Hable en cristiano, niño. 13, març de 2018
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, Joan Margarit, la meva ELAi jo , comentaris tancats
A través del dolor
Mai no he oblidat el clatellot d’un guàrdia
dient-me fort i sec: Hable en cristiano, niño.
Fins els meus quaranta anys, la policia
va fer interrogatoris amb tortures.
Només en castellà.
Però a través de tantes humiliacions
he pogut estimar el Ramón, el Lluís,
i les pitjors paraules, les que m’han fet més mal,
les he sentides amb la meva llengua.
Abans que les paraules va arribar una altre cosa.
Suau i indestructible.
Tan lúcida com res no seria mai.
Va arribar des d’un lloc que penso que és la infància.
A vegades la sento barrejada amb la música,
com deu o quinze notes que de sobte em commouen,
però no sé per què ni des de quan.
Com si fos una tomba sense nom
a la qual per amor sempre he dut roses.
***
Coneguda crueltat
(17 d’agost de 2017)
La mateix ciutat només dura el seu temps.
Totes les Barcelones són una dins les altres
com unes invisibles nines russes.
La ciutat que jo m’estimo encenia pocs llums
en les nits pobres d’un país infame.
Aquesta va ocultar-la una altra de més lliure.
Van tornar a mi, com roses
salvades de qui sap quines escombraries,
residus menyspreats de veritat.
Ara ja és una altre Barcelona:
la que més llums ha encès,
la de la indiferència. La més cosmopolita.
Aliena i fugaç, una gentada emplena
les cases i els carrers
igual que un escenari abandonat
on haguessin rodat una pel·lícula.
Potser avui, si no fos per tants records,
ja no l’estimaria.
Joan Margarit
Un hivern fascinant
***
Una tarda trenquin-la, a casa, davant el portàtil, teclejant els dos poemes i escoltant música de piano amb Gabriela Montero. Quin plaer, quin rama-lasso de Pau.
A demés el post amb les fotos del Roure centenari, despullat de rigorós hivern.
La poesia m’agrada, m’entreté, adornada amb les meves fotos, que més voleu!!!, son tasques que no costen i si d’un enorme acompanyament en la llarga tarda a casa. Josep
flors blanques en la boira 22, febrer de 2016
Publicat per Josep Rof en : amistat, fotos de jrrof, Joan Margarit, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Joan Margarit : Flors blanques en la boira
Aquest poema l’han interpretat: Xavier Ribalta
Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar.
Fa dies que tinc el bloc aturat, avui quant he recuperat la contrasenya se me ocorregut penjar un poema d’en Joan Margarit “Flors blanques en la boira” en Joan el vaig veure l’altre dia a 8TV i amb va semblar genial, em sembla que ha tret un llibre de prosa/poema-da el buscaré un dia d’aquests, la poesia m’acompanya cada dia, en els dies rúfols o tirant fotos, diguem-ne que com l’ELA ella i jo som u. Faig el camí per assolir els quinze anys, convivint amb aquesta malaltia que s’anomena ELA (Esclerosis Lateral Amiotrófica) Res… em faig els propòsits de no parlar-ne, però no puc, sense adonar-ment ja ho tinc escrit. Que i farem! Abraçades Josep
foto de JRA el dia de la Caminada per l’ELA, fou el dissabte 13
ni 17, desembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : Joan Margarit, la meva ELA i jo, poema , comentaris tancatsSom mitja nit, no tinc són, al llit mig endormiscat he escoltat el Barça AT. Madrid a Catalunya Ràdio, en cavat no he sigut capaç d’agafar el son, passaba de llarg, el meu cansat respir no sintonitzava amb el bufar de la CEPAP, no serà per falta de practica, l’uso del 2006, ella i jo som u, el que passa és que la ELA que pateixo m’ha robat entre altres coses, el plaer de respirar sense adonar-te’n, no soc capaç d’estar al llit cinc minuts sense tenir la mascareta endollada. ara però amb be la són, penjo el post i faig escàpol cap el llit.
M’he entretingut a picar aquest poema d’en Margarit i buscar unes pintures acoloridess, amb colors vius de Moerman.
Josep 4.239 dies convivin amb una Esclerosis Lateral Amiotrófica.
Res no enalteix un vell
Ni aquesta violència amb què vull
tenir raó. Ni creure que la felicitat
té a veure, subtilment, amb la mentida.
Ni ser tant brut de cor com els de casa,
malgrat que a ells els va embrutar la guerra.
La meva pau deu ser una falsa pau.
Tampoc no adjurar de la luxúria
ni de la vanitat. Com potser que siguem
vanitosos, els vells? Aquesta és la derrota.
En un camp de batalla on s’ha fet fosc
em rodegen els morts i puc sentir
veus joves i llunyanes celebrant
el que per ells encara és la victorià.
Joan Margarit
pintures de: Jean-Luc Moerman agafades del facebook
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.