03 febr. 2017

Diumenge 29 de gener del 2017

“Benaventurats els pobres…” Ep! va de persones!

Recordo que una vegada Mn Josep Ballarín ens deia:” Les benaurances són el programa del Regne en contraposició a la Llei. Parlo de la dècada dels seixanta. Per mi fou una grata sorpresa que mai més m’ha deixat. Fins aleshores havia pensat que el Credo, els manaments de la Llei de Déu … eren la doctrina que havia de saber i seguir tot bon cristià. En l’Evangeli de Mateu no es així: Jesús el primer que fa és posar en pràctica les benaurances en terres de Galilea: cura leprosos, allibera endimoniats i acull els necessitats…,després reuneix els deixebles i els explica les benaurances i continuarà desplegant-les amb paràboles . Jesús és un benaventurat més que, més tard, ajusticiaran a Jerusalem. Les benaurances esclataran com flors el dia del Judici Final ( Mt 25,35-45). Tal com ho manifesten les lectures de diumenge: l’evangeli de Mateu 5,1-12 i Sant Pau en I Corintis 1,26-28 les benaurances eren el nervi de les primeres comunitats: ”… en la vostra comunitat no s’hi troben pas gaires savis segons la carn, ni gaires poderosos ni gaires aristòcrates… ; ha escollit les capes baixes de la societat, allò que és menyspreable, que no compta, per avergonyir allò que compta”.
Tot i que avui ja no es “vagi a doctrina”, sinó a fer catequesi, els catecismes encara prioritzen les grans paraules sobre Déu Pare, Fill i Esperit Sant; i deixen les benaurances i la càritas per al final; encara avui com es feia a Jesús , Monsenyors fan preguntes trampa sobre les veritats morals absolutes de la Tradició(llei) al Papa Francesc, que per sort tampoc contesta. Diguem-ho clar, molts cristians d’avui no donem la talla de les benaurances. Tots podem ser uns benaurats, ja que la nostra vida és feble i es troba a l’intempèrie. Tanmateix n’hi ha molts que l’aigua els arriba el coll! I això no s’arregla en grans campanyes que duren el que duren i es limiten a un repartiment burocràtic i passiu de béns. Cal crear relacions de bon veïnatge i reconeixement mutu d’entitats i de tothom qui es dediqui a la solidaritat i, sobretot, bona política atenta a les necessitats socials i a les diverses veus crítiques. Aquest és el meu prec avui!
Publicat a Regió 7, secció opinió, 28 de gener
Jaume Obradors Suades

No hi ha resposta

11 nov. 2016

Notes sobre xerrada : La felicitat als afores per Josep Mª Esquirol

Classificat com a General

Als afores es contraposa al Centre, Al centre hi hauria la plenitud, i, en canvi, als afores la intempèrie, allà on fa fred i amb mal temps. Al centre seria el Paradís, però el paradís no existeix, només existeixen els afores, d’aquí que parlem dels afores sense centre. De fet, fins fa ben poc jo no parlava de felicitat, perquè la felicitat com estat no existeix i , a més a més, no li agradava l’ús que es feia de la felicitat, principalment en el llibres d’autoajuda, on es pauta la felicitat amb 10 o més frases: la frustració està garantida. Els afores són la condició humana. El Paradís és impossible tant en el passat com en el futur. No hem de pensar la nostra situació com una situació de caiguda. El mite del Paradís pot tenir altres substituïdors com la Natura en Rousseau. Per Rousseau l’home ha estat expulsat de la Natura.
Tot són afores, no hi ha plenitud. La Idea de perfecció esdevé inhòspita : o s’estavella o no s’hi pot viure. Els afores tot essent enigmàtics, també són sorprenents, hi ha també l’infinit, no en el sentit clàssic de indeterminat, sinó en el sentit que no ho pots acabar de tancar, no és només una qüestió de mancança.

El sentit no està donat. L’important és el gest de l’empara, de casar, d’unir els elements. És una sort poder casar. No tothom opina el mateix. Hi ha qui creu que el més humà és el conflicte, però jo penso que és una degeneració. Violar vol dir saltar-se tota distància. Indiferència és igual a distància absoluta. El casar és anar cap a l’altre guardant la distància. Les paraules també poden violar les distàncies: l’insult. L’insult és també una forma de violació. La violència és molt radical, però l’empara encara ho és més. El bé,l’amor és més radical perquè va més a l’arrel, pesa més, va més al fons que la violència o el mal.

Viure és una cosa bona. Concepte biològic de viure: són les característiques dels éssers vius; en canvi el concepte filosòfic de vida consisteix en vida viscuda, la vida és la vida que és viu, nosaltres sentim que vivim. Aquesta definició contrasta amb les definicions lògiques, però és que no tot és lògic. Sentir-se viu és plaent, és un goig. És una experiència subjectiva i universal.

El goig de viure pot quedar afectat. Actuar bé és el mateix que ser feliç. L’expressió “vas bé” vol dir estàs ben orientat, una acció ben orientada; és gratificant sentir-la a dir. Una expressió:”això està molt bé” seria equivalent l’expressió grega “poietica” (en grec) , que vol dir allò que emergeix. En grec també hi ha l’expressió eudaimonia per dir la felicitat: allò bo en relació als déus, allò ben orientat que fa proper el diví. Va reivindicar el nom propi Felix per indicar la felicitat, ja que Fèlix vol dir aquell que és fecund, aquell que genera ( Fent referència al còmic de Felix el Gato, va dir que Felix treu de la maleta allò que ajuda els altres. La felicitat és una acció que generant dóna
La generositat, ser generós, fer accions que generen. L’empara també genera. El pagès ho sap molt bé, ampara les plantes petites perquè es facin grans. Els pares també protegeixen els fills perquè es facin grans

La violència accentua la intempèrie. Tot allò que es genera és pot degenerar . Si hi ha esperança és perquè el bé pesa més que el mal. Tal acció portarà la felicitat no és correcta, si no és ja feliç. A preguntes del públic sobre la normalitat del conflicte o del creixement a través del conflicte va respondre que a la intempèrie el que sí hi ha és tensió

10 de novembre a 20 hores a la sala del CASINO,Manresa

Una resposta fins a ara

03 nov. 2016

HOMENATGE A ISIDRE SOLER A CASTELLADRAL

Classificat com a General

Isidre Soler, el “Filaborres”, (1918-2008), va passar més de 50 anys de la seva vida a Castelladral, on se’l reconeix encara avui com un bosquerol de soca arrel, “un home de paraula”, que coneixia a fons l’ofici de pagès, escriptor autodidacta, amant de la natura i expert en donar raó de tots i cadascun dels indrets del territori castelladrenc. Vuit anys després de la seva mort, l’AAVV de Castelladral l’ha recordat en un acte Íntim, emotiu i ple de memòria viscuda.
Els seus amics Ton Obradors, Susanna Ribera, Jaume Obradors, i Maria Estruch, van oficiar un acte de reconeixement, diumenge a la tarda, que va aplegar unes 80 persones, amics i veïns de Castelladral, familiars i gent que havia conegut l’Isidre Soler. Entre els familiars hi havia la seva germana Aurora.
El llegat d’aquest singular personatge queda recollit en 23 llibretes manuscrites, que la família va donar a l’AAVV i Amics de Castelladral, per tal de custodiar, d’inventariar el material i estudiar el seu contingut que s’expressa través d’un llenguatge genuí i ric.
Els ponents van traçar el perfil d’un personatge amb carisma, amable, just de lletra però d’una basta cultura, transmissor de saber, de llegendes i vocabulari, mestre d’oficis perduts com el tallar i pelar pins, carboner, caçador i pagès, dels que en sabia «tots els trucs», va concloure Ton Obradors. La memòria de la seva vida està plena d’episodis molt dramàtics, com les vivències de guerra civil i una malaltia que va castigar-lo durant 9 anys, la mort de dos germans petits i la mare prematurament.
Nou anys abans de la seva mort, Isidre Soler va escriure el seu testament espiritual i va demanar un taüt senzill cobert amb dues rames de pi, quatre sarments de cep, un manyoc d’espigues de blat i dos rams de boix grèvol lligat amb fil blanc del nº 14, «que és més fort». Amb aquests elements i l’emoció a flor de pell, els promotors de l’homenatge van fer una creu, davant d’una imatge d’Isidre Soler.
Els allà presents es van conjurar per plantar un teix en algun indret de Castelladral en record perenne del «Filaborres», i salvaguardar un dels últims precs que va fer en vida, quan va demanar trasplantar uns teixos que tenia a l’hort i que les excavadores finalment van trinxar per aixecar un gran edifici a Navàs.
Web de l’Ajuntament de Navàs

