Josep M Ballarín no és modernista, ni  pre ni post

Sempre connectat a la Xarza, sense Internet:

d’Aristòtil a la tia Conxa, sense oblidar els més menuts.

I, per sobre de tot, és un bon veí benaurat a Gòsol,

on ensenya amb mà la estesa el pessebre vivent

entonant el Magnificat, perquè cada dia és un Nadal.

Vegem alguns textos:

LES BENAURANCES

………………..

La benaurança és posar-se cap per avall, com fèiem de vailets,ficant el cap entre les cames per veure el món talment és (Chesterton). Els núvols com muntanyes, les estrelles com flors i tots els homes capgirats, penjant de la misericòrdia de Déu.

(p.39)

Ara vegeu la darrera estrofa de la benaurança  que més ha grinyolat:

ELS POBRES EN L’ESPERIT

……………………

Amor vol pobresa,

fins en els amors més menuts.

M’estimo aquests pollancres

Que veig des de la finestra,

els dono el bon dia.

No són meus

Si en fos l’amo

en sabria el preu

i malament rai .

(p. 41)

MAGNIFICAT A PENTECOSTA

La meva ànima s’arbora cremant,

i el meu esperit és tramuntanada

de Déu foc i vent

perquè ha vingut a tempesta

en la pau obaga de la seva verge.

…………………………………………… (p 65)

CARTA DE NADAL

Cada dia em desvetllo en un Nadal de Déu, que és el pessebre d’Ell a la vall de Gòsol ….. (p.11)

Tags: Ballarín, benaurança, Nadal, pessebre

L’escena de l’evangeli de diumenge és molt gràfica: Joan Baptista,  en veure a passar Jesús,  l’assenyala  dient:” Mireu l’Anyell de Déu.” Dos dels  deixebles de Joan B. fan un pas  endavant i el segueixen. Jesús els accepta  sense posar cap condició: ni credo, ni ritus iniciàtic. Això sí, Jesús els és atractiu.”On vius?” li pregunten. Jesús els respon:”Veniu-ho a veure”. Ho varen anar a veure i passaren aquell dia amb Ell. Un d’aquest ,Andreu ,corre a dir al seu germà Simó (Pere) :” Hem trobat el Mesies”, i tot seguit el presenta a Jesús. El dia següent Jesús troba Felip i el crida:”segueix-me”. Felip troba Natanael i li diu: ”Aquell de qui van escriure Moisès i els profetes, l’hem trobat: és Jesús fill de Josep,de Natzaret.” Natanael s’embolica: “De Natzaret pot sortir res de bo?” i, tot seguit, després que Jesús l’hagués vist i elogiat,diu: “Rabbí, vós sou el Fill de Déu, vós sou el Rei d’Israel”. Aquest canvi,tant precipitat, Jesús no li agrada:” Per què dius que t’he vist sota la figuera, creus?”

Intentem il·luminar una mica  l’escena des del conjunt de l’obra. L’autor conta fets de la vida de Jesús des d’una comunitat postpasqual de deixebles- segurament jueus-  de finals del s I. Té un especial interès a donar testimoni per escrit de la singularitat de Jesús ,fill de Josep i Maria. Des de la visió postpasqual es projecten en la vida de Jesús un munió de títols que el situen en l’àmbit de Déu: Paraula de Déu, Messies, Fill de l’Home, Anyell de Déu, Fill de Déu…Tots aquests títols, coneguts pels jueus, són contrastats al llarg de l’evangeli per donar testimoniatge de qui era Jesús per tal que els lectors creguin. I tot això gràcies a la força de l’Esperit: “L’Esperit Sant us guiarà a la veritat completa… i us anunciarà les coses futures”(16,13). La successió  de la presència física de Jesús per la de l’Esperit és cabdal en l’evangeli perquè els deixebles creguin i esdevinguin mestres (adults, autònoms). No sé si en som prou conscients d’aquest fet?

Al llarg de l’evangeli de Joan s’insisteix que els deixebles- Pere inclòs- no varen creure fins a la seva glorificació. En Jo 5,7, fins i tot, se’ns diu que “ni  els  seus  germans creien en Ell” . Jesús els atreia i continuaven trobant-se , però no comprenien i sovint desentonaven. Insisteixo, és  el mestratge de l’Esperit Sant , que els fa recordar i descobrir el valor simbòlic de tot el que deia i feia Jesús.

La fe neix d’una trobada/esdeveniment, reconeguda com a do, que ens fa veure un nou horitzó. Ho ratifica Benet XVI  en l’Encíclica: Déu és Amor (nº 1). L’esdeveniment de la fe és molt personal i l’expressió, també. I l’única forma de comunicar-la és compartir-la amb paraules, gests i silencis, sense retòrica d’operador/a. Hi ha qui s’esvera davant la secularització i la postmodernitat, altres pensem que la retòrica del sagrat contra el profà fa enervar els profetes de tots els temps. Penso que l’Evangeli pot dialogar molt bé amb la postmodernitat, que no combrega amb substàncies ni amb els grans relats, però sí amb la llibertat personal, la interpretació dels relats , l’amistat i la solidaritat. Això sí, hem de ser planers i sense fums . Hem d’escoltar i comprendre la fe dels altres. La nostra coherència, tot i les contradiccions, ens ha de fer atractius i qüestionadors. Hem d’inspirar respecte als bons homes, siguin creients o no. I ser conscients que L’Esperit també ens empeny a compartir somriures, pífies i gasiveries.

