CaPaLTaRD, a PoQueTa Nit!

Senyora tristesa.
El món ja no volta
com abans voltava.
Els dies s’escurcen,
els anys se m’escapen.
I no hi ha racons
per on amagar-se.
Armaris veig plens.
A la terra hi falta espai.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.
Antiga bellesa.
M’acosto i m’allunyo.
Amb feble tendresa.
Les vies s’ajunten.
Després es separen.
El cor ens enganya.
No em creguis si et dic

que t’estimo encara.

És de no saber que fer.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.
Oberta i encesa.
Avui és el dia.
Que el foc es desgela
Les ànimes riuen.
Els cossos no ploren.
El sexe s’engega.
Quan s’encén la flama.
Ens àngels inventen.
Noves lleis per als humans.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.

Jaume Sisa

fotos jrrof Canon EOS 550D DIGITAL 26/05/2012

AUTORETRAT

Mastego idees, mots i alguna fulla
de menta per alleugerir l’estomac.
Hi ha cops—no pas per gust—que se m’empassen
grumolls i m’ennuego. Tossiria,
llavors, si encara fos tan circumspecte
com havia estat sempre. Em posaria
un mocador ben blanc davant la boca
i giraria el cap, i els que em veiessin
dirien: És modèlic, no hi ha dubte.
Però ara no puc. Ara quant tusso
faig un renou insòlit, sem sorolla
tot el cos i esbufego amb una fúria
incontrolable i agressiva. Tota
la fúria, tal volta, que amagava
darrera el mocador, anys endarrere.

continuo llegint poemes d’en Miquel Martí i Pol

ALTRES DIES
Aquest formigueig d’ara em recorda
altres dies més afables i clars.
El passat, tanmateix. És un toll
ple de fang i cap-grossos
i sovint el que enllota el silenci
solen ser les paraules.
Caldrà que algú s’esmerci tenir cura
D’aquest món, si volem
Que perdurin els bous i les formigues.
Jo, des del balancí, només espero
Que les noies que passen pel fondal
em mirin amb ulls tendres.

En Miquel quanta raó tenia, ens definia

poèticament la seva evolució en la malaltia EM.

Ell ja no hi és.

Ara ens toca a nosaltres assumir el rol.

en Josep fa onze anys conviu amb una ELA

Crida
—Eh, tu, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—¿On ets?
—Eh, tu, la vida!
—Jo sóc tu.
—Els teus ulls brillen.
—Reflecteixen els teus.
—Tu ets jo.
—¿Des d’on m’ho dius?
—Des de la vida.
—Eh, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—Sóc la vida de la vida.
Agustí Bartra

.
Mira, el penell ha girat.
Vénen genets de clarors!
El gall canta per tots dos.
Edició a cura D. Sam Abrams Meteora