LO RECLAM DE L’EBRE

 “Tren amb destinació Barcelona, Estació de França, farà l’entrada per la via 6”. Són les altaveus de l’estació del ferrocarril de Tortosa; quarts de vuit del matí. El dia ja clareja. La gent acostuma a dir que ja es nota amb el dia: ja s’allarga. Ja se sap: “per Reis, tonto és qui no ho coneix” i “per Sant Antoni, pas de dimoni”. És el primer dia que no fa tan de fred, però 10º, en aquella hora, Déu n’hi do…, i tothom s’ho empren amb precaució. La gent s’abriga; no en hi ha per a tant, però s’espera el pitjor escarmentada pels dies passats. La primera via, pegada a l’andana, baix la marquesina de l’estació està buida. Sempre està buida. La segona l’ocupa un tren parat. Sempre hi ha un tren parat. Mai he entès perquè ens desplacen a la via 6, on operen els trens actius, que van i venen. Hem de travessar totes les primeres vies, a pas nivell, amb travesses de fusta, les de tota la vida que olen a quitrà i que ara diuen que són tòxiques només d’olorar-les. Pos això, via 6, el més llum possible de l’andana principal, a la intempèrie, tan si fa fred, neva o plou… La primera via, amb sopluig, a la primera andana, descansa, espera, no es gasta, està vacant, es reserva per ocasions especials que encara no s’han donat. Un dia l’estrenarem…  

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS