LO RECLAM DE L’EBRE

Anit la lluna era plena, rodona, brillant, i gran i vermellona quan sortia. L’associo al mestral. Nits de vent de dalt, que la fan més lluenta, que quan arriben aquí ja han recorregut la ribera de l’Ebre, espargint, que no dissipant, l’ambient nuclear.

Sé que la primavera passarà de pressa, és efímera com la vida i, per això, la vull forçar estirant-la perquè arribi més aviat. Aquí els ametllers floreixen aviat —ja ho estant fent: que atrevits!!— i les pomeres i els albergeners que he posat a la capçalera, situats més avall d’Ascó i també a la vora del riu, m’ajuden a cridar-la i advocar per a que continuen fent presència. Hi vaig passar el dia de la manifestació en contra del cementiri; encara no han florit (no és foto d’enguany) i els hi vaig dir que no tinguin por —ja en tenim prou natros—, que de moment treguin flor, que facin paisatge i ja en parlarem.

Vull fer un crit a la primavera, vull veure raigs de sol nets, dissipar asprors i sentir ambients desemboirats. Algú sap com es fa això?

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS