LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

Tant GSMA i tant pagar-los per que es quedin, o per que vingui (Perquè dona riquesa, i feina diuen). I potser és cert, però mes feina donaria si els controladors d’ accessos, la gent de premsa, la seguretat, els fotògrafs i tants altres fossin d’aquí (…) I potser els hotels, els bars, els taxis, les putes i d’altres estan fent l’agost al febrer… Però és que jo tinc uns quants amics fotògrafs a l’atur. I resulta que també es paga aquesta fira amb els seus impostos (…) I tant català als cinemes i a les botigues (doncs) tampoc estaria malament que algú del saló parlés català (o fins i tot castellà!) i que no et fesin sentir-te imbecil (a cada moment) per treballar a casa teva (…) (no?)

Quin munt de fotos on tú hi surts Asther!… Records de molts (no tants) anys. I alguna raresa, com el text de la Wendy.  Més textos, aquest cop meus, on et vaig agafar el nom en préstec (…) Vaig veure’m reflectit al retrovisor d’un Wolkswagen Escarabat. Era un gat. Un enorme gat roig (com els regalitxos), amb bigotis com agulles de punt. Em va fer somriure?. Somriure al que tothom va respondre psssss… pppsssss… pppssppppssppp… pppsssss. Vaig estirar-me al costat de la Marhiona, a prendre el sol. De reüll mirava l’Asther. Volava a tota velocitat, damunt del gronxador. Les seves trenes volaven i el short tot just li tapava el cul. Una Lolita llançada a l’aire a tota velocitat (…) Quants anys sent amics!. Quants anys de viatges a Madrid… Encara ara (i mira que ha plogut) et trobo a faltar. I com sempre (per agafar-te) hauré d’esperar el 28 de Maig… I mai et perdonaré que regalesis la meva samarreta del Pixies!

(…) Que arrossega totes les misèries, fins la línia (que com deia el Baricco) on s’ajunten la terra i la mar. Arrossega fotògrafs cincuentons als que foten fora de diaris. I autònoms que rebaixen un 30 % les factures per poder seguir treballant (…) A la fi, tot acaba. I les joves promeses sobradament preparades (amb ulls ambiciosos) també… Ells també acabaran a la Platja. Envoltats de fulanos i menganos (…) Tots junts damunt d’una línia de sorra i escuma. Aquella línia (que deia el Baricco), on tota la immensitat de l’oceà, tota aquella massa immensa d’aigua, també acaba.. Hi ha un punt exacte on tot allò acaba.

(…) Òstia, Ginjinha!. Ja no recordava el que em va agradar la ginginha quan la vaig comprar a Lisboa (pfff… quan de temps). I que poc ens va durar l’ampolla… Ens la varem pulir amb la Hanneke, el Salva, el Fly, el Joanillo i la penya en una nit (…) Potser ara l’Alberto veurà el meu e-mail i me’n portarà una (…) Ja no ho recordava. Com canvien les coses… Ara surto els divendres amb el cotxet de la nena. Ara no fumo (again). Ara toca Elefantentreffen (again too). Ara els pisos valen menys diners, ara la feina pinta magra (bé, abans també pintava magra). Ara torno a tenir carnet B. Ara t’escolto. Ara tinc menys cabell. Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li darem un tall.

Doncs sí. ja ho te això d’Internet. Qualsevol pot linkar-te i creuar-se  al la vida. De sobte algú entra a casa teva (i ja està) (…) I el meu alcalde avui em troba a la seva cuina, amb un cafè a la ma (tranquil·lament) preguntant-li perquè si ell celebra tant el comerç de barri, el famós barri gairebé no te botigues (excepte mil basars xinesos)… Perquè ja no tinc videoclub, papereria, ni quiosc… Perquè quan baixo la rambla tot son bancs (…) I ja de pas, ja que estic a la seva cuina, també li preguntaré perquè al carrer on el PSC i ERC tenen dues precioses seus,   al costat d’ un col·legi, per les voreres no hi passa un carret de nen, ni un carret de la compra, i perquè està sempre ple de cotxes en doble fila i el paviment aixecat, i la seu del seu partit, te un gual davant d’un descampat (de merda!) (…) Ja veus, perques de ciutadà que se t’ha ficat a la cuina (…) Per cert.  Està força bé el llibre que llegeix l’Alcalde!

