Des del Bages

Diumenge de Rams (Lc 19,28-40 ;Mc 11,1-10; Mt 21,1-9; Jn 12,12-19)

L’entrada messiànica de Jesús a Jerusalem, a cavall d’un ruc,  acompanyat del grup de deixebles, que agitaven branques d’olivera i cridaven “Hosanna, beneït el qui ve en nom del Senyor”, suposa un posicionament radical de Jesús envers Jerusalem amb tot el que representava.

Ens la relaten els quatre evangelistes  amb variants . Mateu i Joan  hi veuen la confirmació de la profecia de Zacaries : entrarà a Jerusalem un rei muntat sobre un ase (Zac 9,9); a en Mateu i Marc és aclamat com a fill de David. És a dir, Jesús és el Messies .

Els evangelistes escriuen aquesta entrada messiànica de Jesús a Jerusalem des de l’experiència postpasqual. Joan ho certifica  dient que els deixebles no van entendre el fet fins després de ser Glorificat. Jesús, a cavall d’un ruc i a fora del temple, proclamat Messies pel poble menut, quina credibilitat podia tenir? Els mateixos fariseus, segons Lluc, ho veien amb una certa comicitat:” per què no els fas callar? –deien. Però Jesús els respon:” si ells callessin parlarien les pedres!”

La ingenuïtat dels acompanyants i la radicalitat de Jesús a fer-se seva aquesta gesta simbòlica  suposava una provocació sense precedents davant les institucions politico- religioses del temple. Aquesta escena es comprèn més bé si  fem una passa enrere i una d’ endavant. L’Anunci Joiós del Nou Regne a Galilea, especialment, als rebutjats de la societat: pecadors , leprosos, cecs… , probablement exigia aquesta confrontació. I Jesús n’era conscient- intuïa la traïció- i hi va de dret. El foragitament dels mercaders del temple i l’abandonament dels seus en el procés judicial i en l’execució de la sentència a mort confirmen la intolerància de les autoritats i la por i desorientació dels deixebles. Però a la llum de la Pasqua tot canvia.

De la Festa dels Rams, molts en tenim un record molt agradable, semblava una pregustació de la Pasqua. Penso, però, que la Festa s’ha descontextualitzat, trivialitzat i fins i tot comercialitzat i, per a molts, s’ ha tornat massa llunyana,rutinària i superficial.

D’escenes provocatives a causa d’unes injustícies impunes en veiem freqüentment: acomiadaments, desnonats, estafats per les preferents i decebuts de la política…  La temptació de fer-los callar o de desqualificar-los hi és, però compte! No fos cas que parlessin les pedres! La vida pública de Jesús amb fets i paraules em fa exclamar: Marededéu quin  Fill de Dona i Fill de Déu! amb quina radicalitat actua i sense  violència física! Qui es podia imaginar un Messies d’aquest tipus? Els gestos franciscans del bisbe de Roma, Francesc I,són molt d’agrair , però com ell diu, el centre del cristià és Jesús i no el successor de Pere. El cristià no s’inventa, s’abeura en la més bona tradició i fa un salt endavant. Estem en una crisi transversal profunda i cal fer un salt endavant, però l’ hem de fer acompanyant als afectats per la crisi de tal manera que els nostres gestos siguin evangèlics, portadors de joia pel fet de fer experimentar paradoxalment les primícies d’un món nou.

Jaume Obradors Suades

Josep M Ballarín no és modernista, ni  pre ni post

Sempre connectat a la Xarza, sense Internet:

d’Aristòtil a la tia Conxa, sense oblidar els més menuts.

I, per sobre de tot, és un bon veí benaurat a Gòsol,

on ensenya amb mà la estesa el pessebre vivent

entonant el Magnificat, perquè cada dia és un Nadal.

Vegem alguns textos:

LES BENAURANCES

………………..

La benaurança és posar-se cap per avall, com fèiem de vailets,ficant el cap entre les cames per veure el món talment és (Chesterton). Els núvols com muntanyes, les estrelles com flors i tots els homes capgirats, penjant de la misericòrdia de Déu.

