Joan Brossa

“AQUÀRIUM”
La rima
el ritme
els motlles formals.
Miro els peixos dintre
l’aigua. Les idees
al cervell es deuen moure
d’una manera semblant.
La rima
el ritme
els motlles formals.

“DE VIVA VEU”
Els discos de gramòfon
fan que estigui en circulació
la poesia recitada dels mateixos
poetes. A mi també em sembla,
és clar, que la poesia ha de ser
llegida en veu alta, o si més no
a mitja veu; vull dir que és millor
desempaquetar-la dels llibres, oi?

“APIS”
Un ídol
primitiu em dóna
el que una catedral
ja no em pot donar.

“SALTAMARTÍ”
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.
El poble.

“UN HOME ESTERNUDA”
Un home esternuda.
Passa un cotxe.
Un botiguer tira la porta de ferro avall.
Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua.
Me’n vaig a dormir.
Això és tot.

“W.C.”
Se ruega no
estropear
inútilmente
el papel.

“EL TEMPS”
Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat
-ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

“FINAL!”
-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
20 de novembre de 1975

“ECO”
—Explica’m, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica’m què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.
—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.
—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? I l’home?
—Heus aquí
l’última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Fotos Llanars 14/15 maig del 2013 Canon EOS 550D DIGITAL foc 18/135 mm. per jrrof
(plou…a casa reclós llegeixo poesia)

DIVENDRES, 11/01/2008 – 16:20h

La poesia de Jordi Pope, a la xarxa

El poeta es va morir ahir per causa d’una malaltia degenerativa

Jordi Pope (Barcelona, 1953) feia temps que estava retirat de la pràctica de la poesia oral, encara que n’havia estat un dels iniciadors i màxims exponents, a causa d’una dura i llarga malaltia degenerativa. Es va morir ahir. Va compartir projecte amb d’altres poetes, entre els que hi ha Enric Casasses. Casasses deia de la poesia de Pope: ‘Aquell so d’aquell poema ens havia acompanyat sempre i el sentim sempre, com si fos el respirar de l’atmosfera.’

La major part de la seva obra poètica és recollida als volums ‘Escrits’ (Ed.62 / Empúries, 1999) i ‘Llibrot’, editat per Manuel Costa-Pau (Llibres del Segle, 2001), que inclou el ‘Llibre del fred’ (1987), ‘Abriga’t que estic sol’ (1995-96) i ‘Atxuuús! Amén’ (1997).

Ramon Salvo explica en el pròleg de ‘El llibre del fred’: ‘La situació político-poètica d’aquells anys setanta va fer que un mateix s’hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d’intuïció i d’afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, del referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer.’

I David Castillo, poeta i periodista una dècada més jove, però també vinculat amb Pope, ha escrit que ‘als anys vuitanta, com un autèntic autodidacte, armat únicament amb el diccionari Fabra, s’instal·la en un pis comunal del carrer Venus de Gràcia, i inicia una activitat frenètica de recitals i publicacions alternatives. La seva explosiva manera de recitar poemes com ‘El muermo’ el converteixen en una de les figures d’aquells anys, en què primer forma el grup ‘O Així’, i després manté durant anys Full d’Artesà, on publica una infinitat de les veus que circulen pel barri de Gràcia.’

Alguns dels seus companys de batalla foren Jesús Lizano, Eulàlia Framis, Jaume Sisterna, Joan Vinuesa, Agnès Ramírez, Xavier Sabater, Neus Dalmau, Pau Riba, Meritxell Sales i Oriol Tramvia…, i els ja anomenats, que l’any passat van participar en el quinzè Festival de Polipoesia, que es va dedicar a la seva obra per homenatjar-lo.

