LA FOTOSÍNTESI

Amic Paco, jo, com tu, vaig passar molts anys al Crònica, saps? (…) A l’antiga redacció de Consell de Cent (pfff) Quant de temps. Llavors encara s’hi fumava (imagina’t!). Jo (com tú) vaig viure com fèiem el nou diari. Ostia! semblava bo, t’ho prometo… Van ser uns bons anys, eh Paquito?. Mira que varem riure amb el Losi, el Xevi, la Cris, el Miquel, la Rosa, la Ruth, el Robert… el Jordi (…) I jo esperant eternament el contracte promés! (10 anys!). Pel que sembla vaig triar el moment idoni per marxar. Les coses, des de llavors no son fàcils per allà (…) Saps? al marxar vaig endur-me una dona i una filla…  I un munt d’amics (…) El que et deia… Em van fer marxar, sí. Peró vaig endur-me un munt de coses bones.

(…) Òstia, Ginjinha!. Ja no recordava el que em va agradar la ginginha quan la vaig comprar a Lisboa (pfff… quan de temps). I que poc ens va durar l’ampolla… Ens la varem pulir amb la Hanneke, el Salva, el Fly, el Joanillo i la penya en una nit (…) Potser ara l’Alberto veurà el meu e-mail i me’n portarà una (…) Ja no ho recordava. Com canvien les coses… Ara surto els divendres amb el cotxet de la nena. Ara no fumo (again). Ara toca Elefantentreffen (again too). Ara els pisos valen menys diners, ara la feina pinta magra (bé, abans també pintava magra). Ara torno a tenir carnet B. Ara t’escolto. Ara tinc menys cabell. Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li darem un tall.

(…) I què hi farem… Tot el dinar parlant de motos, d’anar en moto, de coses de moto, de les nostres motos, d’altres que van en moto, dels propers projectes en moto (…) Els Diego David, Jordi, Eduard, Marc, Muns, Joavel, Eloi, Guixà, Jose, etc… Sempre acabem (i comencem) parlant del mateix (…) I penso en sidecars, en portar (un dia) l’Emma… Ja preparo l’últim cap de setmana de Gener, somio amb Guzzis, Triumph i BMW’s… I em miro blogs com el de l’amic Alguersuari… I un descobriment… La alfombra mágica…I truco al Joavel i parlem de motos, amics que van en moto (…) Sóc cansino… Motos, motos i més motos… I algún amic (…) Per cert Joavel. Ja saps a quina benzinera t’espero el 27/1/10… Et sembla  a les 8h?…

(…) I potser faré lo de comprar-me 10 vinils i un tocata… Els deu vinils de la meva vida i un tocata per escoltar-los (…) Qui collons em manava desfer-me dels discos (ostia!)

(…) I a Madrid… A Madrid estan molt millor que aquí (només és un weekend, però la sensació és que a Barna ens quedem el pitjor de tot)… I la meva nena (…) I l’Asther i el Martí (que gran està el Martí) (…) (I la Sertralina) ja m’acostumo a la seva abséncia, mentre m’acostumo al mal de cap que em provoca la seva abséncia (…)

I RAC 1(!?) Diu l Silvia que van citar el meu (altre) blog. Mola… I la MP em diu que a veure si actualitzo… I té tota la raó…Se m’acumulen les idees… S’està convertint en una feina gegantina (…)

                              (…) I a més (com sempre) em disperso (potser la no Sertralina ajuda) i em fan mal els ronyons, i pixo molt, i tinc gana, i ganes de fumar i de dormir ( crec).

(…) nananana,nananana…gigaantic, gigantic, nanananaa… Deia una preciosa cançó del Pixies.

Em penso (bé de fet n’estic segur) que aquesta cançó no és del Doolittle (és del Surfer rosa), pero si haig de triar només 10 vinils, dels Pixies agafaré el Doolittle… I dels Violent Femmes el Never Tell (…) I Ten de Pearl Jam, The queen is death dels Smiths, quasevol dels Ramones, algún dels Who i un dels Cult (1,2,3,4,5,6) (…) The Jam? Guns&Roses?AC/DC?The Clash?Joy Division? the Cure? Radiohead?REM?Led Zeppelin? (…) Pffffff….

(…)

Sempre dius que alguna cosa falla, i jo començo a creure que aquest és el teu pla a llarg termini. Independentment del que et faci feliç, independentment del que vulguis… Ets tan fotudament especial.

Llàstima que jo no sigui tan especial.

Potser és el diable, entre nosaltres, o putes al meu cap, putes a la meva porta, putes al meu llit (…) Ell va dir-me, Oh! no. Jo no!. Ets cara a cara amb l’home que va vendre el món… Jo vaig riure, vaig donar-li la ma, i vaig fer el camí de tornada a casa (…)

(…) Uf! Encara no m’ho crec!

…Si en feia de temps, que no fotia un salt així. Potser des de el gols de Koeman a Wembley (…) I érem allà. Territori Iniesta. A la rambla on tants dies l’he vist fer un cafetó -de vegades amb els estopa- i on hi te una penya (…) I al meu voltant la gent va embogir. I la Marta feia saltar la nena de la panxa (quina por)… I l’Ana era tot boca i dents. I el Victor de sobte va rejovenir 10 anys (…)

I de sote tot va embogir. Cants, crits, petons… Repetien el gol i la gent el cridaba com si cada vegada en fos un de nou. I jo tenia ganes de plorar (¿?).

I vaig pensa que la nena potser neixeria el dia que el Barça guanyi la Copa  d’Europa (¿?). I vaig pensar que aquell dia m’hauria agradat ser lo puto gusiluz.

(…) I diu l’Iniesta que va ser el dia mes feliç de la seva vida (tu diras!)

(…) I ja fa temps lluito sol. Sota dels pals. L’última resistència. L’Últim intent d’evitar el gol. Aquest món no em farà un gol! (crido fort) per donar-me forces renovades (…) I l’evito. I tot segueix. Fins la següent jugada… Tornaré a evitar-ho (si cal) tornaré a evitar ser batut

(…) Ara toca respirar. Tot segueix, però la pilota és lluny (…) No he de perdre la concentració. Tornarà. El perill tornarà. Estic preparat. Aquí espero. No tinc por (no massa)…  Al cap i a la fi, només és un partit

(…) no?

Jo era “d’aquells” (…) Del Norris, Nacho, Epi, Sibilio… Tampoc embogia, però era clarament “d’aquells” (…) I van passar anys i em vaig dispersar. I llavors vas aparèixer tu, Asther… Les teves histories de genolls lesionats, de micacos i de badius (…) I els anys ens van fer molt amics. I jo ja em sentia una mica “martracu”. I un dia, buscant una samarreta pel peu fill, vaig adonar-me que jo -ja- no era d’aquells (…) I ara, quan marxi el Ricky l’enyoraré… No com a tu, però (…)

(…) I no!. No és la frase de comiat de la Maleni com a Ministra… És una frase feta que em fa gràcia per lo descriptiva que resulta (…) descriptiva del que hauríem de fer els pringats d’aquest món davant de la crisi (…) Descriu el que més ens costarà de fer i l’únic que ens alliberarà de què els mateixos d’abans ens agafin pels ous (vet aquí una altra frase descriptiva) i tornin a expremer-nos la sang.

I partio i doblao ja ho he estat diverses vegades. I aquí segueixo (…) I com diu un llibre -a la portada la vie est ailleurs (…) Potser -la vie- és alguna cosa que comença amb una dona, una nena a una panxa i un barret amb forma de món.

Què faria si tornés enrere? Què canviaria? (…) Res (supòs amb un somriure). Tot ho faria igual.

O potser, com a molt, seria un super llest amb Carrera i “invertiria” en un o dos màster econòmics per anar a una multinacional i aplicar unes teories yankees, i així descapitalitzar l’empresa, destruir llocs de treball, invertir en capital risc i presentar uns números que ni jo -super llest- entenc… Però em serveixen per tenir un cotxe caríssim, un telèfon caríssim, una vida caríssima, unes vacances caríssimes, uns coles dels nens caríssims i de tant en tant fotre algun polvo (bonus) caríssim… I ja m’estaria bé… I el dia que em despatxessin haurien de donar-me un pasta gansa, i no hauria de patir per la feina, perquè amb el currículum i els Màster totes les grans empreses se m’obririen de cames.

Si tornés enrere no voldria escriure amb rancúnia (…) Poder evitar-ho.

Poder escriure sempre de les pedres i les petxines que vaig collir al Delta. Escriure de colors, de l’amor, de motos, de gats… De com jugo amb els gossos del meus amics, de com somio cada dia que neix l’Emma (…) Escriure sempre el que em fa créixer (…) No deixar que la merda m’ofegui. No escriure amb rancúnia (…) Poder- evitar-ho.

(…) Puc dir que ets bella, però tampoc aquesta és la paraula. La paraula que busco (…) I al Sud hi havia Saturn -i les seves llunes- però a mi només m’interessaves tu. Sempre tan a prop (…) I sí, ahir era un dia de nervis. Un dia trist, però jo vaig dispersar-me pensant en la teva pell, i la llum que desprenies, el fred a les orelles, Dione, Tetis, Tità, Rea…  i els anells en el mateix pla que els planetes i tot el cosmos, que demostren -diu el Wagensberg- el Moment angular (Què difícil d’entendre).

I vaig pensar en les coses que ens han passat, i que avui -ahir- érem allà, esperant l’Emma, mentre miràvem una lluna també preciosa. Dins del nostre moment, potser angular.

nnnnnnn

(…) Al programa del Buenafuente, l’Eduard Punset i el Leopoldo Abadía parlen de crisi de valors. I sona retòrica -mediàtica- però és cert (…) Poc importa ja si un diari hiperpremiat (4 Pulitzer!) i amb 150 anys d’història tanca, o si l’escombra està -ben- fabricada a Granollers o és una escombra de merda (wrong made in China).

Tant se val si volia ser un gran periodista. I més tard periodista. I més tard treballar (…) I ara miro enrere i veig que ho vaig fer. I que sóc un bon professional. I que això ja no importa… Ho tenim fotut tots plegats. Fins i tot els jovenets descarats que es pensen que es menjaran el món (em penso que el que menjaran és una bona dosi de merda).

I alguns s’hi resisteixen, i segueixen posant etiquetes tipus “vedella gallega” a les safates del súper. I d’altres aposten per tornar a vendre o fer alguna cosa de qualitat (…)

Ves a saber què pensaran i com viuran els que ara estudien. Potser fins i tot viuran a un món millor (…) Potser jo treuré -de nou- forces i m’enfrontaré de nou a tot aquest mecanisme que ens empeny al buit.

(…) Caram quin debat que tenen a RAC1… Parlen dels nervis del futbolistes del Barça que acaben contracte l’any vinent. De la incertesa… Fins i tot surt la paraula crisi (¿?)

És clar que -han de parlar- és una tertúlia, i el llistó estava considerablement alt (…) Després de futbolistes que tenen una religió pròpia, amb un Deu (cocainòman). Després de les rodes de premsa de Van Gaal, de la panxa de Ronaldinho, del fitxatge de Figo pel Madrid, els 76 milions d’Euros de Zidane, les columnes del Cruyff, les portades del Marca i l’Sport, els ultres als camps (…) Després de denúncies de violacions, després del Dr. Cabezas, després del Maradona de los Cárpatos, del tridente, de Los Cuatro Fantásticos, de Lo Pelat, del Maradona de los 60′, del Pelé de Centroamérica, de Romerito (…) Jesús Gil, Naranjito, Els partits comprats a França (…) Després de la Liga de las Estrellas, el Lopera, les agressions, Schuster entrenador, els àrbitres freaks, el sossi, l’entorn, el Minguella, el racisme, les Federacions casposes, la guerra de les teles, els Raúlistas, pelotazos immobiliaris, Canaletes, els futbolistes fashion victim, el nen mort per una bengala (…) Goicoetxea “El carnicero de Bilbao”, el pentinat de Valderrama, segrestos a jugadors i famílies de jugadors, Assassinats, “el fútbol es así”, el catenaccio, les comissions, el “concurs” de celebracions estúpides, l’”Urruti t’estimo”, la final del Barça a Sevilla, el Dream Team, el camió de Walter Pandiani, Kluivert a la gala MTV, Joaquín vestit de torero a Interviu, Julio Salinas, periodistes fanàtics, agents FIFA…

