LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

(…) Assegut a la terrassa, m’he fixat en aquell noi del meu costat… Igual que el Sabas! (tor i que la Marta diu que el clon del Sabas treballa amb ella) (…) I llavors ha passat una Maria Ortega (que també ha resultat ser una Asther)… I un instant més tard una com aquella del PP de la boca torta (¿?) I, ja fa dies, tothom està obsessionat si la nena s’assembla a mi o a sa mare (collons! A qui s’ha d’assemblar, sinó?) (…) I ara veig que m’ha escrit (un capritx) el Guso, que no s’assembla en res al Fly. Ni es coneixen… Però que a mi l’un em fa pensar en l’altre.

Ells (els del Spams de medicaments) deuen pensar que ara és un bon moment per vendre Prozac, Viagra, Zoloft, Lexapro i altres merdes. Ara, a s’hora baixa la gent busca l’ajut allà on pot (…) Jo miro d’estalviar una mica, els mitjans s’agrupen per apretar una mica als Zp’s i Rajoy’s Jutge-vedettes, El Punt compra per mirar de salvar-se del tall… I altres compren pastilles de colors a la Xarxa, sense saber massa del cert si el que es perdran és el que diu l’envàs (…) També un embolcall hi diu “L’Avui i El Punt sumen esforços” (…)També un dia algú va dir que “Apoyaré el Estatut de Catalunya…”(…) I alguns varem comprar la pastilleta (…) I em noto un pel marejat (Serà una sobredosi).

(…)

Sempre dius que alguna cosa falla, i jo començo a creure que aquest és el teu pla a llarg termini. Independentment del que et faci feliç, independentment del que vulguis… Ets tan fotudament especial.

Llàstima que jo no sigui tan especial.

Potser és el diable, entre nosaltres, o putes al meu cap, putes a la meva porta, putes al meu llit (…) Ell va dir-me, Oh! no. Jo no!. Ets cara a cara amb l’home que va vendre el món… Jo vaig riure, vaig donar-li la ma, i vaig fer el camí de tornada a casa (…)

I un altre que va com una moto (…) L’amic Alguersuari i el seu magnífic blog… Ja ho diu ell mateix sota la seva foto (…) i jo. Jo sóc un altre que va en moto… avui no… Avui he anat en tram… Trambaix… i he anat com una moto. Cabrejat amb la mediocritat d’una funcionària … Com una moto amb l’esperpent de foto d’Islamabad que he vist publicada… Com una moto amb el puto planE i la merda de pais en què vivim (…) I el mal de cap. No em marxa. Ja fa tres dies que l’arrossego. Potser vaig massa accelerat. Com una moto. Potser és de tant mossegar-me la llengua.

85 a 63! (…) Sembla que no caldrà fer un ERO a la selecció de bàsquet (…) No caldran solucions imaginatives per triar el tall del greix (…) Sense crisi… Tot és perfecte, i el sol sortirà per l’Est, i les plantes faran la fotosíntesi, i els index de pol·lució baixaran, i les indústries produiran més i més, i la gent (els carn i també els greix) consumiran més, i els senyors imaginatius de les empreses (potser) no voldran fer EROs, i els pares del nois de Sant Boi, o Sant Feliu, o Sant Sunsun Corda, podran mantenir fills (MVP o greix) que juguin a bàsquet, o juguin a fer diaris, o juguin a fer cotxes… Jugadors  Titulars, temporals, fixos discontinus o jugadors autònoms dependents? (…)

Que fàcil ser e-simpàtic (…) Joder quina putada Víctor… Leucèmia… Quina putada per a tu, per a tots (…) Que llestos. Capullos mediocres que penseuso sortir de la crisi retallant diners i drets als treballadors… Emprenedors, I+D, noves tecnologies… Mentides (…) Gossos de l’amo (…) Quina pena haver llegit ja tots els Millenium. Que fort que Tele5 mangui les fotos de la Pe i el Bardem (impunement). Tenir-te Emma (Joder leucèmia!) la casa i el poble i els nens i tot… Quina putada… Te n’has de sortir… No sé què dir, tinc el cap una mica massa ple. Massa liat… Per on començar la neteja. Endreçar

M’has fet pensar Paco (…) Potser sí que parlo molt d’esports…

Ara que sovint vaig de romà per currar… Ara que no faig el que feia cada dia.. cada dia de la meva vida (…) Potser és -ara que no us veig sempre- que m’enyoro dels partits a altes hores, dels tambors de Badalona, de les tertúlies futboleres del tete (…) O potser el que m’agrada és veure els col·legues dels diaris, els companys -i amics- d’EFE, els amics de l’Avui (…) I m’agrada veure’ls cada dia i no només algun dia (…) Però les coses son així. Ara per ara -i potser sempre- seran així… Un dia de romà, un dia de periodista, un dia de romà, un dia de romà, un dia de romà, un dia de periodista, un dia de …

(…) Joder!. I què collons faig jo ara?. Vacances?… Sona a cachondeillo que em quedi sense feina i encara vinguin a dir-me que m’ho prengui com unes vacances (…) Hivernar. Això sí que seria profitós. I La puta d’oros! agafa’t tu les putes vacances!. I no em calen idees… Ja en tinc un munt… La primera seria anar demà a currar (…)

Collons… Que no dramatitzo… No parlo de sobreviure, o de tornar a treballar d’aquí a unes setmanes -o dies o mesos- o de ser autònom o de si sóc la polla. i si sóc un professional como la copa de un pino…. Parlo de demà.

Demà em llevaré amb ben poca cosa a fer i em cagaré en la mare que va parir la mala sort que he tingut tota la meva vida professional. I la merda d’anys que he perdut aquí i allà, i el munt de cops que he hagut de començar de nou. I la merda d’empreses que tenim -i que em penso ens mereixem-.

I demà serà cóm avui. Amb l’estranya sensació d’anar veien gent que estaà treballant, i jo no - Jo ja no- (…) Avui he pensat molt en Los lunes al sol (…) I demà toca martes al sol…

I demà tot serà una merda. I jo tornaré a escoltar el cd d’Amaral… I aquesta serà la prova més clara de que és un dia de merda.

I no!. No són vacances (…) I collons, ja se que m’en sortiré, però estic a l’atur i no de vacances.

(…) Vull que em besin -como tu sólo sabes- i cuinar amb oli d’oliva (…) I no se me’n fotrà -mai- si les coses són bones o dolentes… I potser les meves fotos són com les d’un ximpanzé qualsevol, però jo segueixo creient que no (…)

I arribats aquí sembla el mateix comprar un diari que llegir un pamflet. Veure jugar al Ricky que un ninot qualsevol. La roba ben feta o la que es desfila a la primera rentada (…) Espero veure -i gaudir- sempre la diferència entre llegir Anne Rice o Amin Malouf… I sí. Només són fotos, petons, menjar, llibres, TV  (…) Tot s’assembla, però no tot és el mateix.

(…) Puc dir que ets bella, però tampoc aquesta és la paraula. La paraula que busco (…) I al Sud hi havia Saturn -i les seves llunes- però a mi només m’interessaves tu. Sempre tan a prop (…) I sí, ahir era un dia de nervis. Un dia trist, però jo vaig dispersar-me pensant en la teva pell, i la llum que desprenies, el fred a les orelles, Dione, Tetis, Tità, Rea…  i els anells en el mateix pla que els planetes i tot el cosmos, que demostren -diu el Wagensberg- el Moment angular (Què difícil d’entendre).

I vaig pensar en les coses que ens han passat, i que avui -ahir- érem allà, esperant l’Emma, mentre miràvem una lluna també preciosa. Dins del nostre moment, potser angular.

nnnnnnn

(…) Al programa del Buenafuente, l’Eduard Punset i el Leopoldo Abadía parlen de crisi de valors. I sona retòrica -mediàtica- però és cert (…) Poc importa ja si un diari hiperpremiat (4 Pulitzer!) i amb 150 anys d’història tanca, o si l’escombra està -ben- fabricada a Granollers o és una escombra de merda (wrong made in China).

Tant se val si volia ser un gran periodista. I més tard periodista. I més tard treballar (…) I ara miro enrere i veig que ho vaig fer. I que sóc un bon professional. I que això ja no importa… Ho tenim fotut tots plegats. Fins i tot els jovenets descarats que es pensen que es menjaran el món (em penso que el que menjaran és una bona dosi de merda).