No hi ha resposta

22 ag. 2016

Foc a la terra, baptisme de Jesús i desavinences a les famílies

El text de l’evangeli de Lc 12,49-53 té en comú amb l’evangeli de Mt 10,34-36 i amb l’evangeli apòcrif de Tomàs 16 la dita que Jesús ha vingut a crear desavinences amb les famílies. Ressalto aquesta coincidència en els tres evangelis per visualitzar la transcendència d’aquest text, ja sigui per la seva antiguitat ja sigui pel missatge. Pel que fa a l’antiguitat se sol dir que quan Lc i Mateu coincideixen ( més encara si hi coincideix l’evangeli de Tomàs) pressuposa una tradició més antiga . D’altra banda tant la forma com el contingut és xocant: Jesús hauria vingut a dividir les famílies. No sembla que s’ho hagi pogut inventar la comunitat. I és versemblant que Jesús si actuï així? Podia estar d’acord Jesús amb l’estatu quo de la família patriarcal i teocràtica de Palestina? Recordem que una vegada Jesús s’enfronta a la seva família i afegeix que la seva família són els qui fan la voluntat de Déu( Mc 3,31-35). Jesús havia ja inaugurat el Nou Regne, que no tenia res a veure en cap regne d’aquest món. El nou regne consistia a acollir la gent marginada i, fins i tot, empestada, de qui calia allunyar-se segons la vella família. És lògic, doncs, que vulgui crear noves famílies més obertes i acollidores. L’entrega amorosa d’un pare o mare, d’un fill o filla… a les persones més mal vistes de la societat pot crear desavinences, tant en temps de Jesús com després ! I avui? També. Ens hem d’acostumar al llenguatge dur de Jesús quan parla de realitzar el projecte a favor de pobres i desheretats (costarà molt!) i el llenguatge suau quan parla amb aquests

Lc posa aquesta dita després de dues sentències de to messiànic: Jesús ha vingut a calar foc (purificació) a la terra i ja crema, a rebre un baptisme (al•lusió a la seva mort i resurrecció). Jesús s’angoixa en veure la seva dilació en el temps. Les desavinences familiars en són també un signe. No es tracta, però, d’un to menor, ja que el foc i el baptisme existencial també ens pertanyen. Tothom vol un país nou, però no vindrà regalat. Quan se’ns diu que ens l’hem de guanyar ens trobem massa posseïts, no pel foc (Esperit), sinó per banalitats i pors a les discòrdies. És un text dur com d’altres que fan referència a la riquesa o al matrimoni, tanmateix no es poden interpretar literalment ni fora del gran context de la vida del Nou Regne.
Publicat a Regió 7, 13 d’agost 2016

Una resposta fins a ara

19 juny 2016

Maria Magdalena, Apòstola dels Apòstols

Al·leluia! Es restitueix a Maria Magdalena el nom d’Apòstola dels apòstols en un Prefaci particular, com els altres apòstols, que s’haurà de llegir en el dia de la seva festivitat (22 de juliol). El nom d’Apòstola dels Apòstols està testimonejat ja en sant Hipòlit de Roma (s. III) i difós , entre altres, per sant Agustí (s.V) i sant Tomàs (s XIII).

