LO RECLAM DE L’EBRE

“Amb els peus al fang” era el títol de l’anterior comentari del meu blog on feia referència als plantadors d’arròs que remembraven aquella feina de quaranta anys enrere, dura però molt digna, als arrossars del Delta.

Avui, després de saber, fins on sabem, la sentència del TC sobre l’Estatut em passa pel cap una feina molt menys dura, i no sé trobar dignitat per enlloc amb la sensació, però, de molt de fang; fang fins el cap, perquè la paraula merda no la volia escriure.

No vull saber els detalls de la sentència, no els llegiré, ja no m’interessen, és igual. En tinc prou en saber com ha anat, el temps que ha passat, qui els ha posat, com han estat i, sobre tot, el més greu, com han esmenat la decisió sobirana del poble català expressat lliurement a les Corts Catalanes i a les urnes en referèndum, i del poble espanyol que ho va aprovar a les Corts Generals segellat amb la signatura reial del Cap d’Estat.

Qui són aquesta gent?, afavorits per les hipòcrites posicions dels populars i dels socialistes, uns presentant recurs directament i els altres a través del Defensor del Pueblo. De su pueblo, clar, perquè del nostre en passen olímpicament. Per ells hi ha pobles,  llengües i gent de primera i de segona.   

Ara queden molt bé totes aqulles tonteries (“ho acatem però no ho compartim”). Però què acatar ni compartir? Un tribunal com aquest, amb tota la seva legalitat, no té legitimitat ni cap autoritat moral sobre les decisions sobiranes de tot un poble (l’espanyol i el català). A més, l’Estatut porta ja uns temps —tot el que el TC ha perdut— aplicant-se i no he sabut res de cap problema.

Això, doncs: fang fins al cap…; més encara: fins al barret!      

  A la llacuna de l’Encanyissada, i en algun altre indret del delta de l’Ebre, aquests dies es planta arròs a l’antiga usança. És una festa. Els polítics van a fer-se la foto i els forasters s’ho miren amb estranyesa: la gent s’arromanga i entra al quadro de l’arrossar estacant els peus al fang on es mouen amb moltes dificultats. Homes, i alguna dona, vestits com llavors, amb calçotets llargs de fines  ratlles, lligats amb betes a la trinxa i un bon barret de palla per cobrir-se del sol deltaic fan memòria d’una època que aquesta feina no es feia com a festa. Era un treball dur, ingrat però tant digne com qualsevol. Llavors no es feia una bon dinar de restaurant, sinó que es menjava el que cada u es portava al cabàs, a l’ombra d’un xop, un desmai, un eucaliptus o un plàtan, el que quedés més prop. S’han cantat jotes ebrenques i els versadors han fet referència a la nostàlgia d’uns temps que, per passats, no eren millors, però remembren allò que alguns, els més grans, vam viure i altres, els mes joves, ho han sentit explicar. L’arròs creixerà, espigarà, madurarà i —en tornarem a parlar— es segarà i es batrà també a l’antiga usança. Ens veiem i en parlem al batre.

Al mig de la badia de Sant Jordi la lluna plateja inundant-la de purpurina argentada, acomiadant a Sant Joan, les seves festes, els coets i la berbena. Demà farà el ple i, sense l’ombra  del Baptista que ja serà aigua passada, encara sortirà més grossa, més lluenta i més presumida, reduint a la mínima expressió la potenta guinyada del far del Fangar.  Fins i tot Alexandra si ha fixat, per primera vegada,  i s’ha impressionat de l’espectacle que en una nit clara envaeix la badia de la calma. Del meu poble no veig notícies, s’han quedat ancorats amb el problema del caragol poma, que no és poc, a l’Ampolla segueixen les festes, els bous, els balls i llargues vigílies que s’acaben veient nàixer el proper dia a les platges, mentre arriben males notícies de l’Euromet al seu pas per Castelldefels, des d’Hisenda per a les fortunes de defraudadors de coll blanc detectades a Suïssa i des de França per la forta protesta ciutadana per les reformes de les pensions. No hi ha manera de passar un Sant Joan amb tranquil·litat. Veurem Sant Pere.        

Sí, les atzavares creixen i els bargallons també, eufòrics i punxencs. Tenen reserves, està tot ufanós, ha plogut prou per a que verdegen els pins, la malesa, les argelagues, el romer i la murta; les oliveres desgrenyades pel gregal de la vora de la mar encara no les he vist. Segur que també aguanten. He degut de tornar a Tortosa a recollir el pressupost del llibre que estic acabant de la llarga història de l’Aigua i del Canal de l’Aldea-Camarles. Necessito un espònsor i l’he de trobar abans fi d’any. He dit abastament que tancaré el llibre —una història d’un pla de reg que va començar en la dictadura de Primo de Ribera– el dia que comencin les obres i està tot a punt per que comencin a fi d’any. Finalment serà una realitat i la història és llarga i sucosa: cal que algú ho expliqui i quedi per sempre, però l’he de tancar. Cap novetat malgrat les baralles polítiques sobre les xoriçades del Palau, ni dels nazis que campem per Tortosa i bones notícies pel que fa al musclo zebrat que sembla que Endesa hi ha trobat una solució oxigenada. Ara cal embornar el caragol poma i la mosca negra  que enguany, com a mínim, està poc mediàtica. No surt ni a la tele.

