Des del Bages

Ahir en Josep Cuní entrevistava el Rector del Seminari de Barcelona amb motiu de la diada del Seminari que tindrà lloc diumenge vinent. Fa anys que quan arriba aquesta data em sembla que he de posar-me a escriure  quatre ratlles. El programa de TV8 d’ahir  m’hi ha  empès. La campanya d’aquest any té un component atractiu: assegurar una feina i una vita eterna a aquell que doni el pas. Amb aquest eslògan els candidats poden optar a la  feina equivalent a la d’un funcionari pel que fa a la temporalitat. No està malament, tot i que el salari sigui milerista, ja que hi ha altres compensacions si està de sort: una bona rectoria, llum i aigua pagats… El que sobta és la perennitat, ara que tot té un aire de provisionalitat.

Quant a l’entrevista del Sr. Rector del Seminari de Barcelona, em va sobtar l’ús de la paraula sacerdot per referir-se a l’ofici dels capellans. Tots sabem que Jesús no va ser sacerdot ni en va consagrar cap. Durant els tres primers segles les comunitats cristianes tampoc en varen tenir. El Judaisme a partir de la guerra del setanta amb destrucció del Temple de Jerusalem va suprimir també la classe sacerdotal. L’islam tampoc té sacerdots ni jerarquia, només imans. El protestantisme té simplement pastors. Semblava que amb la publicació de la Lumen Gentium (Constitució sobre l’Església, Concili Vaticà II) la paraula sacerdot ( tot i que es parli de ministeri sacerdotal) quedava substituïda per la de preveres, més apropiada a la terminologia neotestamentària. Però veig que no és així. Per què? Suposo que és una qüestió de matís: es tracta de subratllar la dimensió cúltica i sacral dels capellans . Tanmateix potser no ens adonem que estem creant una professió cada vegada més separada del laic (poble) i més semblant a la del significat de clero, mot cuinat a l’Antic Testament, per designar a la classe sacerdotal totalment apartada del poble.

També va sorgir el tema del celibat i el de l’ordenació de dones sense entrar-hi gens de fons, ja que suposo que no tocava. El que em sembla que no s’hi val és dir que els protestants i els ortodoxos tenen el mateix problema de vocacions, tot i admetre homes casats fent de capellans o pastors. Potser caldria aprofundir una mica més  i veuríem que el problema de fons d’uns i altres  està en el de no posar èmfasi en el servei  als més  desafortunats per davant  del culte i sacrificis com vàrem començar de fer els profetes de l’Antic Testament i, sobretot, Jesús de Narzaret. Jesús no es va rodejar de sacerdots, sinó de pescadors i altres que no es caracteritzaven per anar a les sinagogues ni de ser massa piadosos, altrament no s’entén els retret que li fan els deixebles de Joan i fariseus: per què els vostres deixebles no dejunen  ni preguen?  (Lluc 5,33) Per cert l’encíclica Dominus Jesus (2000) es va oblidar de mencionar l’Himne als Filipens, l’himne cristià molt antic ( Fp 2,5-11): la kenosi, el buidament en el servei als altres. Aquesta funció de servei als altres s’adiu més amb el concepte de diaca que el de sacerdot.

Estem en una etapa postmoderna en què les filosofies posen la llibertat i la solidaritat com a programàtiques, en canvi en aquesta oferta de places sacerdotals no s’acaba de veure la felicitat del qui actua lliurament envers als més febles, praxis que desafiaria potser el mateix paradigma postmodern. Tanmateix jo no veig que les coses vagin per aquí. Quan sents a dir a un bisbe que ell és el “totus”i que els delgats són “propietat seva” i que els capellans deuen ser també petits “totus”, també delegats, penses en quin món estem! Em comentava un capellà, savi i del tronxo alhora, fins que deixem de ser-ho tot a la parròquia, la gent ens farà vores. Aquí està la qüestió!  No serà que aquestes campanyes vocacionals estan plantejades molt esbiaixades i l’Esperit Sant es fa l’orni?

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS