Eco

-Explica’m, tu, que és el sol, - El sol.

-Explica’m que és la lluna. –La lluna.

-I perquè en Pere plora amb desconsol?

-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes

-Explica’m,què són? I els estels?

-No són més que els estels i les muntanyes.

-I aquestes canyes? I aquestes arrels?

-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?

Digues: i el món i l’home?

                                            -Heus aquí

La última forma de la saviesa:

Mira’t a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

                                             Joan brossa

Tags: joan brossa, poema

  Era una vaca molt gran… no, era un telefonista… no, era un ós que demanava caritat en el barri jueu. La sal i el pebre, el pessebre –les pessetes. Compten pessetes a dalt del taulell de la taverna. Un geperut compta pessetes a dalt del taulell. Pessetes. Passa pel pont ensucrat l’ós pobre i amb la llengua es treu la neu dels esclops. Feren entrar l’ós i el ficaren al llit.

esclop  (m) 1  Calçat de fusta tot d’una peça, emprat per a caminar per llocs humits, treballar l’hort, etc. 2  Calçat de cuir, sense talonera i amb sola gruixuda de fusta o de suro.[Etimologia — Probablement d’un encreuament del llatí «sculponeus», ‘esclop’, amb el llatí vulgar «scloppus», ‘esclafit, soroll sec’, amb el resultat d’un llatí vulgar «scloppos».]

  http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2398  // 

Biografia de Salvador Dalí

 -

Tags: poema, salvador dalí

castell de Begur 

I si canto trist

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada els somrís

d’un infant vora el mar

i els teus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.

I si canto trist

és perquè no puc

esborrar la por

dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per avui, ni tampoc com a record;

que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,

dóna vida a la mort

a què l’han condemnat.

I si canto trist

és perquè no puc

oblidar la mort

d’ignorats companys.

Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat

Tantes boques, tants clams, dient la veritat;

que jo m’estimo el cant

de la gent del carrer

amb la força dels mots

arrelats en la raó.

I si canto trist

és per recordar

que no és així

des de fa tants anys.

 Lluís Llach.

Tags: LLuis Llach, poema

Canon EOS 400D 22/11/2009 d’en jrrof

ei! 

Si la sort fos un ball 

ballaríem a totes hores

els peus delerosos

i la vida se’ns acabaria

ballant i cercant la sort. 

Josep Rof i Rof sempre busca la sort sense ballar…

Tags: foto, poema, sort

20/10/2009 Avui fa un dia gris emplujat per emplenar el temps a casa m’he fet un passeig per al poemari que tinc guardat, entre d’altres un m’ha cridat l’atenció per la seva senzillesa  és de la Júlia Costa i entronca amb els meus records de nen, quant feia un dia gris emplujat com el d’avui, corrien els anys 1947s a casa ens estàvem a la bora del foc, el pare ens feia crispells o arengada amb casaca, una paella negra al foc de terra feia el miracle, farina, oli, sucre i una arengada arrebossada, amb la farina que sobrava amb sucre feia els crispells… Ai! Dolços records del nen que mai he deixat de ser.

http://balcopoblesec.blogspot.com/   

http://caracteresocultos.blogspot.com/   

http://lapanxadelbou.blogspot.com/    

http://biblioblo.blogspot.com/    

http://plaerescriure.blogspot.com/    

Tags: casaca, crispells, infantesa, poema, recods

-Explica’m, tu, què és el sol. –El sol.

-Explica’m què és la lluna. –La lluna.

-I perquè en Pere plora amb desconsol?

-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?

-No són més que estels i les muntanyes.

-I aquestes canyes? I aquestes arrels?

-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?

Digues: i el món? i l’home?

                           -Heus aquí

L’última forma de la saviesa:

Mira’t a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Glossa

Joan Brossa (Barcelona, 919-1998) va ser un poeta i artista d’una gran polivalència. Va escriure des de les xextines clàssiques fins a sonets, passant per les odes i elegies. La seva compenetració amb el grup de Dau al Set i la descoberta de les avantguardes de la primera meitat del segle passat  va fer que se sentís fascinat per l’expressivitat de les imatges i el teatre de l’absurd, per la màgia dels jocs de mans o pel geni del transformista Fregoli. Fou així que passà a fer poesia visual i acabà fent instal·lacions poètiques, algunes presents en grans llocs públics d’Europa, per exemple Frankfurt o Barcelona.

Aquest poema visual es basa en el fet d’encaixar la paraula poema amb un tipus de lletra de bones dimensions amb la culata d’una pistola. L’efecte pretès, inicialment només és visual, ara bé, les pistoles disparen bales i fereixen el qui toquen, el poeta voldria que passés una cosa semblant amb aquest poema, o amb tots els poemes.

“Jo era un ull que veia

però no mirava. I tot

procés ha estat de

reeixir a saber mirar,

reeixir en l´empresa de

penetrar les coses”

Tags: joan brossa, poema

Treva

Llisca la broma baixa

entre l’aigua i la serra.

I a cada so ressona

enmig del blau del cel:

l’aleteig d’una garsa,

una pedra que s’ascla

o el salt de la guineu.

Ben quieta, ni respiro

Per no desfer el miratge.

M.Dolors Millat

“Al batec de la terra” Meteora

Tags: M.Dolors Millat, poema

 Lo camí

Mai sé què vindrà

M. Dolors Millat Llusà  ”Al batec de la terra” Editorial METEORA  

Tags: poema

Per Sant Joan - Joan Manuel Serrat

  Feliz verbena de San Juan. Espero que vuestros deseos se cumplan.

// // Un vespre quan l’estiu obria els ulls // per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, // on vam aprendre a córrer, // damunt un pam de sorra // s’alçava una foguera per Sant Joan. // // Llavors un tros de fusta era un tresor // i amb una taula vella ja érem rics. // Pels carrers i les places+anàvem de casa en casa // per fer-ho cremar tot aquella nit // de Sant Joan. //  // Érem quatre trinxeraires. // No en sabíem gaire // de les llàgrimes que fan que volti el món. // Anàvem entrant a la vida. // Mai una mentida, // no ens calia i res no ens robava el son… //  // Els anys m’han allunyat del meu carrer // i s’han perdut aquells companys de jocs. // El bo i el que fa nosa // com si qualsevol cosa. // Sembla que tot s’hagués cremat al foc // de Sant Joan. // //  I ara, aquesta vesprada+una altra vegada // veig els ‘nanos’ collint llenya per carrer. // Corren. // Com jo abans corria. // Els crido i em mirencom si fos un cuc estrany i passatger. // Doneu-me un tros de fusta per cremar // o la prendré d’on pugui, com ahir, // com si no n’hi hagués d’altra. // Jo he sigut com vosaltres. // No vull sentir-me vell aquesta nit. //  // Que un tros de fusta torni a ser un tresor. // Que amb una taula vella sigui ric. // Pels carrers i les places // aniré de casa en casa // per fer-ho cremar tot aquesta nit // de Sant Joan. //

¡¡¡Feliç revetlla de sant Joan!!!  

¡¡¡Sigueu feliços en aquesta nit màgica!!!

Tags: poema, sant joan, serrat