Demà bé. Ve Alexandra.

Li costa . El calendari el força, però és de paper i el paper es molt sofert. L’estiu no entrarà perquè ho digui el calendari: ho farà quan voldrà i crec que ja ho vol. Me’n vaig a l’Ampolla, el vull veure de prop; vull veure si entra de debò, el vull mirar als ulls de fit a fit. No vull que m’enganyi. Des del Baconer o des de Cala Maria el tinc controlat, el puc veure despullat, sense vergonyes, sense perjudicis. Vull veure si, malgrat la puta crisi, encara creixen les atzavares, si els bargallons es fan grans i punxencs i les oliveres que s’atreveixen a mirar de prop el far de la punta del Fangar, encara estan desgrenyades pel gregal. Sé que no m’escaparé de saber dels estafadors del Palau, dels porucs que pateixen per la Sagrada Família, de l’ atzucac de l’Estatut i del TC, dels que protesten per l’aigua del riu, dels que es queixen per falta de feina, ni dels que el caragol poma se’ls fot els guaixos d’arròs naixents. Tampoc ho pretenc, però pot ser estar prop de la mar i jugar en Alexandra, m’ho farà veure d’una altra manera.

 Un titular ho trenca tot d’entrada. Diu que les dones no formen part dels òrgans de decisió de les entitats agràries de l’Ebre. Al desplegar la notícia, es suavitza la situació, i es diu que les dones tenen una presència minoritària i una participació baixa. Ja no és el mateix i, si anem a les xifres i als paràmetres que s’han tingut en compte en l’informe d’un estudiant xertolí (de Xerta) de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, avalat pel DAR de les Terres de l’Ebre, veurem que ens movem entre un 7% a les juntes de les entitats agràries i un 34% en quan a la titularitat de les finques i en els censos de cambres i cooperatives, que no està gens malament, encara que millorable. 

Estic pensant en la meva estimada amiga Montse, de l’Aldea, pagesa de facto, de tradició i d’esperit, participant activa d’organitzacions agràries, d’Unió de Pagesos, d’una comunitat de regants, etc., que segurament deu contribuir en una part important en els percentatges de l’informe, tan en juntes com en titularitat. Coneixent-la, estic per dir que una cosa és la participació numèrica de les dones —aquella quota legítimament reclamada— i altra l’efectivitat i la potència de criteri i la seva influència en les decisions dels òrgans agraris als que pertanyen, intensitat que no es pot valorar en xifres i percentatges sinó en eficiència. Aquesta quota, que és la que val i la que compta a la fi, segur que està molt més ben situada.

(D. Tarragona 20-06-10)

Ja no importa que la morositat —contable— de la banca ratlli el 5’5%, ni que moltes caixes estan sent repescades en salabre, buscant fins hi tot solucions trampes com les fusions fredes, ni que l’atur galopi sense saber si per on passa el seu cavall hi tornarà a créixer l’herba…

Puja la borsa. No només perquè Millet i Montull vagin a la presó —que també—, sinó perquè s’ha cregut els gestos polítics de les últimes hores. Són les reformes de ZP, encara no aplicades, i que ningú sap si seran efectives. Però sonen. Bé: les fan sonar.

Encara torna l’eco dels rumors d’hores abans sobre el rescat econòmic que la Unió estava preparant per l’Espanya de les grans dificultats, l’enuig simulat dels sindicats preparant la vaga general, l’amenaça de l’agència Moody’s, sobre Espanya i sobre l’euro, i de l’OCDE que diu que tardarem un grapat d’anys a recuperar-nos del constipat, no separant-nos gaire de Grècia i Portugal.

El Governador del Banc d’Espanya té una idea magnífica: el Santander va bé. I és veritat. El millor banc d’Europa i —alerta— la sisena empresa més gran del món. El posem de bandera. Columna fonamental de la fortalesa econòmica del país. El president permanent de la Unió diu que ja no hi ha crisi i el director general del FMI, entra la Moncloa i alaba les reformes espanyoles. “España ya va bién”.

M’acabo de trobar un conegut (no m’ho invento), que passejava a sa filla, en un cotxet, preguntant-me pel lloguer d’un pis prop d’on visc.

