LO RECLAM DE L’EBRE

Ens visiten els gurus de les tertúlies radiofòniques i televisives, gent sàvia i estudiosa, a iniciativa del Consell Comarcal del Baix Ebre que cal agrair. Són dies de jornades econòmics i debats, encara que a bou passat, amb poques novetats malgrat la pressió mediàtica alerta cada dia de qualsevol decisió política, últimament amb molt d’infortuni. Són temes d’actualitat, sí, però refregits pesats que estem cansats de sentir cada dia, posant-nos, encara més, la por al cos. També sonen les veus de la Càtedra d’Economia Local i Regional de la URV, al Campus de les Terres de l’Ebre, recordant-nos que el passat 2011 va tornar a ser pitjor que els anteriors, remarcant la necessitat de que “el territori ha de tenir un pla estratègic que marqui el full de ruta a seguir”. És la clàssica recomanació que caldria fer en aquestes circumstàncies i seria bo que no es prengués com una rutina política recurrent quan no se sap que dir o que fer. S’entén que baixen tant La Sènia, pel moble, i Deltebre, per la construcció, i que aguantin bé Flix i Alcanar amb una base productiva per industries fortes que emparen les altres petites activitats, agrícoles i de serveis, especialment les turístiques. Així, doncs, ja saben per on cal anar i no rebutjar inversions productives, com ja hem fet recentment. Cal considerar els plans de reg del Xerta-Sènia i l’Aldea-Camarles, inversions per més de 400 milions d’euros, per exemple, que representen l’esperança del nostre sector de l’oli.

Per una vegada entre poques, la fruita dolça del territori honora el seu adjectiu i passa per un bon moment. Arriben vents favorables de les cireres i dels alberges, tant en producció com en preus i gestió, i fins i tot les ametlles, fruita seca aferrada al sofriment permanent, sembla que va per molt bon camí, fruit de la beneïda aigua del cel que ha repartit goigs en el moment oportú i en el lloc adequat. També la verdor de les vinyes que tenyeix els camps de secà és una esperança que tampoc podem menysprear. Costa de trobar arbres florits en un bosc tan socarrat. Ens passen, o ens expliquen, tantes coses dolentes alhora que, les poques bones no les podem valorar ni apreciar. El cas escandalós de la cooperativa del meu poble, una “Bankia” en tota regla (no en va els comptes estaven dipositats a Caja Madrid), cada vegada té més indicis de que anirà a pitjor. Simplement hi manquen els diners, malgastats o estafats. Encara bé que s’ha començat a amarrar responsabilitats, embargant els bens del gerent, per si de cas, cosa que no s’ha fet en Bankia, encara que la fiscalia hagi obert diligències, encomanant la investigació a la Audiència Nacional. Dilació. Hi ha peixos massa grossos que comprometen sindicats i els partits polítics que ens governen, i parents col•locats a dit només per cobrar. Corrupció pura. Ara és el bosc el que no ens deixa veure els pocs arbres bons. La fruita dolça, momentàniament, ens ajudarà amb tanta amargor.