En els evangelis M Magdalena apareix seguint a Jesús, a la crucifixió, al sepulcre buit on se li apareix Jesús ressucitat, que l’envia a anunciar-ho a altres apòstols. Destaquen per tant una proximitat a Jesús, que cap altre apòstol pot ostentar, llevat del deixeble estimat, anònim, que surt a l’evangeli de Joan. Només a l’evangeli de Lluc Pere ocupa un lloc semblant, com als evangelis apòcrifs de Pere i Tomàs, en canvi en aquests evangelis M Magdalena perd el rol de testimoni de la resurrecció. Al final de l’evangeli de Tomàs, Pere diu a Jesús que acomiadi M Magdalena, perquè és una dona i no és digna de la vida. Però Jesús li respon que no pateixi que ja la farà mascle. Què vol dir això últim? Senzillament que les dones no podien donar testimoni segons la cultura jueva de l’època. Però per Jesús la norma cultural queda més que qüestionada. Però Lluc exigeix els homes, que vulguin seguir a Jesús, a més de deixar pares,casa, fills i filles, han de deixa la dona, cosa que no diuen els altres evangelis. També sorprèn que als Fets dels Apòstols alhora de substituir Judes, Pere, a més de les dues condicions: haver seguit a Jesús i ser testimoni de la resurrecció, imposi una tercera, la de ser baró. D’on s’ho treu? Devia tenir a la ment que les dones no podien ser testimònies?

Pel que fa als 12 apòstols hi ha dues llistes als sinòptics en què no coincideixen els noms . L’evangeli de Joan només cita una vegada els dotze sense destacar-ne cap funció especial, la resta de vegades parla sempre de deixebles (homes i dones). Als fets dels apòstols l’activitat apostòlica dels 12 queda reduïda a Pere, Jaume i Joan. L’activitat evangelitzadora d’Esteve i Felip sorprèn per ser dos diaques dels set que s’havien elegit per distribuir menjar a les vídues hel·lenistes. Més de la meitat del llibre parla de l’activitat de l’apòstol Pau, que no és un dels 12, i no compleix la condició d’haver seguit a Jesús en vida. A Romans 16, 7 surt la parella Andrònic i Júnia…apòstols eminents, incorporats a Crist abans que ell mateix ( Pau). A la I Carta als Corints, 15,6… Jesús ressucitat s’aparegué a més de 500 germans (en genèric, segurament que hi havia germanes!)

I la successió apostòlica com es va fer? Crec que la van anar fent l’Esperit bufant per tot arreu, testimoniant-lo homes i dones no sense conflictes com ho testimonien l’activitat dels diaques i de l’apostol Pau, contraposada a l’Església de Jerusalem, de la qual els dotze van desaparèixer ben aviat quedant com a dirigent Jaume, l’anomenat germà del Senyor, que volia sotmetre a la seva comunitat l’activitat dels apòstols Pere i Pau, la qual cosa no va aconseguir malgrat els decrets pactats. I havia jerarquia? Res més lluny de la realitat! El nom no apareix fins al s V. Jerarquia vol dir poder sagrat i Jesús ja va deixar clar que s’havia acabat: el temple i els sacerdots, els pares i els mestres, només quedava el servei els uns als altres. Això no vol dir que les comunitats no s’haguessin d’enllaçar i estar en comunió

I Maria Magdalena mentrestant què feia? Als Fets dels Apòstols no se’n diu res, però no és estrany si el mateix autor en l’evangeli de Lluc la va deixar sense testimoniatge, cosa que no vol dir que no estigués ben activa, si tenim en compte els evangelis de Mateu, Marc i Joan i altres apòcrifs:Tomàs, Felip i el que porta el seu nom Maria.

Tot plegat res a veure amb Dret Canònic actual ni amb el masclisme imperant “de facto”

No hi ha resposta

11 maig 2016

Masclisme:”Ésta iba para hombre, però se quedó a mujer! “

Diversos autors destaquen que en l’antiguitat es considerava que les dones eren ”homes fallits”, a causa d’un malt part, P.Brown, El cuerpo y la sociedad; A.Rousselle, Porneia. (Lluís Duch-J.C Mèlich , Escenaris de la corporeïtat, pag 126

A l’Evangeli de Tomàs, apòcrif, s.I-II,114 :Simó Pere el digué:” Que s’allunyi Maria (Magdalena) de nosaltres, ja que les dones no són dignes de la vida” Jesús va dir:” Mira, jo m’encarregaré de fer-la mascle, de manera que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: per tant tota dona que es faci home, entrarà al Regne dels Cels”

Als evangelis canònics les galilees són testimonis de la ressurrecció de Jesús, apòstols dels apòstols, diran els pares de l’Església , Sant Agustí i Sant Joan Crisòstom… En l’Evangeli de Joan , Maria Magdalena, destaca per damunt de Pere, és a qui primer s’apareix Jesús. Als Fets dels Apòstols,1,21, però, Pere exclou les dones de ser candidates a ocupar el buit deixat per Judas apóstol, tot i complir els altres criteris. En canvi, a Romans 16,7 Pau saluda a l’eminent apòstol Júnia, dona, que fins i tot el va precedir en l’anunci de l’Evangeli.

Cels, filòsof romà del s.II, deia que com podia ser creïble l’anunci de la resurrecció feta per unes dones histèriques. Cal tenir en compte que les dones igual que els esclaus, secs i nens no podien ser testimonis.

Si afegim que l’Església Catòlica va anar reduint aquesta diversitat de dades de l’origen del cristianisme a Jesús i als dotze apòstols amb exclusió femenina per liderar l’Església Catòlica, no és estrany que perduri la dita del títol d’aquest escrit, que vaig sentir en boca d’un home que s’ha passat la vida als centres penitenciaris de Catalunya, en referir-se a una eixuta i altívola noia,cap de mòdul: “Ésta iba para hombre, pero se quedó a mujer”

No hi ha resposta

18 març 2016

A Josep Ballarín amb agraïment!

Classificat com a Testimonis

Us vaig descobrir en uns exercicis espirituals al Seminari de Solsona fa cinquanta anys. Va ser tant fort l’impacte que d’aleshores encà sense deixar de ser el que era he estat i sóc una altre. Encara recordo aquella dialèctica de fills de la promesa /fills de la llibertat i fills de la llei/ fills de l’esclavitud. Ser fill de la promesa era tota una alegria. Quin contrast amb els avorrits exàmens de conciencia i la silogística escolar. Els vostres laboriosos esquemes guixats a la pissara , me’ls vaig mirar i remirar fins a tal punt que un cop arribades les vacances d’estiu me’ls vaig posar sota l’aixella i cap a Queralt s’ha dit per veure si me n’eixamplàveu la visió. No us hi vàreu entretenir gaire, només varen servir per iniciar la conversa. Enmig de la conversa em vàreu invitar-me a dinar amb el beneplàcit de la vostra mare, i vaig acceptar. Quin detall! Després d’un sobretaula em vàreu despatxar, perquè teniu un altre afer, que ara no recordo. Vàrem parlar del Concili. Jo argumentava apassionat des d’algun document conciliar, tanmateix em féreu veure que una reforma des dalt no és la via normal. No se us veia massa entusiasmat amb el Concili ! Ara ho entenc un xic més, tot i que la situació actual encara la veig pitjor. Sense una fe fresca, se’m fa insuportable . Vaig sortir de la trobada feliç, com si fos un privilegiat! I em va durar dies! Gràcies.

 

Més endavant ens vàreu fer un curset d’història de l’espiritualitat, mai ens ho havíem passat tan bé a classe, era una festa. Sempre que fèieu alguna conferència intentava d’assistir-hi. Recordo aquelles visites ben humorades a can Jesuïtes de Sant Cugat. Les esperàvem. Quan estava a Vilanova i la Geltrú, en una xerrada a la Geltrú amb la sala plena de gom a gom, des dalt de la tarima em vàreu saludar amb aquell : “Aquest és de casa!” Quina bona sorpresa! Llegia els articles de l’Avui, però pocs llibres, Mn Tronxo, sí. Per mi, éreu un tros de la misericòrdia de Déu a Queralt , a Gòssol o allà on éreu. Veure-us a la Tele o sentir-vos a la ràdio era gratificant i el respecte era tal que deia que no em calia llegir els llibres, cosa que no m’ha passat amb altres savis com Lluís Duch o Raimon Panikkar a qui devorava tot el que escrivien.

 

El meu respecte ha arribat tan enllà, que en veure-us que no us mancaven visites i els anys passaven, em semblava que no us havia de venir a molestar. Suposo que no me’n fareu un retret! Ara experimento un cert buit i enyor,és cert.