—No t’ho sé dir —li he contestat—, però t’ho preguntaré.

—Es que em prenen la casa (no ho comentis a ningú, per favor). Fa sis mesos que no pago, em vaig quedar sense feina, era autònom, no cobro l’atur, la dona no té feina…

Se m’ha arrupit l’estómac… he mirat la xiqueta del cotxet… li he dit que li faré la consulta al meu veí…

No he tingut valor de dir-li que no es preocupi, que la borsa puja, que “España ya va bién”, que el Santander és el millor banc d’Europa i que ZP i el director del FMI ho estan celebrant.

Ja no importa que la morositat —contable— de la banca ratlli el 5’5%, ni que moltes caixes estan sent repescades en salabre, buscant fins hi tot solucions trampes com les fusions fredes, ni que l’atur galopi sense saber si per on passa el seu cavall hi tornarà a créixer l’herba…

Puja la borsa. No només perquè Millet i Montull vagin a la presó —que també—, sinó perquè s’ha cregut els gestos polítics de les últimes hores. Són les reformes de ZP, encara no aplicades, i que ningú sap si seran efectives. Però sonen. Bé: les fan sonar.

Encara torna l’eco dels rumors d’hores abans sobre el rescat econòmic que la Unió estava preparant per l’Espanya de les grans dificultats, l’enuig simulat dels sindicats preparant la vaga general, l’amenaça de l’agència Moody’s, sobre Espanya i sobre l’euro, i de l’OCDE que diu que tardarem un grapat d’anys a recuperar-nos del constipat, no separant-nos gaire de Grècia i Portugal.

El Governador del Banc d’Espanya té una idea magnífica: el Santander va bé. I és veritat. El millor banc d’Europa i —alerta— la sisena empresa més gran del món. El posem de bandera. Columna fonamental de la fortalesa econòmica del país. El president permanent de la Unió diu que ja no hi ha crisi i el director general del FMI, entra la Moncloa i alaba les reformes espanyoles. “España ya va bién”.

M’acabo de trobar un conegut (no m’ho invento), que passejava a sa filla, en un cotxet, preguntant-me pel lloguer d’un pis prop d’on visc.

—No t’ho sé dir —li he contestat—, però t’ho preguntaré.

—Es que em prenen la casa (no ho comentis a ningú, per favor). Fa sis mesos que no pago, em vaig quedar sense feina, era autònom, no cobro l’atur, la dona no té feina…

Se m’ha arrupit l’estómac… he mirat la xiqueta del cotxet… li he dit que li faré la consulta al meu veí…

No he tingut valor de dir-li que no es preocupi, que la borsa puja, que “España ya va bién”, que el Santander és el millor banc d’Europa i que ZP i el director del FMI ho estan celebrant.

S’atansa la tronada, però em sembla que passarà de llarg. Tinc una trucada; no la puc atendre. Mal oratge. Cel fosc, llamps i trons però el mestral va al darrere i ja treu el nas per Caro, no serà res. Bé, sí serà: vent de dalt, com toca. La borrasca arriba seca; s’ha escorregut a dojo pel nord derivant cap a França on ha fet estralls.. Ens ha esquivat però baixen les temperatures. Com plou per dalt, l’Ebre baixa ple: ja va bé. Falta ens fa.

Aquesta primavera no li deixa treure pit a l’estiu. Tampoc Obama treu pit empastifat els peus amb el “xapapote” enganxós que va en augment, ni ZP empastifat amb les reformes que, encara no les ha aprovat i la Unió, insaciable, ja li’n demana més. Els sindicats, inoportuns, parlen de vaga general. Ara no!!

  Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no va bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora. Això és falç pit.

Aquesta tronada no passarà de llarg: descarregarà i bé.

S’atansa la tronada, però em sembla que passarà de llarg. Tinc una trucada; no la puc atendre. Mal oratge. Cel fosc, llamps i trons però el mestral va al darrere i ja treu el nas per Caro, no serà res. Bé, sí serà: vent de dalt, com toca. La borrasca arriba seca; s’ha escorregut a dojo pel nord derivant cap a França on ha fet estralls.. Ens ha esquivat però baixen les temperatures. Com plou per dalt, l’Ebre baixa ple: ja va bé. Falta ens fa.

Aquesta primavera no li deixa treure pit a l’estiu. Tampoc Obama treu pit empastifat els peus amb el “xapapote” enganxós que va en augment, ni ZP empastifat amb les reformes que, encara no les ha aprovat i la Unió, insaciable, ja li’n demana més. Els sindicats, inoportuns, parlen de vaga general. Ara no!!

  Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no va bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora. Això és falç pit.

Aquesta tronada no passarà de llarg: descarregarà i bé.