Des del Bages

Ahir en Josep Cuní entrevistava el Rector del Seminari de Barcelona amb motiu de la diada del Seminari que tindrà lloc diumenge vinent. Fa anys que quan arriba aquesta data em sembla que he de posar-me a escriure  quatre ratlles. El programa de TV8 d’ahir  m’hi ha  empès. La campanya d’aquest any té un component atractiu: assegurar una feina i una vita eterna a aquell que doni el pas. Amb aquest eslògan els candidats poden optar a la  feina equivalent a la d’un funcionari pel que fa a la temporalitat. No està malament, tot i que el salari sigui milerista, ja que hi ha altres compensacions si està de sort: una bona rectoria, llum i aigua pagats… El que sobta és la perennitat, ara que tot té un aire de provisionalitat.

Quant a l’entrevista del Sr. Rector del Seminari de Barcelona, em va sobtar l’ús de la paraula sacerdot per referir-se a l’ofici dels capellans. Tots sabem que Jesús no va ser sacerdot ni en va consagrar cap. Durant els tres primers segles les comunitats cristianes tampoc en varen tenir. El Judaisme a partir de la guerra del setanta amb destrucció del Temple de Jerusalem va suprimir també la classe sacerdotal. L’islam tampoc té sacerdots ni jerarquia, només imans. El protestantisme té simplement pastors. Semblava que amb la publicació de la Lumen Gentium (Constitució sobre l’Església, Concili Vaticà II) la paraula sacerdot ( tot i que es parli de ministeri sacerdotal) quedava substituïda per la de preveres, més apropiada a la terminologia neotestamentària. Però veig que no és així. Per què? Suposo que és una qüestió de matís: es tracta de subratllar la dimensió cúltica i sacral dels capellans . Tanmateix potser no ens adonem que estem creant una professió cada vegada més separada del laic (poble) i més semblant a la del significat de clero, mot cuinat a l’Antic Testament, per designar a la classe sacerdotal totalment apartada del poble.

També va sorgir el tema del celibat i el de l’ordenació de dones sense entrar-hi gens de fons, ja que suposo que no tocava. El que em sembla que no s’hi val és dir que els protestants i els ortodoxos tenen el mateix problema de vocacions, tot i admetre homes casats fent de capellans o pastors. Potser caldria aprofundir una mica més  i veuríem que el problema de fons d’uns i altres  està en el de no posar èmfasi en el servei  als més  desafortunats per davant  del culte i sacrificis com vàrem començar de fer els profetes de l’Antic Testament i, sobretot, Jesús de Narzaret. Jesús no es va rodejar de sacerdots, sinó de pescadors i altres que no es caracteritzaven per anar a les sinagogues ni de ser massa piadosos, altrament no s’entén els retret que li fan els deixebles de Joan i fariseus: per què els vostres deixebles no dejunen  ni preguen?  (Lluc 5,33) Per cert l’encíclica Dominus Jesus (2000) es va oblidar de mencionar l’Himne als Filipens, l’himne cristià molt antic ( Fp 2,5-11): la kenosi, el buidament en el servei als altres. Aquesta funció de servei als altres s’adiu més amb el concepte de diaca que el de sacerdot.

Estem en una etapa postmoderna en què les filosofies posen la llibertat i la solidaritat com a programàtiques, en canvi en aquesta oferta de places sacerdotals no s’acaba de veure la felicitat del qui actua lliurament envers als més febles, praxis que desafiaria potser el mateix paradigma postmodern. Tanmateix jo no veig que les coses vagin per aquí. Quan sents a dir a un bisbe que ell és el “totus”i que els delgats són “propietat seva” i que els capellans deuen ser també petits “totus”, també delegats, penses en quin món estem! Em comentava un capellà, savi i del tronxo alhora, fins que deixem de ser-ho tot a la parròquia, la gent ens farà vores. Aquí està la qüestió!  No serà que aquestes campanyes vocacionals estan plantejades molt esbiaixades i l’Esperit Sant es fa l’orni?

La paraula és saviesa, la paraula ens explica i fa parlar tot l’univers. I les paraules i el tou de dites que els nostres pares i sobretot avis i padrins han emprat i empren encara habitualment per a referir-se a les collites i la vida, vénen de quan tot coneixement els venia de l’observació directa del cel i la natura, de l’experiència de treballar la terra i dels coneixements transmesos generació rere generació. La preservació d’aquest món i d’aquesta saviesa que se’ns esmuny dels dits mentre s’escolen els dies d’una modernitat sovint mal entesa, és una de les fites que persegueix aquesta mostra de vins que avui omple l’esplanada de sota la Plaça

Tot el matí que gaudim de la saviesa d’aquests avis, regalada en forma de conversa entre amics, que porta a parlar i bromejar, amb l’excusa de la vinya i el vi,  de tota mena de temes, anècdotes i facècies, i que ,mes enllà del seu doll d’experiències, irradien en el seus rostres moments de felicitat. Gràcies pel que sou i simbolitzeu.

La nostra cultura solem identificar la saviesa amb l’erudició,  amb  l’eminència en un camp determinat de la ciència: metges, advocats, enginyers, teòlegs , informàtics…  No acostumem a vincular la saviesa en la capacitat de sorprendre  que s’adquireix amb l’experiència d’un ofici per més humil que sigui, de la saviesa que s’adquireix en el diàleg amorós –  Càntic dels Càntics – ;  o de l’experiència del salmista  quan diu que el vi alegra el cor, Sal 104,15. O en la dita de la resposta de Jesús als deixebles de Joan Baptista i  fariseus quan aquests s’estranyen que els deixebles de Jesús no dejunin: “És que poden dejunar els convidats a noces mentre el nuvi és amb ells?… i ningú no tira vi novell en bots vells, altrament el vi rebentarà els bots i es faran malbé  el vi i els bots. Sinó que a vi novell, bots nous (Mc.2,18-22). Quin manera tan sàvia de parlar del Nou Regne sense abstraccions ni frases complexes. Quin raig de llum!

Tampoc el bon vi podia mancar en una boda, per això Maria, la mare de Jesús, se la veu preocupada a les Bodes de Canà quan diu a Jesús: no tenen vi! Jesús refusa la seva preocupació, però com un bon vinyaire generós farà que el tinguin i bo des de l’inici de la boda. En la saviesa hi ha creativitat  i sorpresa per a tothom.

La saviesa també es mostra en l’experiència de discernir els valors que donen sentit a la vida, amb la lucidesa per descobrir  els mitjans necessaris per aconseguir-los, amb el coratge per ser coherents i constants, amb el fet d’experimentar el gust d’un menjar, d’un vi, d’una obra d’art, de la bellesa, de la veritat, de la bondat.

L’activitat de Jesús era molt  polifacètica : ensenyava amb paràboles, plenes de saviesa popular, expulsava endimoniats, curava malalties tabú: la lepra; xerrava i menjava a casa de pecadors i publicans.  Sempre  ens apareix en situacions noves, on no manquen la creativitat i la sorpresa. I sobretot era coherent amb el Nou Regne que havia inaugurat. S’ho veia a venir, els poders fàctics en farien una de grossa, però Ell encara va tenir la gosadia de convidar a un sopar de comiat als seus amics- la Cena Pasqual-, on no hi mancarà el bon Vi.

Deixeu-nos expressar un desig: Siguem tots la bóta del racó, on no s’ acaba mai el vi bo per celebrar la Festa:  Jesús està amb nosaltres!

(Text elaborat per Maria Estruch i Jaume Obradors)

Església de Sant Miquel de Castelladral, 11 de març de 2012

No quiero entrar en la razón legal (legalista) más concreta de la condena de B. Garzón. Pero sé que el Tribunal Supremo del Estado Español le ha condenado por unanimidad, y recuerdo que, según norma judía, los condenados por unanimidad son inocentes, deben ser liberados.