 

Deixeu-me acabar destacant una de les qualitats que més us admiro: la vostra creativitat expressiva. Heu personalitzat tant la vostra fe que heu creat expressions tan vostres com de l’Esperit que us les ha inspirat “ Amor vol pobresa,/fins en els amors més menuts./M’estimo aquests pollancres/ que veig des de la finestra,/els dono el bon dia./No són meus/ Si en fos l’amo/ en sabria el preu/ i malament rai” Carta de Nadal. L’última piulada al Matí digital :Passaran segles i encara hi haurà cristians creient que la fe no és una cançó fresca” o aquella altra frase que avui hem sentit per la televisió:”Quam em mori a Déu li diré que m’ho he passat malament, però Ell em dirá:- però no t’has avorrit?- No , no m’he avorrit “. No avorrir-se interpreto que vol dir saber viure i passar-s’ho bé malgrat tot. No avorrir-se és està en comunió.

Personalitzar la fe, fer-la creativa, silenciosa amb els qui sofreixen, dita amb humor enmig del gran desori local i mundial (clerical i anticlerical) és l’única possibilitat que tenim d’esdevenir místics sense l’avorriment.

 

Manresa,18 de març de 2016

Una resposta fins a ara

27 nov. 2015

Toni Carbó i Quim Miró presenten un 2n maridatge amb sumoll a Castelladral

Classificat com a Ecologia

No es tracta de presentar una societat cooperativa com l’Artium de la Nostra Comarca, sinó de presentar un petit celler d’un emprenedor que s’ha arriscat en la recuperació d’ una antiga vinya de sumoll de Castelladral, la vinya de Maçaners. Tot i així hi ha algunes semblances, la cooperativa d’Artés va surgir de l’abús dels grans a principis del s XX, l’emprenedoria de l’Antoni Carbó, com moltes d’altres, surten avui també com a reacció a la gran indústria del vi, que els fa donar el raïm a uns preus no sostenibles per viure amb dignitat.

Abans de passar a la història, voldria deixar clar que jo he passat tota una vida bevent vi sumoll, els meus germans i un nostre tiet Miquel fins als 90 anys, també.

Historia de la vinya

La van plantar la Familia Marsinyach, més concretament l’avi Joan de l’actual nét, Josep Marsinyach Obradors, que aleshores vivien a Taurons, masia de Sant Cugat de Salou, propietat de Ramon Juncadella i Comasolives, als anys trenta del segle XX. De fet, cap a finals de la dècada dels quaranta aquella família se’n va anar a viure a la Casa Martorell de Cabrianes. Durant uns dos o tres anys van continuar menant-la des de Martorell i portaven el raïm a la tina de la Caseta de Castelladral. Després la va menar directament en Josep Beringues, propietari de Taurons, oncle de Montserrat Beringuers, actual propietària. La treballava a sou el Noi, masover de Maçaners. A partir del 1952 fins al 2001 la va cultivar la família de la Caseta: Ton Obradors,pare, i Pere Obradors,fill. De l’any 2002 al 2010 se n’encarregà en Ramon Comellas de cal Xic. El 2011 la va podar la família propietària, Montserrat Beringues, cosa que va fer possible que l’any següent es pogués encara recuperar, gràcies a l’interès que hi ha posat l’Antoni Carbó.

La forma de la vinya

Una raconada amb dues ales , un pla i un rost, rasses obliqües que escupen cap enfora, esquivant l’aigua de la raconada; dos biots per reservar aigua de la pluja per ensulfatar, un a cada cap del segon pla, i una grossa barraca per poder aixoplugar homes i animals en cas de pluja i tempesta. En aquest moments s’ha deixat de cultivar la part dreta i el rost de sobre la barraca i també un tros de ponent sobre el biot. Com és que és que es cultivés aquell rost? Segons va explicar Domingo Marsinyach al meu pare Ton ho feien perquè la seva intenció era plantar el planell de sobre. De fet, pel cantó ponent ja hi van fer pujar dues rases. Probablement la guerra ho va frustrar?

Les varietats: el percentatge més elevat se l’emporta el sumoll, com a la majoria de les vinyes de Castelladral, ja que era la varietat que produïa més i tenia més aguant en els anys de secada. Hi havia la varietat bartold o trepat en les passades de sobre les parets en la part més de ponent i altres de dispersos per la zona del pla. El bartol suavitzava l’acidesa del sumoll. Després hi havia les varietats de malvasia, picapoll, carrega-rucs, disperses per tota la vinya i algunes altres de més testimonials. No hi havia casa a Castelladral que no tingués dues, tres o més vinyes plantades de sumoll als anys 1950. Ara només en queden de velles un parell o tres com a màxim:Cal Cupons, Maçaners i Comaposada(?)