(…) Assegut a la terrassa, m’he fixat en aquell noi del meu costat… Igual que el Sabas! (tor i que la Marta diu que el clon del Sabas treballa amb ella) (…) I llavors ha passat una Maria Ortega (que també ha resultat ser una Asther)… I un instant més tard una com aquella del PP de la boca torta (¿?) I, ja fa dies, tothom està obsessionat si la nena s’assembla a mi o a sa mare (collons! A qui s’ha d’assemblar, sinó?) (…) I ara veig que m’ha escrit (un capritx) el Guso, que no s’assembla en res al Fly. Ni es coneixen… Però que a mi l’un em fa pensar en l’altre.

Ells (els del Spams de medicaments) deuen pensar que ara és un bon moment per vendre Prozac, Viagra, Zoloft, Lexapro i altres merdes. Ara, a s’hora baixa la gent busca l’ajut allà on pot (…) Jo miro d’estalviar una mica, els mitjans s’agrupen per apretar una mica als Zp’s i Rajoy’s Jutge-vedettes, El Punt compra per mirar de salvar-se del tall… I altres compren pastilles de colors a la Xarxa, sense saber massa del cert si el que es perdran és el que diu l’envàs (…) També un embolcall hi diu “L’Avui i El Punt sumen esforços” (…)També un dia algú va dir que “Apoyaré el Estatut de Catalunya…”(…) I alguns varem comprar la pastilleta (…) I em noto un pel marejat (Serà una sobredosi).

(…) I el Millet que pagava als partits de tort i dret, i les fundacions dels collons repartint-se el botí … I els cabrons de Santa Coloma i (…) I l’imbecilitat de l’ex-President que va i diu (li diu al Xavier Bosch… Al seu programa) que d’això millor no parlar-ne… Diu que s’ha de deixar córrer per no pendre tots mal(¿?!!) El “això ara no toca” en versió vell penós que (ara sí) repapieja (…) I els de Valencia, Gurtel, Alcorcón i totes les merdes que no sabem ni sabrem. però això sí… O’clock (i sovint trimestralment) tots nosaltres seguim pagant (…) Per cert President… I tant que toca… Ja triga a començar a explicar-ho tot… I si ara prenem mal, doncs mala sort (haber pedido muerte).

(…) I potser faré lo de comprar-me 10 vinils i un tocata… Els deu vinils de la meva vida i un tocata per escoltar-los (…) Qui collons em manava desfer-me dels discos (ostia!)

(…) I a Madrid… A Madrid estan molt millor que aquí (només és un weekend, però la sensació és que a Barna ens quedem el pitjor de tot)… I la meva nena (…) I l’Asther i el Martí (que gran està el Martí) (…) (I la Sertralina) ja m’acostumo a la seva abséncia, mentre m’acostumo al mal de cap que em provoca la seva abséncia (…)

I RAC 1(!?) Diu l Silvia que van citar el meu (altre) blog. Mola… I la MP em diu que a veure si actualitzo… I té tota la raó…Se m’acumulen les idees… S’està convertint en una feina gegantina (…)

                              (…) I a més (com sempre) em disperso (potser la no Sertralina ajuda) i em fan mal els ronyons, i pixo molt, i tinc gana, i ganes de fumar i de dormir ( crec).

(…) nananana,nananana…gigaantic, gigantic, nanananaa… Deia una preciosa cançó del Pixies.