pope

EL CRIT PLATEJAT
Só el nen en les entranyes de la Putrefacció
Só aquest soroll de Baix que no és el meu
Só les agulles dels forats del Nas
Só el Vestit d’assaig
Só l’astúcia Diabòlica dels Éssers Creats
Só el Maillot de llana, l’Estaca esmolada
Só les precaucions que tu oblidares prendre
Só la maledicció de la Mare, la Campana Passatgera
Só el descobriment de Mitjanit en el Laboratori
Só la Nit anterior, el Matí següent
Só l’eco de la Rialla
Só la Boira arrissada, la Boira enganxosa
Só “Estimada era només un gos”
Só la desproporcionada Prominència
Só “Estimada era només un somni”
Só el Llampec lluminós, el Xiscle xiulador
Só Rabós d’Empordà
Só sense Respiració
Só pitjor que la Mort
Só la Natura ultratjada que t’avorreix
Só el Ressó del Tro
Só el Fossat oblidat
Só les Passes ulteriors, l’embolcall Proper
Só la cruel Transformació
Só l’enterramorts de l’Espasa, l’Argila recent tirada
Só el que resta dels que se n’anaren
Só el Taüt d’Ivori, la línia de Setí
Só els llavis Pàl·lids i prims Rogencs
Só el Paradís etern, la clara Al·lusió
Só la visió aparent sense mirall
Só el Matalasser genial i determinant
Só l’espina dorsal, el flotó desmembrat
Só la Fortuna que la gitana no volgué dir
Só la Dualitat arrissada enfre matrassos
Só la Bóta plena de formes Desesperants
Só la Lluna convexa, el cofre Buit
Só el Llit dels quatre Canelobres
Só el Cabell al vent
Só la petita Creu que oblidares portar
Só el Més Alt Voltatge, la lluent Llosa
Só el paper per a interpretar el Buit
Só l’esposa del Baró, la concubina del Comte
Só a la vegada fill de la Bogeria i de l’Horror
Só la Cripta ajaguda, el sepulcre de la Mare
Só la Mort, la que Vola per la Nit!
Só lo Vertaderament Darrer de la llum capriciosa
Só la Porta infranquejable, la Finestra oberta
Só les Escales que davallen fins al Soterrani
Só el Rostre irrefutable, l’agonia Ardent
Só el “no te reflex” , la Riallera Ganyota
Só la Bisecció
Só els ossos Antics
Só Més estiueig a Xert
Só el Castell del Palau d’Anglesola
Só “Ta muller té un coll abellidor”
Só la fruita Visceral, el seu frenètic Córrer
Só “tu estàs ací i jo aviat tornaré”
Só la Pissarra cruixidora, l’espelma Hissada
Só el rest d’Alls, la branca de la Maledicció del Llop
Só “És el senyor Gonzàlez”
Só el Rostre sense…, els llavis tallats
Só l’Hostaler sense pa, l’excrement en Dejú
Só la Maleta destripada, el Plat Buit
Só la Decadència absoluta i necessària
Só el Servei Funerari, el desconegut dolençós
Só el Mastí agotnat a la cantonada
Só l’esglaó de la Tela d’aranya
Só les ombres que rompen els còdols
Só el departament de Maquillatge Sensual
Só el Cercle del Druida, l’Altar en Sang
Só la Vedette del Ronsal esberlat
Só el cosset dels Penjats, la Mortalla del seu Farcell
Só el Darrer Viatge, el fetorós alè
Só la foscor esperant-te
Só l’aire joiós de la Nit Tardívola
Só l’Òbit perfecte
Só “Sia el que sia és Gran”
Só el que escolta a través de les Clivelles
Só el tràngol dels Deportats
Só l’esguard hipnòtic del Comte
Só el Virós pantà, la Negra Llacuna
Só les branques que esgarrapen la Lluna
Só l’impotent Silenci
Só la parròquia tafanera de la Vella Taverna
Só Bela Lugosi, el màgic actor
Só l’Hospital, l’Albor celestial
Só la Mort embenada, el Blanc perfil
Só la Mestressa de casa
Só “no miris descarat”, el rostre sense ulls
Só “Més val que sigui així”
Só la més gran i més Alta que tu
Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit

il.lustració de Pascal Comelade  (Escrits, Jordi Pope) (via propost.org) aquesta matinada (10 de gener 2008) ha mort una peça imprescindible de la poesia a barcelona des dels anys setanta. company de joan vinuesa, enric casasses, david castillo i molts més, fundador del grup “o així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura, la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos…

alguns links:
http://www.xtec.es/~rsalvo/articles/pope.  htm http://www.propost.org/escoffet/articles_pope.htm

Avui l’he volgut recordar, crec que la malaltia degenerativa que patia (mai confirmat), la que li va llevar la VIDA era una ELA Esclerosis Lateral Amiotròfica, la que pateixo jo, convisc amb ella des de fa dotze anys i estic: “en el millor d’un futur immediat a pitjor” Josep

escrits

ANOMALIA
Mirant la resplendor de la mar
veuràs l’estel
que al mig
dels teus ulls
em brilla
com si fos
un fanal
posat al cel
el blau de la mar,
l’escuma.
Blancor d’atzar

L’ENCISADOR SOMNI DE LA DINÀMICA
Tinc un somni:
estar completament sola
gaudir de l’aire lliure
la verdor que m’envolta
la pell acaronada pel sol.
Imagino hom observant-me,
m’obro de cames perquè pugui veure
directament l’interior del meu cony.
Feu el somni realitat.
Quins collons!

L’AFANY DE L’HOME
L’amor és, la gota cristal.lina
de suaus transparències
dins dels amagatalls de l’atzar.
L’amor és, les enceses galtes
on es troben els negres buits de la incertesa.

A LES PALPENTES
amb el jonc florit
a les mans
omplo de petons el cel
la mar s’apropa
per besar-me el pit,
m’aconsella:
la
dolçor de l’anhel

MIRALLS
Amb esquinçadores mans
alçades cap al cel,
amb les ungles rompem la placenta,
els astres pariran
la lluna parirà argent,
amb un suau frec dels llavis
recollim la seua tendresa immaculada
amb un lleuger buf dipositarem
en cada oceà,
en cada bassa
la seua resplandor.
Beguem doncs les aigües dels oceans,
de les basses i dels miralls.

TRENTA DE GENER
Rebenta la Magrana
dels teus llavis Carmí carnosos.
Els ulls en ràpids efectes
emmirallen el meu deliri.
Estesa la Bellesa
pacta amb l’Amor,
la conquesta del Plaer.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3 à Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913) http://www.anyespriu.cat/l-autor/biografia

Jaume Badia

Exdirector general d’Anàlisi i Prospectiva de la Generalitat

Cent anys d’Espriu i d’Amat-Piniella

Dimarts, 30 d’abril del 2013 elPeriódico Cent anys d’Espriu i d’Amat Piniella

Ara fa cent anys va néixer Salvador Espriu. També en fa cent que va néixer Joaquim Amat-Piniella. Del centenari d’Espriu se’n parla cada dia. Del d’Amat-Piniella no. Tots dos van ser escriptors. De talles diferents, evidentment. Tots dos van viure personalment la guerra civil i tots dos la van perdre. El de Sinera va optar per l’exili interior. El de Manresa va haver de marxar a l’exili i, després de passar pels camps de refugiats de la Catalunya del Nord, va acabar presoner de l’exèrcit alemany i internat en un camp de concentració. El maig de 1945, mentre Espriu, des de dins, maldava per salvar-nos els mots d’una llengua que el dictador havia prohibit, Amat-Piniella recobrava la llibertat després de quatre anys i mig al camp de Mauthausen. Ell va ser un dels milers d’éssers humans que van sobreviure en una batalla extrema per servar la dignitat, lluitant per no deixar-se vèncer irremeiablement per l’anomenat esperit del camp que engolia centenars de voluntats cada dia. Dignitats perdudes que se sumaven a la brutal destrucció de vides als laboratoris de la barbàrie.

Alliberat als 42 anys, Amat-Piniella va retratar, aquell mateix any i el següent (1945-1946), el malson de l’horror nazi, abocant la seva experiència en un document corprenedor, la novel·la K.L. Reich. Un relat fet a partir de personatges reals, esfereïdor i alhora ple de bondat. I constitueix una profunda reflexió sobre els límits de la condició humana. K.L. Reich no va poder veure la llum fins al 1963, i encara en llengua castellana. Espriu prenia, pocs anys després, el relat bíblic d’Ester per bastir una extraordinària metàfora de l’amenaça que patien el seu poble i la seva llengua. La mateixa llengua que el manresà havia fet servir per descriure l’olor colpidora del fum dels crematoris de Mauthausen. Tots dos farien cent anys.

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.

I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)

–el tendall s’escolen gotes

Continua plovent estic reclòs a casa, llegeixo poesia, aquesta d’Estelles m’ha agradat (entronca amb l’actualitat) i la vull compartir amb vosaltres, l’acompanyo de tres fotos de la pluja, són de casa.

Canon EOS 550D DIGITAL focus 18/135 mm. 27/04/13 hora 13:48 per jrrof

–bassetes

28/04/2013 Plou, reclòs a casa llegeixo poesia i m’he inspirat en part amb aquest poema i l’he adaptat al meu gust. El poema original diu així:

UN CÉRVOL MORT A L’OBAGA
Hi ha un cérvol mort a la obaga
cobert d’herbes i flors blanques.
Hi ha una noia èbria de primavera
i el caçador que oficia se l’endú.

Hi ha una gasela morta
coberta de branques d’alzina,
i enmig d’un cercle d’herbes blanques
una noia pura i de jade:

a poc a poc, suau, suaument,
que no dringuin collars i polseres,
que no se’ns posi a bordar la gosada.

SHIJING (segles X-VII aC)
Pedra i pinzell (Editorial Alfha)

fotos 15/04/ 2013

VÍCTOR CATALÀ

IMPRESSIONS DE VIATGE

Estic tot ple de llum, estic eufòric,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit.
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
Sobreïx de l’ull i l’ànima distesa,
car entra i surt de mi tota l’estesa
que cap dintre mon radi obrador.
Cel blau, prat verd, arbredes argentades,
roges terres de pa, espills fluents,
com grans esmalts translúcids, resplendents,
tenen ma fantasia enlluernada.
I el tren corre entre mig de meravelles…
I el pensament, exasperat de goig,
Te vivors paroxísmiques de boig,
i es destrossa i divinitza amb elles.
*Tòrtola… Maragall… Naturalesa…
Viatge… Vida propera… Amics deixats…
Esperances… Records… –viàtics sagrats
que han excelsificat ma mesquinesa.-
Estic tot ple de llu, ni estic hidròpic,
em sento a rebentar cor i esperit…,
que a dintre meu s’hi buida l’infinit,
com mar en receptable microscòpic.
Tot jo espurnejo i vesso resplendor;
sobreïx de l’ull i l’ànima distesa.

*. Carme Tòrtola València, admirada ballarina de l’època.

RETORN*

Des del fons lluminós dels anys i els segles
els ressorts soterrats van ressorgint
i són les velles regles les que a les regles noves
van nodrint.
Cauran d’avui les formes transitòries,
mes, sepulcres i déus perduraran
i de la antiga Història, les històries,
damunt l’àuria sorra s’escriuran.

*.Dedicada a les ruïnes d’Empúries

MA CAMBRA BLANCA

Humil cambra blanca de ma joventut,
nier de quimeres, recés de quietud
on l’ànima closa s’anà desplegant,
on l’infant d’un dia esdevingué gran;
on, l’edat plena entreobrí el cancell
i on sense adonar-me’n vaig trobar-me vell.
Humil cambra blanca de ma joventut,
avui ja sagrari d’una senectut
que dins ton si candi, per sort ha servat
resplendent, intacte, un net cor d’albat.

Març de 1943

TRADUCCIÓ DE L’ORIGINAL FRANCÈS

El temps dels lilàs i el temps de les roses!
Ja no tornarà mai més aquets temps!
El temps dels lilàs i el temps de les roses
i el temps dels clavells han passat ensems.
El vent s’ha girat, les clarors s’han foses:
i ja no podrem tallar ni collir
els lilars en flor i les belles roses.
És trist aquets temps i no pot florir.
Oh, alegre i gentil primavera ardida,
que l’any proppassat ens vas encisar.
Nostra flor d’amor és ja tan marcida
que en ton mateix bes no es pot revifar.
I tu, què fas, tu? Ja ni flors descloses
ni ombrius ni soleis t’han de dur conhort:
el temps dels lilàs i el temps de les roses
ai!, amb el nostre amor per arreu s’han mort.

Matinada del 26 de març de 1943
Versos dels quals no recorda l’autor, citats per
l’escriptora d’origen neozelandès Katherine
Mansfiels (1888-1993)en son Diari,
publicat posteriorment a la seva mort 1927.

LES DADES… I LA VIDA.

si dilluns…
cap de setmana, fi de més…
primavera, estiu, tardor hivern…
el primer més, el segon…
la primera dent…
els primers passos…
un any, dos anys…70 anys…
en un no rés… un instant…
el cel blau, la mar blava…
el sostre de la habitació blanc…
la lluna de plata…
el sol taronja…
que sigui el meu sol…
que m’envoltin els colors…
les dades… i la vida…

jrrof…

als meus setanta anys

Que millor per celebrar-envoltar de poesia, la VIDA en si és poesia, la poesia és el refugi de penes, alegries, patiments, malalties … A mesura que vaig avançant en edat hi trobo refugi, distracció i com no, certa pau.

Pateixo una ELA del 2001 només tenia cinquanta-vuit anys, al maig faré els dotze del diagnòstic, ningú ho diria, ja que estic relativament bé, encara que estic minvat de facultats en el meu cos, però viu en pau amb mi mateix. La vida dóna tombs i amb ella nosaltres. Toca ballar amb la més lletja, doncs ballem i que em duri altres dotze anys! Sé que no serà així … i perquè NO! Mireu el dia del diagnòstic em van dir que la mitjana de VIDA era de cinc anys, la sort s’ha embolicat en mi. Menció especial pels elátics que ens han deixat, als que pateixen amb l’ELA en el seu dia a dia, als seus familiars, cuidadors i metges, abraçades, endavant sempre.

als meus setanta anys

Estic envoltat de la meva dona, de quatre fills i vuit néts, que més se li pot demanar a la VIDA! Jo no li demano res, sí que tingui forces per saber afrontar el meu dia a dia.

Gairebé diria què sóc FELIÇ! Josep

Mireu-me els ulls

Mireu-me els ulls per creure
en el demà que teniu als dits,
sense llum
dels meus ulls clars
no hi haurà per ningú
cap demà.
Penseu en mi per créixer
en l’esperança d’uns anys millors,
la llibertat
que ens heu negat
brilla al fons dels meus ulls
encisats.
Sols el poder us tempta
i pel poder us veneu el cor,
però la clau d’or
del temps que fuig
la tinc jo i és la veu
del futur.
Mireu-me els ulls per créixer… per créixer…

Vull somiar el demà

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m’heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m’empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.
No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L’arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m’acull dia i nit.
Cap vell encís
no m’és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.
Cap vent no estimaré
com el gran vent que m’empeny
vers l’horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
plens de desfici i d’”estrès”
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.
Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d’estimar.

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

M’han regalat el llibre recent publicat “Estimat Miquel LLUÍS LLACH” on n’he estret a l’atzar dos poemes, el llibre promet ser interessant, us el recomano. Mireu la poesia m’entreté, amb dona VIDA! O m’ajuda a viure!

El llibre actual i la càmera de fotos, sempre passegen amb jo, sempre hi ha un moment del meu passeig, al damunt de la cadira electrònica, per fer una aturada i llegir-lo, treure la Cànon fer fotos, ho faig sense adonar-ment, son les eines que m’acompanyen sempre i ”amb distreuen de tants desoris” d’aquest món tant esvalotat que tenim per VIURE! Josep

((( El passat dia 18 vaig rebre una carta de Eva de puny en lletra on deia coses… L’amistat sorgida a traves d’un mail 01/07/2009 , per el motiu de la ELA (la meva i la de la seva mare EPD) i, aquesta ha sigut la meva resposta, de puny en lletra )))

Picat per el POST  (carta contestada de puny en lletra)

Benvolguda Eva emplaço aquests poema d’Agustí Bartra que amb serveixi d’introducció.

La veu que embelleix la terra…

La veu que embelleix la terra!

La veu de l’altura,

la gran veu del tro

que ix del núvol que erra.

Sentim del seu so

l’eco que perdura,

la veu que embelleix la terra.

***

“La veu que embelleix la terra” Tu si que l’embelleixes amb les teves paraules, varen entrar-me directament al cor, gràcies per pensar-hi, per saber-ho fer, per en recordar-te de mi, de nosaltres, sens dubte el millor regal. Com veus t’he fet l’honor per complaure’t de puny la lletra, la tinc oblidada, de tant en tant escric per pur plaer, ara amb molt de gust per tu.

Abraçades, marit, pare i petons per tu i els nens. Josep

facebook 18/03/2013 17:25  Josep Rof Rof Hola Eva quina sorpresa i quin detall, ets única, les teves paraules entren directe al cor, acabava d’arribar de fer un vol i la cartera amiga Joana sortia de casa, (estic pendent de rebre Rilutek) però no potser de correus?? I ves per on l’Eva i una carta de les d’abans, emotiva, humana, un relat ple de VIDA! Gracies, la Juli s’ha posat contenta i ha dit que maca és l’Eva! Doncs si ho ets un munt. Petonets els nens, abraçades per tots, qui us recorda Josep

facebook 18/03/2013 17:25 Eva Vallespí Suñé Tu si que ets maco Josep. Me n’alegro moltíssim que us hagi agradat la meva sorpresa, tot i que volia que fos pel dia 19 en motiu del teu sant, però ja veig que el correu ha anat rapid. El disssabte vam fer una calçotada familiar i els hi vaig comentar als germans, pare i marit que t’havia enviat aquesta carta. La germana menuda Mònica em diu: Aquell cotxe de color “rosa” li has enviat?? Li vaig contestar: Ja ho se que no te valor el cotxet i potser el color no és el més adequat, però si que ho te la carta i les meves paraules sinceres i directes del cor, jo me’l aprecio molt al Josep. Es va quedar callada, el meu pare va somriure. Com bé et deia a la carta hi ha gent que no pot arribar a entendre dels sentiments ni el significat que poden arribar a tenir els petits gests, només som pocs els privilegiats en entendre-ho. Una abraçada amic Josep.

facebook 29/03/2013 16:09 Eva Vallespí Suñé Josep! Quina sorpresa més agradable, he rebut la teva carta escrita de puny la lletra i m’ha encantat. La guardaré com or en pany i el millor la reflexió del final:” es lletra ferida tocada de mort, però que cony encara puc escriure, t’ho volia dir” i aquesta es l’actitut que m’agrada la del meu amic Josep Rof, SI, SEÑOR! t’ho volia dir…i m’ho volies demostrar escribint en paper i m’ha agradat moltíssim. Gràcies Josep pel poema per les teves paraules tan amables i per ser com ets. Petons. Ah! per cert la teva lletra dius que ferida…doncs és molt maca i et puc ben asegurar que escrius prou bé, ja voldrien molts tenir la teva lletra.

