21 Abr 2009
NOVA YORK, L’ESTÀTUA I EL PONT
M’he despertat amb la notícia de l’estudi que ha encarregat la Generalitat sobre la inundació del Delta pel creixement del nivell del mar, si no es prenen mesures, com a conseqüència del canvi climàtic que no tots els científics confirmen. Amb això al cap, i pensant també amb l’aigua que aquí sobra per tot arreu, he fet una visita a Staten Island, una gran illa al sud de Manhattan, barri del municipi de Nova York. Un transbordador t’hi porta de forma gratuïta, cosa estranya perquè aquí es paga per tot. Sembla que està pensat per motivar a la gent per a que hi vagi a viure o a visitar-la i, a fe de Déu, el ferri que surt d’un embarcador situat en el mateix centre financer de la City s’omple cada vegada, però de turistes, perquè en la seva ruta passa pel davant de l’Estàtua de la Llibertat i tothom aprofita per observar-la i fer-s’hi la foto i la majoria quan arriben a l’illa, per una porta desembarquen i per l’altra tornen a embarcar amb el mateix vaixell i repeteixen la foto amb l’estàtua que representa el que representa i és sempre un punt d’atracció.
Envoltat de tanta aigua i de tanta edificació desafiant a la naturalesa, l’aspecte de Nova York i Nova Jersey des del mar es imponent i hom pensa (si més no dona aquesta sensació) que aquella mola de construccions punxents desafiant la gravetat està edificada dintre de l’aigua i, si es compleix tot això del canvi climàtic, pot ser algun dia també aquí es trobaran d’aigua fins els genolls i jo, sense deixar de pensar en l’enfonsament del Delta.
En arribar a Staten Island, he preferit fer camí, amb autobús, quasi fins el final de l’illa. Es tracta d’una zona residencial de classe mitja i baixa, amb edificacions individuals típiques americanes (res a veure amb el Nova York de Manhattan tot i estant a un tret de pedra). He tornat també amb aquest mitjà pel pont Verrazano-Narrows que connecta l’illa amb Brooklyn. El primer nom (Verrazano) és el d’un navegador italià, primer europeu que va entrar en aquesta badia, i el segon (Narrows) és el nom de l’estret de la badia de Nova York on està situat. És conegut perquè és un dels primers ponts penjats més llargs de món i perquè és on s’inicia la famosa marató d’aquesta gran ciutat.
Si us interessa, en aquesta web (http://es.wikipedia.org/wiki/Puente_Verrazano_Narrows) i també en el Google Earth i podreu trobar informació molt detallada. Les fotos que jo he fet, al passar pel pont amb el bus pot ser no tenen l’angle adequat per veure la dimensió d’aquesta obra que, salvant totes les distàncies, dimensions, volums, pressupostos i alguna cosa més, m’ha recordat el pont sobre l’Ebre que s’està construint entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre. No rigueu, no. Tot té la seva importància i, en el meu capet: la inundació del Delta. Serà que, després de tants estudis i tants advertiments, encara ens agafarà el bou. En les obres d’enginyeria atrevides i faraòniques que es fan al món, hem de deixar perdre el Delta? Des d’aquí vull pensar que, en el món global en que ens hem posat a viure, això del Delta és la “xocolata del lloro” i s’hi ha de saber trobar una solució d’antuvi a molt llarg termini sinó, tots aquests estudis, només ens serviran per justificar postures i posicions polítiques i acabarem fotgin del Delta, a corre cuita, quan no hi hagi cap més remei.
