Bé, com ara ja tots sabem que estem en Recessió, és a dir, que anem a menys, ja és hora que ens comencem a centrar en la Recuperació o, el que és el mateix, en intentar anar a més.

Lògicament, i ho acabem de veure ara per Sant Jordi, hi ha força publicacions amb diagnòstics més o menys brillants sobre les causes de la recessió i també s’organitzen cada dia conferències i seminaris sobre “… i la crisi” o “gestió en temps de crisi”. Per tant, no pretenc donar una altra recepta, però sí que m’agradaria fer, des de la meva perspectiva, algunes reflexions sobre el màrqueting de la recuperació:

LA RECUPERACIÓ DEL MÀRQUETING PÚBLIC ÉS DEMOSTRAR QUE HA D’ESTAR AL SERVEI DE TOTHOM:

• Donat que la recaptació fiscal anirà caient, per què no REPENSEM EL MODEL PÚBLIC creant-ne un de nou, menys car i més eficaç? ¿Realment calen ajuntaments, consells comarcals, vegueries, mancomunitats, diputacions i governs autonòmics, estatals i europeus, per fer possible l’estat del benestar? O potser és que sobren algunes institucions?

• Sobren també alguns serveis públics? Entenc que els serveis reglamentaris i de control són necessaris en l’àmbit públic. Entenc també que les infraestructures de tot tipus, incloses les TIC, són fonamentals per poder ser competitius. I entenc, naturalment, que cal assegurar l’educació i la salut de tothom, el transport públic, etc. Però no estic tan segur si han de seguir existint els anomenats serveis de foment, adreçats a orientar la societat cap a determinats camins. O esteu d’acord amb mi que sobren subvencions, estudis, festes, patrocinis, suports… i no sé quantes coses més? No creieu que seria millor que el “pare públic” desaparegués del tot en aquests àmbits?

• Podríem incorporar d’una vegada un criteri d’EFICIÈNCIA a tots els serveis bàsics; és a dir, fer bé el que toca fer? ¿O hem de continuar suportant llistes d’espera en l’atenció sanitària, deixar els nostres vells sense residències dignes, tenir escoles en barracons, etc. mentre malbaratem milions en temes inútils i aprofitem poc a molts funcionaris instal·lats en tasques i serveis innecessaris?

• ¿Per què el sector públic no paga en terminis curts als seus proveïdors, ja que cobra amb un calendari ben rígid i posa mil problemes, i força interessos, per retardar els pagaments de taxes i impostos?

Estic convencut que, si no aprofitem el moment per reinventar el rol i els continguts del sector públic, no aconseguirem ser mai, de veritat, un país amb futur.

LA RECUPERACIÓ EN ALLÒ PRIVAT, O EL MÀRQUETING AL CLIENT:

• Cal revisar alguns dels paradigmes tècnics instal·lats en contra del client, com el “just in time”, que, en la pràctica, ha significat “d’això ara no en tinc i caldrà que s’esperi entre tres setmanes i un mes”

• ¿Es pot continuar funcionant amb un sistema de finançament de les empreses excessivament lligat al crèdit i als préstecs de curt termini, amb uns pagaments que s’allarguen cada cop més i amb clients i consumidors que compren a crèdit el que no poden pagar?

• En un context on tothom busca la seva diferència ¿per què hi ha una escassa aplicació de les gammes de producte “a la mida” dels desigs del client i no el “això és blanc o negre i no n’hi ha mes”? Si més no, quan no es podia triar hi havia estocatge, però ara ni això.

• Veritablement, convé fer una nova anàlisi del preu de venda en funció del “valor pels seus diners”? Aquesta fórmula ha donat l’èxit a empreses que han canviat la forma de comprar i consumir en els seus sectors. De veritat estem cobrant pels nostres productes i serveis el que valen?

• Podem pensar si en el nostre negoci és possible la venda directa a través d’internet? Cal repensar el paper de la distribució, el rol de la qual ha estat sempre, en primer lloc, el d’aproximar el producte o el servei al consumidor, la qual cosa ara ja es pot fer virtualment. Així doncs ¿entenem les noves tecnologies com una oportunitat principalment per a aquelles empreses i productes que tenen marca?

• Cal rescatar la idea de qualitat de servei en els llocs més paradigmàtics. Digueu-me, per exemple, si no us heu sentit algun cop com si fóssiu invisibles quan aneu a pagar a la caixa d’un comerç i els dependents continuen xerrant entre ells mentre empaqueten i cobren. O si no heu anat mai a un nou restaurant en què els cambrers són “high tech”, amb auricular i tot a l’orella, però incapaços d’entendre que no vull que em treguin el plat o la copa a la velocitat de la llum perquè estic intentant menjar relaxadament.

• ¿No creieu que cal repensar el model d’agències de publicitat, ara anomenades agències de comunicació, expertes en gairebé tot menys en allò que hauria de distingir-les, que és la creativitat? ¿Podríem eliminar d’una vegada el que han anomenat “contrabrífing”, que em sembla la forma més estúpida de dir “senyor client, vostè no sap el que necessita però jo sí i crec que és això”, després d’una anàlisi simplista i poc professional?

Be, no vull ni pretenc ser exhaustiu en les meves reflexions, però m’agradaria conèixer altres experiències viscudes per construir, entre tots, un conjunt d’idees que serveixi per fer que la Recuperació arribi amb bases més sòlides que aquelles que teníem abans.

Etiquetes: recuperació

Aquesta entrada fou escrita el dissabte 2 maig 2009 a les 16:00 i desada a General. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.