LO RECLAM DE L’EBRE

 - Fotos capçalera: Juan Gil Raga (http://www.deltadelebro.org/principal.htm)

 M’agrada travessar el Delta per moure’m per la zona. Sempre que puc fujo de la carretera nacional. Desplaçar-se de Camarles o de l’Ampolla, cap a l’Aldea, Amposta o Tortosa i a l’inrevés, canvia molt de fer-ho barrejat en un trànsit infernal, per allà on tothom està només pendent de la seva pressa, a gaudir d’un paisatge, sempre canviant, cada dia diferent. Cansats del repòs, després d’un hivern fredolic i plujós, els arrossars s’han despertat a l’activitat vital de la primavera. Les artèries aquàtiques que naixen a l’assut de Xerta i baixen paral·leles amb el pare Ebre al mig, regant les hortes de la vorera riberenca, fa uns dies que inunden la marjal ansiosa per vestir de la verdor que li donarà l’arròs naixent.    

Plategen els àlbers blancs en tremolar les fulles al so de la marinada de migjorn, enverdeixen els xops, allà on encara en queden, arrenglerats per les voreres dels camins o solts de finca en finca, de quan els pagesos necessitaven ombra pel descans de mig dia. Els eucaliptus els esperen, no fan hivern, no perden fulla   i els terraplens dels canals i dels arrossars, fan costat als colors dels senillars i canyars que bordegen els camins que es creuen pel Delta. La lluentor de l’aigua serena crea ambient de benestar, de grandesa, i allà on l’arròs ja punxa per sobre del blancall inundat es comença de tenyir de verd. És la verdor del Delta, el canvi d’estació, d’activitat, d’ànim, de feina…  

Avui està tot en mans de la tècnica. La maquinària agrícola fa la feina però mai deixes de veure un pagès d’edat avançada, curós de l’ofici, barret de palla al cap, mocador al coll per eixugar la suor i aixada en ma caminant pel marge de terra tova, entre dos aigües, ull viu a les entrades i sortides del reg o  arremangat fins els genolls i estacat en el fang fins el tou de la cama, amb unes petites branques de planter d’arròs a la ma per cobrir faltes allà on ha fallat la naturalesa, abans l’home o ara la màquina. 

El Delta canvia de color. Venim de la tardor, d’aquell desagraït gris/marró de la gleva, el terrós i del fang sec que es muda, amb la primavera, a la verdor més atrevida, a l’esperança d’una nova collita, a la guaita d’un estiu roent que el transformarà en aquell daurat opulent, ostentant la seva riquesa amagada.

Tags: , aigua, Arròs, Assut, Delta de l'Ebre, Xerta

- Fotos: Juan Gil Raga (http://www.deltadelebro.org/principal.htm)

. . . .

Es torna a parlar de nous moviment de protesta ciutadana a les Terreres de l’Ebre. Tal com estan les coses i la butxaca dels ciutadans, no m’estranya que es protesti. Diu que naixen noves plataformes i en revifen d’altres.  

Benvingudes si venen a arreglar-nos les coses, que falta en tenim. Benvingudes si venen a aportar millores per a que l’administració governi més eficaçment. Ben vingudes si aporten solucions per a que la gent tingui feina. Benvingudes si es veuen en cor de posar quadrats als bancs i a les caixes, als lladres que ens entren a les cases o als traficants que enverinen els nostres fills. Benvingudes si són capaces d’influir en els governants per a que milloren les instal·lacions industrials, el medi ambient i les infraestructures per a que tinguem prosperitat i millor qualitat de vida.  

Ara bé, si tornen les plataformes, amb nostàlgics, per a recuperar protagonisme o reivindicar més atenció personal (o col·lectiva, és igual), si tornen per a recriminar als partits polítics que els van fer costat quan no governaven i ara que manen els han deixat en l’estacada,  si tornen per a que es restringeixen les inversions al territori i es freni la prosperitat de la zona, enfonsant més encara les economies de les llars mitjanes i baixes… per això, no en fan cap falta. Això últim ja ho fan els governants tot sols, no cal que els ajudem.  

(Diari de Tarragona 22-05-09)  

Una amiga que em llegeix m’indica que em veu molt reivindicatiu en els meus escrits. Els repasso i veig que hi ha de tot, però sens dubte no estic conformat ni tan content com voldria, en general no m’agrada com van les coses, m’han entrat lladres al pis, rebentant la porta per endur-se quatre coses de valor, més sentimental que crematístic, i pot ser tot això es nota en l’ànim i també en l’escriptura.  

Però, vet aquí, una bona notícia que ens alegra les vides: Els flamencs del Delta. Enguany rècord de cria. Més de 3.000 parelles han fet el niu aquesta primavera a la punta de la Banya. 

Fa més de quinze anys els flamencs, que paraven al delta de l’Ebre, com un au més de pas per descansar i, com a molt,  per aparellar-se, han anat fixant residència de forma progressiva. En el recompte que fan els empleats del Parc Natural enguany superen els 3.000 i hi ha una previsió de 1.500 naixements, tenint en compte que només coven un ou per parella i la possibilitat d’arribar a cap és del 50%. 

Porten algun problema als cultius del Delta, ja se sap, els animalets van solts, però també s’hi busquen solucions amb indemnitzacions als pagesos i en colles que treballen per fer-los anar cap a les zones no conreades, com les salines de la Trinitat.  

He trobat unes fotos de Joan Gil Raga que em semblen meravelloses. La que encapçala aquest escrit ha estat el primer premi d’un prestigiós concurs internacional. M’ha animat tant que, amb una altra, he encapçalat temporalment el meu bloc.  

El Delta és un niu d’amor de molta gent i d’altres animals de pas. Els flamencs ho han fet tota la vida, s’aparellen…, la gent també; els flamencs s’hi queden, molta gent també. Hi ha paratges extraordinaris des d’on (amb miradors) es poden contemplar els flamencs i moltes més aus. El Delta és gloriós en totes les èpoques i, aquesta, és una de les millors. 

- Fotos: (http://www.deltadelebro.org/principal.htm)

 En diem “brot” a la branqueta tendra creixent, novella, que s’origina a partir d’una gemma (botó floral, en aquest cas) i és també la primera manifestació d’un fenomen, nociu, que es pot escampar i així ho defineixen els diccionaris. Normalment, els brots, ja són  verds per tant no caldria afegir-li aquest adjectiu però, és igual, no hi queda malament. 

En diem “bord”, en el cas dels vegetals, a un arbre que no produeix fruits, que no està empeltat, o a plantes, bolets, etc., que se semblen a altres espècies sense tenir la mateixa natura o sense presentar les mateixes propietats interessants de comestibilitat o virtuts medicinals i així ho defineix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. 

Llavors en diem “ver” al contrari de bord, és a dir, allò que és bo (verdader).  

Així dons els “brots verds” (“green shoots”) que diu veure en la recuperació de l’economia, el director del FMI (m’estalvio el seu nom perquè no interessa a ningú), més que verds ens hauria d’aclarir si són vers o bords, perquè els brots bords (bordissos) s’esllemenen i els vers es deixen. Com que, a més a més, parla d’“espurnes d’esperança”, em sona tot a somni i al·lucini i, jo, tremolo de sentir-ho.  

Que ens ha de dir, avui, el FMI si quan era hora va ser incapaç de controlar i prevenir la que ens cauria a sobre…?  

Al camp, els pagesos que esllemenen malament i tallen brots vers i en deixen de bords, s’acaben justificant dient, de broma, que “la millor branca és la que queda”  i, ara, el que tenim, i no és broma, és el que ha quedat de les males arts dels que no han sabut esllemenar els brots bords, verds o d’un altre color, és igual, i no han sabut deixar i fer créixer, per donar bon fruit, tots els  brots vers. 

I com sabem nosaltres, després d’aquesta mala experiència, que el brots verds que somnia el director del FMI no són bords…? O, pot ser, la primera manifestació d’un fenomen, nociu, que es pot escampar…? 

Són apreciacions de la gent que governa l’economia del món. Esgarrifa’t!! 

 (No és cap travallengües, no. És un drama)

Tags: Brots verds, FMI

 En diem “brot” a la branqueta tendra creixent, novella, que s’origina a partir d’una gemma (botó floral, en aquest cas) i és també la primera manifestació d’un fenomen, nociu, que es pot escampar i així ho defineixen els diccionaris. Normalment, els brots, ja són  verds per tant no caldria afegir-li aquest adjectiu però, és igual, no hi queda malament. 

En diem “bord”, en el cas dels vegetals, a un arbre que no produeix fruits, que no està empeltat, o a plantes, bolets, etc., que se semblen a altres espècies sense tenir la mateixa natura o sense presentar les mateixes propietats interessants de comestibilitat o virtuts medicinals i així ho defineix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. 

Llavors en diem “ver” al contrari de bord, és a dir, allò que és bo (verdader).  

Així dons els “brots verds” (“green shoots”) que diu veure en la recuperació de l’economia, el director del FMI (m’estalvio el seu nom perquè no interessa a ningú), més que verds ens hauria d’aclarir si són vers o bords, perquè els brots bords (bordissos) s’esllemenen i els vers es deixen. Com que, a més a més, parla d’“espurnes d’esperança”, em sona tot a somni i al·lucini i, jo, tremolo de sentir-ho.  