No todos aceptarán hoy la norma hebrea, fundada en el Antiguo Testamento cristiano (y reflejada en el fondo en Jn 8, 1-11), un texto clave de la historia cristiana, pero me ha parecido oportuno recordarla, por si alguien quiere opinar sobre el tema,retomando, si hace falta, los principios de R. Girard, quizá el más famoso de los antropólogos modernos, quien ha mostrado que tras la unanimidad judicial suele haber un tipo de violencia, envidia o linchamiento (Entre sus obras:La violencia y lo sagrado, El Chivo Expiatorio…, en Anagrama, Barcelona) .

Ésta es una de las reglas jurídicas más “extrañas” (y más luminosas) de la antigua ley judía, como nos enseñaban en el Instituto de Pensamiento Hebreo: Cuando un tribunal condenaba al presunto culpable por unanimidad había que liberarlo inmediatamente, pues debía suponerse que era inocente. Así nos decía el profesor de rabinismo:

a. La Ley Judía supone que en todos los casos existen atenuantes y matices… Si ningún miembro del Tribunal los tiene en cuenta, si todos son unánimes condenando al reo, eso implica que el Tribunal está manipulado, y sus miembros no han sido libres. Luego la sentencia es nula.

b. La unanimidad (a no ser en un tipo de “cielo”) es siempre resultado de una “masa” que se impone con violencia (por presión, no por razón), negando la libertad de cada uno de los jueces. Por eso, cuando la sentencia es unánime y nadie ha podido “falsarla” (mostrar sus posibles fallos), se puede suponer por principio que ella es falsa.

c. Esa norma judía (de la invalidez de una sentencia dictada por unanimidad) se fundaba también en el hecho de que en los viejos tribunales hebreos no había abogados defensores, de manera que se suponía que alguno de los miembros del Tribunal debería ponerse (al menos por misericordia) de parte del reo. Si nadie lo hacía, debía suponerse que el Tribunal no era humano ni imparcial, sino que estaba manipulado por razones extra-jurídicas.

He dicho que no conozco bien el Caso Garzón, ni las razones de los jueces del Tribunal Supremo. Pero al ver que le han condenado por unanimidad me ha entrado la duda… y he pensado en las viejas lecciones de Derecho Hebreo. Pienso que en este caso una condena por unanimidad es, por lo menos, sospechosa (no sólo para el condenado, sino, y quizá aún más, para el Tribunal que le condena).

Quien quiera saber más sobre el tema podrá consultar quizá el bello libro del gran sefarditaElías Canetti, Masa y Poder, Alianza, Madrid 1999. Cf. también S. Mendelsohn, The Criminal Jurisprudence of the Ancient Hebrew; Ph. P. Benni, The criminal code of the Jews, according to the Talmund Massecheth Synhedrin. Lond., 1880

«En el sistema jurídico anglo-sajón el veredicto unánime confirma la condena, pero en el sanedrín hebreo la unanimidad era una fatalidad que daba por resultado la absolución… Si el veredicto de condenación se obtenía por unanimidad, quedaba patente que el prisionero no había tenido quien lo defendiera en el tribunal. La mente judía concebía esa circunstancia casi como algo equivalente a la violencia ejercida por una multitud encolerizada.

Como mínimo, hacía que se levantaran sospechas de conspiración. Denotaba la falta del elemento de la misericordia, de obligada presencia en todo proceso judicial hebreo… ‘Pero cuando están todos a una de acuerdo en condenar’, pregunta un escritor judío contemporáneo, ‘¿acaso no da la impresión de que el condenado es víctima de una conspiración, y que el veredicto no fue el fruto de la razón serena y de la deliberación reflexiva…?’ Si el acusado contaba con un apoyo en el tribunal, el veredicto de condenación prevalecía, puesto que había existido el elemento de la clemencia, quedando así descartadas la presión ejercida por la violencia de masas, o la conspiración”

(Cf. A. Chandler, The Trial of Jesus”, London 1908, I, p. 280 y 281).

PD.

No quiero ni puedo aprobar con esto todas las actuaciones conflictivas del Juez Garzón, en las que ahora no entro. Pero en el caso de su condena me inclino ante la sabiduría del Derecho Hebreo, que nunca buscaba la unanimidad en las sentencias, por resultar sospechosa.

Tret del Bloc de Xabier Pikaza,teòleg.

LA CONTRA  dels dies 26 i 27 de gener de la Vanguardia entrevista a dues dones (Joanna Bourke i Rosemary Barberet), que han dedicat la seva vida a l’estudi de la violència. Joanna Bourke arriba a afirmar que la dona que denuncia segueix arruïnant la seva vida. També diu que la majoria de les violacions es cometen en el matrimoni, en la família,entre els amics i coneguts. Moltes no són totalment innocents.  Proposa una revolució  de les consciències, per això vol implicar els varons a acceptar una part dels valors femenins, seguint l’eslògan: sigui més femení i serà menys violent i més feliç. Rosemary, en canvi, valora molt positivament la LLei Integral contra la Violència de Gènere, ja que ajuda  a promoure una cultura de relació, allunyada del control i la possessió… Ambdues blasmen la cultura de la por i de la visió dramàtica i de banalització  de la violència en els mitjans d’informació.

Em sembla interessant assumir valors femenins, perquè es ben veritat que la dona ha assumit valors tinguts en altres èpoques per valors masculins , per exemple, el valor de testimoniar, el d’ensenyar, curar… En canvi, al revés em costa de veure-ho, si no és el de perruquer de dones! De cap manera, però, hem d’identificar el gènere femení amb no poder/autoritat/violència. El fet que la violència masclista s’exerceixi sobre la dona parenta, amiga o coneguda em fa pensar que difondre la denuncia, com el primer pas que ha de donar la dona, ha de portar molta conflictivitat en la parella i en la comunitat. Ens comentava l’Anna, esposa de Vicent Ferrer: quan un home fuig a ciutat amb una altra dona i torna per viure amb la seva primera dona o per recuperar la seva casa al cap d’un temps, dos homes de la comunitat s’encarreguen de parlar-hi i de fer-li veure que no hi té cap dret. D’aquesta forma no es fa tanta trencadissa!

Acabo de passar una setmana a Menorca força gratificant. He passat per tots els pobles des de Ciutadella a Maó, m’he relacionat amb botiguers, barmans, funcionaris de l’aeroport, cuiners de l’Hotel i tots m’han atès en català. He trobat el país força net i endreçat. M’he fixat en les finestres dels baixos de les cases i pràcticament no he vist reixes enlloc. Hi ha moltes cases de pagès en plena activitat. Els camps i horts es veuen cultivats, hi ha molt de bestiar pasturant: ovelles, vaques, cavalls , porcs…

Heus ací una paradoxa: no hi arriba la Vanguardia en català, tampoc he vist cap El punt/Avui, en canvi, sí que hi he trobat el Periòdic en català, i l’Ara Balears. No ho acabo d’entendre, com pot ser que hi enviïn la Vanguardia en castellà i no la en català? Més que una paradoxa em sembla una mofa! L’únic lloc on el català és la llengua vehicular del carrer no tenen l’oportunitat de llegir la Vanguardia en català. Per quina raó? Algú ho sap? He fet una ullada a la llibreria de l’Aeroport de Son Sant Joan i només hi he vist dos llibres en català, tampoc ho entenc.

Sóc conscient de la gravetat de la violència masclista pel que fa a la deshumanització de la víctima. S’han descrit situacions de dones, objecte de violència masclista, que se’t fan inconcebibles. De vegades s’intenta racionalitzar la conducta masculina com si l’home fos  tarat  per naturalesa  amb un “està malat” o  “és un salvatge”. Només hi ha planys per a la víctima. En l’àmbit dels mitjans de comunicació apareixen les falques publicitàries d’oraganismes públics amb missatges sentenciosos persuadint la dona a denunciar la seva parella.

