Bé, com ara ja tots sabem que estem en Recessió, és a dir, que anem a menys, ja és hora que ens comencem a centrar en la Recuperació o, el que és el mateix, en intentar anar a més.

Lògicament, i ho acabem de veure ara per Sant Jordi, hi ha força publicacions amb diagnòstics més o menys brillants sobre les causes de la recessió i també s’organitzen cada dia conferències i seminaris sobre “… i la crisi” o “gestió en temps de crisi”. Per tant, no pretenc donar una altra recepta, però sí que m’agradaria fer, des de la meva perspectiva, algunes reflexions sobre el màrqueting de la recuperació:

LA RECUPERACIÓ DEL MÀRQUETING PÚBLIC ÉS DEMOSTRAR QUE HA D’ESTAR AL SERVEI DE TOTHOM:

• Donat que la recaptació fiscal anirà caient, per què no REPENSEM EL MODEL PÚBLIC creant-ne un de nou, menys car i més eficaç? ¿Realment calen ajuntaments, consells comarcals, vegueries, mancomunitats, diputacions i governs autonòmics, estatals i europeus, per fer possible l’estat del benestar? O potser és que sobren algunes institucions?

• Sobren també alguns serveis públics? Entenc que els serveis reglamentaris i de control són necessaris en l’àmbit públic. Entenc també que les infraestructures de tot tipus, incloses les TIC, són fonamentals per poder ser competitius. I entenc, naturalment, que cal assegurar l’educació i la salut de tothom, el transport públic, etc. Però no estic tan segur si han de seguir existint els anomenats serveis de foment, adreçats a orientar la societat cap a determinats camins. O esteu d’acord amb mi que sobren subvencions, estudis, festes, patrocinis, suports… i no sé quantes coses més? No creieu que seria millor que el “pare públic” desaparegués del tot en aquests àmbits?

• Podríem incorporar d’una vegada un criteri d’EFICIÈNCIA a tots els serveis bàsics; és a dir, fer bé el que toca fer? ¿O hem de continuar suportant llistes d’espera en l’atenció sanitària, deixar els nostres vells sense residències dignes, tenir escoles en barracons, etc. mentre malbaratem milions en temes inútils i aprofitem poc a molts funcionaris instal·lats en tasques i serveis innecessaris?

• ¿Per què el sector públic no paga en terminis curts als seus proveïdors, ja que cobra amb un calendari ben rígid i posa mil problemes, i força interessos, per retardar els pagaments de taxes i impostos?

Estic convencut que, si no aprofitem el moment per reinventar el rol i els continguts del sector públic, no aconseguirem ser mai, de veritat, un país amb futur.

LA RECUPERACIÓ EN ALLÒ PRIVAT, O EL MÀRQUETING AL CLIENT:

• Cal revisar alguns dels paradigmes tècnics instal·lats en contra del client, com el “just in time”, que, en la pràctica, ha significat “d’això ara no en tinc i caldrà que s’esperi entre tres setmanes i un mes”

• ¿Es pot continuar funcionant amb un sistema de finançament de les empreses excessivament lligat al crèdit i als préstecs de curt termini, amb uns pagaments que s’allarguen cada cop més i amb clients i consumidors que compren a crèdit el que no poden pagar?

• En un context on tothom busca la seva diferència ¿per què hi ha una escassa aplicació de les gammes de producte “a la mida” dels desigs del client i no el “això és blanc o negre i no n’hi ha mes”? Si més no, quan no es podia triar hi havia estocatge, però ara ni això.

• Veritablement, convé fer una nova anàlisi del preu de venda en funció del “valor pels seus diners”? Aquesta fórmula ha donat l’èxit a empreses que han canviat la forma de comprar i consumir en els seus sectors. De veritat estem cobrant pels nostres productes i serveis el que valen?

• Podem pensar si en el nostre negoci és possible la venda directa a través d’internet? Cal repensar el paper de la distribució, el rol de la qual ha estat sempre, en primer lloc, el d’aproximar el producte o el servei al consumidor, la qual cosa ara ja es pot fer virtualment. Així doncs ¿entenem les noves tecnologies com una oportunitat principalment per a aquelles empreses i productes que tenen marca?

• Cal rescatar la idea de qualitat de servei en els llocs més paradigmàtics. Digueu-me, per exemple, si no us heu sentit algun cop com si fóssiu invisibles quan aneu a pagar a la caixa d’un comerç i els dependents continuen xerrant entre ells mentre empaqueten i cobren. O si no heu anat mai a un nou restaurant en què els cambrers són “high tech”, amb auricular i tot a l’orella, però incapaços d’entendre que no vull que em treguin el plat o la copa a la velocitat de la llum perquè estic intentant menjar relaxadament.

• ¿No creieu que cal repensar el model d’agències de publicitat, ara anomenades agències de comunicació, expertes en gairebé tot menys en allò que hauria de distingir-les, que és la creativitat? ¿Podríem eliminar d’una vegada el que han anomenat “contrabrífing”, que em sembla la forma més estúpida de dir “senyor client, vostè no sap el que necessita però jo sí i crec que és això”, després d’una anàlisi simplista i poc professional?

Be, no vull ni pretenc ser exhaustiu en les meves reflexions, però m’agradaria conèixer altres experiències viscudes per construir, entre tots, un conjunt d’idees que serveixi per fer que la Recuperació arribi amb bases més sòlides que aquelles que teníem abans.

Una observació sobre el potencial econòmic dels països, a nivell mundial, ens permet veure que aquest es troba directament relacionat amb la fortalesa de les seves indústries. La força del Made in… Alemanya, França, USA, Japó, Itàlia o, per què no, Xina, Índia o Brasil, és la base de la seva realitat i supervivència.
Però, què hi trobem a sota aquesta força? Doncs un club selecte de marques mundials i un entramat de mitjanes i de petites empreses.

Per contra, avui, aquí a Espanya, que lidera la crisi més important d’Europa, s’està produint tot el contrari; és a dir, la destrucció de bona part del nostre teixit industrial.

Recentment he tingut l’oportunitat de parlar, arreu d’Espanya, amb propietaris i directius d’algunes empreses de mitjana dimensió, caracteritzades totes elles per donar feina a entre 100 i 300 persones, amb bons lligams amb els seus territoris, amb importants actuacions de comercialització i de venda en el mercat internacional, amb un R+D+i real demostrat i acceptat… i amb comandes noves que arriben cada dia. No em refereixo, per tant, a especuladors o a incompetents empresarials, sinó a tot el contrari.

Doncs bé, tots aquests empresaris es troben en una situació d’angoixa i d’incertesa pel seu futur i el de la seva gent veritablement impressionant. I per què es troben en aquesta situació? Perquè estan descobrint que l’entorn dels seus negocis és l’AMENAÇA, escrit així, amb majúscules, pel seu futur i, per extensió, pel de tots nosaltres.

Intentaré resumir i sintetitzar algunes d’aquestes Amenaces a què em refereixo:

• El sector bancari, del qual no fa massa que el govern deia que era el més sa del món, ha tallat radicalment el finançament del circulant, ha incrementat el preu del finançament de forma escandalosa i exigeix, com sempre, totes les garanties empresarials i personals per a qualsevol cosa. Les màquines i les naus industrials no valen. El que volen, com no, són terrenys i pisos dels propietaris, el seu patrimoni personal.

• El sector públic, també com sempre, segueix a la figuera, i només els ofereix finançament per a noves inversions i projectes, però no per a la seva problemàtica actual de reestructuració del deute a curt termini.

• Les diverses hisendes, sempre les grans recaptadores, no redueixen els tipus i posen totes les dificultats i demanen tots avals del món per reformular el calendari de pagaments.

• Els mitjans de comunicació continuen animant el personal, destacant tot allò de més negatiu i generant la consciència de crisi més gran d’Europa.

• Les tertúlies, igual que sempre, continuen essent entre polítics i periodistes que, com he mantingut en altres ocasions, s’expliquen i es justifiquen mútuament.

• Els especuladors monetaris continuent culpant el mercat dels problemes. Per cert, un mercat que ells mateixos defineixen i que és tan clar i trasparent que, per exemple, el dia que es fan públics els problemes del Banc Santander, les accions dels seus competidors cauen més que les seves pròpies.

• Les companyies de subministraments energètics, en un context de preus baixos a nivell mundial i de pantans plens d’aigua, imputen uns augments escandalosos tant a nivell privat com industrial.

• Etc., etc., etc.

Sembla que ens trobem en un context de Zero Propostes sèries, d’actuacions només Per al Partit i els seus gestors, de 80 per hora o en bici i a peu, de futbol i d’herois esportius, de… incompetència i de manca d’idees. Ah, però això sí, tots intentant semblar-se a Obama copiant fins i tot les seves campanyes.

Està clar que el que necessita aquesta crisi per ser superada, és, en primer lloc, intentar salvar el veritable teixit industrial del país, donant respostes i solucions ajustades als problemes d’aquestes empreses en un context de futur nou, basat en un nou paradigma de gestió en què l’estructura financera de les empreses s’adecuï a un model en què els fons propis i els crèdits d’inversió siguin la base del mateix i no el finançament a curt termini, com ho ha estat sempre fins ara.

Però per arribar a això cal que els que ho poden fer i definir recuperin la dignitat i els valors i comencin a sentir vergonya de les seves decisions i incompetències tècniques i professionals.

I, si us plau, que parin de fer “màlqueting” i que facin de veritat el que cal: trobar SOLUCIONS urgents per aturar la destrucció del present i del futur industrial d’aquest país.

Ja fa uns quants anys que vaig escriure el llibre “Marketing público. Por un Gobierno y una Administración al servicio del público” i, tot i que està exhaurit a les llibreries, encara continuo rebent demandes de persones interessades que el busquen i no poden trobar-lo.

Potser aquesta sigui una de les raons per les quals m’ha semblat important tornar a parlar en aquests moments d’un dels temes que més bona acollida va tenir en el seu moment: el que jo anomeno “el portafoli de les polítiques públiques”.

De forma sintètica, intento explicar la idea bàsica.

Per tal d’establir les prioritats dels recursos, sempre limitats i escassos, els nostres governants haurien de tenir en compte dos aspectes: les demandes socials i les ideologies polítiques.

Les demandes socials, expressades bé com a suma de les demandes individuals o bé com a suport a les demandes de col·lectius concrets, ens donen un retrat de les idees socials instal·lades o generades per l’opinió publicada, opinió que, com tots sabeu, no té res a veure amb el que es coneix com  pinió pública.

Les ideologies polítiques, per la seva banda, són conseqüència dels pensaments que els responsables polítics de la gestió de l’anomenada “societat del benestar” tenen sobre el que cal fer i el que no cal fer.

En un gràfic senzill, però espero que aclaridor, podeu veure el creuament d’aquests dos aspectes:

Així, aquella persona que dóna prioritat a les demandes socials, oblidant la seva ideologia, és diu que fa una “política populista”. Qui, pel contrari, proritza les seves idees polítiques, estarà fent una “política ideològica”.  El governant que dóna prioritat a totes dues fa “polítiques bàsiques”, i qui dóna prioritat a tot allò que no té a veure ni amb un aspecte ni amb l’altre, estarà fent una “política sense sentit”.

Un cop explicat això, us proposo un joc de reflexió conjunta:

1.      En quin quadrant col·locaríeu els governs que estan ajudant els bancs i les entitats financeres, però que no contribueixin a abaixar els interessos de les hipoteques?

2.      On posaríeu els governs que, en temps de crisi, els primers pressupostos que redueixen són els de cultura?

3.      Què en penseu d’això d’obligar a circular a 80 Km/h quan, a les hores punta, no podem passar de 8 Km/h? De quin tipus de política estem parlant?

4.      Algú de vosaltres coneix alguna política pública, nova i clara, destinada a reduir l’atur? Perquè, segons vosaltres, on situaríeu dins el quadre les polítiques de foment del treball?

Us proposo que n’afegiu algunes més des de la vostra perspectiva.

Ja fa dies que volia escriure en aquest blog la continuación de les entrades anteriors sobre la famosa “crisi”, per tal de tancar aquestes reflexions abans de canviar de tema. Aquí van, doncs, tres reflexions finals.

Primera, una satisfacció professional i, per què no dir-ho, també personal. Aquest cop, el Màrqueting no ha estat declarat el culpable de la crisi, malgrat la tendència a atribuir a aquest àmbit professional tots els problemes del món i algun altre d’extraterrenal. Crec que, a hores d’ara, tothom ja sap que aquesta situació ha estat generada per una colla “sel·lecta de xoriços i manipuladors”. Per cert, recomano el text que, sobre aquest punt, va escriure l’any 1998 (tota una profecia!) Arturo Pérez-Reverte, titulat “Los amos del mundo”, que podeu llegir a http://padronel.net/2008/10/20/se-los-amos-del-mundo-arturo-
perez-reverte/

Segona, una esperança, potser utòpica, que, per sortir de la crisi, ara ja anomenada més acuradament “recessió”, caldrà fer canvis importants i profunds en els paradigmes de la gestió. Però aquests canvis no poden venir de les mans d’un líder, per molt que tothom parli ara de l’Obama tot i que ell encara no ha pogut fer res de concret, sinó d’un conjunt de petits lideratges que hem de fer tots des de les nostres respectives àrees de resonsabilitat i de gestió. Sobre aquest punt, recomano el llibre “El liderazgo al estilo de los jesuitas”, de Chris Lowney, publicat per Verticales de Bolsillo-Management, per veure que és l’equip qui fa el canvi sota unes directrius ben senzilles i clares per a tots.

Tercera, un reconeixement públic a un home que primer pensa i després escriu, en Xavier Roig, per donar-nos, en el llibre “La dictadura de la incompetència” (Ed. La Campana), un visió sèria i rigorosa al voltant d’algunes de les preocupacions que ens envolten sobre el paper del sector públic, els seus responsables de gestió, els polítics, i de la situació en el nostre país, però també del rol que hem i que haurem de tenir per arribar a ser de veritat un país de futur. Parafrassejant una propaganda coneguda i recent “Som’hi, Xavier”.

Després d’uns dies a París per visitar la fira “Maison Objet” que, per cert, és un bon exemple de com es pot innovar en el mercat firal, volia afegir alguns nous suggeriments arran del que he observat en aquest país veí, per tal de sumar-los a les reflexions fetes en el primer escrit sobre aquest tema de fa uns dies.

• La campanya que actualment s’està desenvolupant sobre “París, capital mundial de la creació”, impulsada per l’alcaldia parisina, és un bon model de reposicionament de la ciutat. Paga la pena veure també com es fa la seva implantació, tant en els carrers com en petits temes d’alta visibilitat entre els públics objectiu, que, pel que dedueixo, són els líders d’opinió del món empresarial.
• La qualitat i l’efervescència del comerç petit i especialitzat, que dóna una gran identitat a l’oferta comercial i complementa perfectament les accions més espectaculars de les grans marques franceses i de les marques globals.
• La promoció i la defensa de la identitat nacional, regional i local, en els aliments, els vins, els tèxtils, els oficis, la cuina, l’art…
• La determinació de la qualitat del servei al visitant com l’objectiu i el repte més important del seu futur turístic. A França, el servei al client sempre és educat i professional. Potser no són simpàtics, ni ho pretenen, però saben fer bé la seva feina.
• En serveis al públic es diu que un dels elements que millora la percepció de qualitat és la gestió de les expectatives. Una bona aplicació: a l’aeroport Charles De Gaulle, a la cinta per on haurà de sortir l’equipatge s’informa anticipadament de l’hora prevista d’arribada de les maletes de cada vol. I, efectivament, així va ser. Quan torno a Barcelona, la pantalla de la cinta corresponent assenyala que ja estan sortint les maletes, però 10 minuts després encara no en sabem res. Com sempre!
• La comunicació al ciutadà és una obligació pública. A París, en les principals actuacions a la ciutat, sigui la restauració d’una església o la reforma d’un pont sobre el Sena, uns cartells exliquen el que es fa, com es fa i quan estarà fet. Per cert, en el seu disseny el més important és la informació i no la signatura, en lletra petita i al final, de l’alcaldia de París. Exactament a l’inrevés de com es fa aquí, on l’important és fer comunicació política i no comunicació pública. Bé, ja se sap, allà gairebé tots els polítics han passat primer per la famosa Escola d’Administració Pública i aquí ja ho dominen tot abans de començar a ser quelcom.