Publicat a Regio 7

14 de gener del 2012

Més d’una vegada he pensat què se n’havia fet d’aquella eufòria postconciliar dels holandesos en què fins i tot en els bars es parlava de teologia. On eren els successors del gran mestratge del teòleg Edward Schillebeeckx i del Cardenal Alfinks? He mirat si trobava informació per internet, tanmateix poca cosa he trobat. Sembla que Roma ha aconseguit una Conferència Episcopal sense fissures aperturistes. Als anys vuitanta l’Església Catòlica havia passat de ser una minoria a igualar a l’Església Protestant. Els joves col·laboraven en tasques humanitàries i del Tercer Món. Però Roma acusava: on són les vocacions? Efectivament, no sortien vocacions per al sacerdoci. Aquesta mateixa pregunta es podria fer avui al nou rumb del Vaticà  marcat per Joan PauII i Benet XVI. On són les vocacions després de tantes crides i cadenes de pregàries? Potser el vi bo no es deixa posar en bots vells?

L’any passat em van fer a mans   un dossier sobre la justícia restaurativa en l’àmbit penitenciari. Aquesta nova justícia es fonamenta en la mediació d’un tercer que possibilita el delinqüent justificar-se de la seva acció i alhora escoltar els danys causats en la víctima cara a cara. En el dossier es citava el canvi en positiu que havia suposat la generalització de la mediació( justícia restaurativa) en la política penitenciària holandesa. S’havien tancat presons i alguna l’havien llogat a un estat veí. De seguida em vaig preguntar per què a Holanda i no a Espanya? Heus ací la qüestió!

No serà que els ciutadans holandesos es tan molt més ben formats per acollir els fracassats socialment? Aquesta actitud no està en continuïtat amb l’evangeli?

Fa poc que acabo de llegir a la Web de Catalunyareligió unes declaracions d’Ignasi Garcia Clavel amb motiu d’una taula rodona a la Llibreria Claret sobre la situació del llibre religiós català. Va dir més o menys això, cito de memoria: Fa deu anys, quan vaig organitzar l’exposició del llibre religiós català a Roma, em va costar molt, ja que a Roma érem considerats com l’Holanda del Sud. Ara, gràcies a aquella exposició i la visita de Benet XVI a la inauguració de la Sagrada Familia, la visió de Catalunya des del Vaticà ha canviat i tot són facilitats per organitzar l’Exposició sobre la Sagrada família de Gaudí a Roma

Heus ací la visió vaticana sobre Holanda i sobre Catalunya fins fa poc. Jo, en canvi, he descobert una Holanda més propera al Regne de Déu que l’Espanya i la Catalunya actual, on les presons han duplicat el nombre d’interns, sense cap possibilitat de reduir les penes. Però aquest contrast de política penitenciària entre Holanda i Espanya sembla que no tingui cap importància per la nova evangelització.

Font: Iglesia Viva, nº 247

El rechazo de Roma a una reforma de la Iglesia, esperada desde hace mucho

tiempo, y la inactividad de nuestros obispos, no sólo no nos permiten sino que nos

obligan a seguir a nuestra conciencia y actuar de forma independiente.

Nosotros, sacerdotes, queremos establecer, en el futuro, los signos siguientes:

1. Rezaremos, en el futuro,  en todas las misas, una oración por la reforma de

la Iglesia. Tomaremos en serio la palabra de la Biblia: pedid y recibiréis. Ante Dios,

existe la libertad de expresión.

2. No rechazaremos, en principio, la Eucaristía a los fieles de buena voluntad.

Esto se aplica especialmente a los divorciados con segundo matrimonio, a los

miembros de otras iglesias cristianas y, en algunos casos, también a los católicos

que han abandonado la Iglesia.

3. Evitaremos celebrar, en la medida de lo posible, los domingos y días de

fiesta, más de una Misa, o de encargarla a sacerdotes de paso o no residentes. Es

mejor una liturgia de la Palabra organizada localmente que las tournées litúrgicas.

4. En el futuro, consideraremos celebrar una liturgia de la Palabra con distribución de la comunión como una «Eucaristía sin sacerdote», y así la llamaremos. De esta

forma, cumpliremos nuestra obligación dominical en tiempos de escasez de sacerdotes.

5. Rechazaremos también la prohibición de predicar establecida para laicos

competentes y cualificados y para profesoras de religión. Especialmente en tiempos difíciles, es necesario anunciar la palabra de Dios.

6. Nos comprometeremos a que  cada parroquia tenga su propia cabeza

responsable: hombre o mujer, casado o soltero, a tiempo completo o parcial. Esto,

sin embargo, no se hará por medio de fusiones de parroquias, sino mediante un

nuevo modelo de sacerdote.

7. Por eso, vamos a aprovechar todas las oportunidades para manifestarnos

públicamente a favor de la ordenación de mujeres y de personas casadas.

Tags: celebracions de seglars, No a eucarísties burocràtiques, seglars

Ha passat més d’un any, des que es van fer públics els casos d’abús sexual en nens i joves per sacerdots i religiosos al Col·legi Canisius en Berlín / Alemanya. Va seguir un any que ha submergit a l’Església catòlica en Alemanya en una crisi sense precedents. El resultat visible que avui es veu és ambivalent: S’han emprès accions per fer justícia a les víctimes, posar remei a les injustícies i detectar les causes dels abusos, encobriment i doble moral en les files pròpies. En molts cristians i cristianes responsables amb i sense ministeri ha crescut -després de la indignació del principi- la consciència que són necessàries reformes de fons. La crida a un diàleg obert sobre les estructures de poder i de comunicació, sobre la forma del ministeri eclesial i la participació dels i les fidels a la responsabilitat, sobre la moral i la sexualitat ha despertat expectatives, però també temors: Potser s’està perdent una oportunitat per a un despertar de la paralització i resignació per deixar passar o minimitzar la crisi?