facebook 29/03/2013 23:29 Josep Rof Rof Hola Eva ara que ja has tingut la sorpresa, si em dones permís ho penjaré al blog de l’Avui i si vols els teus comentaris del facebook i el meus, sols els referents el tema de la carta a ma abraçades Josep (tot plegat ocuparà pagines el Reculls 2013) prego siguis sincera, la teva carta no sortirà el blog, espero resposta un SI o un NO)

facebook 29/03/2013 23:07  Eva Vallespí Suñé I tant que pots penjar tot el que vulguis, tens el meu permís, la carta, els comentaris del facebook. De fet…jo també havia pensat de penjar al meu facebook (perquè no tinc bloc) la foto que tinc del dia que vam anar a coneixe’t amb el pare i els nens, si em dones el teu permís.

facebook 30/03/2013 09:56 Josep Rof Rof esta clar que m’ho compartiras, ara mateix ho penjo val.

DE TOTES AQUESTES ANADES I VINGUDES D’AQUEST POST SON ¡¡¡FETS DE VIDA!!!

QUE LA ELA HA UNIT, HO HE VOLGUT COMPARTIR AMB TOTS VOSALTRES. JOSEP

CADAQUÉS
Una vela sobre el mar,
una galta enrojolada…
Darrere del campanar,
oliveres i muntanya.
Vols venir a Cadaqués
a fer una llarga passada?
Tu no saps encara el que és
el viure meravellada.
Dormiràs damunt el mar
en la barca fondejada,
per guarda el vell campanar
i per llànties l’estelada…
Cadaqués, bell Cadaqués
la dolça nomenada,
si no saps, amor, el que és
vine a fer-li una passada!

DEL POU DE LA MEMÒRIA

Del pou de la memòria
pouí records llunyans:
de jorns que s’esvaïren
fallits o inoperants…
Àtoms de vida fosos
sens honra ni profit,
estels que s’apagaren
a punt de relluir…
llavors sens grill, pellofes
d’un germen ple o buit,
ferment de mor en vida,
esclats sense cap retruny.
Descuits, retards, deshores
a caire del fruitar,
podrint-se a la femer a
que anihila tot demà.
Possibles que en res paren,
quelcom sens devanir,
fumeres, dissolent-se
a l’ombra de la nit.
D’inexistents matèries
insòlits excrements,
del flum de les anyades
lliscant en el corrent
de fraus i derrotes,
de dubtes i desmais,
les hosts atapeïdes
passant i repassant…
Del pou de la memòria
aní pouant records,
de pèrdues i de m’ermes,
de senderons sens nord.
I a l’hora de fer comptes,
guaitant el tinc i el dec,
que em mostra inexorable
el llavador obert,
l’esgarrifor del pànic
em deixa llampferit
i en va mos ulls acluco,
en va els torno obrir.
A l’esquerra, un munt fantàstic
de brossa, boll i pols,
un munt semblat de closques
d’ous pollats sense gall;
un munt de runa eixorca,
un míser, trist, cabal.
I a dreta, xica, xica,
la pila del bon gra,
que em penes i fatigues
mà destra va sembrar.
En tant que la sembrada
fruïa el meu triomf,
triomf que meravella
del gran poder de l’home,
que d’una minsa cosa
treu fons de nodriment.
De cop, faig comparança
entre piló i piló:
el desnivell em fibla
ensems el seny i el cor.
Que mísera ma gesta!
Que minse el bon ajust!
Amb gest de reu abaixo
l’altívol cap retut…
Senyor, que a ma poquesa
fiares l’alt comès,
per què negares forces
al llosc manifasser?
Per què no equilibrar-li
potències desiguals,
fent que les dues sumes
muntessin tant per tant?
Per què el deix de fallida
has engendrat amb mi?
Per què l’obscur seguici
de l’aspre penedir?
======
Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor.
22 d’octubre de 1956

======

PER A SENYORA BALLESTA32
De la coca dolça no en queda ni un mos…
Mercès vinc a dar-vos,
puix mercès a vos
dels dies que passen
en quedà un de dolç.

