Finals del franquisme,transició i al principi de la democràciaParlar en català a la Universitat, per exemple,  al començament dels setanta t’exposaves a un “hable en castellano, por favor” com a mínim. I de classes fetes en català , si no era en un àmbit religiós: Seminaris o Facultat de Teologia de Catalunya, eren raretes. Hi havia una excepció: La Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent ho feia tot en català des de la seva creació l’any 1968. Fou en aquesta universitat on vaig sentir parlar les glòries de tenir un estatut. Maria Aurèlia Capmany  davant una discussió sobre l’ús del català, ventilava la qüestió amb l’estatut i amb l’obligació d’aprendre el català a l’escola, tot resolt! estirabot que va irritar el sociolingüista Vicent Aracil. De fet, la postura de l’Aurèlia, que jo designaria d’optimista utòpica, va impregnar els joves catalanoparlants de l’època. Fins i tot jo que veia la normalització molt difícil, quan en Jordi Pujol, ja president de la Generalitat, va dir que calien 20 anys per la normalització del català a l’escola, ho trobava massa llarg. S’ha normalitzat l’ús del català a l’escola? De forma universal, de cap de les maneres. Quan vaig començar a fer classes de català a l’Institut de Batxillerat de Vilanova i la Geltrú, alguns companys em tractaven d’arriscat, cosa que no he estat mai! Tot i així algun anònim sí que el vaig rebre , però en aquells moments hi havia una bona part de la societat castellanoparlant que veia bé l’ensenyament del català. Encara recordo quan una representació dels treballadors de Tèrmica de Cubelles em va venir a demanar si els podia fer classes de català. També m’ho va demanar el Director de la Caixa de Pensions. La Contra no es va fer esperar: El Manifiesto d’un grup de funcionaris i intel·lectuals castellanoparlants! De seguida es van veure escletxes – tot i que ja les havíem vist en l’aprovació de la Constitució i l’Estatut- en la legislació  sobre l’ús del català. L’article dels Marges Una nació sense estat, un poble sense llegua ho va fer palès. Els pessimistes van agafar ales i vaticinaven sobre la imminència de la mort del català. Aquest pessimisme tant radical no ajudava gens, segons el meu parer, ja que si la mort és propera per què esforçar-nos en va?Finals del segle XX: la Reforma o Experimental i la implantació de l’ESO (ensenyament obligatori fins als 16 anys)A l’ Institut “Lluís de Peguera” de Manresa vàrem ser pioners a iniciar una Reforma al Batxillerat. Els qui estàvem al peu del canó no en- teníem la dràstica reducció d’hores de l’ensenyament del català. Se’ns deia, ara ja vindran de Bàsica amb l’aprenentatge de l’ortografia i morfología i per tant no cal tant català. Fal·làcia pura! Tot i així en la Reforma encara es podien muntar molts crèdits opcionals o de reforç per reforçar el català, tanmateix en l’ESO tot ja va esdevenir molt més complicat: pocs crèdits opcionals o de reforç, la interdisciplinarietat somniada en la Reforma esdevé pràcticament nul·la i, per acabar-ho d’adobar, immigració i alumnes de famílies desestruturades a dojo. Un alumne  castellanoparlant en situació marginal, desmotivat en tot, em deia: “ Pero quién habla en catalán? En mi barrio nadie! Eso no sirve pa na!” Aquest rai! Altres lluïen la creu gamada i només buscaven la provocació. Fins i tot en un primer de Batxillerat no vaig poder organitzar un debat sobre l’ús del català, ja que els catalanoparlants em van dir que no es volien barallar, jo vaig fer un sospir i vaig dir: que n’estem de malament, si no podem parlar en calma dels conflictes latents! L’estímul social d’aprendre català havia desaparegut i alguns pares que en un principi s’havien catalanitzat es tornaven a castellanitzar.  Em vaig adonar que la normalització de l’ús del català als instituts havia fracassat sense cap reacció administrativa, per més llengua vehicular que fos oficialment. Més tard, es va habilitar una aula per als expulsat i tot semblava una mica més normal. Ara estic fora de servei, però els companys em diuen que la situació no ha pas millorat.Paradoxalment, aquest curs passat, vaig anar de voluntari a reforçar una Aula Oberta d’alumnes de Primària. Les aules obertes les van crear els Serveis Socials de l’Ajuntament per acollir en horari no escolar els alumnes amb deficiències educatives i socials –la majoria immigrants. La primera sorpresa ocorregué, quan vaig entrar a l’aula a les sis de la tarda i els vaig trobar berenant en una taula i conversant en català. Eren meitat magrebins, meitat sud-americans. Alguns no sabien llegir ni escriure bé,tanmateix parlaven en català. Vaig ser molt ben acollit tant per les dues monitores com pels alumnes. I la pregunta sorgeix de nou: per què l’ESO és un altre món? Perquè la comunitat educativa no ha fet prou bé  o potser no pot fer-ho bé . Probablement el mal està en les dues coses. No s’ha fet bé, ben segur, tanmateix el marc legal tampoc ho possibilita.Desconec l’ús del català a l’ensenyament universitari, tanmateix  n’he sentit a parlar en tertúlies a la ràdio, en les quals  algun prohom català, que en altre temps conspirava, confessava que ja havia claudicat de fer les classes en català –Se sobreentén per no haver-se de barallar amb els alumnes. Que trist!L’ús del català en altres serveis, segons les meves efímeres  experiènciesA la policia estatal, quan fa dos anys em vaig renovar el carnet d’identificació, em van rebre en català tant pel que fa als agents com les administratives!Fa un any, vaig acompanyar una magrebina als Serveis d’Estrangeria del Govern de l’Estat Espanyol per legalitzar la seva situació i també vàrem poder parlar en català. Quin canvi comparat en l’època franquista o, fins i tot, de la transicióAls serveis sanitaris d’aquí a Manresa no he tingut cap problema. Fa poc em vaig haver de desplaçar a un hospital de Terrassa, per aplicar-me una radiofreqüència al nervi ciàtic. Les quatre o cinc hores que vaig estar en aquell hospital, el personal sanitari entre ells parlaven en castellà, en canvi quan parlaven amb mi ho feien en català, si no a la primera vegada, a la segona, metge inclòs, cosa que és d’agrair. No puc negar que em vaig sentir ben acollit, però alguna cosa falla..Darrerament, he anat a fer un servei de voluntari a la Presó dels Lledoners, on hi he trobat de tot. Alguns funcionaris totalment catalans, altres que et comencen parlant en castellà, però que acaben parlant-te en català. Fins i tot els primers  presos que vàrem atendre, també van acabar dient-nos algunes paraules en català.Els mitjans de comunicació audiovisuals en català, en general i des del meu punt de vista, tenen poca cura del català: hi ha poca exigència. L’ús social del catalàEn general, tinc la impressió que no avança, tot i que visc a Manresa. Tinc un company a Sabadell que em diu: vosaltres rai,nosaltres quan sortim de l’àrea metropolitana i arribem a Manresa canviem de món. De fet, fa un mes, la Plataforma Solidària d’Aliments de Manresa em va  fer anar amb una altre company  a recollir pastissos industrials en una distribuïdora de Badalona i només ens va parlar en català l’administrativa que ens va donar l’albarà. A les senyores del carrer  a qui demanàvem instruccions per arribar el lloc, si els ho preguntàvem en català, no ens entenien. He anat algunes vegades en algun bar de l’Eixample de Barcelona a prendre un refresc i quan els ho demano en català, se’m queden mirant. En canvi, en la manifestació del 10 de juliol el català era la normalitat, molt més que en la manifestació del NO a la Guerra contra l’Iraq.Potser en aquests últims anys, el fet social més important, pel que fa a la normalització del català, ha estat la nova presidència del Barça presidida per Joan Laporta , amb la col·laboració de l’entrenador Pep Guardiola en els dos darrers anys. L’ ús del català s’ha vist com a cosa normal a dins i a fora del país. Si les altres grans institucions dels país fessin el mateix, possiblement no costaria tant de normalitzar  l’ús del català a les Corts Espanyoles, a la Seu Papal i altres organismes internacionals, cosa que faria créixer la consciència del valor d’usar el català en els espais públics i socials.A tall de conclusióHi ha molta feina a fer! No s’hi val al cofoisme oficial. No s’ha fet cap debat a fons sobre la catalanització a l’escola pública. No es porta cap avaluació del procés de normalització del català. No sabem cap a on anem. S’ha de perdre la por tal com s’ha fet en la independència. Amb tot, no s’han de confondre els termes: independència no equival a normalització social del català. La normalització del català és un afer social i transversal que no es pot eternitzar. El fet d’aconseguir-ho, depèn de tots una mica, cadascú des del seu lloc.

