30 Des 2009
25 Des 2009
nadal pau!!!
Torna Nadal
L’arbre desvetlla sons i el vent escriu ratlles de llum damunt la pell d’aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra?
MIQUEL MARTÍ I POL
***
Tothom ho sap
Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
J. V. FOIX
bones festas!!! Pau al món!!!
que la Pau conquereixi aquest món tant esvalotat!!!
Josep Rof i Rof
23 Des 2009
amics blogaires i feisbuqueros/res!!!
A casa nostra “res és URGENT i alhora tot ens URGEIX”
Ara sortirem a comprar els galets per l’escudella de Nadal…hi ha temps de tot…encara no tenim els ossos…si l’olla i 7 néts quin xivarri…
Ahir dinàvem a casa del fill…
El dinar fantàstic, la companyia fantàstica, el temps fantàstic ens plovia a bots i barrals, el nét fantàstic, l’estada fantàstica, jo fantàstic però MOLT CANSAT, molt cansat, ho estic avui, ahir, demà i sempre…
(de regal una gorra KANGOL)
En quant varem arribar a casa migdiada. Una vegada llevat vaig dur la gorra una estona… etiquetes i tot, les idees varen escalfar-se molt i jo seguia cansat, CANSAT només pensava amb la mandra que amb feria anar a Girona a donar una classe… (el fill ho va fer)
“Ara soc cera fosa” o com diu la Soni “parezco un globo pinchado”
Be no és hora de lamentar-me, ningú amb pot ajudar la meva ELA és meva i prou, haig de conviure-hi mal amb pesi, sols jo puc sentir lo que sento i és molt difícil d’explicar i encara més d’entendre o comprendre’t, com aparento bona cara. Sempre enganyo quant s’em veuen pel carrer damunt la cadira electrònica… faig bona cara.
“virgencita, virgencita que me quede como estoy”
Amics blogaires i feisbuquero-res!!! Sou una benedicció del cel! M’acompanyeu molts ratets de vida!!! Que a casa nostra…
“Res és URGENT i alhora tot ens URGEIX”
Bones familiars festes una abraçada Josep
22 Des 2009
brindem…
Nadal, un recó fora de temps
El temps engoleix els dies, els mesos, la vida…
I la vida engoleix els anys, sense assaborir-los.
Volen les estones cap a esferes del passat,
corre la vida portant-nos entre els seu braços,
sense deixar-nos caminar descalços en terres joves.
Tenim més col·lecció de records que d’il·lusions.
El temps es menja els plans de futur, abans
no puguem saber que, això que vivim, era el futur.
Les espurnes del dolor ens esquitxen la pell
i ens recorden que la vida és viva i pot fer mal.
I quant creiem que l’any tot just comença,
ens adonem que ja és Nadal i no hem nedat
en aigües noves ni tan sols en estanys vell.
I que tot el que volíem fer resta el món dels somnis,
on el temps hi té prohibit entrar i l’aire és fred.
I aquest Nadal, que té un regust intens als anteriors,
ens serveix per contar els anys que tenim o que ens queden…
I res és nou i tot és vell i vivim un passat com a present
que era el nostre futur, però que ningú ens ho va dir.
Potser ho haguéssim fet més intents, diferent o millor.
I aquí estem, assentats a la taula menjat escudella,
com si fos ahir, però havent viscut treta anys
i tenint a les espatlles el pes dels camins inexplorats
i la pell plena d’arrugues de derrotes i decepcions
que sempre ens han fet molt de mal, però no sempre forts.
I aixequem les copes i brindem per els somnis, pels records,
pel temps que encara tenim, per tot el què ja hem viscut,
per l’amor, pel demà, pels viatges, per la salut, per l’ahir,
per l’entusiasme que ens empeny a seguir endavant i
per la vida, que s’escola entre els dits mentre brindem.
Isabel Tubau Llopart
Aquest poema vull que ens acompanyi a la taula el dia de Nadal 2009 brindem…
Josep Juli els pares, els sogres i els avis…
Sigueu feliços tant com ara i en aquet moment
ho soc jo, Josep l’avi…
16 Des 2009
Salvador Dalí
Era una vaca molt gran… no, era un telefonista… no, era un ós que demanava caritat en el barri jueu. La sal i el pebre, el pessebre –les pessetes. Compten pessetes a dalt del taulell de la taverna. Un geperut compta pessetes a dalt del taulell. Pessetes. Passa pel pont ensucrat l’ós pobre i amb la llengua es treu la neu dels esclops. Feren entrar l’ós i el ficaren al llit.