La incomoditat d’un diàleg obert sense tabús fa por, més encara amb la visita del papa a les portes. Però la solució no pot ser l’alternativa d’un silenci sepulcral perquè les últimes esperances s’hagin destruït. La profunda crisi de la nostra Església exigeix parlar també d’aquests problemes que a primera vista no tenen a veure directament amb l’escàndol de l’abús i del seu encobriment per dècades. Com a professors i professores de teologia  no podem quedar-nos callats. Ens veiem en la responsabilitat de fer una aportació a un veritable començament nou. 2011 ha de ser un any de ressorgiment per l’Església. L’any passat a Alemanya han deixat l’Església més cristians i cristianes que mai abans, han cancel·lat la seva lleialtat a la jerarquia eclesial o han privatitzat la seva vida de fe, per protegir-la de la institució. L’Església ha d’entendre aquests signes i ella mateixa ha de sortir de les estructures ossificades, per recuperar nova força vital i credibilitat.

La renovació d’estructures eclesials no es resoldrà a través de la protecció poruga davant la societat, sinó només amb el valor de l’autocrítica i amb l’acceptació d’impulsos crítics també des de fora. És part de les lliçons apreses de l’any passat: La crisi de l’abús no es hauria treballat amb tanta decisió sense l’acompanyament crític de l’opinió pública. Només a través de la comunicació oberta, l’Església pot recuperar confiança. Només si l’autoimatge i la imatge externa de l’Església coincideixen, pot ser creïble. Ens dirigim a tots i totes els que encara no han renunciat a esperar un nou començament de l’Església i a lluitar per això. Volem reprendre els senyals per al ressorgiment i el diàleg, que alguns bisbes han donat en els últims mesos a les seves xerrades, prèdiques i entrevistes.

L’Església no existeix ni està per si mateixa. Té la missió d’anunciar a Déu alliberador i amorós de Jesucrist a totes les persones. Això només ho pot fer si ella mateixa és espai i testimoni creïble de la notícia alliberadora de l’ evangeli. El seu parlar i actuar, les seves regles i estructures, el seu tracte a les persones endins i fora de l’Església han de complir l’exigència de reconèixer i promoure la llibertat dels éssers humans com criatures de Déu. Respecte incondicional a qualsevol persona humana, respecte a la llibertat de la consciència, compromís amb el dret i la justícia, solidaritat amb els pobres i perseguits: Aquestes són mesures fonamentals de la teologia que resulten del compromís de l’Església amb l’evangeli. En això es concreta l’amor a Déu i al proïsme.

L’orientació a la notícia alliberadora bíblica implica una relació diferenciada amb la societat moderna: En alguns aspectes, la societat s’ha avançat a l’Església, quan es tracta del respecte a la llibertat i responsabilitat de l’individu, d’això l’Església pot aprendre com ja va ressaltar el Concili Vaticà II. En altres aspectes una crítica d’aquesta societat des de l’esperit de l’evangeli és indispensable, per exemple on les persones són qualificades només segons el seu rendiment, on la solidaritat mútua es perd o la dignitat humana es trepitja.

De tota manera, l’anunci de llibertat de l’Evangeli és el criteri per a una església creïble, per al seu actuar, per la seva conformació social. Els desafiaments concrets que ha d’afrontar l’Església no són nous. Però, reformes direccionades cap al futur no es deixen percebre. El diàleg obert ha de ser portat en els següents camps d’acció:

1. Estructures de participació: En totes les àrees de la vida eclesial, la participació de les i els fidels és pedra de toc per a la credibilitat del anunci alliberador de l’Evangeli. Segons el principi antic del dret: “El que efecta a tots, ha de ser decidit per tots “, es necessiten més estructures sinodals en tots els nivells de l’Església. Els i les fidels han participar en el nomenament de ministres ordenats importants (bisbe, rector). El que es pot decidir localment, ha de ser decidit aquí. Les decisions han de ser transparents.
2. Comunitat: Les comunitats cristianes han de ser espais en els quals les persones comparteixen béns espirituals i materials. Però actualment la vida de les comunitats es desfà. Sota la pressió per l’escassetat de sacerdots, es construeixen cada vegada unitats administratives més grans – “Parròquies XXL”, en les quals ja no es pot experimentar proximitat i pertinença. Identitats històriques i xarxes socials construïdes s’abandonen.
Es crema a sacerdots i ells queden cremats. Els fidels es distancien, sinó se’ls confia corresponsabilitat en estructures democràtiques de la direcció de la seva comunitat. El ministeri eclesial ha de servir a la vida de les comunitats – no al revés. L’Església necessita també a sacerdots casats i dones en el ministeri ordenat.
3. Cultura jurídica: El respecte i reconeixement de la dignitat i llibertat de cada persona es mostra especialment quan es resolen els conflictes de una manera justa i respectuosa. El dret canònic només mereix aquest nom si els i les fidels realment poden reclamar els seus drets. Urgeix millorar la protecció dels drets en la nostra Església i una cultura jurídica: un primer pas per avançar és la creació d’un sistema eclesiàstic de justícia administrativa.
4. Llibertat de consciència: El respecte a la consciència personal significa tenir confiança en la capacitat de decisió i responsabilitat de les persones. Promoure aquesta capacitat és també tasca de l’Església, per això no ha de caure en tutela. Prendre seriosament això fa sobre tota l’àrea de decisions en la vida personal i sobre estils individuals de vida. La valoració eclesial del matrimoni i del celibat està fora de qüestió. Però això no implica excloure persones que viuen amor, fidelitat i cura mutu en una relació de parella amb persones del mateix sexe o aquells divorciats i casats de nou que el viuen d’una manera responsable.
5. Reconciliació: La solidaritat amb els “pecadors” suposa prendre seriosament el pecat en les pròpies files. Un rigorisme moralista egòlatra no li correspon a l’Església. L’Església no pot predicar la reconciliació amb Déu sense crear en el seu propi actuar les condicions de reconciliació amb els i les que ella s’ha fet culpable: per violència, per privació de justícia, per perversió del missatge alliberador de la Bíblia en una moral rigorista sense misericòrdia.
6. Celebració: La litúrgia viu de la participació activa de tots i totes les fidels. Experiències i expressions d’aquest han de tenir el seu lloc. La litúrgia no pot congelar-se en tradicionalisme. La pluralitat cultural enriqueix la vida litúrgica i no va amb tendències d’una unificació centralista. Només quan la celebració de la fe abasta situacions concretes de la vida, el missatge eclesial pot arribar a les persones.
El diàleg eclesial començat pot portar a alliberament i ressorgiment, si totes les parts involucrades estan disposades a enfrontar les preguntes urgents. Es tracta de buscar solucions per l’intercanvi lliure i just d’arguments, que treguin a l’església de la seva autopreocupació paralitzant. ¡Després de la tempesta de l’any passat no pot seguir la calma! En aquest moment aquesta només podria ser un silenci sepulcral. La por no ha estat un bon conseller en temps de crisi. Cristianes i cristians són anomenats per l’Evangeli a mirar cap al futur amb ànim i -responent a la paraula de Jesús – a caminar sobre l’aigua com Pere: “Per què tenen tanta por? Tan petita és la seva fe?