La llei O. de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género (1/2004) prohibeix la mediació  en l’art.45.5, i la Llei del Parlament Català (5/2008) en facilita la limitació i/o interrupció en l’art.7 p. Tant la publicitat com la retòrica dels polítics és severa: “Tolerància zero” . Justícia punitiva amb privació de llibertat per al delinqüent!

Ja han passat 8 i 4 anys respectivament d’una i altra llei i, no obstant això, aquest mes de gener hi ha hagut cinc dones mortes per violència masclista a Catalunya. Esgarrifós!

A les presons hi ha un percentatge d’interns molt alt de violència masclista. La llei catalana diu que se n’ha de fer una valoració al cap de tres anys. L’han feta?

Estic perplex. D’una banda comprenc que es persuadeixi la dona a denunciar la seva parella, ja que es tracta d’evitar morts violentes, de l’altra,  no acabo d’entendre el crit de guerra a denunciar i perseguir masclistes sospitosos, ja que sense voler el masclista pot sentir-se acorralat i tractat injustament a la vegada, ja que no té la percepció de ser un violent. Sabem també que hi ha dones que són una càrrega insuportable per la seva parella masculina, ja que la dona pot també dominar a determinats homes amb molta subtilesa. Tots sabem que una relació de parella no es pot consolidar si no és a base de temps i de maduresa psicològica d’ambdós, en canvi en l’inconscient individual i sòciocultural encara perdura la cultura de la imatge patriarcal i de la propietat de la parella. Enmig de tot això, s’ha divulgat una educació sexual de passar-s’ho bé, evitant això sí l’embaràs de la noia. I si la nostra cultura del sexe afavorís una determinada sexopatia? Teresa Forcades ha publicat que en la Universitats i els Hospitals on ha treballat ha trobat molt de masclisme. Tot el pes de la llei ha de caure només sobre els individus masclistes? La mediació no podria fer reconduir unes relacions totalment deteriorades? I la relació amb la comunitat com queda?

Reiterem-m’ho, les relacions  de parella són molt complexes i , a la llarga, només poden resultar positives si se les contempla des de l’òptica del creixement personal d’ambdós. Ni la proclamació de la llibertat sexual per a plaer  d’un mateix ni l’amenaça penitenciària per al violador o dominador violent poden ser referents per unes bones relacions de parella. Els referents, en qualsevol cas, han de ser les parelles del seu entorn que se’n surten o que se separen en pau cercant altres camins .

Desconec les causes de la violència masclista, tanmateix sospito que són tot un conjunt.

Sospito que hi poca integració social, molt aïllament i amb l’autoestima per terra. Vull creure que les persones del seu entorn ( familiars, amics, col·legues…) poden fer molt per deconstruir la cultura masclista i restaurar el creixement personal en la diversitat sexual, però aquesta filosofia no la veig per enlloc, ni en el dret ni en la política!

Tags: justícia restaurativa, mediació, violència masclista

L’escena de l’evangeli de diumenge és molt gràfica: Joan Baptista,  en veure a passar Jesús,  l’assenyala  dient:” Mireu l’Anyell de Déu.” Dos dels  deixebles de Joan B. fan un pas  endavant i el segueixen. Jesús els accepta  sense posar cap condició: ni credo, ni ritus iniciàtic. Això sí, Jesús els és atractiu.”On vius?” li pregunten. Jesús els respon:”Veniu-ho a veure”. Ho varen anar a veure i passaren aquell dia amb Ell. Un d’aquest ,Andreu ,corre a dir al seu germà Simó (Pere) :” Hem trobat el Mesies”, i tot seguit el presenta a Jesús. El dia següent Jesús troba Felip i el crida:”segueix-me”. Felip troba Natanael i li diu: ”Aquell de qui van escriure Moisès i els profetes, l’hem trobat: és Jesús fill de Josep,de Natzaret.” Natanael s’embolica: “De Natzaret pot sortir res de bo?” i, tot seguit, després que Jesús l’hagués vist i elogiat,diu: “Rabbí, vós sou el Fill de Déu, vós sou el Rei d’Israel”. Aquest canvi,tant precipitat, Jesús no li agrada:” Per què dius que t’he vist sota la figuera, creus?”