(p.39)

Ara vegeu la darrera estrofa de la benaurança  que més ha grinyolat:

ELS POBRES EN L’ESPERIT

……………………

Amor vol pobresa,

fins en els amors més menuts.

M’estimo aquests pollancres

Que veig des de la finestra,

els dono el bon dia.

No són meus

Si en fos l’amo

en sabria el preu

i malament rai .

(p. 41)

MAGNIFICAT A PENTECOSTA

La meva ànima s’arbora cremant,

i el meu esperit és tramuntanada

de Déu foc i vent

perquè ha vingut a tempesta

en la pau obaga de la seva verge.

…………………………………………… (p 65)

CARTA DE NADAL

Cada dia em desvetllo en un Nadal de Déu, que és el pessebre d’Ell a la vall de Gòsol ….. (p.11)

Tags: Ballarín, benaurança, Nadal, pessebre

(He estat alumne de Jaume Patuel i tinc una gran admiració per la seva capacitat de contrastar els diversos llenguatges  sobre una mateixa realitat humana: teologia,Filosofia,psicologia, partint sempre d’un nou paradigma antropològic postmodern, el present article n’és una mostra)

Fa un any escrivia el primer article sobre tres a l’ocasió del bicentenari del naixement del fundador dels salesians o de la Congregació de Sant Francesc de Sales : Don Bosco. A més   recordava el programa proposat pel Rector Major, don Pascual Chávez: « Per a preparar bé aquest bicentenari, tres anys de preparació. Un trienni sota la temàtica següent: La història (2011-12). La pedagogia (2012-13). L’espiritualitat (2013-2014) i aleshores la gran diada junt amb el 27è Capítol General de la Congregació Salesiana”.   Què es fa ara en aquests moments de canvi històric d’època, d’un nou  paradigma? Com continuar l’esperit bosquià o salesià? Com es diria modernament que don Bosco tenia una mentalitat empresarial i multinacional, això sí, impregnada d’Amor, de Fe i de Confiança.

Doncs bé, aquest home va deixar, per escrit, i viscut per ell com per moltíssims salesians i salesianes, una forma d’educar, un caminar educatiu, un sistema pedagògic, anomenat salesianament  El SISTEMA PREVENTIU (SP).  Sistema també assimilat per tots els membres de la Família Salesiana. En tota família en exercir  de forma conscient o inconscient una mena de pedagogia o forma de relació o educació, aquesta   entra a l’interior de la fillada des del si matern. Mare i pare tenen el seu rol, diferenciat, però imprescindibles. Així en la Família Salesiana passa igual. Cada membre té la seva influencia sobre els altres segons el rol que li pertoca a fer. I és un aprenentatge d’osmosi.

Sistema que és certament pràctic i no  teòric. És  vital i existencial. Dinàmic i no estàtic. Compromès i no neutral. Implicació i no indiferència. Es resumeix , en les paraules clàssiques italianes: Amorevolezza, Religione i ragione.  Una trilogia que actualment demana altres termes o un nou llenguatge  per poder respondre millor o ser comprés amb més pregonesa  dins un nou paradigma o dins una nova interpretació de la realitat del món sense amagar ni les seves  dificultats com les seves incerteses.  Aspectes que hi han estat i hi són com sempre. L’objectiu és “formar bons cristians i honestos ciutadans”, astuts com els serpents i senzills com el coloms.  Don bosco no ho va separar mai. El cristià és la persona que és d’aquest  món, i en el que li pertoca és   responsable de la seva evolució.

El paradigma  nou d’un món totalment diferent al de l’època de don Bosco i dels seus primers successors: Rua, Albera, Rinaldi, Ricaldone, Ziggiotti, Ricceri.  Nou per als següents: Viganó, Vecchi i Chávez. I per tant, per les  generacions actuals de salesians i salesianes arreu del món com de les futures generacions.  Però el SP és una herència que no pertanys només als salesians jurídics sinó que pot ser també heretat per altres  que el continuaran, formant entre tots LA FAMÍLIA SALESIANA  amb membres diferenciats que ens uneix un mateix esperit. Una rica heretat pedagògica en un  nou paradigma d’un  món secular, laic, interreligiós, intercultural. I una nova societat d’innovació, de coneixement, de tecnologia. Una aldea global on el poder fàctic  és la concepció d’una certa economia financera on l’home esdevé un simple mitjà productiu. Tot el contrari de l’antropologia del SP.

Per tant, el primer terme AMOREVOLEZZA avui la podríem indicar  amb estimació, AFABILITAT, tendresa , delicadesa en el tracte i respecte  vers l’altre per ser un ésser humà on la dignitat és la base d’aquesta estimació. I no diguem amb la sensibilitat dels adolescents i joves. No únicament  estimar-los sinó també que se sentin estimats amb gran respecte.  I això és treball de la psicoafectivitat  tant intra com inter o extrapersonal.  La psicologia dinàmica o profunda ens indica que l’amor o  la confiança o la fe en allò  que fas són les emocions bàsiques per al creixement de tot ésser humà des de la seva naixença o àdhuc des de la seva concepció al llarg de tota la seva vida.

El segon terme RELIGIONE, certament no per religió en tant que sistema de creences.  Terme que en certs cercles de joves queda rebutjat. El traduiria per ESPIRITUALITAT o INTERIORITAT.  La recerca d’aquesta dimensió de la qualitat  profunda humana, interioritat.  Aquesta  recerca de la pròpia ipseïtat o mateixitat que és divina  més que d’identitat o imitació.  Una sofialogia més que una teologia. Dependrà dels àmbits pedagògics. La Saviesa de tota Tradició de Religiositat que no de religió, indica camins, mitjans  per tal que cadascú/na faci el seu propi camí que ningú pot fer en lloc seu. Certament, que de forma expressa en el SP és el caminar de Jesús, expressant un Déu Pare, Amorós k Raonable,  que no té res a veure amb el déu sàdic, legalista, justicier. No imitant a Jesús  ni identificant-se amb ell en el que va fer, dir i pensar, sinó amb l’Esperit que el va guiar, el qual s’adapta al nou paradigma i en crea de noves formes, de dir, pensar i fer.  Aquesta és  la gran qualitat pregona humana que tot ésser humà per ser-ho és amb Ell i ell ho és. I el caminar és poder-ne ser conscient per tal d’explicitar-ho.

El tercer terme RAGIONE continua sent molt ben compresa: LA RAONABILITAT.  I més en una societat on el pensament personal creatiu, original, personal és afogat, asfixiat, tecnologitzat,  pervertit. Es el gran ATREVEIX-TE A PENSAR  PER TU MATEIX o l’apotegma de Delfos: CONEIX-TE A TU MATEIX. I per això cal la raó, la intel·ligència, la intuïció. I més en un món que intenta i desitja ser democràtic.

Aquests són els tres requisits existencials per poder aplicar el SP. Prevenir i no condemnar.  Prevenir i no reprimir. Prevenir i no enxampar. Prevenir i no improvisar. Prevenir i no enganyar. El SP no educar a la infància, a l’adolescència  i al jovent per a sortit al món  portant  una raqueta  de tenis,  pantalons curts i samarreta de marca junt amb unes bones bambes per “al” món, sinó  educar  per a “un”  món on moltíssimes institucions (persones identificades amb elles) viuen competitivitat,  egolatria,  narcisisme, autisme  i d’altres patologies,  perversitats o altres axiologies on l’ésser humà no és la base, sinó un recurs.  El SP genera dinàmicament una axiologia constructiva, bons recursos  personals per no confondre amb el departament de RRHH com una eina o estri o instrument més sinó humans  amb recursos i capital. I sobre tot, les persones que viuen i fan el SP intenten ser  coherents amb si  mateixos.  Recordant com sempre que les paraules mouen, però els exemples arrosseguen: UN EDUCADOR AFABLE, ESPIRITUAL I RAONABLE.