L’any 1985 es van arrencar la meitat de rabasses per poder-la llaurar amb tractor. Tenim un reportatge en super 8, convertit en vídeo (1980), produït per la Carme Santeulària i Armengou de Casserres, en el qual encara es poden veure les rengleres naturals i la barraca dreta.

El nombre de peus s’aproximaria als tres mil. Ara, comptant els bords n’hi ha uns 1.200, no arriba a la meitat perquè s’ha escurçar per totes les vores i sobretot per tota la zona nord on era més rost. En el 2014 s’ha tornat a llaurar amb cavall , s’han refet les rases i adobat els ceps amb fems de cavall per evitar la contaminació dels adobs químics i s’utilitzen productes fitosanitaris ecològics. 

Preguntes que ens podem fer: com és que uns masovers de Taurons vinguessin a plantar una vinya a Maçaners? Feia poc que l’amo de Taurons, Ramon Juncadella havia comprat Maçaners (2014). Era normal menar vinyes lluny de casa. Una altra pregunta seria com es va finançar? Quin contracte es va fer ? No ho sabem.

Ara potser ja és l’hora de presentar l’Antoni Carbó.

 

Primer de tot he de dir que l’Antoni és un bon amic, sorgit d’una oportunitat.

Ell pertany a una tradició familiar de vinyaters:avi,mosso; pare que anava comprant vinyes velles en terres àrides, i ell que continua innovant amb la seva herència. És soci fundador del celler Mas Candi i creador del celler la Salada- Vins Naturals. I sobretot és un bon catador de vins. Participa cada any amb el seu soci Ramon Jané al concurs de 120 parelles de Vila Viniteca. I en dues ocasions han quedat segons.

Castelladral, 19 de novembre de 2015

 

Llegiu l’article de Toni Massanés a http://www.vilaniteca.es

 

.

 

 

 

No hi ha resposta

26 jul. 2015

La multiplicació dels pans i dels peixos en l’Evangeli de Joan

Classificat com a Evangeli,General

Una de prèvia: no ens podem quedar mai en la literalitat dels textos bíblics. En el mateix Evangeli de Joan, Jesús recrimina els jueus que llegeixin les escriptures buscant la vida eterna, ja que les escriptures donen testimoni d’Ell (Jo 5,39). En el text que ens ocupa(Jo 6,1-16), tant els jueus “malalts” ( ja que el busquen perquè els curi) com els deixebles més pròxims: Felip i Andreu – que voldrien que Jesús se’ls tragués de sobre- no donen testimoni. El qui s’acosta al testimoniatge de Jesús és aquell noi “anònim” que porta 5 pans i dos peixos a Jesús i Ell fa que tothom en pugui menjar i atipar-se. Renoi, quina providència, la d’aquest xicot! El gest de generositat del noi anònim sembla absurd: no n’hi ha per res, diu Andreu. El gest de generositat del noi arriba a tothom gràcies a Jesús, qui l’expandeix, i ho fa donant testimoni, fent la voluntat del Pare.

Els seguidors es queden en la materialitat de l’acte: és el Mesias, perquè fa grans signes! Doncs,no! Jesús se’ls escapa i s’amaga. El Déu que revela Jesús és el Déu de la generositat, moltes vegades anònima. Sembla propi de la condició humana creure en els grans signes de poder alliberador, però després ens adonem que poc hem avançat. Fins i tot en l’àmbit eclesial no es creu massa en la generositat anònima, ja que es vol explícita i fins i tot mediàtica. El poble menut i savi s’ho mira d’una altra manera i si fa un gest i el busquen també s’amaga. Un altra cosa és l’àmbit de la racionalitat política que hauria d’arribar a l’últim racó del món i que tots hauríem d’exigir, tanmateix sense l’altre àmbit, el del cor, el del noi o noia anònims, seríem uns insuportables.