4 febrer 2011

Segueix la signatura de 140 professors i professores universitaris de teologia de parla alemanya.

Nomenament

de bisbes

Arran d’alguns nomenaments episcopals recents, s’han produït a les esglésies d’Espanya una sèrie de reaccions, a vegades destemperades que no són ni aïllades ni ocasionals, sinó fruit de la cadena de temors i angoixes que acostuma a produir-se gairebé sempre que ha quedat vacant una diòcesi de certa importància. Passada la primera agitació, i una vegada les aigües s’han apaivagat, es fa necessària una reflexió serena, més enllà dels afectes particulars que poden arribar a cegar-nos a tots.

1. Com a expressió d’aquests malestars s’han recordat algunes frases de la millor tradició de l’Església, dels sants pares i del magisteri pontifici, que avui haurien de fer-nos pensar. Per exemple:«Ningú sigui donat com a bisbe a aquells que no el vulguin» (sant Celestí I, papa). «Qui ha d’estar al capdavant de tots ha de ser elegit per tots» (sant Lleó, papa). O encara més radical: «El poble té el poder d’elegir bisbes dignes i de recusar els indignes» (sant Cebrià). Fins i tot, si els papes intervenen en alguna elecció que ha resultat conflictiva, és només en el paper d’àrbitres, ja sigui per ratificar l’elecció o per fer que es repeteixi, però mai per nomenar ells mateixos el bisbe d’aquella església. S’ha objectat que aquests ensenyaments són propis d’una església més minoritària i amb més dificultats de comunicació, como succeïa durant els cinc primers segles de l’Església. Aquestes objeccions poden tenir el seu valor pràctic. Però si seguim investigant la història de l’Església, no ens serà difícil comprovar que el seu valor doctrinal seguia vigent molts segles després. Esmentem, només, un exemple d’això, en el cas del Concili de Constança (1414-1418), gairebé mil anys desprès.

2. És sabut que el dolorós cisma d’Occident, quan l’Església es despertà un dia amb tres papes, va ser resolt pel concili de Contança, que és reconegut com un concili ecumènic, ja que va ser signat pel papa. No és tan sabut que un decret de Constança va obligar el papa a convocar concilis cada cert temps per evitar desvaris com els que el poder absolut del papa havia provocat en l’Església fins arribar al captiveri d’Avinyó i al cisma posterior. Per desgràcia, en un d’aquells concilis de reforma (el de Basilea l’any 1433) va haver-hi un enfrontament entre el papa i el concili, a causa de l’afany de l’assemblea per imposar tesis conciliaristes extremes. Això va fer que es traslladés aquest concili a Ferrara i més tard a Florència (1439), d’on acabà rebent el nom. No obstant això, el pontífex reconegué la legitimitat de les vint-i-cinc primeres sessions celebrades a Basilea, de manera que, segons s’afirma en la col·lecció de textos del Magisteri de l’Església,«les vint-i-cinc primeres sessions d’aquest concili posseeixen validesa ecumènica”(Denzinger-Hünermann, pàg. 438). Doncs bé: a la sessió número 12 d’aquell concili es va promulgar el decret següent: És decisiu l’interès d’aquest sant concili perquè es donin a les esglésies uns pastors que sostinguin fermament l’Església amb les forces de la seva saviesa i dels seus mèrits… Per aquestes raons, l’esperit de Déu, a través dels sagrats cànons públics, va determinar providencialment que cada església i cada col·legi o comunitat elegeixin el seu propi prelat. I com a conseqüència d’això, aquest concili…estableix i defineix que no s’hauran de fer reservacions al papa dels càrrecs electius… i, si ja estan fetes, no s’han d’utilitzar. S’exceptuaran aquelles reservacions que ja estan incloses en el dret, o que tenen lloc en els terrenys sotmesos a l’església romana en raó del seu domini directe o indirecte, mediat o immediat. S’estableix, doncs, que d’acord amb allò que disposa el dret comú de l’Església, els càrrecs electius de les ja esmentades seus metropolitanes,catedralícies… es proveeixin mitjançant eleccions i confirmacions canòniques. Disposa també aquest sant concili que seria raonable i d’utilitat pública que el papa no atempti en res contra aquest saludable decret, llevat que hi hagi alguna causa evident i raonable que hauria de ser citada expressament en les seves lletres apostòliques. I perquè aquest decret es dugui a la pràctica amb la major fermesa, és voluntat d’aquest concili que el romà pontífex, juntament amb les altres coses que ha de professar a l’hora de ser nomenat, juri també observar de manera irreprotxable aquest decret…Aquest sant concili exhorta al papa que, com a mirall i norma de tota santedat i de tota puresa, no exigeixi ni accepti diners quan se li demani la confirmació d’una elecció. I si obra  d’altra manera i escandalitza de manera manifesta i incorregible, sigui dut davant un futur concili (Conciliorum oecomenicorum Decreta, 445-448).

3. Per raons difícils d’entendre, entre elles el posterior extremisme insensat d’aquell mateix concili, aquest decret que a hores d’ara encara segueix estant en vigor (ja que fou signat pel papa) ha acabat desapareixent no només de la pràctica sinó de la comprensió de l’autoritat eclesiàstica. No figura, per tant, en el volum conegut com “Denzinger” o El Magisteri de l’Església1. I això que el decret no dóna una disposició merament disciplinària, sinó que defineix un ensenyament moral:no es limita a dir que no es faci, sinó que ensenya (“defineix”) que no s’ha de fer. El desmanegat concili posterior (V de Letran, 1512-1517) que, per la seva tebior, va ser un dels responsables de la reforma luterana, no va entrar ja en el tema i es va limitar a parlar només «d’aquelles promocions de prelats en les quals el pontífex romà ha de tenir una part important» (reconeixent que encara no en totes ho era), fent-li al papa aquesta dura recomanació: «Els papes, en el judici de Déu, han de donar compte d’aquells que van promocionar a esglésies o monestirs» (CoeD, 591). Trento, que tampoc va voler entrar en reformes estructurals de l’Església sinó només personals, va reblar encara més aquest clau en un dels seus decrets de reforma, estenent-lo a tots els que intervenen en el nomenament de bisbes: «Sàpiguen que pecaran mortalment, fent-se  còmplices de pecats aliens, si no elegeixen aquells a qui  consideren més  dignes i útils per a cada església» (CoeD,735-36). Trento reconeix que no vol entrar en les qüestions estructurals «no volent innovar res a causa de la situació dels temps que corren». Per això es va limitar a ensenyar que «si algú diu que els bisbes nomenats pel papa no són veritables i legítims… sigui anatema» (DH1778), sense entrar en el fet que el papa hagi de nomenar-los tots. Fet comprensible en un context de Reforma, però incomprensible més tard, quan els temps ja hagin canviat i la qüestió del nomenament de bisbes no hagi fet sinó empitjorar.

4. En el nomenament dels bisbes, doncs, s’ha donat al llarg de la història un curiós cercle viciós: la primera pràctica de més de mil anys va ser la de l’elecció per les esglésies que havia de regir. D’allà va nàixer el clàssic lema de l’Edat Mitjana: el clergat i el poble (clerus populusque) com a  subjectes de l’elecció. Però en una societat tan feudal i estratificada, el poble va anar quedant limitat als senyors feudals i emperadors, donant lloc a bisbes al servei del poder polític i originant la clàssica lluita de les “investidures” a final de l’Edat Mitjana. Així va començar el papa a reservar-se alguns nomenaments per evitar que els fes el poder civil i retornant així la llibertat a l’Església. Gregori VII, el gran papa reformador, encara que reconeixia que l’elecció pel clergat i el poble és el que Déu desitja (secundum Deum) va obrir la possibilitat que el metropolità o el papa es reservessin unes eleccions que ja no podien retornar al poble, però que calia prendre de mans dels poders públics (cf. Monumenta Germaniae Historica, Ep. Sel. II,2, pàg. 482). Amb el pas del temps, però, i en generalitzar- se, aquesta pràctica de les reservacions va degenerar encara més que les eleccions (que, com és comprensible, tingueren també els seus punts dèbils). En ser els papes monarques o caps d’estat, els interessos de poder van provocar amb freqüència que es concedís als monarques la provisió de bisbats, a canvi d’altres favors i suports, econòmics o polítics. Amb paraules tècniques es va passar primer de les investidures a les reservacions, i després d’aquestes a les regalies. Els conarques van convertir llavors els bisbats en autèntiques prebendes per als seus amics o parents, arribant fins a l’extrem de bisbes nomenats ja amb deu,dotze o setze anys (el cas de Segimon d’Ausburg, Leopold d’Àustria i Segimon de Baviera). Aquestes regalies expliquen l’aparició dels bisbes “gal·licans” al segle XVIII (tots fets a mida del rei de França), i dels bisbes exclusivament provinents de la noblesa del XIX, incapaços d’entendre res sobre el naixent obrerisme, i absolutisme totalment aliens a aquesta realitat emergent. Rosmini (la causa de beatificació del

qual, ara que ja no molesta a ningú, ha estat recentment iniciada) va publicar el 1832 la seva famosa obra Les cinc plagues de l’Església, que va  ser immediatament posada a l’Índex dels llibres prohibits per Pius IX. I una d’aquestes plagues era la de les regalies. El Vaticà II va aconseguir acabar amb les regalies però –com el seu origen estava en un pecat dels papes més que no pas dels reis que després en van abusar–només va poder fer-ho «pregant amb tota cortesia» a les autoritats civils que «vulguin renunciar espontàniament» (Decret Christus Dominus, n. 20). Franco, no n’hi ha cap dubte, va ser un dictador, però en la qüestió del nomenament de bisbes tenia, per desgràcia, més raó que els papes que intentaven prendre-li aquell “dret”. I una vegada més, l’Espanya no confessional de la nostra Constitució va procedir en aquest punt de manera més cristiana que l’Espanya “nacional-catòlica”. El mateix codi actual de Dret Canònic es limita a dir que el papa «nomena lliurement els bisbes o confirma aquells que han estat legítimament elegits» (c. 377), reconeixent que el principi electiu pugui tenir vigència en l’Església i no constitueix cap mena de desviació eclesiològica.

5. Veient tot aquest panorama, ens atrevim a dir que el procediment electiu no només pot ser “legítim” i tenir vigència, sinó que hauria de tenir-la en tota l’Església, si aquesta vol ser fidel al millor de la seva tradició, a allò que ja en el segle II es considerava “ensenyament diví i pràctica dels apòstols”, i al que encara en el segle XV era ordenat i definit per les sessions vàlides del concili celebrat a Basilea. Totes aquestes consideracions ens semblen enormement serioses. I encara voldríem enfortir-les amb una consideració pastoral que prové de la saviesa i de l’experiència de molts papes i sants pares antics, i que es repeteix infinitat de vegades en la tradició eclesiàstica: la imposició de bisbes no desitjats pot portar «que els homes es tornin menys religiosos del que cal» (sant Lleó Magne). Els fets en aquest punt parlen per si sols. Perquè, si la mateixa autoritat eclesiàstica es permet jugar així amb el seu propi magisteri, amb quin dret podrà pretendre imposar-lo als fidels? I un aclariment com a conclusió: no desconeixem les grans dificultats que comportaria avui una tornada a la pràctica autèntica i primera de l’Església.

També l’església del primer mil·lenni va oscil·lar entre diverses formes d’elecció segons temps i llocs, encara que mantenint sempre el principi electiu2. Però cal recordar que el Regne de Déu se’l serveix només per allò que Jesús anomenava «la porta estreta», i cal preguntar-se constantment si l’Església en la seva praxi ha de guiar-se per la comoditat del que és segur o pel risc del que és més perfecte i més cristià.

Cristianisme i Justícia, 2010

1. I no es tracta d’un cas únic: també falta en aquest volum el cànon 24 del IV Concili de Letrà (1215) que va en la

mateixa línia de reservar el nomenament dels bisbes a un procediment electiu que allà es legisla, arribant a declarar que «tota altra forma d’elecció serà invàlida» (CoeD, 222-239).

2. Per a un estudi més minuciós del tema remetem a: José I. GONZÁLEZ FAUS, «Ningún obispo impuesto» (S.Celestino I). Las elecciones episcopales en la historia de la Iglesia. Santander, Sal Terrae, 1992.

Font: Diari Avui

EL PP TORNA A SOTMETRE A UNA PROVA D’ESTRÈS

LA POLÍTICA CATALANA

Bisbes i toreros

01/08/10 02:00 - SALVADOR CARDÚS I ROS

“Observeu un cas tan patològic com el del PP, que ha convertit la defensa dels animals en un afer antipatriòtic per llavors, sense immutar-se, denunciar-ne la politització”

AEspanya deuen estar realment molt preocupats pel futur del seu projecte d’imperialisme nacional quan han d’enviar tot un rei convalescent a Galícia a encomanar-se a sant Jaume apòstol per tal que els faci bo prop de l’Altíssim i els doni un cop de mà. No sé si el Tribunal Constitucional trobarà de dreta llei que el cap d’un estat aconfessional no en tingui prou amb l’ajut de l’article 8.1 de la Carta Magna espanyola –aquell que diu que l’exèrcit ha de garantir la integritat territorial–, i que ara també demani que enviïn… no sé, potser un estol d’arcàngels amb espasa de foc per aturar la decisió d’un parlament elegit democràticament. Particularment, si jo fos un bisbe català, hauria presentat un recurs d’empara al Ministeri Fiscal –i una reclamació al Defensor del Pueblo– per conflicte de competències entre sant Jaume d’una banda, i sant Jordi i la Moreneta de l’altra.

Però és difícil que els nostres bisbes –i dic “nostres” amb moltes reserves– reaccionin de cap manera a la flagrant intromissió monàrquica sobre afers tan delicats com el respecte a la integritat territorial en les advocacions al santoral. Els bisbes que actualment pasturen Catalunya estan realment afligits i molt ocupats, al contrari dels nostres polítics, en “allò que no interessa –o interessa poquet– la gent”. En aquest cas, la fe catòlica. És a dir, viuen alarmats per una cosa tan “actual” com el laïcisme i per la secularització de la societat catalana que fa recular la fe catòlica de l’espai públic. Em perdonaran si a vigílies de començar vacances no faig l’esforç de buscar cartes pastorals de bisbes catalans, des de començaments de segle XX fins ara, en què clamin contra el laïcisme, per demostrar fins a quin punt el seu problema no en té res, d’actual. No farien mal els senyors bisbes de rellegir els seus antecessors en el càrrec per descobrir si el principal problema de la seva argumentació no és que avorreix de tan repetida. Precisament, mentre algun d’ells encara parla de “l’eclipsi de Déu” a la cultura actual, tots els analistes viuen astorats pel renéixer mundial del fet religiós; les universitats hi dediquen els seus millors experts; les administracions públiques se n’ocupen com mai no ho havien fet i els debats més calents a la premsa parlen de conflictes d’origen religiós. Alerta que, més que no pas un problema d’evangelització del món secularitzat, la reculada de la fe catòlica no tingui a veure amb la mena de lideratge pastoral que exerceixen!

No és estrany que, en aquestes circumstàncies, quan centenars de milers de catalans surten al carrer per defensar la dignitat nacional, els bisbes d’aquí es quedin sense veu i hagin de recórrer a l’arnat “Arrels cristianes de Catalunya” de 1985. Aquell document de fa més de vint-i-cinc anys i que algun bon coneixedor de ses eminències diu que ara no serien capaços d’aprovar, respon a un altre moment i sobretot a uns altres autors que tots els catòlics enyorem. Comença a ser urgent que algú estudiï la història de l’Església institucional d’aquests darrers quinze o vint anys i de l’èxit de la conspiració toledana per ocupar-ne el poder, inclosos els plans per al futur immediat. I de passada, que interpreti el silenci còmplice dels que no en formen part.

