LO RECLAM DE L’EBRE

Per una vegada entre poques, la fruita dolça del territori honora el seu adjectiu i passa per un bon moment. Arriben vents favorables de les cireres i dels alberges, tant en producció com en preus i gestió, i fins i tot les ametlles, fruita seca aferrada al sofriment permanent, sembla que va per molt bon camí, fruit de la beneïda aigua del cel que ha repartit goigs en el moment oportú i en el lloc adequat. També la verdor de les vinyes que tenyeix els camps de secà és una esperança que tampoc podem menysprear. Costa de trobar arbres florits en un bosc tan socarrat. Ens passen, o ens expliquen, tantes coses dolentes alhora que, les poques bones no les podem valorar ni apreciar. El cas escandalós de la cooperativa del meu poble, una “Bankia” en tota regla (no en va els comptes estaven dipositats a Caja Madrid), cada vegada té més indicis de que anirà a pitjor. Simplement hi manquen els diners, malgastats o estafats. Encara bé que s’ha començat a amarrar responsabilitats, embargant els bens del gerent, per si de cas, cosa que no s’ha fet en Bankia, encara que la fiscalia hagi obert diligències, encomanant la investigació a la Audiència Nacional. Dilació. Hi ha peixos massa grossos que comprometen sindicats i els partits polítics que ens governen, i parents col•locats a dit només per cobrar. Corrupció pura. Ara és el bosc el que no ens deixa veure els pocs arbres bons. La fruita dolça, momentàniament, ens ajudarà amb tanta amargor.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS