LO RECLAM DE L’EBRE

 És més de mitja nit. La gent descansa, m’he quedat sol, els grills insistents no paren des que s’ha fet fosc, no es cansen mai, irriten  per la seva constància, no es cansen, no canvien de to, sempre la mateixa nota, un “si bemoll” en octava  sense pauses que s’acaba clavant al cervell. Si és com diuen el cant de l’aparellament els deu costar molt, com a tot “quisqui”, lligar. El cant de la perdiu que canta cada nit és més agradable, bat el bec com qui tremola de fred i calla més aviat. Deu lligar cada nit, molt més que els grills. A la terrassa està tot assossegat, la gateta negra de potes blanques fa la ronda com cada nit. Ja no es sorprèn en veure’m sol amb la cara enlluernada per la pantalla de l’ordinador i, a més a més, sap que a la soca de l’olivera de baix i trobarà un plateret en menjà. Ha canviat de pelatge, fa més bona cara. S‘a fet més domèstica. No li cal caçar.  

Ni un xic de vent s’atreveix a moure les fulles de les oliveres i dels pins, enllumenats per la llum suau de les faroles que els hi faran companyia fins l’alba. Un parell de borinots, alguna papallona blanca i altres insectes fan la cursa de les llums, d’un fanal a l’altre. Alguna nit passa una mifa i de vegades, escassament, canta algun mussol. Un veí jove plega de rondar, és dijous i demà encara treballa. Sé que prega per a que la feina no se li acabi, sap que la crisi és per tots, mentre la remor del seu cotxe trenca el silenci de la mitja nit i alerta un parell de gossos d’altre veí que borden fins l’avorriment. Ningú els hi fa cas.  

Encara que agradable, fa frescor, la calor del dia encara no es prou roenta per perllongar-la fins la nit. L’estiu espenteja però la primavera es resisteix a plegar. De cara a la mar és fosc. És lluna nova, no hi és. Un rosari de llums dels pobles del Delta senyalen, com guspires que s’apaguen i s’encenen l’horitzó, mentre, en el fons de la foscor el far del Fangar “xispeja” com qui pica l’ullet per fer-se mirar. Alerta als navegants, traficants i gent que guaita per gust. Mentre, suau,  una cançó m’acompanya: “Aquarela”. L’autèntica, la de “Toquinho”. Una melodia extraordinària, una poesia profunda, una gran amistat, un desig, un gran record… d’això vivim!!  

Tags: , Aquarela, Far del Fangar, Toquinho

Ha estat un llarg cap de setmana per aquells que en el seu poble s’ha fet festa de la segona Pasqua que sempre dona una treva, un trànsit d’activitat, una senyal d’atenció a l’esbarjo que segurament ens mereixem però no sabem si el gaudirem, i una senyal a l’estiu que vol entrar impacient després d’un hivern tempestós, encara que gratificant en aigua i per tant en floració primaveral. L’agradable ressaca de les celebracions dels èxits del Barça, que tanta alegria i moral ens han aportat, es perllonga en l’ambient, en converses, escrits, tertúlies i imatges inoblidables. Ha estat tant bo que ens dol que s’acabi. Tot i així, a les carreteres menys trànsit, als aeroports menys moviment, els taxistes es queixen, els restauradors no estan contents, el concurs de pesca esportiva de l’Ampolla hi ha menys de la meitat d’inscripcions que els anys anteriors.  

És un any diferent, tothom diu que difícil, però la Pasqua Granada, encara que també celebració religiosa cristiana, vol ser i ha estat de vell d’antuvi un preludi del bon temps, collites granades a punt de recol·lectar, exàmens a les escoles per acabar el curs, activitats de negocis turístiques per encetar i, en aquests dies, campanya electoral per gestionar l’Europa del progrés, encara que amb un grau excessiu d’escepticisme.  

Celebro tornar a l’Ampolla on hi passo els estius. Tinc els colors i la llum mediterranis més prop, les marinades que van i venen cada dia, el far del Fangar  alertant, impassible, plantat com si el temps, la crisi, les alegries i les desventures no fossin amb ell. Les oliveres, els garrofers i els pins que em separen de la costa estan verdosos, amb arrels agraïdes a un hivern plujós.

 Que bo si, amb aquesta tranquil·litat, ens poguéssim carregar les piles per pensar, sense crispació partidista, amb el que Europa, i la seva gestió, espera dels ciutadans que hem d’anar a les urnes. Que bé si l’aportació de la Pasqua Granada, enguany en el seu descans, ens sigui més profitosa per als anys vinents i la llum del far del far del Fangar enllumenés més enllà del nostre nas, per veure alguna cosa més i, si pot ser, millor.   

Tags: Eleccions europees, Far del Fangar, l'Ampolla, Pasqua Granada