BLOG PERSONAL

Jaume PATUEL i PUIG

Pedapsicogog  i psicoanalista

http://lacomunidad.elpais.com/jaumepatuel

jpatuel@copc.cat

La doble pertinença només és possible quan en sura una tercera de més diàfana i acollidora que relativitza i potencia- valgui la paradoxa!- les altres dues. Com pots ser alhora catalanista i espanyolista? Com pots alhora dissenyar les estructures viàries des de Madrid i des de Catalunya? Es podria utilitzar els dos punts de referència sempre que es relacionessin en un tercer -que podria ser la Comunitat Europea, Àfrica o Sud-Amèrica- que podria relativitzar els dos anteriors. És totalment impossible dissenyar un espai simètric des de dos centres oposats.

Hem vist des del punt de vista religiós com des de la Contrareforma, l’Església Espanyola  es feia forta i dissenyava un catolicisme espanyol foragitant les altres religions, per més germanes que fossin com el protestantisme. Tan sols després del Concili Vaticà II hem pogut veure com grups de teòlegs i cristians de zones marginades o perifèriques relativitzaven la seva pertinença sociològica al catolicisme, s’acostaven a les altres religions abominables en altres temps. Quants d’aquest cristians – fixeu-vos, he dit cristians, no catòlics- confessen una doble o triple pertinença religiosa? Jo conec un teòleg que tan li fa que l’anomenin cristià o musulmà,però no és habitual. L’expressió més corrent sol ser: m’he fet amic de musulmans i /o jueus…, però jo moriré cristià o dins l’Església catòlica. Què ha passat? Doncs que s’han afluixat els vincles sociològics més separadors i , en canvi, han surat uns nous vincles més trascendents com la Humanitat de Crist o el Déu misericordiós dels marginats, que eixamplen la comunió. Estem en un altre paradigma en el qual els heretges sovint ens són més pròxims que l’ortodoxia catòlica i el poder polític que congenia

Tornant a la doble pertinença dels qui es declaren catalans i espanyols, cal fer-los una pregunta? La vostra doble pertinença us margina de l’espanyolitat sociològica? Teniu amics catalans amb qui compartiu els anhels de justícia? Heu descobert la història de la catalanitat i n’heu assumit els greuges? No nego que algun ciutadà pugui assumir les dues pertinences, símbols inclosos, tanmateix ho trobo d’una gran barroeria exhibir-ho com a fita aconseguida i com a model de convivència, perquè, fins que no es demostri el contrari, el bilingüisme i la doble pertinença s’han alçat per fer retrocedir l’anhel dels qui cercaven la catalanitat, la seva pròpia pertinença. En aquests moments com en altres temps el gruix sociològic de la doble pertinença -catalans i espanyols- no desautoritza la unitat restaurativa dels dos grans partits, defensors de la pertinença excloent, única i comuna: l’espanyolitat.

No es pot assumir una doble pertinença sense que abans no s’hagi relativitzat la primera o  hagi trencat amb els vincles sociològics poderosos i, per tant, molt violents de la qui bandeja la segona. Altrament, converteix als qui així s’autodefineixen en uns xarlatans molt interessats.

Tags: bilingüe, Doble pertinença

Una victòria amarga per Convergència i Unió i uns resultats  satisfactoris per tots els altres grups, matisant una mica el resultat del PSC. Els dards van contra el President de la Generalitat Artur Mas per haver apostat per una majoria absoluta i haver-se quedat encara més curt, amb 12 diputats menys.

El poble què hi diu? Per als independentistes ha guanyat la independència, per als espanyolistes han guanyat Espanya. Per als periodistes distants i seriosos ha guanyat la Catalunya plural, que és la real. Per als periodistes més compromesos i amb l’ai al cor, la fragmentació pot crear una inestabilitat lamentable,vas mig ple.

Des del meu punt de vista, la fragmentació indica una Catalunya anormal com la mateixa campanya electoral: no hi ha mesura. Cavalcada del Govern Rajoy i del Mundo. Fals debat sobre el que ha de ser prioritari: l’eix social o nacional? Què us sembla si obríssim un debat sobre renovar l’eix social de les presons o substituir-les  acollint-se a una nova justícia restaurativa. No hi ha comparació! Un poble sense dret a decidir, serà sempre un poble fragmentat igual que una llengua no reconeguda sempre tendirà a la fragmentació, perquè depèn d’un amo que només pot tenir un discurs, el de l’exclusió i la divisió.

Amb tot, la distància significativa en ascons entre el primer partit i el segon, i el fet que el segon aposti per la independència  i la suma dels dos facin majoria absoluta és una bona notícia, però no tot està guanyat. Treballem bé i exhibim-ne la raonabilitat.

Tags: discurs de l'amo, eleccions, exclusió

En sé molt poc! Tanmateix el suficient per tal de no mitificar-les ni blasmar-les com fan els saberuts. Els uns inclinen constantment el cap mentre el guru de torn vaticina a tort i a dret,  altres, que ni tan sols saben de què es tracta, recullen les paraules desqualificadores des de la llunyania i se’n fan portantveus en oracles públics i en els cercles més intimistes.

Totes tenen en comú el sentit holístic – en qualsevol part del cos hi viu top el cos i el mateix cos és un microcosmos- , la qual cosa vol dir que curar un símptoma és curar la persona concreta de l’aquí i ara. En aquestes teràpies la paraula del pacient i la del terapeuta són cabdals, i no cal dir que l’autonomia del subjecte- pacient es considera fonamental en el procés de rehabilitació. I els efectes col·laterals de la medicació són mínims, si no inexistents.

Tanmateix tota persona humana es troba “in fieri” – inacabada- i tensionada pel desig de ser molt més, sense saber com fer-ho. D’aquí ve la importància de l’acolliment. Naixem totalment desvalguts i ens fem grans enmig d’incerteses, i tots recordem l’acolliment d’algú o d’algun acolliment que nosaltres vam fer com a moments estel·lars de la nostra vida, que voldríem veure renovats i consolidats, ja que la nostra experiència de fragilitat retorna. Quan els terapeutes de torn pontifiquen, no s’adonen que estan creant dependència. El sol fet d’insistir tant en el valor d’un mateix per damunt de tot per a curar-se pot crear sentiments de culpabilitat i de desestimació d’un mateix en xocar constantment en la mateixa pedra. El fet de vaticinar que s’acosten canvis importants, molt positius, gràcies al nou moviment de les teràpies alternatives pot portar a un autoengany del client-pacient poc avesat a l’esperit crític. El mateix principi que hom ha de tenir primer de tot cura de si mateix es pot convertir en la desconstrucció d’un gran itinerari altruista. Jo he estat testimoni d’una conversa que podria portar a l’afirmació que acabo de fer. Portat a l’extrem estaríem davant d’un pensament únic i totalitari, tal com ho ha escrit el nostre gran antropòleg Lluís Duch.

Ara bé, pontificar sobre el paganisme de tals teràpies, em sembla una aberració equiparable al pensament integrista de Capmany quan va dir que “El liberalismo es pecado” o, si ho voleu més al dia, semblant a aquells que van programar una contrareforma sense tenir reforma, zelosos d’una filosofia que ja havia begut oli a l’Europa moderna.  Ponderar enmig dels extrems és difícil, però necessari.

Tags: pensament únic, subjecte, terapies

Amb les coses de menjar no s’hi juga!

Tothom pot vendre el que vol, però si un restaurador, per posar un exemple, es nega a vendre  un producte català o castellà pel simple fet de provocar unes pèrdues al productor i ,de retruc,unes pressions al polític, penso que juga brut, ja que els fins no justifiquen el mitjans. Un bon restaurador mima els seus clients, ja que són els qui li donen vida. Si  apareix algun boicot per raons estrictament polítiques, cal desactivar-lo amb bones raons. Allò més normal en el món de la restauració seria oferir una bona varietat de caves o de vins per tal que el client pogués escollir-ne un per al seu bon gust. En canvi trobaria normal que un client que ensumés un boicot del seu restaurador a un producte del seu bon gust, toqués al dos  d’aquell restaurant . Els catalans no hem de fer boicot els vins espanyols, però sí que hem d’exigir que hi ha ofertes de bons vins catalans als nostres restaurants. El pluralisme s’ha de defensar en tots els àmbits, inclosos el alimentaris.

14 de setembre del 2012
A la Tertúlia del Matí de Catalunya Radio he pogut escolar una mica en Pere Portabella i he quedat sorprès per la defensa que ha fet del discurs d’en Mas, ja que la seva ideologia s’ha forjat en l’esquerra catalanista. En fer la defensa aferrissada del discurs de Mas per haver utilitzat l’expressió “hem de crear Estructures d’Estat”. La veritat és que jo també l’havia trobat molt encertada, ja que feia obrir la ment vers l’inici d’una realitat molt complexa. Segur que aquesta frase ha fet pensar molt a molta gent. En canvi, vaig trobar de mal gust el sil•labeig de la paraula In-de-pen-dèn-ci-a per Alfred Bosch com si donés una classe de parvulari al President, ja que no l’havia usada en el discurs. Això no treu que Alfred Bosch hagi utilitzar altres expressions en seu parlamentària molt elogioses i molt contributives a desdramatitzar l’independentisme com :”Volem ser amics d’Espanya”.
No negaré que la paraula Independencia sigui símbol i alhora mite de la nostra llibertat.
Però compte amb les paraules, ja que es poden convertir amb ídols molt fàcilment i els ídols són el pitjor de les religions, ja que enceguen. En canvi introduir paraules noves que obrin la perspectiva simbòlica i mítica de la realitat il•luminen, i la consciència que tenim de la realitat s’eixampla.

Jaume Obradors Suades

Substitució de la Senyera, discurs i Cant dels Segadors

Agraïm la presència de Joan Fernàndez, regidor de Navàs. Aquesta representivitat fa enfortir la nostra petita tradició de canviar la Senyera el10 de setembre. Benvingut!