I alguns s’hi resisteixen, i segueixen posant etiquetes tipus “vedella gallega” a les safates del súper. I d’altres aposten per tornar a vendre o fer alguna cosa de qualitat (…)

Ves a saber què pensaran i com viuran els que ara estudien. Potser fins i tot viuran a un món millor (…) Potser jo treuré -de nou- forces i m’enfrontaré de nou a tot aquest mecanisme que ens empeny al buit.

(…) Potser sí, que em sento en fora de joc. A mida que els problemes s’apropen no se com encaixar-hi (…) Potser sí que hi penso massa. No puc evitar-ho.

És que el meu lloc ara és al teu costat -i de l’Emma- i no tinc ganes de malbaratar energia en coses de feina o diners (…)

No tinc ganes de ser un outsider (saps?). I potser hauré de buscar-me un espai al món. O potser les coses canviaran radicalment i tot s’arreglarà. O simplement tot serà simplement igual -diferent- que sempre (…)

Saps? M’angoixa saber-me en fora de joc (fora de lloc)… Però m’aguanto (…) M’aguanto -i si cal- m’aguantaré.

(…) Les coses no son fàcils per ningú -que dirien els Antònia- i jo no en sóc una excepció. No pinta bé. El tema feina no pinta gens bé (…) I no es tracta de subsistir o no. Ni de superar -de nou- la prova (…) Es tractaria de viure sense pensar sempre en feina, diners, hipoteques, despeses, autònoms, facturació…

(…) Es tractaria de viure -fàcil o difícil- sense que tot fos sempre el mateix (…) Es tractaria de què -per fi- es veiés que encara que poc a poc, l’espècie encara està en procés evolutiu.

(…) I potser avui no és el millor dia per escriure d’això (…) Avui el cap el tinc ple de negre… La incertesa m’arracona i no em deixa gaudir de les coses (…) I hòstia!. ja la conec aquesta sensació. Massa anys -des de el 90- que la visc… Dins el meu món es diu ansietat -o sertralina- i sincerament; És una puta merda (que odio).

(…) I sí. Les coses no són fàcils per a molts altres. I per a molts altres són molt més difícils. I al cap i a la fi, jo sempre m’he guanyat la vida (…) Curiosa expressió -guanyar-se la vida- (…) Quina vida? El dret a la vida o a la bona vida? La millor vida?

(…) Molt bé. Accepto el joc. Me la guanyaré. Però, hòstia… Un cop guanyada que també em deixin fer-la servir… Simplement viure.

(…) Avui no tinc un bon dia. Potser el que em passa, és que m’avorreixo. Tinc festa i no se que fer, i em posa de mala llet (…) Només puc pensar en la Elefantentreffen i el temps que m’hi separa em sembla de més. Com quan -de nen- no pots dormir per anar a algun lloc que desitges molt (…) Com els gats, quan de cop es crispen (…) Potser em sobren aquestes vacances que no he planificat… I poden acabar - tot i que espero que no sigui així- com el preludi d’una liquidació (…) Potser em posa nerviós l’imprevisible… I ja se sap que aquesta crisi és -certament- imprevisible.

jfkjrfjrfr 

Una Emma. Dos Triumph. Tres tistres triges. Quatre dies i cinc nits. Sis Elefantentreffen. 7 nans. Vuit moments. 9 mesos. Deu exemples. Onze records. Dotze campanades. Dotze més un. Catorze idees. Quinze cançons. 16 viatges. disset petons. Divuit contes. Dinou minuts… Vint dits.