Salvador Dalí, «Nadal a Brussel·les (conte antic)», L’Amic de les Arts, núm. 20 (Sitges, 30 de novembre del 1927)
+ Aquesta setmana: mots miscel·lanis. El d’avui en record de Salvador Dalí; enguany ha fet 20 anys de la seva mort a Figueres. (Figueres, Gerona, 1904 - Púbol, 1989)
esclop (m) 1 Calçat de fusta tot d’una peça, emprat per a caminar per llocs humits, treballar l’hort, etc. 2 Calçat de cuir, sense talonera i amb sola gruixuda de fusta o de suro.[Etimologia — Probablement d’un encreuament del llatí «sculponeus», ‘esclop’, amb el llatí vulgar «scloppus», ‘esclafit, soroll sec’, amb el resultat d’un llatí vulgar «scloppos».]
http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2398 //
Biografia de Salvador Dalí
-
15 Des 2009
festes,,,
Potser el millor adorn de Nadal és un gran somriure.
Tal vez el mejor adorno de navidad es una gran sonrisa.
El Nadal no és un moment ni una estació, sinó un estat de la ment. Valorar la pau i la generositat i tenir mercè és comprendre el veritable significat de Nadal. (Calvin Coolidge)
La Navidad no es un momento ni una estación, sino un estado de la mente. Valorar la paz y la generosidad y tener merced es comprender el verdadero significado de Navidad. (Calvin Coolidge)
Per els bons moments, gratitud.
Per als dolents, molta esperança.
Per a cada dia, il.lusió.
I sempre, sempre, felicitat.
Això és el que et desitjo per al 2010.
Para los buenos momentos, gratitud.
Para los malos, mucha esperanza.
Para cada día, ilusión.
Y siempre, siempre, felicidad.
Esto es lo que te deseo para el 2010.
Potser el millor adorn de Nadal és un gran somriure.
Tal vez el mejor adorno de Navidad es una gran sonrisa.
Dolços moments de vida en poder-vos felicitar!!!
Dulces momentos de vida en poderos felicitar!!!
Josep Rof i Rof 2009/2010
12 Des 2009
sola i abandonada…
Canon EOS 400D 18/10/2009 15:56 per jrrof
Clau perduda sola i abandonada, recordes quant estaves calentona a les butxaques,recordes quant el petit de la casa et llepava, recordes quant recent estrenada,plena d’il·lusió, obrires el pany per primera vegada, recordes com et mimaven,ara com molts humans a la vida restes perduda sola i abandonada. Josep Rof i Rof
07 Des 2009
llanars
El apartament a Llanars Per la finestra de fusta i vidres quadradets és veu per damunt de taulades veïnes la muntanya de fons, te arbrat de pi a la part superior d’un verd intents, al centre hi ha feixes conreades d’herba i a la part baixa l’ocupen llargs arbres de fulla caduca, el contrast és abismal, dos colors com la nocilla el contrast és bonic i harmoniós. Per la porta del terrat/balcó, també per sobre taulades tres turons allunyats, un té antenes, un altre com un castell patit i l’altre més petit acaba amb molta punxa, també el contrast dels colors de la tardor unes taques ocres i son presents. Una balconada angula, on reposen 4 cadires amuntegades i una taula de plàstic blanc decolori’t per el sol i fred. A la habitació gran també te balconet que dona al sud. Amb va fer l’afecta d’estar a casa doncs el parquet és calcat (marro fort). Havent suportat per dinar una collada (7 petits i 7 grans) tots asseguts a la parada taula, una mesa auxiliar va fer la delícia dels petits. Després la obligada migdiada i l’estrena del llit, fort i pla, 3 coixins buscant comoditat va acabar per usar-ne sols un. Va ser difícil per incorporar-me, la petita tauleta no tenia base i al no poder-ne donar sopor amb va costar molt i molt, alajup i a la tercera la vençuda. La tornada va ser perfecte, accepte de Vic ençà que hi varen haver aturades per la massificació d’incorporació dels procedents de Vic celebraven el Mercat Medieval. Unes mandarines a les 9 em punt al llit. Les noticies feien honors a la Pilota d’Or de Messi. Josep Rof i Rof 
Canon EOS 400D digital 06/12/2009 per jrrof
28 Nov 2009
i si canto trist…
castell de Begur
I si canto trist
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada els somrís
d’un infant vora el mar
i els teus ulls com un ram d’il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l’han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d’ignorats companys.
Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat
Tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m’estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