Em penso (bé de fet n’estic segur) que aquesta cançó no és del Doolittle (és del Surfer rosa), pero si haig de triar només 10 vinils, dels Pixies agafaré el Doolittle… I dels Violent Femmes el Never Tell (…) I Ten de Pearl Jam, The queen is death dels Smiths, quasevol dels Ramones, algún dels Who i un dels Cult (1,2,3,4,5,6) (…) The Jam? Guns&Roses?AC/DC?The Clash?Joy Division? the Cure? Radiohead?REM?Led Zeppelin? (…) Pffffff….

(…)

Sempre dius que alguna cosa falla, i jo començo a creure que aquest és el teu pla a llarg termini. Independentment del que et faci feliç, independentment del que vulguis… Ets tan fotudament especial.

Llàstima que jo no sigui tan especial.

Potser és el diable, entre nosaltres, o putes al meu cap, putes a la meva porta, putes al meu llit (…) Ell va dir-me, Oh! no. Jo no!. Ets cara a cara amb l’home que va vendre el món… Jo vaig riure, vaig donar-li la ma, i vaig fer el camí de tornada a casa (…)

I un altre que va com una moto (…) L’amic Alguersuari i el seu magnífic blog… Ja ho diu ell mateix sota la seva foto (…) i jo. Jo sóc un altre que va en moto… avui no… Avui he anat en tram… Trambaix… i he anat com una moto. Cabrejat amb la mediocritat d’una funcionària … Com una moto amb l’esperpent de foto d’Islamabad que he vist publicada… Com una moto amb el puto planE i la merda de pais en què vivim (…) I el mal de cap. No em marxa. Ja fa tres dies que l’arrossego. Potser vaig massa accelerat. Com una moto. Potser és de tant mossegar-me la llengua.

85 a 63! (…) Sembla que no caldrà fer un ERO a la selecció de bàsquet (…) No caldran solucions imaginatives per triar el tall del greix (…) Sense crisi… Tot és perfecte, i el sol sortirà per l’Est, i les plantes faran la fotosíntesi, i els index de pol·lució baixaran, i les indústries produiran més i més, i la gent (els carn i també els greix) consumiran més, i els senyors imaginatius de les empreses (potser) no voldran fer EROs, i els pares del nois de Sant Boi, o Sant Feliu, o Sant Sunsun Corda, podran mantenir fills (MVP o greix) que juguin a bàsquet, o juguin a fer diaris, o juguin a fer cotxes… Jugadors  Titulars, temporals, fixos discontinus o jugadors autònoms dependents? (…)

El fin del verano siempre es triste -que cantaven aquells dels 80- i aquest any és mes cert que mai (…) Vist i no vist.

Prou -de moment- de pueblo i nens, de Lucias i Marias, de bicis i pilotes, de Síndria i presco, pipes i clares, gelats, aigua de la font, casa nova i casa vella, escales amunt escales avall, nen que dorm damunt meu o nena que dorm damunt meu, nen castigat i nena castigada, siesta o perdidos+siesta… Fins el proper any a la piscina i al riu.

(…) Prou de festes de llavis (Pfff)

Toca mirar les fotos. Viure un any dels somriures, i dels mil petons dels peques, del poc moreno que m’ha quedat al cos, de la il·lusió de tornar-hi aviat (encara que sigui un weekend), de la garrafa d’oli…

I ara -avui- a currar!. Collons quines poques ganes (…) Que hi farem… Ja ho deien aquells dels 80 -… siempre es triste-. Tornem-hi als problemes, la facuració i la merda de la grip A… Que m’acollona molt (i no puc evitar-ho)…

(silenci) de sobte necessari. Temps mort. I res s’atura. Tot segueix -el show debe continuar- i jo no vull saber-ne res (…) I el calor de les vacances arriba. Els 5 Kg de nena, la ITV 2009.