De l’altre text de la carta de Pau als d’Efes (Ef 4,1-6) en destacaria aquest fragment:” Afanyeu-vos a mantenir la unitat de l’Esperit ben estreta amb el lligam de la pau”. La unitat – en aquest cas eclesial- es fa forta amb el lligam de la pau. Sense la pau no és possible la unitat. Qui no ho sap això? Humilitat i respecte en són les bases. Tots hi tenim feina!

Publicat a regio 7 el dia 25 de juliol, a la pàgina opinió

Una resposta fins a ara

19 gen. 2015

PER UNA BONA IMATGE DE DÉU ens calen referents !

Si els fills se senten bé amb els pares, segur que els tindran de referents, també els
germanets, cosins, veïns joves o grans – l’edat no importa per a sorprendre- . El noiet i
la noieta aniran a escola, aniran a l’esplai, es tutejaran per Internet, tindran companys i
amics. L’amor platònic de l’adolescència també serà un referent i en vindran molts
més: el futbolista, l’artista, el professional més proper…L’espai singularitzat en aquell
racó o balcó, en aquella terra o aigua de mar, o en aquell nou país on has emigrat o has
anat a treballar , també ens faran de referent i n’esperarem molt. Alguns d’aquests es
desfiguraran en prendre més relleu un altres descoberts de nou. És evident,però, que la
mare per poc bé que ho faci serà un referent que apareixerà de nou, potser llunyà,com
un enyor d’infància, tanmateix romandrà fins a la mort. Una doctora en dret penal, que
va mediar entre membres d’ETA i les seves víctimes, ens explicava que en les
entrevistes a soles amb els membres d’ETA gairebé tots mostraven dolor o pena pels
tràngols que havien fet passar a les seves mares. El mateix passa amb la majoria de
presos comuns. Així doncs, el referent de la mare és singular en la nostra cultura i també
en cultures més feministes, perquè la relació materna-filial és,abans que tot, biològica i
física.
Jo penso que el sentit de la nostra vida, el sentit de trascendència i de vida plena ens ve
gràcies a les noves interaccions que anem matenint amb el teixit social i el medi
espacio-temporal que ens envolta. Si el nostre punt de vista està obert a la millora, ens
caldrà molt de respecte i de receptivitat de la singularitat de l’altre – de la seva
creativitat i llenguatge-. Hem d’aprendre a viure amb la nostra realitat referencial que
ens trascendeix : comprendre el joc dels infants, l’esclavitud de les mares en relació als
seus fills, la festa dels veïns i l’esclat d’alegria social per qualsevol motiu
circumstancial. Això sí, sempre obrint-ho més, intensificant i pacificant el subjecte
humà. El gran error humà és dir: ja ho teníem, ens ho han espatllat! Comença la
nostàlgia que ens vol fer anar enrera sense poder. Per tant, mai tindrem una imatge de
Déu adequada i sempre , per sort, sorgiran nous referents per fer-nos veure que no tenim
res, tot i ser-hi tot. Caldrà estar-hi obert. Mentre s’és jove és molt difícil tancar-s’hi,
tanmateix quan un es fa gran la tendència és a la inversa: aferrar-se allò que ja tens.
Buda, Jesús, Mahoma varen trobar nous referents que varen obrir el seu medi religiós
molt jerarquitzat i dualitzat: sagrat ,profà; fills de Déu, fills del diable; ànima espiritual,
cos material; reis, poble; sacerdots laics. Ens calen referents socials que aglutinin en la
llibertat i dignitat de tohtom. Les imatge familiars de pare i mare referits a allò que ens
trascendeix i ens atreu en el nostre interior poden ser universals, sempre i quan es posin
a prova per la imatge del fill pròdig o per l’escena de Jesús quan refereix l’autèntica
maternitat o paternitat a fer la voluntat de Déu. Si la imatge de paternitat o maternitat
ens és propera hem de pensar que atribuïdes a Déu encara ens hauríem de ser més
properes i íntimes.
I com a conclusió dir que sino volem viure de forma exteriortzada ens cal passar dels
referents a les pertinences: nosaltres pertanyem a tal família, amics, poble… a l’Amor i a
la Glòria de Déu!

No hi ha resposta

Anteriors »