22 Des 2009
brindem…
Nadal, un recó fora de temps
El temps engoleix els dies, els mesos, la vida…
I la vida engoleix els anys, sense assaborir-los.
Volen les estones cap a esferes del passat,
corre la vida portant-nos entre els seu braços,
sense deixar-nos caminar descalços en terres joves.
Tenim més col·lecció de records que d’il·lusions.
El temps es menja els plans de futur, abans
no puguem saber que, això que vivim, era el futur.
Les espurnes del dolor ens esquitxen la pell
i ens recorden que la vida és viva i pot fer mal.
I quant creiem que l’any tot just comença,
ens adonem que ja és Nadal i no hem nedat
en aigües noves ni tan sols en estanys vell.
I que tot el que volíem fer resta el món dels somnis,
on el temps hi té prohibit entrar i l’aire és fred.
I aquest Nadal, que té un regust intens als anteriors,
ens serveix per contar els anys que tenim o que ens queden…
I res és nou i tot és vell i vivim un passat com a present
que era el nostre futur, però que ningú ens ho va dir.
Potser ho haguéssim fet més intents, diferent o millor.
I aquí estem, assentats a la taula menjat escudella,
com si fos ahir, però havent viscut treta anys
i tenint a les espatlles el pes dels camins inexplorats
i la pell plena d’arrugues de derrotes i decepcions
que sempre ens han fet molt de mal, però no sempre forts.
I aixequem les copes i brindem per els somnis, pels records,
pel temps que encara tenim, per tot el què ja hem viscut,
per l’amor, pel demà, pels viatges, per la salut, per l’ahir,
per l’entusiasme que ens empeny a seguir endavant i
per la vida, que s’escola entre els dits mentre brindem.
Isabel Tubau Llopart
Aquest poema vull que ens acompanyi a la taula el dia de Nadal 2009 brindem…
Josep Juli els pares, els sogres i els avis…
Sigueu feliços tant com ara i en aquet moment
ho soc jo, Josep l’avi…