Font: Diari Avui

EL PP TORNA A SOTMETRE A UNA PROVA D’ESTRÈS

LA POLÍTICA CATALANA

Bisbes i toreros

01/08/10 02:00 - SALVADOR CARDÚS I ROS

“Observeu un cas tan patològic com el del PP, que ha convertit la defensa dels animals en un afer antipatriòtic per llavors, sense immutar-se, denunciar-ne la politització”

AEspanya deuen estar realment molt preocupats pel futur del seu projecte d’imperialisme nacional quan han d’enviar tot un rei convalescent a Galícia a encomanar-se a sant Jaume apòstol per tal que els faci bo prop de l’Altíssim i els doni un cop de mà. No sé si el Tribunal Constitucional trobarà de dreta llei que el cap d’un estat aconfessional no en tingui prou amb l’ajut de l’article 8.1 de la Carta Magna espanyola –aquell que diu que l’exèrcit ha de garantir la integritat territorial–, i que ara també demani que enviïn… no sé, potser un estol d’arcàngels amb espasa de foc per aturar la decisió d’un parlament elegit democràticament. Particularment, si jo fos un bisbe català, hauria presentat un recurs d’empara al Ministeri Fiscal –i una reclamació al Defensor del Pueblo– per conflicte de competències entre sant Jaume d’una banda, i sant Jordi i la Moreneta de l’altra.

Però és difícil que els nostres bisbes –i dic “nostres” amb moltes reserves– reaccionin de cap manera a la flagrant intromissió monàrquica sobre afers tan delicats com el respecte a la integritat territorial en les advocacions al santoral. Els bisbes que actualment pasturen Catalunya estan realment afligits i molt ocupats, al contrari dels nostres polítics, en “allò que no interessa –o interessa poquet– la gent”. En aquest cas, la fe catòlica. És a dir, viuen alarmats per una cosa tan “actual” com el laïcisme i per la secularització de la societat catalana que fa recular la fe catòlica de l’espai públic. Em perdonaran si a vigílies de començar vacances no faig l’esforç de buscar cartes pastorals de bisbes catalans, des de començaments de segle XX fins ara, en què clamin contra el laïcisme, per demostrar fins a quin punt el seu problema no en té res, d’actual. No farien mal els senyors bisbes de rellegir els seus antecessors en el càrrec per descobrir si el principal problema de la seva argumentació no és que avorreix de tan repetida. Precisament, mentre algun d’ells encara parla de “l’eclipsi de Déu” a la cultura actual, tots els analistes viuen astorats pel renéixer mundial del fet religiós; les universitats hi dediquen els seus millors experts; les administracions públiques se n’ocupen com mai no ho havien fet i els debats més calents a la premsa parlen de conflictes d’origen religiós. Alerta que, més que no pas un problema d’evangelització del món secularitzat, la reculada de la fe catòlica no tingui a veure amb la mena de lideratge pastoral que exerceixen!

No és estrany que, en aquestes circumstàncies, quan centenars de milers de catalans surten al carrer per defensar la dignitat nacional, els bisbes d’aquí es quedin sense veu i hagin de recórrer a l’arnat “Arrels cristianes de Catalunya” de 1985. Aquell document de fa més de vint-i-cinc anys i que algun bon coneixedor de ses eminències diu que ara no serien capaços d’aprovar, respon a un altre moment i sobretot a uns altres autors que tots els catòlics enyorem. Comença a ser urgent que algú estudiï la història de l’Església institucional d’aquests darrers quinze o vint anys i de l’èxit de la conspiració toledana per ocupar-ne el poder, inclosos els plans per al futur immediat. I de passada, que interpreti el silenci còmplice dels que no en formen part.

Però mentre el Rei s’encomana a tots els sants per les conseqüències de l’actuació destralera del Tribunal Constitucional, una oportuna ILP –llavors direm que no tenim Déu de part nostra!– ha portat la prohibició de les corrides de toros al nostre Parlament. No m’apassiona un debat, més enllà de molestar-me i procurar evitar veure l’horror de l’acarnissament contra aquelles bèsties, perquè no acabo d’entendre ben bé això de la dignitat i els sentiments dels animals. Les ciències socials estan obsessionades a relativitzar tota mena d’antropocentrisme i, no cal dir-ho, d’androcentrisme, i després quedem atrapats en aquesta ridícula antropomorfització dels animals que duu tanta gent a maleducar les bèsties aviciant-les tant o més que els propis fills, que ja és dir.

Ara bé, la discussió sobre si es “polititzava” la votació o sobre si prenia un caràcter “identitari” ha assenyalat el grau de màxima exacerbació confusionària que en aquests moments llasta la política catalana. El joc de paradoxes ha arribat a donar tantes voltes que pot provocar nàusees a l’observador més fred. I l’abús del terme “identitari” per fer-li dir el que no significa, no sé pas si permetrà tornar-lo a fer servir mai més d’una manera rigorosa: ¿per què en diem “identitari” si parlem de “patriòtic”? I, ¿és que les ideologies que parlen de dignitats dels animals no donen compte d’un altre tipus de confrontacions identitàries no patriòtiques? Observeu un cas tan patològic com el del PP, que ha convertit la defensa dels animals en un afer antipatriòtic per llavors, sense immutar-se, denunciar-ne la politització atribuint-li un interès prioritari quan fa just quatre dies recriminava al govern que perdés el temps en lleis d’ordenació territorial i no s’ocupés del que preocupava la gent (és clar, la crisi i l’atur, qüestions, d’altra banda, de les quals només podria ocupar-se si fóssim independents). Això sí que és un embarbussament mental per sotmetre la política catalana a una prova d’estrès pitjor que l’aplicada al sistema financer!