Intentem il·luminar una mica  l’escena des del conjunt de l’obra. L’autor conta fets de la vida de Jesús des d’una comunitat postpasqual de deixebles- segurament jueus-  de finals del s I. Té un especial interès a donar testimoni per escrit de la singularitat de Jesús ,fill de Josep i Maria. Des de la visió postpasqual es projecten en la vida de Jesús un munió de títols que el situen en l’àmbit de Déu: Paraula de Déu, Messies, Fill de l’Home, Anyell de Déu, Fill de Déu…Tots aquests títols, coneguts pels jueus, són contrastats al llarg de l’evangeli per donar testimoniatge de qui era Jesús per tal que els lectors creguin. I tot això gràcies a la força de l’Esperit: “L’Esperit Sant us guiarà a la veritat completa… i us anunciarà les coses futures”(16,13). La successió  de la presència física de Jesús per la de l’Esperit és cabdal en l’evangeli perquè els deixebles creguin i esdevinguin mestres (adults, autònoms). No sé si en som prou conscients d’aquest fet?

Al llarg de l’evangeli de Joan s’insisteix que els deixebles- Pere inclòs- no varen creure fins a la seva glorificació. En Jo 5,7, fins i tot, se’ns diu que “ni  els  seus  germans creien en Ell” . Jesús els atreia i continuaven trobant-se , però no comprenien i sovint desentonaven. Insisteixo, és  el mestratge de l’Esperit Sant , que els fa recordar i descobrir el valor simbòlic de tot el que deia i feia Jesús.

La fe neix d’una trobada/esdeveniment, reconeguda com a do, que ens fa veure un nou horitzó. Ho ratifica Benet XVI  en l’Encíclica: Déu és Amor (nº 1). L’esdeveniment de la fe és molt personal i l’expressió, també. I l’única forma de comunicar-la és compartir-la amb paraules, gests i silencis, sense retòrica d’operador/a. Hi ha qui s’esvera davant la secularització i la postmodernitat, altres pensem que la retòrica del sagrat contra el profà fa enervar els profetes de tots els temps. Penso que l’Evangeli pot dialogar molt bé amb la postmodernitat, que no combrega amb substàncies ni amb els grans relats, però sí amb la llibertat personal, la interpretació dels relats , l’amistat i la solidaritat. Això sí, hem de ser planers i sense fums . Hem d’escoltar i comprendre la fe dels altres. La nostra coherència, tot i les contradiccions, ens ha de fer atractius i qüestionadors. Hem d’inspirar respecte als bons homes, siguin creients o no. I ser conscients que L’Esperit també ens empeny a compartir somriures, pífies i gasiveries.

Publicat a Regio 7

14 de gener del 2012

Veient el debat d’investidura em vaig sentir més d’un cop horroritzat. Em refereixo, per descomptat  de la forma com Rajoy es va confrontar amb algunes minories. D’antuvi, tota minoria es troba en una gran impotència per fer sentir la veu al grup majoritari. Per tant el minoritari en un Parlament hauria de ser tractat amb respecte, molt més tractant-se d’un inici de legislatura. No voler respondre a les preguntes sobre la relació amb Catalunya que li van fer Duran i Lleida  i Coscubiela em va semblar d’un polític presidenciable de molt poca alçada. Com s’ havien de sentir els  seus votants? Tampoc fou de  rebut l’atac frontal al representant de Compromís pel País Valencià. Potser sí que es va sentir ferit per la seva al·lusió a la corrupció dels alts càrrecs de la Comunitat Valenciana, però atacant-lo irònicament no feia res més que enfonsar el fossat ideològic entre els del seu partit i els de Compromís , entre bons polítics i  mals polítics…És això una bona forma d’afrontar la crisi?