Però mentre el Rei s’encomana a tots els sants per les conseqüències de l’actuació destralera del Tribunal Constitucional, una oportuna ILP –llavors direm que no tenim Déu de part nostra!– ha portat la prohibició de les corrides de toros al nostre Parlament. No m’apassiona un debat, més enllà de molestar-me i procurar evitar veure l’horror de l’acarnissament contra aquelles bèsties, perquè no acabo d’entendre ben bé això de la dignitat i els sentiments dels animals. Les ciències socials estan obsessionades a relativitzar tota mena d’antropocentrisme i, no cal dir-ho, d’androcentrisme, i després quedem atrapats en aquesta ridícula antropomorfització dels animals que duu tanta gent a maleducar les bèsties aviciant-les tant o més que els propis fills, que ja és dir.

Ara bé, la discussió sobre si es “polititzava” la votació o sobre si prenia un caràcter “identitari” ha assenyalat el grau de màxima exacerbació confusionària que en aquests moments llasta la política catalana. El joc de paradoxes ha arribat a donar tantes voltes que pot provocar nàusees a l’observador més fred. I l’abús del terme “identitari” per fer-li dir el que no significa, no sé pas si permetrà tornar-lo a fer servir mai més d’una manera rigorosa: ¿per què en diem “identitari” si parlem de “patriòtic”? I, ¿és que les ideologies que parlen de dignitats dels animals no donen compte d’un altre tipus de confrontacions identitàries no patriòtiques? Observeu un cas tan patològic com el del PP, que ha convertit la defensa dels animals en un afer antipatriòtic per llavors, sense immutar-se, denunciar-ne la politització atribuint-li un interès prioritari quan fa just quatre dies recriminava al govern que perdés el temps en lleis d’ordenació territorial i no s’ocupés del que preocupava la gent (és clar, la crisi i l’atur, qüestions, d’altra banda, de les quals només podria ocupar-se si fóssim independents). Això sí que és un embarbussament mental per sotmetre la política catalana a una prova d’estrès pitjor que l’aplicada al sistema financer!

Font:Redes Cristianas

Es sabido que en la Iglesia primitiva no había templos. Los cristianos se reunían en las casas, ya que la casa era la estructura base del cristianismo primitivo. Es decir, la Iglesia era la institución que aglutinaba a las “iglesias domésticas” (R. Aguirre). Esta situación duró hasta el s. IV, cuando (a partir de Constantino) se construyeron los primeros templos cristianos. Fue el concilio de Laodicea (del 360 al 370) el que prohibió la celebración de las eucaristías domésticas. Hasta entonces, o sea durante tres siglos la Iglesia no tuvo templos, es decir, no tuvo espacios sagrados. Porque “lo sagrado”, para la Iglesia de aquellos tiempos, no estaba en determinados edificios o locales concretos, sino que lo sagrado eran “las personas”. Vale la pena explicar esto. Y sacar las debidas consecuencias. Por lo que cuentan los evangelios, Jesús no levantó ningún templo o capilla. Ni organizó un centro de espiritualidad o una casa de retiros. Jesús fue un laico, que vivió laicamente, como un profeta itinerante. Un profeta, además, que, como sabemos, tuvo serios conflictos con el Templo de Jerusalén y sus sacerdotes. Hasta que aquello terminó trágicamente en la pasión y en la cruz. Después de la Resurrección y de Pentecostés, el libro de los Hechos cuenta que, cuando mataron al primer martir, Esteban, éste, precisamente cuando lo iban a matar, dijo que “el Altísimo no habita en dificios construidos por hombres” (Hech 7, 48). Y, lo que es más importante, San Pablo afirma con toda claridad que la morada propia de Dios no está construida por manos de hombres (2 Cor 5, 1). Es más, la carta a los hebreos dice de forma terminante que el templo “no hecho por manos de hombres” se instaura a partir de Cristo (Heb 9, 11). Los primeros cristianos tenían razones muy serias para decir estas cosas. Aquellos cristianos no querían templos. El motivo de este rechazo no era económico (no tenían dinero para tales edificios), ni político (se tenían que ocultar en tiempos de persecuciónes). El motivo por el que rechazaban los templos era teológico. Porque una de las convicciones más fuertes de la Iglesia de aquellos primeros siglos cristianos era que el templo de los cristianos es la comunidad (1 Cor 3, 16-17; Ef 2, 21) o cada cristiano en particular (1 Cor 6, 19; 2 Cor 6, 16). Lo cual quiere decir, lógicamente, que para los cristianos (los de entonces y los de ahora) no hay más templo que la comunidad misma o cada ser humano en concreto. Es decir, el lugar del encuentro con Dios no es un espacio material (geográfico), sino el espacio humano del encuentro entre las personas. Donde los humanos se encuentran, se comunican, se unen y conviven, ahí es donde se encuentra a Dios. Esta manera de pensar, tan revolucionaria, duró algún tiempo, no mucho. Sólo aguantó tres siglos. A partir del momento en que la Iglesia se vio con poder, expresó ese poder (entre otras cosas) en los edificios, es decir, levantando iglesias, templos, basílicas y capillas. Con lo cual se conseguían varias cosas: 1) A Dios se le encerraba en el templo, que podía ser grandioso, señal de que quien estaba allí era el Todopoderoso, pero ya no era el Dios humanizado, al que se le encuentra entre los humanos y humanizándose. Una cosa que ha sido fatal. Porque así los cristianos descargamos las conciencias acudiendo un rato al templo, mientras que en la calle, en la casa, en el trabajo…, nos portamos como si Dios no existiese. El respeto se guarda en el templo, lo que hace más tolerables las frecuentes faltas de respeto que cometemos en la convivencia a todas horas y en todas partes. Nos espanta la profanación de un templo. Y no nos impresiona las constantes profanaciones de toda clase de personas que cometemos, incluso con la conciencia tranquila del que hace “lo que tiene que hacer”. 2) Es más fácil construir un templo que construir una comunidad. Se maneja mejor el ladrillo que la convivencia. Y así nos encontramos ahora con muchos templos y tan pocas comunidades. Enseñamos monumentos, pero no podemos enseñar grupos humanos que se quieren y en los que no hay secretos que ocultar. 3) Los templos suelen dar un buen rendimiento económico. Cosa que se sabe desde que se empezaron a levantar templos. Uno de los favores que Constantino le hizo a la Iglesia fue la concesión de recibir herencias y legados, cosa de la que da cuenta el Código de Teodosio (CTh. 16. 2. 4 = CJ 1.2.1, del 321). Así se abrió la puerta al enriquecimiento de la Iglesia mediante las enormes donaciones de la gente rica, que dejaba sus bienes al templo y así se moría en paz, tal como lo explica el reciente y magnífico estudio del Prof. Ennio Cortese, en su estudio sobre las grandes líneas de la Historia Jurídica Medieval (Roma, 2008). Uno de los muchos problemas que la Iglesia tiene que afrontar es éste: ¿Creemos en el Dios que hemos encerrado en los templos o creemos en el Dios que está en cada ser humano? He aquí dos modelos de Iglesia, que desencadenan dos formas de entender el cristianismo y la fe en Jesús el Señor.