L’Estat Espanyol ens apareix esventrat, ensenyant el seu interior, totalment descompensat i desequilibrat per diverses hemorràgies a causa de l’estrès a què l’han sotmès els diversos governs: construint aeroports sense avions, autopistes sense cotxes ni peatges, vies de tren per a alta velocitat, sense trens o amb pocs viatgers; contruccions d’oci com Terra Mítica que ja han passat a millor vida… El Ministeri de Defensa s’ha convertit en una ofensa, duplicant la seva despesa pressupostada i amb un deute que voreja el conjunt del deute de la Generalitat de Catalunya, sense que cap queixa dels llenguallargs del Partit Popular,que manen ni del PSOE, que manaven. No el renyen, ja que hi ha moltes empreses d’armament que asseguren molts llocs de treball. Ai las! L’atenció a les persones i els milers de llocs de treball de sanitat i educació no compten! Res té d’estrany que caixes i bancs, en què es fonamentava la disbauxa, s’hagim també esfondrat. Bankia,que havia de ser la Torre de Babel, el símbol del nacionalisme ric i unificador, ha estat l’últim a rendir-se, si bé encara no del tot! El poder polític, a les Corts espanyoles, és tant el ridícul que ha fet, que fora bo que pels sants innocents apareguessin la majoria de prohoms amb la llufa plantada al seu darrera, a l’arc del triomf .
El desacreditat Tribunal Constitucional va fer mèrits interpretant i censurant l’Estatut. Mentrestant el President del Suprem s’ho passava bé a Marbella amb diners de l’erari públic.
Vist el panorama desapassionament l’Estat Espanyol està a cures intensives. Però compte! No us ho cregueu pas! Està ben viu! El filòsof eslovè, Zizek, sentencia que les crisis del capitalisme, contràriament al que deia Karl Marx, són una mostra que el sistema capitalista encara està ben viu. Podem dir el mateix de l’Estat Espanyol, penso jo, ja que té un substrat de nacionalisme imperialista de centenars d’anys. Que hi ha una crisi de l’Estat és evident i el mateix Aznar ho diu, tanmateix la seva pupil·la Esperança Aguirre apareix com la redemptora amb receptes antiautonòmiques i donant les màximes facilitats per contruir una altre Torre Babel, recordem-ho la seva intuïcio no li falla mai! Segur que Govern i Corona estan a l’aguait! Altres vegades l’Estat Espanyol va entrar en crisi, destaquem les més recents: l’any 1898 quan perd les dues últimes colònies americanes que li quedaven; En la proclamació de la repúlica Catalana als anys trenta, i a finals de la Dictadura del Franco, i l’actual, quatre crisis en un segle. I, especialment en la penúltima, s’havia muntat un rediseny, el marc de les autonomies, que l’anava enfortint cada vegada més.
Espanya s’ha construït sobre unes desigualtats sistèmiques, que s’han mantingut reprimides, encobertes per un món simbòlic del tots som iguals amb una llengua i una nació comuna:l’espanyola. Les diferències sempre són locals i quan apareix una crisi s’han de sacrificar a allò que és universal i de tots. Aquest món simbòlic esdevingut mític i sagrat i no es pot sotmetre a cap raonament ,ja que no els permetria senyorejar i humiliar-nos públicament sense dret a rèplica. I en un redós més privat ens humilien fins i tot amb acudits. Aquesta visió mítica és transversal a tota la classe política i a les diverses classes socials. Hi ha excepcions, d’acord. Recordo una psicòloga de Burgos que en una situació compresa em deia:”Sabes que nos decia nuestro padre, cuando éramos pequeñas: Somos una família de espiritu catalán, porque somos trabajadores”.
Nosaltres també tenim el nostre món simbòlic, fruit de la tradició i de la interactuació en l’espacio-temporalitat del nostre present, que s’expressa en el llenguatge col·loquia i la cultura popular, en el llenguatge jurídic i literari, en les arts i l’espiritualitat. Gràcies a aquest món podem aconseguir una certa llibertat i felicitat. També nosaltres, segur que ens hem passat de llestos, i per tant ens cal deconstruir en part la nostra tradició essencialista per guanyar-nos l’amistat, que com deia Ciceró i immortalitzava Bonaventura Aribau a la Pàtria: “ és lo més sagrat que Déu ha gravat en lo cor de l’home”.
Ara o mai! Ha estat l’eslògan de la campanya de l’Assemblea Nacional Catalana. També, d’acord. Tanmateix amb calendari o full de ruta; amb passos ferms sense vacil·lar;ens cal temps per tal que el projecte nacional no aparegui a ulls d’Europa com una ingenuïtat.
Caldrà raonar molt de cara a nosaltres mateixos i dialogar amb Europa i , sobretot,amb els veïns d’Espanya, això sí respectant-los i fins i tot,a voltes, admirant les seves diferències. Caldrà,però, reciprocitat. Sense compartir les diferències no hi ha diàleg. I sense diàleg, probablement que no hi hagi ni independència ni llibertat.

Visca Catalunya

Jaume Obradors Suades

Tags: 11 de setembre diada catalunya castelladral

Els focs de l’Empordà: Una altra vegada les maleïdes burilles!
Incivisme,sí. Tanmateix de l’incivisme no tan sols en són responsable els qui el practiquen. El 2005 en un petit aparcament després del Pont de Malagarriga (Cardona) es va iniciar un gran incendi que va cremar tot Valldeperes, part de Serrateix i Gargallà. El 2007 se’n va iniciar un altre a Km més avall al voral de la carretera, que va cremar l’Obaga de Malagarriga. En aquest blog en la categoria Focs Forestals trobareu més detalls i reflexions. Avui com aleshores em torno a preguntar, si han trobat tantes burilles com és que no les trobessin abans? No tenim i paguem tot un conjunt de vigilans (forestals, guaites…) per prevenir els focs? Tant costa d’esbrinar-ho abans i donar l’alerta a la ciutadania? Els aparcament salvatges i alguns vorals (no tots) de les carreteres són punts calents de grans incendis com ho són els revolts i la reducció de carrils per als accidents de trànsit. Compte! Tots hi podem fer alguna cosa, si més no dir-ho.