(…) Dinou fades. 18 gols. 17 cafès. Setze petons d’amor. Quinze pagues. Catorze somnis. Tretze ocasions. Dotze mesos. Onze intencions. Deu n’hi do. Nou motos. 8 nenes. Set vides. Sis jocs. Cinc d’Oros (…) Quatre gats. Tres miracles. Dos petitons… Una Emma (…)

I que collons en se jo, de pollastres (¿?) Però, ben mirat, conec un que va voler muntar una granja de cargols -i tampoc en sabia res- i tothom el tractava amb respecte (…) Tant com al senyor Ferràn Adrià quan decideix ser un empresari televisiu, o els pozeros que compren diaris, els llibrers que tenen avions o els totpoderosos loteros que qui sap si un dia construiran un hotel a l’espai (…) Totpoderosos empresaris que diversifiquen (ja!)… I jo -si deixo de fer el que faig- per criar pollastres, no serà per diversificar. Serà per sobreviure, perquè a hores d’ara no tinc clar un futur en el periodisme (…) Espero que si crio pollastres, al menys siguin de pota blava (que em queda a prop de casa).

(…) Quina força de voluntat. Sempre allà. Totalment immòbil (…) I qui deu ser, ell? Amb la seva eterna presència damunt d’un fons vermell, la guitarra, el tamboret, el somriure -que no entenc- i la mà aixecada.

Ja es poden posar les piles les estàtues vivents de La Rambla… Se’ls ha girat feina (…) Aquell -senyor- és un professional? cobra? pren alguna substancia? sap xiular? (…) Cada dia me’l miro per intentar detectar algun petit canvi -No!- No n’hi ha. Una estàtua vivent perfecta. Dia rere dia… I xiular no sé si xiula (…) Però si xiula a les dones amb la mateixa eficàcia que fa l’estàtua segur que triomfarà(…) Jo seguiré mirant-me’l cada dia buscant un ull aclucat, un dit diferent… Qualsevol signe de què és humà.

(…) Feia un munt de dies que no passava per la meva antiga redacció i, només arribar, m’ha rebut -la sempre dolça- princesa Bibiana… I llavors han anat apareixent tots -o gairebé tots- els vells amics (…) El Cortada, el David (l’home dels gats), la Nina (avui rossa), la meva estimada, la Laura -vista i no vista-, el sempre carinyós Llort, el Bernat, l’Ignasi i la seva trouppe, els “polítics” i els “economistes”… I els meus… Els fotògrafs (…) L’amic Robert, l’amiga Rosa, la Ruth i el Garcia.

I ja no he pujat a la 4ª planta. Ja n’hi havia prou de petons i abraçades, per avui (…) petons i abraçades a un munt d’amics que cada dia fan un diari -de puta mare- amb més ofici que recursos…

No la conec de res. Em diuen que es diu Laura Alcoba. Em diuen que és un fenomen literari a França i Argentina. Que va viure amagada 7 anys amb la seva mare quan la dictadura Argentina (…) No la conec de res, però la reconec -no sé per què- i em presento… Haig de fer-li unes fotos (…) La trobo més o menys simpàtica, descuidadament sexi, lànguida i tímida (…) em fa venir ganes de llegir el seu llibre “La casa de los conejos“.

M’explica que va conèixer no sé qui -d’EFE- a Argèlia… Que si l’abric blanc quedarà bé a la foto (…) Li faig les fotos i m’acomiado… Ella diu que -”ha sido un placer“- (m’ho diu amb un curiós accent argentí)… I vull creure-la (…) Per a mi també ha estat un plaer… Un d’aquells plaers que de tant en tant tinc quan deu minuts donen per descobrir a una persona - Cóm el Sergi López, L’Amin Maalouf (…) Frank Rijkaar, Adolf Ratzka, Teo Angelopolulos, Palau i Fabre, Alba López, Ryszard Kapuściński- (…) Sens dubte em llegiré el llibre.

El temps (…) que passa -i a vegades pesa- (…) El temps que passo amb ella -tu- és tant estiu, és tant estiu… Però és temps, i una part d’aquest temps l’oblido (…) l’òxid que s’ho va menjant gairebé tot (…) I noto que em fan mal coses que ni sabia que existien. I això que no ha passat massa temps (…) Però el temps passa- cada dia- i poc a poc tot es rovella (…) I tot esdevé el que ni t’imaginaves que esdevindria. I em cau el cabell (com al meu pare)… I sóc tant jove (em veig tant jove).(…) I no vull oblidar-te res (Marta) (…) Els silencis de sofà, com balles rumbes, l’ordre dels estris de cuina, l’antiga redacció de l’Avui, Las negras, els divendres amb les Ciércoles, el teu cul! (…) la petita t-shirt Triumph que el Juan Carlos ens va dur dissabte a casa…