I, finalment, i per no fer la llista massa llarga, un detall per als responsables de la circulació. La càrrega i descàrrega de mercaderies als barris centrals de la ciutat està prohibida de les 7,30 a les 9,30 del matí i de les 16,30 a les 19,30 de la tarda. És a dir, a les hores punta la ciutat s’allibera de furgons i furgonetes i dels aparcaments en doble fila. Aquí, com sempre, ens ho estem pensant des de fa al menys vint anys.

Sempre he pensat que, en general, aquí a Catalunya estem poc viatjats. Proposo, per tant, que en els acords amb les “low cost” s’incloguin des de ja visites d’aprenentatge de gestió i d’innovació, no excursions de representació.

Una xafarderia final. Excel·lent l’article i l’entrevista a la revista “Le Point” a la ministra Rachida Dati, sense un sol comentari a la seva futura maternitat, sinó centrat en el seu perfil i la seva gestió. D’això també se’n pot aprendre.

En els darrers anys he tingut l’oportunitat de visitar, per qüestions de feina, aquest immens país anomenat la Xina. I potser el més sorprenent ha estat veure com, en un espai equivalent a unes 16 illes de l’Eixample, en només 6 mesos es va construir un conjunt d’edificis comercials, hotelers i de vivendes. Recordo perfectament com allà notaves les 24 hores del dia un treball permanent i, sorprenentment, no massa disbauxa en els carrers dels voltants. Aquesta intensitat per fer, i per fer ràpid, és potser el més destacat de tot el boom econòmic de la Xina.

Malauradament, aquí a Catalunya, i tambe a les Espanyes, la situació és totalment a l’inrevés. Els projectes públics i privats es fan amb lentitud, treballant a uns ritmes baixos i amb uns nivells de productivitat fàcilment perceptibles com de “feina, fuig; mandra, no em deixis”.

I, a més, no hi ha ni una idea pública per redreçar aquesta situació. Com sempre, continuem esperant que canviï l’entorn, esperant un cicle favorable a nivell internacional o l’arribada de les crisis naturals i de seguretat que, reiteradament, han permès, per exemple, recuperar-nos davant dels nous competidors turístics, o les conegudes referències al refraner: “Dios aprieta pero no ahoga”…

M’agradaria plantejar una opció a la xinesa. Imaginem una obra pública que suposa una inversió de 24 milions d’euros i que dóna feina directa a 400 persones en un període de 24 mesos. Podríem pensar en fer-la en menys temps, tot posant a treballar més persones, per exemple 800, i acabar-la en 12 mesos.

Quin és al balanç social d’aquesta ideia?. Ho explico:

• Al llarg d’un any, 400 persones més treballaran en lloc d’estar a l’atur. Això vol dir que l’Estat deixarà de pagar l’atur a aquestes persones i que elles veuran incrementats els seus ingressos durant aquest any.
• Els proveïdors hauran de lliurar més materials en menys temps, de fet el doble i, per tant, hauran de contractar més gent o, si més no, no acomiadar ningú.
• A l’empresari se li pot oferir una subvenció en els pagaments a la seguretat social, que també es veurà beneficiada perquè ingressarà una part en lloc de donar prestacions a les 400 personessense cobrar res.

Imaginem per un moment el que suposaria que totes les obres públiques de Catalunya seguissin aquest “estil xinès”. Potser ja no parlaríem tant de crisi! Així doncs, què esperem per posar-nos a treballar de veritat i, de pas,situar el nostre país a un nivell europeu de debò en infraestructures? Això sí que seria treballar per al futur de Catalunya, no us sembla?

Des de ja fa uns anys, el creixement del turisme a Espanya, a nivell quantitatiu, es troba per sota la mitjana del creixement internacional, la qual cosa és lógica si tenim en compte la seva posición de lideratge mundial  i el major creixement percentual d’altres destinacions competidores menors.

Les darreres dades de Frontur, l’enquesta que medeix a nivell estatal l’entrada de turistes estrangers, referides a gener-juliol de 2008, mostren una devallada acumulada del 0,2% sobre l’any anterior, amb importants caigudes en les dues Castelles i també, tot i que inferiors, en altres destinacions fortes com Andalusia i Catalunya. Per contra, els creixements més importants es concentren en destinacions més petites pel que fa al turisme, com Aragó, Astúries, Navarra, Múrcia y La Rioja. Dels grans, només creixen més, proporcionalment parlant, Madrid, la Comunitat Valenciana i Canàries.

Així, i per fer una correcta interpretació d’aquestes dades, cal veure també l’evolució de la despesa que, segons l’enquesta d’Egatur, havia crescut un 5% fins el juny sobre el mateix període de l’any anterior. Igualment, cal considerar les pernoctacions hoteleres dels estrangers que, segons l’enquesta de l’INE, s’han incrementat un 2,9% fins el juliol.

A primera vista, doncs, semblaria que l’aposta que Espanya està fent per la qualitat, turísticament parlant, està funcionant perquè, tot i que arriben alguns turistes menys, les pernoctacions hoteleres pugen i també augmenta la despesa.

No obstant això, quan es baixa al detall de les dades, s’observa, per exemple, que:

• El creixement de l’índex de preus hotelers, tant per a nacionals com per a estrangers, és només d’un 2,4%, per la qual cosa podem dir que el sector hoteler només és el responsable de la meitat del creixement de la despesa.
• La mitjana d’aquest creixement està molt afectada pel creixement d’Aragó (+14,8% en preus i +16% en turistes extrangers), que pot ser imputable a l’efecte “Expo”.
• En general, s’observa que, allà on més creix el turisme, més s’incrementen també els preus.

El que sí que podem afirmar és que el comportament dels preus està correlacionat amb el volum de reserves. Per tant, mentre que alguns aprofiten el creixement de la demanda, uns altres fan rebaixes per tal de mantenir el volum. És a dir, si fa no fa com sempre.

En aquest cas, i amb les previsibles caigudes de la demanda europea, sempre sensible a la reducció de la renda derivada de la crisi econòmica dels principals països emissors, el turisme espanyol afronta un any en què es produirà una caiguda de l’entrada de visitants i un creixement baix dels ingressos. És a dir, la principal indústria espanyola vendrà o exportarà menys, si prefereixen dir-ho així, i, conseqüentment, l’economia general se’n resentirà.

I mentre, què és el que fan els responsables del màrqueting turístic d’Espanya? Doncs continuar amb la seva meravellosa campanya publicitària de “Sonría, está Ud. en España”, sense promocionar cap producte en concret ni a cap públic específic però, això sí, sota la idea del “cafè per a tots”.

Un comentari final. El meu article anterior m’ha permès constatar dues coses. Una, que ha estat útil per a que alguns inqualificables hagin hagut de fer l’esforç de llegir en català. Felicito el diari Avui per la pedagogia que està fent!  I una segona, que l’oportunitat que ofereixen els blogs de fer comentaris i de discrepar, algunes persones només l’usen per intentar buscar confrontacions, en aquest cas amb l’autor. Però, com que aquest país és lliure, ja saben el que diu “el refranero español”: “El que se pica, ajos come”. Bon profit!

Aquests dies de vacances, una de les coses que ens distreu a la televisió (farcida de reposicions sense cap interès, excepció feta de l’Afers Exteriors d’en Miquel Calzada), és, si més no per a aquells ens agrada l’esport, les retransmisions dels Jocs Olímpics de Beijing.