I jo -el silenci- i jo (…) l’Spam del collons- no s’atura. De fet es multiplica… I el que vull és poder mirar-me el món una mica de lluny. Respirar. Mirar al mar sense que que em vingui al cap la cançoneta d’Estrella tonight,tonight,tonight

(…) Mirar el mar i la seva remor, que poc a poc desapareix dins el meu cap, fins que ja no sento res. Fins que tot és blau. I tant sols distingeixo si soc dins o fora per la bromera de l’aigua al trobar-se amb la terra. Que m’explica que res no s’atura (…) tot i el silenci.

Que fàcil ser e-simpàtic (…) Joder quina putada Víctor… Leucèmia… Quina putada per a tu, per a tots (…) Que llestos. Capullos mediocres que penseuso sortir de la crisi retallant diners i drets als treballadors… Emprenedors, I+D, noves tecnologies… Mentides (…) Gossos de l’amo (…) Quina pena haver llegit ja tots els Millenium. Que fort que Tele5 mangui les fotos de la Pe i el Bardem (impunement). Tenir-te Emma (Joder leucèmia!) la casa i el poble i els nens i tot… Quina putada… Te n’has de sortir… No sé què dir, tinc el cap una mica massa ple. Massa liat… Per on començar la neteja. Endreçar

(…) Tu diràs!. És clar que no m’agrada. I menys la parafernalia de cables ordinadors i nervis (…) I en el fons tot és caspós i burocràtic i caduc (…) Tant me fot. És una feina com qualsevol altre. Una bona feina. Alimenticia (…) Poc importen les meves fotos, ni les bones fotos, ni les fotos… Tot és el mateix segons qui mira. O això diuen per aquí… bla bla bla fer les fotos amb un telèfon, bla bla bla Photoshop… bla bla Internet (diuen) (pfff!?) Gris!, però la meva vida és llums, colors, petons, cançons… i la meva filla. I d’aquí una estona plegaré i aniré a petonejar-la… I ja està… (Emma) El papa avui ja s’ha guanyat les garrofes.

Es que no se que dir-te gateta. Tot sona Pàmfil. Tot sona a baba (… ) Es que vaig flipar tant al veure’t. I la olor que no vull - ni podria- oblidar.

(…) I mira per on portaves un triplet sota del braç. Ai! l’avi si et veies. Si ho veies(…) Si veies com el Messi volava -pel damunt de Roma- mentre tu feies els primers àpats a base de calostre!

Potser sí que te m’assembles ( A mi i al teu avi)… No se… Tant me fa (…) Saps Emma?. Ja fa cinc dies que em vaig enamorar de tu (I ja somio el nostre sidecar).

M’has fet pensar Paco (…) Potser sí que parlo molt d’esports…

Ara que sovint vaig de romà per currar… Ara que no faig el que feia cada dia.. cada dia de la meva vida (…) Potser és -ara que no us veig sempre- que m’enyoro dels partits a altes hores, dels tambors de Badalona, de les tertúlies futboleres del tete (…) O potser el que m’agrada és veure els col·legues dels diaris, els companys -i amics- d’EFE, els amics de l’Avui (…) I m’agrada veure’ls cada dia i no només algun dia (…) Però les coses son així. Ara per ara -i potser sempre- seran així… Un dia de romà, un dia de periodista, un dia de romà, un dia de romà, un dia de romà, un dia de periodista, un dia de …

Quin partit dissabte!. I això quedarà per sempre. La Nena de la panxa (que gairebé ja no cap dins la panxa) creixerà sentint parlar-ne. Com jo vaig escoltar histories del Kubala (enterrat al costat del meu pare) del barça de les cinc copes, del Cruyff (els reis van dur-me’n la samarreta) (…) I l’Emma escoltarà les histories dels sis gols, dels Xavi, Iniesta, Puyol, Messi, Valdés, Piqué… Del Guardiola.