(¿!) Ves a saber què en pensaria O Ιπποκράτης - L’Hipòcrates- de què els estudiants de medicina es despullessin (¡?) No crec que cap al s. IV a. C. a la illa de Κως -que tinc la sort de conèixer molt bé- els deixebles del mestre anessin nus fent-se retrats eròtics per recaptar pasta per a un viatge (…)

(…) Serà interessant quan algú vagi a l’hospital i l’atengui un d’aquests futurs metges… Conec més d’un i una d’imaginació fàcil, als que potser se’ls dispararà la temperatura! (…) Potser a aquests futurs metges -si els reconeixen els pacients- se’ls girarà feina.

Avui -Ahir- La Calderer (sense raó) m’ha dit que sóc un pilota, el Paco (com sempre) diu que un cabró, Bruno (Brunito) diu Xavito, la meva estimada (entre altres coses) diu que sóc un blandito, el meu germà (amb raó) m’ha dit desaparegut… L’Alberto (m’haig d’aguantar perquè és el jefe) em diu pesat (…) El Llibert m’ha dit paranoic (¿?) - I tot en un sol dia!-.

(…) Com tothom, si fa no fa… Una mica d’aquí una mica d’allà… Petits fragments d’un total… Imagino que tots ells coneixen parts de mi - alguns mes que d’altres- I jo en conec de meves. I se que potser em mostro una mica massa. Fins i tot amb aquest blog… La meva 13 Rue del Percebe.

Ahir -Jo vaig detectar-ho ahir- Van aparèixer uns angelets al meu blog. Canten no se quines hòsties… I tenen un grafisme Qüestionable… Apareixen entre altres anuncis. S’amaguen - Jo també m’amagaria-.

Que he fet jo per merèixer això. Encara que ben pensat -crec- que tampoc vaig fer res per merèixer l’Aznar o el Van Gal.

Formen part de la grandesa - grandària- de la xarxa. Tot i tothom i cap… L’altre dia vaig llegir que hi ha mes de cent milions de blogs (¡!) (Uahuuuuuu…). I jo que en conec vint…

A mi m’agrada molt el blog Viure -Dins dels blogs de l’Avui- I la resta dels del meu blogroll també m’agraden -és clar- Em penso que com l’Obama “We can”… podem viure sense els angelets… Als quals ara per ara no faré fora - potser cada cop que apareixen donen un segon mes de vida a l’Avui-…

Sincerament. Que donin a Barcelona la Seu Permanent de la Unió pel Mediterrani (…) Vull dir (…) Vull dir, que Ja és rar que alguna cosa ens uneixi, als mediterranis… Pobles -tots ells- Massa antics i fiers com per conformar-se amb res que proposin els altres.

(…) Sincerament (posats a parlar amb sinceritat)… Si d’algun lloc reconec que em sento -amb la ma al cor- És Mediterrani… Y que le voy a hacer… Nací en el Mediterraneo

(…) En lloc m’he sentit millor mai a la vida que collint pedres a la platja del Monsul, al Cabo de Gata… Que prenent el sol a Elaphonisos, a Creta… Que creuant amb moto el pont de Gàlata, amb la Triumph, a Istambul… Que menjant musclos a la península de Peljesac a Croacia, Que en bicicleta -Amb la meva estimada- Pel delta del Llobregat,  Que dormint a una casa de pescadors de Katapola, a Grecia, Que banyant-me a les roques de Còrsega, Que un diumenge d’arròs a Ca la Nuri, a la Barceloneta, Que un dissabte a Calella de Palafrugell, Que un divendres d’estiu a Sitges, Que una tarda freda a Colliure, Que sota una llevantada al Port Olímpic, Que al damunt d’un Ferry salpant d’Ancona, que passejant sota la pluja al delta de l’Ebre (…) Que veient el mar de lluny, mentre recullo la roba al terrat…

A tots aquest llocs i d’altres he conegut gent orgullosa. Barreja de milers de cultures i de milers d’anys… Gent Mediterrània… Gent que potser si - Ara si- Sabran entendre’s i caminar junts.