I a més de l’aspecte esportiu en sí, i del que suposa com a indiscutible espectacle de masses, m’hi fixo també en altres aspectes ben interessants que, des de la perspectiva del màrqueting, em criden l’atenció i que vull compartir amb tots vosaltres:

1. El Canvi de marca. Pel que es veu, ara hi ha hagut un canvi en la marca d’“España”, que ha passat a ser ESP. Em pregunto si es tracta d’un altre intent de síntesi, a l’estil de la famosa abreviatura ZP, o si és un homenatge ocult a l’’“Esperanza”, que, per cert, no para de burxar el personal des de Turisme de Madrid amb un anunci realment insoportable.
    
2. El disseny de la vestimenta dels esportistes. Realment, ara entenc com és que, en paral·lel a les retransmissions, ens torturen amb els espots que diuen que “no donem la talla”. No sé ben bé si es refereixen als “pezqueñines” dels peixos dels anuncis, o a la vergonya pel fet que, efectivament, els uniformes olímpics espanyols no donen la talla pel que fa al seu disseny, hortera i lleig com cap altre. Després d’aquesta demostració del bon gust espanyol, podem donar la benvinguda a la invasió del tèxtil xinès. Compareu, per exemple, l’equipament d’en Rafa Nadal quan juga els partits amb el xandall que duia quan li van posar la medalla!
3. Els comentaris dels locutors. Pel que sembla, han estat ben alliçonats per convéncer tothom que aquest any es superarien amb escreix els resultats de Barcelona’92. Però, com sempre des d’aleshores, la realitat és una altra de ben diferent, i ara ja han aprés que existeixen medalles de xocolata i diplomes. Vaja, el que es diu el consol dels que no arriben.
4. Els comentaris dels perdedors. Hi havia esportistes que estaven ben convençuts que aconseguirien medalla i que després no han arribat ni a la final. En les entrevistes que els fan després de no aconseguir les truites somiades, la frase més habitual és “No pasa nada”. Deu ser un foment del conformisme per no assolir els reptes, allò que tan bé domina Iniciativa per Catalunya que, per cert, darrerament està ben faltada precisament d’això, d’iniciativa.
5. L’anunci de Nike. Ara que s’ha posat de moda entre els publicitaris els anuncis “rotllo”, on personatges, coneguts o desconeguts, tant se val, fan una llarga explicació pseudofilosòfica, aquest anunci d’en Gasol esperonant a promoure l’espanyolitat pel món, és el summum de la imbecilitat, si més no per a mi.
6. La Divina Pastora com a patrocinadora de l’atletisme. De vegades algú descobreix empreses que no coneix de res tot fent patrocini. A mí això de Divina Pastora, més que a assegurances confiables, em sona a nom de col•legi de monges. I ben bé puc dir que els resultats de l’atletisme espanyol que patrocinen, són més aviat d’equip de col·legi de monges que no pas d’equip olímpic.

Setè i darrer, de moment. Si descomptem els esportistes catalans i bascos, què li resta a l’equip olímpic espanyol? Per a quan les sel·leccions esportives pròpies?

Aquesta crisi que vivim, fruit dels tripijocs dels especuladors immobiliaris, dels seus aliats monetaris del sistema financer (no només els bancs, sinó també les caixes) i de la ineficàcia pública (satisfeta per l’increment dels seus ingressos que l’hi donà la bombolla constructiva), ha arribat al consumidor final. I, com passa gairebé sempre, és a ell a qui li toca el rebre amb la pèrdua de renda i també, en alguns casos, de la feina, la qual cosa perjudica finalment el sector comercial i productiu. Al final, ja se sap, tots a ajustar-nos el cinturó.

I jo em pregunto, de quina manera s’estrenyen el cinturó els responsables de la crisi?
Els immobiliaris veuen com es redueixen els seus beneficis, o simplement presenten una suspensió de pagaments esperant que arribin temps millors. Els bancs i les caixes es protegeixen incrementant les seves “provisions per insolvència” i augmentant el preu del crèdit i del que anomenen serveis. I les institucions públiques reajusten els seus pressupostos a la baixa.