(…) Les coses no son fàcils per ningú -que dirien els Antònia- i jo no en sóc una excepció. No pinta bé. El tema feina no pinta gens bé (…) I no es tracta de subsistir o no. Ni de superar -de nou- la prova (…) Es tractaria de viure sense pensar sempre en feina, diners, hipoteques, despeses, autònoms, facturació…

(…) Es tractaria de viure -fàcil o difícil- sense que tot fos sempre el mateix (…) Es tractaria de què -per fi- es veiés que encara que poc a poc, l’espècie encara està en procés evolutiu.

(…) I potser avui no és el millor dia per escriure d’això (…) Avui el cap el tinc ple de negre… La incertesa m’arracona i no em deixa gaudir de les coses (…) I hòstia!. ja la conec aquesta sensació. Massa anys -des de el 90- que la visc… Dins el meu món es diu ansietat -o sertralina- i sincerament; És una puta merda (que odio).

(…) I sí. Les coses no són fàcils per a molts altres. I per a molts altres són molt més difícils. I al cap i a la fi, jo sempre m’he guanyat la vida (…) Curiosa expressió -guanyar-se la vida- (…) Quina vida? El dret a la vida o a la bona vida? La millor vida?

(…) Molt bé. Accepto el joc. Me la guanyaré. Però, hòstia… Un cop guanyada que també em deixin fer-la servir… Simplement viure.

(…) No puc creure les fotos. Fotos de la nostra caseta. La caseta dels nostres estius d’infantesa (…) Durant anys, un cartell hi anunciava “Pinedes de l’Armengol. On sempre hi fa sol” (…) Pinedes que envoltaven la caseta de l’avi (…) Pins amb els que vaig fer-me cabanyes i un munt d’arcs… Pins plens de la maleïda processionària (…) Pinyons que vaig menjar crus i torrats. Arbres on vaig enfilar-me per rescatar el meu gat, i on vaig perdre un bonic avió de joguina. Pins que amagaven serps i on jo vaig amagar -definitivament- una navalla del meu pare (…) Pinassa que he escombrat a tones (…) Pins on vam penjar hamaques i gronxadors… I cistelles de bàsquet(…) Pins que fa uns dies el vent s’endugué.

Hòstia! Quina bestialitat de dia… 15 hores… I les últimes 7 de guàrdia davant del jutjat, per acabar fent una més que dubtosa foto d’una furgona dels Mossos -Quin fred que feia!- a les tantes de la nit (…) Però ara -avui- això ja és historia. em toca caminar i punt.

L’objectiu són unes -crec- merescudes vacances… I tant se val si no hi ha camí. El fas i ja està (…) I el mal d’esquena me l’aguanto. I la mandra. I el mal de cap… Ara me l’aguanto. Ara toca caminar. I no mirar massa enrere -per no saturar-me- ni massa endavant. I tocar una mica de fusta -no sigui que tot s’esguerri-.

(…) Tan sols caminar. I sembla un bon dia per començar -com qualsevol altre- per que a la ràdio diuen que “hi ha normalitat a la majoria de vies”, tot i que també diuen que el proper any Espanya entra en recessió (uf).

Un dia en  què he retrobat una amiga (hola Rebeca), i on a casa estrenem un sabó de mans que vam portar en moto des de Plivitce… Un dia qualsevol (…) Un bon dia per caminar amb la meva estimada -i la nenapanxa- i anar a l’Eroski, i dinar d’hora… Avui també toca treballar.

I què hi farem… Aquest és el camí. I amb una mica de sort, no em tocarà doblar jornada -aquest cop que s’ho mengi un altre- i al futbol -espero- no farà tant de fred com em penso que farà… O almenys aniré mes preparat que ahir. O al menys les fotos valdràn més la pena.

(Bé) Ja sé que t’ho he dit més d’un cop, però és que la història m’agrada (…) No és pas normal, que l’exèrcit alemany portés una moto de fabricació anglesa. De fet, això no era així, però per al rodatge de “La Gran Evasión”, per a l’escena de la fugida en moto, amb Steve McQueen -que sí tenia doble- van optar per conduir una Triumph (…)

Era més potent i maniobrable per a les exigències de l’escena… així que van agafar-ne una i la van maquillar perquè semblés una moto de guerra alemanya (…) M’escoltes?. Sí. Ja sé que ja ho saps… Però és que a mi m’agrada molt aquesta història…

(…) Doncs sí. La moto de la pel·li és una Triumph. Una T6… Una de les variants de Thunderbird… I l’expert pilot McQueen sí tenia un doble -tot i que la llegenda diu que no- que es deia Bud Ekins (…)  La moto en qüestió està a un museu (…) No… La meva era una Legend -de tres cilindres- igual que la Tiger que tinc ara… La Thunderbird T6 en tenia 2… Tot i que als anys 90 la van fabricatr amb 3 i ara la tornaran a fer bicilíndrica (…)

Que sí… Que ja callo…

nknknnl 

Sona el Silvio Rodríguez -”Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada… o casi nada, que no es lo mismo pero es igual”- (…) I és preciosa aquesta cançó. I jo també tinc els meus “cants” que faig i desfaig per omplir el meu temps (…) I també -com el Silvio- Sóc feliç. Sóc un home feliç… I jo, també -”quiero que me perdonen por este día los muertos de mi felicidad”-.

I si no em perdonen doncs bé. Toca assumir-ho. Ja sóc grandet. Endavant les atxes (…) Em tocarà viure -com el Silvio- Lliure. A un pais on només es pot ser lliure i viure feliç… Igualment feliç.

Potser el que trobo a faltar són amics. Aquells que un dia van desaparèixer (¿?) Aquells que potser hauré de començar a considerar-los muertos de mi felicidad.

I arriba el moment de l’esprint final. Aquest any s’acaba (…) I -com sempre- ni idea d’on passaré la revetlla (…) I això no hi ha qui ho aturi…

De cap al gener de la meva 6ª Elefententreffen, a la primavera dels meus 39 anys, a tenir un(a) petitó(na). I es que tot passa tan de pressa… Però si fa una estona que va començar el 2008 (¿?)… I ja fa gairebé una any que treballo a EFE? (…)

Que complicat i que relatiu això del temps. Potser hauria de fer un esforç per mirar-me les coses amb una perspectiva nova. A veure si realment van tant ràpid com sembla (…) Perquè el que encara no tinc clar, és si el que sento són els quarts o ja fa estona que han començat les campanades.

Potser sí, que seria millor oblidar (però) No vull. Aquest cop toca disfrutar- i recordar-. I serà l’any del petitó(na). Potser serà l’any que aniré a l’atur. Potser la crisi es cebarà en mi (…) Serà l’any més feliç , sí o sí (…) I tot el viscut -les històries- seran bones. Seran records -o el que siguin-però seran part de mi (…) I ho dic -escric- avui, amb el nas sec, un jersei XXL -enorme i nou-, escoltant un Cd de Névoa -que diu “he seguit el meu destí“-. I em penso que ahir vaig sopar massa (pfff) I això tot just acaba de començar (…) I encara em volta pel cap la discussió d’anit sobre sanitat pública o privada - que va guanyar la pública- i altres coses també em volten, però com va dir aquell, això avui no toca… Χριστός γεννιέται.

(…) I agafo un àlbum i miro les fotos… I jo que no he entès res durant 10 anys, ara resulta que per unes fotos ho entenc tot (…) fotos d’un pis que no conec - la Barceloneta, em diuen- I penso en el que significa, l’any, la situació (…) Ara si tinc clar perquè t’ho empasses (…) I jo que vols que hi digui -pensi-. El meu món -i el que vull pels meus- no és així (…) Jo no trago -tot i que ja he traga’t molt- no trago (…) Ni les coses son així. Per a mi les coses son l’amor, però també la dignitat i el respecte (…) I no trago.

I em penso que visc al marge d’això (…) Però només m’ho penso. Ja fa anys que em va esquitxar (mes o menys quan es va fer la foto de la Barceloneta)… I de vegades penso que ha passat molt de temps - i sí. N’ha passat molt- i que per fi estic al marge (…) I llavors sento una veu i un to que ja conec. Actituds corporals que ja conec. I merda -veig molta merda-… I per enlloc veig respecte. No se que és -tot i que sí se el que no és- (…) Alló és un mal fotògraf que fa la mateixa foto una vegada i una altra.

