miquel martí i pol
AUTORETRAT
Mastego idees, mots i alguna fulla
de menta per alleugerir l’estomac.
Hi ha cops—no pas per gust—que se m’empassen
grumolls i m’ennuego. Tossiria,
llavors, si encara fos tan circumspecte
com havia estat sempre. Em posaria
un mocador ben blanc davant la boca
i giraria el cap, i els que em veiessin
dirien: És modèlic, no hi ha dubte.
Però ara no puc. Ara quant tusso
faig un renou insòlit, sem sorolla
tot el cos i esbufego amb una fúria
incontrolable i agressiva. Tota
la fúria, tal volta, que amagava
darrera el mocador, anys endarrere.
continuo llegint poemes d’en Miquel Martí i Pol
ALTRES DIES
Aquest formigueig d’ara em recorda
altres dies més afables i clars.
El passat, tanmateix. És un toll
ple de fang i cap-grossos
i sovint el que enllota el silenci
solen ser les paraules.
Caldrà que algú s’esmerci tenir cura
D’aquest món, si volem
Que perdurin els bous i les formigues.
Jo, des del balancí, només espero
Que les noies que passen pel fondal
em mirin amb ulls tendres.
En Miquel quanta raó tenia, ens definia
poèticament la seva evolució en la malaltia EM.
Ell ja no hi és.
Ara ens toca a nosaltres assumir el rol.
en Josep fa onze anys conviu amb una ELA
Josep: Com va la calor? Espero que segueixis bé. Et vaig llegint sempre i m’agraden els poemes que esculls. Una abraçada
Comentari per Jaume Pubill — 30 juny 2012 @ 13:15