No recordo haver llegit cap notícia sobre la ruïna personal d’aquests admirats directius immobiliaris. Si de cas, deixen de ser presidents de clubs de futbol.
I tampoc recordo cap notícia sobre la petició de responsabilitats als directius de les institucions financeres que varen finançar aquestes operacions especulatives. Només n’he llegit una que feia referència a l’estil del Santander, on, diuen, qui la fa la paga.
Tampoc recordo cap notícia sobre un reajustament en les administracions públiques. Ni l’eliminació d’alguns serveis, innecessaris i/o obsolets, ni una reducció d’alts càrrecs.
És possible que jo estigui desinformat, tampoc la premsa d’investigació és cap meravella en aquest país, però em sembla que caldria fer alguna cosa seriosa d’una vegada per totes.

Si, en la crisi, els consumidors han de fer-se un “pressupost base zero” i, en funció de les seves necessitats i motivacions, marcar una nova manera de viure i de consumir, per què els responsables del problema no ho fan?

Em sembla que és una pèssima acció de “màlqueting” demanar al públic contenció en les seves demandes professionals i personals, i no aplicar-se el mateix exemple a un mateix. Els simbolismes aquí no valen.
Quan vegi que alguna d’aquestes organitzacions i institucions s’aplica aquest “pressupost base zero”, que simplement consisteix a revisar-ho tot de dalt a baix i de baix a dalt, per veure què és el que cal deixar de fer per tal de concentrar els recursos en allò que realment és important i necessari, quan vegi això, doncs, començaré a creure en l’”interès general”. Mentre, continuaré pensant que els màxims responsables de la crisi només pensen en salvar-se de la seva pròpia i més gran crisi: la incompetència.

Diàriament, i encara que no vulguem, tots percebem que en els mitjans de comunicació i en els discursos polítics, i també en els econòmics, es parla contínuament de la CRISI, així, en majúscules. I se’n parla tant com a conseqüència d’una realitat evident, cal reconèixer-ho, com també perquè sembla un tema “de moda” entre l’opinió publicada.

Cada dia llegim i escoltem parlar persones que, sense cap base objectiva, opinen sobre la profunditat i el dramatisme d’aquesta crisi. I em pregunto, ¿és aquesta la millor manera de passar un missatge sobre un fet real, o és més aviat una manipulació premeditada dels fets?

En aquest sentit, és molt significativa la dada que fa uns dies aportava el diari Avui sobre les percepcions de crisi i els europeus, amb Espanya al capdavant de la llista de països amb més imatge de crisi entre els nostres veïns d’Europa, la qual cosa dubto que coincideixi amb les dades objectives sobre la realitat espanyola. Però, quin és el motiu d’aquesta situació?

Sincerament, crec que bona part dels motius tenen a veure amb la violenta societat desinformativa en què ens ha immers el bipartidisme espanyol, on l’única cosa que compta és tenir o no tenir el poder i, així, entre els uns i els altres han aconseguit encunyat una nova marca per al debat: la CRISI, així, en majúscules.

El pitjor de tot no és si tenim o no tenim crisi. Penso que negar-la o amagar-la és també una altra de les manipulacions informatives que vivim. El pitjor, penso, és convertir-la en una marca d’opinió que, com a tal, ha estat llançada al mercat, el qual, de forma gairebé immediata, l’ha incorporada no només al seu llenguatge, sinó també a la seva consciència.

Moltes felicitats, senyors polítics, senyors banquers i senyors periodistes, perquè, un cop més, ho han aconseguit. Ara com sempre, però també més que sempre, ens calen LÍDERS, en majúscules, si és que encara en queda algun, per tal de situar les coses en el seu lloc precís i definir les actuacionsnecessàries per tal que poguem recuperar-nos d’aquesta crisi que, em sembla, n’és el resultat de l’especulació d’uns i de la incompetència d’altres.