Aquesta carta ja té uns 3 anys de recorregut . No em consta que s’hagi contestat.

Carta personal al Papa Benet XVI d’Henri Boulad, S. J.

Sant Pare,

Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l’abisme en què la nostra Església s’està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l’Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d’aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.

Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d’haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d’Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de Caritas Internationalis per a l’Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d’Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d’Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d’ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D’altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.

Pel que fa a la jerarquia catòlica d’Europa, he tingut l’ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l’Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d’altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l’ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica… En aquestes gires, m’adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions…). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.

He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d’obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.

No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l’Església universal i de la seva situació avui, el 2007.

Arribo a propòsit d’aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):
La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d’Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l’única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d’aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d’atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.

• Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d’Àsia o de l’Àfrica.

• Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l’exerceixen– l’edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d’assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però… davant la penúria de sacerdots.

• El llenguatge de l’Església és propi d’una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l’antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l’home d’avui.

• Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.

• Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d’Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc. Com sorprendre-se’n? Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d’un passat superat.

• En l’aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà… en una línia més evangèlica.

• L’Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d’Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.

• Les nacions més catòliques d’abans —França, «filla gran de l’Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l’Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.

• El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.

Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l’Església és doble:
Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
Invoca la confiança en el Senyor, que l’ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d’ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?…A això jo responc:

Els problemes d’avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.

L’aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d’hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.

La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l’Església és troba en la crisi d’avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l’Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».

Fins quan continuarem fent la política de l’estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s’imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?

Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l’Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l’Església va a remolc des nostres temps, després d’haver estat durant segles la pionera del món.

Repeteixo el que deia al començament d’aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s’embala i s’accelera.
Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s’ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.

Per què l’Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?

Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l’esperança que el Senyor posarà remei i que l’Església n’ha ben conegut d’altres en el passat ?…

El Crist, en l’evangeli, ens posa a l’aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum… »LLAVORS, QUE FER ?… L’Església d’avui té una necessitat imperiosa i urgent d’una TRIPLE REFORMA :

• Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l’existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.

• Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)

• Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d’articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure’ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats…»?

Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l’Església universal, d’un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d’aquesta reflexió i en trauria les conclusions.Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.

Sincerament vostre en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.henriboulad@yahoo.com
Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – el Caire – Egipte

Aquesta carta ja té uns 3 anys de recorregut . No em consta que s’hagi contestat.

Carta personal al Papa Benet XVI d’Henri Boulad, S. J.

Sant Pare,

Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l’abisme en què la nostra Església s’està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l’Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d’aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.

Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d’haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d’Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de Caritas Internationalis per a l’Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d’Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d’Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d’ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D’altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.

Pel que fa a la jerarquia catòlica d’Europa, he tingut l’ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l’Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d’altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l’ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica… En aquestes gires, m’adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions…). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.

He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d’obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.

No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l’Església universal i de la seva situació avui, el 2007.

Arribo a propòsit d’aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):
La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d’Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l’única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d’aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d’atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l’èxode.

• Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d’Àsia o de l’Àfrica.

• Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l’exerceixen– l’edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d’assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però… davant la penúria de sacerdots.

• El llenguatge de l’Església és propi d’una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l’Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l’antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l’home d’avui.

• Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.

• Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d’Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l’ocultisme, etc. Com sorprendre-se’n? Van a buscar en un altre lloc l’aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d’un passat superat.

• En l’aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà… en una línia més evangèlica.

• L’Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d’Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d’edat. L’estil paternalista d’una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.

• Les nacions més catòliques d’abans —França, «filla gran de l’Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l’ateisme, l’anticlericalisme, l’agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l’Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.

• El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.

Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l’Església és doble:
Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
Invoca la confiança en el Senyor, que l’ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d’ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?…A això jo responc:

Els problemes d’avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.

L’aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d’hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.

La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l’Església és troba en la crisi d’avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l’Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».

Fins quan continuarem fent la política de l’estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s’imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?

Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l’Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l’Església va a remolc des nostres temps, després d’haver estat durant segles la pionera del món.

Repeteixo el que deia al començament d’aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s’embala i s’accelera.
Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s’ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.

Per què l’Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?

Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l’esperança que el Senyor posarà remei i que l’Església n’ha ben conegut d’altres en el passat ?…

El Crist, en l’evangeli, ens posa a l’aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum… »LLAVORS, QUE FER ?… L’Església d’avui té una necessitat imperiosa i urgent d’una TRIPLE REFORMA :

• Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l’existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.

• Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)

• Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d’articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.L’Església d’avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure’ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats…»?

Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l’Església universal, d’un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d’aquesta reflexió i en trauria les conclusions.Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.

Sincerament vostre en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.henriboulad@yahoo.com
Collège de la Sainte-Famille
B.P. 73 – Faggala – el Caire – Egipte