegeixo l’última pàgina d’un llibre que m’obsesiona (…) Com tants altres qualsevol dies de 86.401 segons de durada (…) I com qualsevol altre dia amb el nas tapat (…) Un d’aquells dies que mentre esmorzo repasso els Blogs que m’agraden… Un d’aquells dies que no truco al Fly -tot i que avui potser si ho he fet-.

Com qualsevol altre dia amb Banda Sonora dels Who. Un altre dia qualsevol de 14ºC (out) i 19′7ºC (in)… De menjar macarrons i amanida… De estar enamorat (…) Com qualsevol altre dia en què penso en gats (…) Un dia qualsevol amb un nom -31- qualsevol.

I com qualsevol altre dia qualsevol, en què em dutxo en tres minuts… Esmorzo amb cafè sol… I penso que ja no fumo… I penso en dos noms (Guillem i Emma)… Qualsevol altre dia a Cornellà.

(…) Un dia qualsevol… D’aquells dies qualsevol… Per molt que -per força- hagi de ser una nit inoblidable. I -per força- hagi de ser el més original SMS i el de la festa més divertida… Jo sé que l’oblidaré. Per sort- Segur- que demà l’oblidaré (…) I recordaré altres coses, altres nits i altres dies qualsevol.

Potser sí, que seria millor oblidar (però) No vull. Aquest cop toca disfrutar- i recordar-. I serà l’any del petitó(na). Potser serà l’any que aniré a l’atur. Potser la crisi es cebarà en mi (…) Serà l’any més feliç , sí o sí (…) I tot el viscut -les històries- seran bones. Seran records -o el que siguin-però seran part de mi (…) I ho dic -escric- avui, amb el nas sec, un jersei XXL -enorme i nou-, escoltant un Cd de Névoa -que diu “he seguit el meu destí“-. I em penso que ahir vaig sopar massa (pfff) I això tot just acaba de començar (…) I encara em volta pel cap la discussió d’anit sobre sanitat pública o privada - que va guanyar la pública- i altres coses també em volten, però com va dir aquell, això avui no toca… Χριστός γεννιέται.

(…) Ha quedat totalment atrapat. El komandante Rampas ha quedat atrapat per la Lisbeth Salander… Les seves històries, els seus mètodes, el seu alias (wasp),  -fins i tot- pels seus pits nous, fins i tot la seva promiscuïtat (…) El Komandante ha quedat atrapat per un munt de coses que en principi no li agraden… Però això no importa. L’amor és céc (…) El -komandante- Rampas ha desaparegut dins les pàgines del Segon llibre de la trilogia Millennium.

El -suec- Stieg Larsson va fer de celestina, el -periodista- Mikael Blomkvist el va captivar i finalment l’escuàlida Lisbeth se l’ha fet seu (…) i ha desaparegut en un univers de paraules i misteris.

La -hacker- senyoreta Salander s’ha ficat dins del seu disc dur i ara és ella qui governa (…) El rampas no pot més que veure on el porta tot això (…) Veure on el porta “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina“, i les seves 749 pàgines.

Hoy es mi día (…) Me voy pal frio (…) Als esmorzars amb “Misterios” -altrament anomenats Mostachones-, a la tele que es veu fatal, la no cobertura del mòbil, el Brunito, els oms, la font, el Nemesio -i la resta-, les guatlles escabetxades… El fred a casa, el fred al carrer, llegir -molt-, La N211, el pà d’Alcorisa, el Brunito, El carrer “De La Cuesta” i la casa Ciércoles, el carrer Major i la nova casa Ciércoles, les “cocheras”, les joguines destartalades del nen, l’estufa de llenya, les birres a l’ACRO, les rises amb l’ Esther, els passejos amb la meva estimada, el Brunito, el patio, el escalón, el Brunito a totes hores, l’Angelines i els seus menjars, els nens amb galtes vermelles, el nas sec,  les mini-habitacions, el vent glaçat, els carrers buits, las tinajas del granero, el moble bar (bola del món), els pitillos sota la lluna, el silenci, el frontón, els fòssils, l’absència de notícies (…)

El silenci a la nit, el camió abandonat, les històries de gent i noms - on sempre em perdo-, el cel… La dificultat de navegar per Internet amb tant poca cobertura (…)

Me voy pal pueblo con alegría (…) Me voy pa Los Olmos, hoy es mi día…

Diu un col·lega -anònim- que el millor sistema de calefacció per un pis és el gas butà(¡!)… La bombona de butà(¿?). No se que dir…  A part de menjar-se l’oxigen que dona gust, el no menys perillós -exercici- de pujar la bombona per l’escala no garanteix cap millora al delicat estat de moltes esquenes… Això afegit al relatiu manteniment de les instal·lacions, i la estètica -falta de estètica- de les bombones al balcó… Doncs… No se que dir-li (…) Les seves raons tindrà (…) Potser és com l’amor de pare… Cec. D’aquells que et fan pensar que el teu fill és el mes guapo del món… Tot i ser una bombona de butà… Fet - que per altra banda- no te res a veure amb que l’estimis més que a res al món (…)

Les olives negres que em va portar l’Olivé, de Tarragona (curiós que fos l’Olivé) fa 15 dies que moren soterrades en sal gruixuda… Patiran la mateixa sort 15 dies mes… I després rentaré els seus cossos, els ungiré amb una barreja d’oli i all i ja les podré guardar (…) I descobrir si he estat capaç d’elaborar olives mortes… ελιές (…) I potser compraré una ampolla d’ Ούζο… I esperaré que arribi un dia de festa i sol, convidaré a la meva estimada -que no beurà ni una gota de licor- a fer un aperitiu al balconet… A la tauleta que vaig comprar -i transportar en moto- al Leroy Merlin (…) I potser estarem molt contents i farem l’amor…

I a mi no m’agrada matar!… Però he hagut de fer-ho… Era imprescindible… Si volia que tot això passés, el primer pas era matar-les…. I potser -i només potser- la fi justifica els mitjans.