I collons!… Tot això em fa mal… Sort que tinc hora amb una simpàtica perruquera, amb la que puc parlar de nens i de gats (i una vegada més, oblidar tot això)… Torna a ser Nadal… Toca cantar nadales. I com diuen els Ramones -” Merry Christmas, I don’t want to fight tonight”.

(…) Mira reina, jo no sóc blau -Príncep blau-. A mi m’ha tocat el blanc i negre, el vermell, el rosa… A mi el que em va son els petons de la meva estimada, Els somriures contagiosos de la nena, les petonejades emocionades del Brunito (…) I la família la vull veure com la recordo de quan era nen -i no em val res que no sigui això- de feliç.

(…) Potser m’ha tocat menjar un munt de merda -que tu no tens perquè conèixer- dels altres (…) Potser tinc massa mala hòstia… I fins i tot així , si cal t’estimaré -i punt- com el que ets (…)

I si pots, una estona mira al cel. No et miris el melic… Pensa que si tot és tant fàcil, perquè a mi em costa tant tot?… Perquè em fa tant feliç la Triumph?, perquè no menteixo?, perquè pateixo tant pel meu petitó?, perquè no puc callar-me (¿?)… Perquè sóc dramàticament sincer? (…) I si la cago…Doncs la cago… És la meva matèria (…) I quan miris el cel - i no et miris el melic- pensa que aquesta és la meva matèria (…)

I escolta -sense rencunia- amb la ma al cor… Et convido a una birra.

19h. Arc de Sant Agustí, 3… Pel balcó obert veig les vigues de fusta que vaig pintar de vermell -satinat- ara farà 10 anys… El bloc l’han anat buidant (busquen fotre’l a terra)… Ves a saber on paren els Bermejo (…) Camino per davant del Rita Blue -a Sant Agustí-. Agafo la moto a la plaça Gardunya -aquest cop no la tinc al parking-, Surto per Hospital -Curtidos Pinós és tancat… Estrany-, baixo la Rambla del Raval -que vaig veure néixer-, passo per davant de putes “ravalites”… El semàfor de l’avinguda Drassanes - gairebé impossible trobar-lo verd-… Segueixo fins al Paral.lel… I surto del barri… Com tantes vegades vaig fer durant prop de 10 anys…

(…) Feia molt que no parlava amb el Raimon -un any?- i he notat l’emoció a la seva veu (…) Ell està separat -com gairebé tots- i te un fill… I m’ha explicat que s’ha comprat un Smart, que està sol, que viatja tot el que pot, que li han piratejat la Visa i li han pispat 600 euros (¡!) Que no veu a cap dels altres, que s’està quedant calb…

I jo (…) Jo li he dit que visc a Cornellà, que tinc una ecografia penjada a la nevera, que encara no tinc feina fixa… I que també estic calb… Però jo no m’hi poso productes miraculosos(…) I després de la trucada m’he quedat una mica en B&W - i una mica content- sense un motiu (…) Potser si que sóc el noi trist i solitari que diu l’Alfonso.

Tot m’ha quedat a la retina (…) El meló amb pernil, dinar al bufet lliure, la caravana de la AP7 -quan era A7, o A2 o no sé- la samarreta de Cruyff, els come-cocos, el veí heavy, el sereno, el dia de la mort de Franco - i la tele emetent dibuixos- el “loro” de dues pletines, els mitjons de tenis - o tennis- el colmado del sr. Jesús, la barberia “del mariquita” - que deia el meu pare- el pavo en pepitoria de Nadal, el carrer Bonsoms - i el 333 75 75-. Els xiclets Boomer, els pastelitos Pantera Rosa, les revistes porno, la Derby Diablo, la tele en blanc i negre - la Primera i la Uachefe-.  Els Gosht Busters, el parc de “Los pajaritos”, les bambes Munich -les d’abans-, Los Pollitos -plens de joguines-. L’avi, el Renault 7, el Nino Pitirolo, coses (…) Coses que quan  tanco els ulls veig nítides… i Blaves (…) Com diuen els Who.