Tampoc em va semblar bé la resposta que va donar al representant d’Amaiur: ”Yo a usted no le debo nada !”. Algun deure hi ha de tenir, si han estat la força més votada al País  Basc. I la claca al darrera, com si l’incitessin amb un “ fot-li fort!”. La foto que es veia era deplorable. Penso que al segle XXI  aquests tipus de diatribes s’haurien de superar , ja que la desafecció si creix més pot desfermar violència.

Per desgràcia aquest tipus de silenci no és exclusiu dels polítics, també es poden observar molt bé en les autoritats religioses envers les minories que discrepen –laics, preveres i sobretot ex-preveres. Ja deia Paul Ricoeur a finals del segle XX: “La retòria dels actuals discursos polítics i religiosos expressen una incapacitat comunicativa dels seus líders”. Si aquesta retòrica és deliberada és converteix en una forma d’incomunicació molt violenta per a les minories -que, en alguns casos, poden ser fins i tot majoria en un territori-. Estant com estem al segle de la comunicació, no respondre a col·lectius et fa experimentar  la mort en vida, l’Infern a la Terra. Sort que ve Nadal!

Més d’una vegada he pensat què se n’havia fet d’aquella eufòria postconciliar dels holandesos en què fins i tot en els bars es parlava de teologia. On eren els successors del gran mestratge del teòleg Edward Schillebeeckx i del Cardenal Alfinks? He mirat si trobava informació per internet, tanmateix poca cosa he trobat. Sembla que Roma ha aconseguit una Conferència Episcopal sense fissures aperturistes. Als anys vuitanta l’Església Catòlica havia passat de ser una minoria a igualar a l’Església Protestant. Els joves col·laboraven en tasques humanitàries i del Tercer Món. Però Roma acusava: on són les vocacions? Efectivament, no sortien vocacions per al sacerdoci. Aquesta mateixa pregunta es podria fer avui al nou rumb del Vaticà  marcat per Joan PauII i Benet XVI. On són les vocacions després de tantes crides i cadenes de pregàries? Potser el vi bo no es deixa posar en bots vells?

L’any passat em van fer a mans   un dossier sobre la justícia restaurativa en l’àmbit penitenciari. Aquesta nova justícia es fonamenta en la mediació d’un tercer que possibilita el delinqüent justificar-se de la seva acció i alhora escoltar els danys causats en la víctima cara a cara. En el dossier es citava el canvi en positiu que havia suposat la generalització de la mediació( justícia restaurativa) en la política penitenciària holandesa. S’havien tancat presons i alguna l’havien llogat a un estat veí. De seguida em vaig preguntar per què a Holanda i no a Espanya? Heus ací la qüestió!

No serà que els ciutadans holandesos es tan molt més ben formats per acollir els fracassats socialment? Aquesta actitud no està en continuïtat amb l’evangeli?

Fa poc que acabo de llegir a la Web de Catalunyareligió unes declaracions d’Ignasi Garcia Clavel amb motiu d’una taula rodona a la Llibreria Claret sobre la situació del llibre religiós català. Va dir més o menys això, cito de memoria: Fa deu anys, quan vaig organitzar l’exposició del llibre religiós català a Roma, em va costar molt, ja que a Roma érem considerats com l’Holanda del Sud. Ara, gràcies a aquella exposició i la visita de Benet XVI a la inauguració de la Sagrada Familia, la visió de Catalunya des del Vaticà ha canviat i tot són facilitats per organitzar l’Exposició sobre la Sagrada família de Gaudí a Roma

Heus ací la visió vaticana sobre Holanda i sobre Catalunya fins fa poc. Jo, en canvi, he descobert una Holanda més propera al Regne de Déu que l’Espanya i la Catalunya actual, on les presons han duplicat el nombre d’interns, sense cap possibilitat de reduir les penes. Però aquest contrast de política penitenciària entre Holanda i Espanya sembla que no tingui cap importància per la nova evangelització.