Fins i tot sentirà explicar-ho al seu pare (…) Caram el meu pare!… Com li hauria agradat (…) Hauré d’explicar-li a l’Emma que el seu avi era molt culer i de petit em duia al camp (…) Hauré de dur la nena al futbol i explicar-li aquestes coses…

(…) Un tio que porta un cartell on hi diu que vol ser enterrat amb la samarreta de Messi. Els culers que ja veuen un any mes en blanc. La riuada incontrolada -incontrolable- de gent a la sortida. El milió de televisions i els seus -banals- directes a peu de camp. Els “futbolista-comentarista“. Els fotògrafs guiris. Els problemes amb la 3G. El Bojan escalfant a la banda. El silenci del Camp Nou. Fer un partit per EFE (…)

I aquell tio -de negre- que es comporta com un cura (…) I a pesar de lo absurd d’aquesta religió, ara -ahir- estic encantat de tornar…

(…) I ja fa temps lluito sol. Sota dels pals. L’última resistència. L’Últim intent d’evitar el gol. Aquest món no em farà un gol! (crido fort) per donar-me forces renovades (…) I l’evito. I tot segueix. Fins la següent jugada… Tornaré a evitar-ho (si cal) tornaré a evitar ser batut

(…) Ara toca respirar. Tot segueix, però la pilota és lluny (…) No he de perdre la concentració. Tornarà. El perill tornarà. Estic preparat. Aquí espero. No tinc por (no massa)…  Al cap i a la fi, només és un partit

(…) no?

Jo era “d’aquells” (…) Del Norris, Nacho, Epi, Sibilio… Tampoc embogia, però era clarament “d’aquells” (…) I van passar anys i em vaig dispersar. I llavors vas aparèixer tu, Asther… Les teves histories de genolls lesionats, de micacos i de badius (…) I els anys ens van fer molt amics. I jo ja em sentia una mica “martracu”. I un dia, buscant una samarreta pel peu fill, vaig adonar-me que jo -ja- no era d’aquells (…) I ara, quan marxi el Ricky l’enyoraré… No com a tu, però (…)

(…) I no!. No és la frase de comiat de la Maleni com a Ministra… És una frase feta que em fa gràcia per lo descriptiva que resulta (…) descriptiva del que hauríem de fer els pringats d’aquest món davant de la crisi (…) Descriu el que més ens costarà de fer i l’únic que ens alliberarà de què els mateixos d’abans ens agafin pels ous (vet aquí una altra frase descriptiva) i tornin a expremer-nos la sang.

I partio i doblao ja ho he estat diverses vegades. I aquí segueixo (…) I com diu un llibre -a la portada la vie est ailleurs (…) Potser -la vie- és alguna cosa que comença amb una dona, una nena a una panxa i un barret amb forma de món.

Què faria si tornés enrere? Què canviaria? (…) Res (supòs amb un somriure). Tot ho faria igual.

O potser, com a molt, seria un super llest amb Carrera i “invertiria” en un o dos màster econòmics per anar a una multinacional i aplicar unes teories yankees, i així descapitalitzar l’empresa, destruir llocs de treball, invertir en capital risc i presentar uns números que ni jo -super llest- entenc… Però em serveixen per tenir un cotxe caríssim, un telèfon caríssim, una vida caríssima, unes vacances caríssimes, uns coles dels nens caríssims i de tant en tant fotre algun polvo (bonus) caríssim… I ja m’estaria bé… I el dia que em despatxessin haurien de donar-me un pasta gansa, i no hauria de patir per la feina, perquè amb el currículum i els Màster totes les grans empreses se m’obririen de cames.

Si tornés enrere no voldria escriure amb rancúnia (…) Poder evitar-ho.

Poder escriure sempre de les pedres i les petxines que vaig collir al Delta. Escriure de colors, de l’amor, de motos, de gats… De com jugo amb els gossos del meus amics, de com somio cada dia que neix l’Emma (…) Escriure sempre el que em fa créixer (…) No deixar que la merda m’ofegui. No escriure amb rancúnia (…) Poder- evitar-ho.