32. Mestressa de la fleca de l’Escala on pastaven els bunyols de l’Empordà que més agradaven a l’escriptora María Antònia Salvà

Victor Català. Una biografia insòlita

http://www.llibres.cat/Producto/334361/victor-catala-una-biografia-insolita# // http://www.emporda.info/cultura/2012/04/17/llibre-mostra-desconeguda-caterina-albert-textos-inedits/163603.html // http://www.llibresperllegir.cat/llibres/victor-catala-una-biografia-insolita-recull-de-proses-i-poesies-inedites // http://www.sonograma.org/art/victor-catala-una-biografia-insolita/

APUNT: L’altre dia vaig agafar de la Biblioteca Municipal Núria Albó un llibre en sense massa ganes, no se perquè què no em feia el pes, juguen poemes i prosa d’autors inèdits recuperats per l’autor i ara és quant han vist la llum. Una vegada fullejat i llegit poemes que amb cridaven l’atenció, marcant-los (full a part) avui fa un dia fred i quasi amb absència del sol, he picat els poemes escollits, una vegada els he tingut els he guardat amb una carpeta i cap a la carpeta de poemes, la tinc arxivada per nom d’autors, ni tinc molts, m’agrada experimentar en autors desconeguts per mi que son molts i guardar, els clàssics també. Ves por on m’he entretingut moltes hores amb aquets llibre agafat a regust meu, es que els llibres s’han de llegir, per trobar-li el gust a les lletres. Això és el que m’ha passat, sempre i trobes quelcom que t’agrada.

Hi ha proses escrites de l’any que jo vaig néixer. Estic a punt d’encetar dècada 70ès us ho confesso amb fa il·lusió, era el maig 2001 (desprès d’un llarg anys de proves…varen acabar amb la incertesa de no saber que em passava, lo primer que em varen dir ‘vostè té una ELA’ és una malaltia degenerativa i no te cura, el pro mig de vida son cinc anys, no és contagiosa) ver per on que m’ho havia de dir… doncs faig camí cap els dotze anys. ‘Estic en el millor d’un pitjor futur immediat’ Encara les meves mans m’han permès escriure tot això, no sense pauses per fer estiraments els encarcarats dits, també alguna ennuegada, sols produïda amb la saliva. Però amb la meva ELA encara puc fer coses. El meu record per els elàtics que ens han deixat, llurs familiars i cuidadors, metges, institucions adELA http://sites.adelaweb.com/web-adela/ i Fundació Miquel Valls http://www.fundaciomiquelvalls.org/ca/ per els suports donats.

No us en volia parlar, demano disculpes, és inevitable, sempre és bo donar-li gràcies, reconeixent els que la pateixen també. Josep

20 de Març
Letra y Música de J.M. Serrat

M’hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.

El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.

M’hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.

I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.

M’hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d’un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.

Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.

¡¡¡BONA PRIMAVERA PER TOTHOM!!!

20 DE MARZO

Me habría gustado estar despierto
aquella mañana que con un vestido verde
entre unos trigales
él llegó.

Llegaba silbando, como un niño.
Tenía llenas de pájaros las manos
y cielo arriba
los iba esparciendo.

Le rodeaban las abejas.
Llevaba un sombrero de amapolas
y en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.

Me habría gustado estar despierto
o haber dejado los balcones abiertos
y en mi sueño
intuir cómo…,
tejas y ramas se llenan de nidos
y la piedra seca vuelve a mojarse en el río
y el grito agudo
de una perdiz.

Y del conejo una mirada
y oler la madrugada
que en la bandolera
nos trajo la primavera
el veinte de marzo.

Me habría gustado estar despierto.
Yacer sobre una piedra como un lagarto,
con la panza al sol
y con una flauta,
y haber salido a recibirle como se merece
y adornar con flores de papel los portales
como si fuera tiempo
de carnaval.

Pero aquella mañana yo dormía
tranquilo, porque no sabía
que en la bandolera
me traía la primavera
el veinte de marzo.

¡¡¡BUENA PRIMAVERA PARA TODOS!!!