Que ens ha de dir, avui, el FMI si quan era hora va ser incapaç de controlar i prevenir la que ens cauria a sobre…?  

Al camp, els pagesos que esllemenen malament i tallen brots vers i en deixen de bords, s’acaben justificant dient, de broma, que “la millor branca és la que queda”  i, ara, el que tenim, i no és broma, és el que ha quedat de les males arts dels que no han sabut esllemenar els brots bords, verds o d’un altre color, és igual, i no han sabut deixar i fer créixer, per donar bon fruit, tots els  brots vers. 

I com sabem nosaltres, després d’aquesta mala experiència, que el brots verds que somnia el director del FMI no són bords…? O, pot ser, la primera manifestació d’un fenomen, nociu, que es pot escampar…? 

Són apreciacions de la gent que governa l’economia del món. Esgarrifa’t!! 

 (No és cap travallengües, no. És un drama)

Tags: Brots verds, FMI

 No sabia que l’Escolania de Montserrat cantaven fora. Ho llegeixo en el seu historial al programa de l’actuació a la Catedral de Tortosa on, amb músiques del segles XIV al XX de Joan Cererols, Narcís Casanovas i Pau Casals, entre d’altres, s’ajuntaren llargues històries. L’arquitectura gòtica, abans temple romà, catedral visigòtica i posterior romànica, escoltaren amb molta gent d’aquestes terres el ressò celestial d’una escolania iniciada al segle XIII, que tanta significació té per al creients i no creients de la cultura catalana.  

Les veus angelicals de Montserrat cantaren a l’Ebre, aquell Ebre que tan reclama, aquell Ebre que tothom desitja però ningú escolta, ell sí ha escoltat als escolans, petits cantors d’una de les escoles de música més antigues d’Europa que ara surten de la muntanya i porten les seves veus i notes musicals arreu del món.   

El Virolai, esperat sempre al final de cada actuació, seria acompanyat dels espectadors que gaudien del concert però, els tortosins, emocionats, entonaren a l’altar de la Cinta l’himne de la Verge acaronant les dolces veus de l’escolania. 

Tags: L'Escolania de Monserrat

   Ens han aixecat la camisa. Els que manen ho negaven (malgrat l’evidència), altres n’han fet teories magistrals, una vegada el bou ja ha passat i, a molts, ja els ha agafat. Hem aprés, els que no ho sabíem, que és un ERO.  En parlaven els diaris, però eren coses llunyanes. Ah!, però quan l’expedient afecta a les empreses i a la gent de les nostres terres, als nostres amics, als nostres parents, això té un altre color. Que als bancs els hi pugés la morositat és quelcom que ens preocupava poc, però quan la nostre gent més propera no troba crèdit per finançar els seus negocis i al nostre voltant, en les nostres famílies, hi ha qui perd la feina i no pot atendre els seus compromisos financers i pot perdre la casa, per exemple, com a bé més preuat, tot això de la crisi del mon global sembla que està com a més prop. És clar, nosaltres som en el món global. Les empreses afectades de Flix, de la Sènia, de Tortosa, de Roquetes, entre d’altres, són en el món global però les tenim molt prop, per a bé, quan les coses anaven bé i per a mal, ara que les coses van malament.

La solució global també portarà solució local, però cal veure, cada dia, un reclam permanent. Sé que diuen els sindicats i els governs, però no sé el que fan. Sé que hi ha partides pressupostades importants d’obres que donaran feina, però s’han de executar i els diners no arriben. Sé que hi ha idees noves a la taula dels empresaris, però s’han de desenvolupar. Els bancs, que també n’han d’aprendre, ara no es poden tancar. Algú els ha de fer amorrar al piló. Dels polítics… no sé que dir.  

(Diari de Tarragona 15-05-09)

Tags: , Crisi, ERO, Flix, La Sénia, Roquetes, Tortosa

El Barça serà segurament de les poques coses bones que ens poden passar enguany. Quan fins i tot els que no hi tenim massa afició en això del futbol, ni n’entenem gaire, també ho celebrem i ens engresquem amb tan bon joc, tan bon rotllo, tan d’espectacle i tanta sort, vol dir que el Barça impressiona a propis i estranys. Ens hi fixem fins i tot els que no ho volem ni mirar. Per a que jo, ignorant del futbol, m’atreveixi a escriure d’aquest tema, deu passar alguna cosa molt grossa.  

Ara m’agradaria dormir, descansar de tanta emoció, però el xivarri dels aficionats, com a la majoria de pobles de Catalunya, envaeix els carrers. La Plaça d’Alfons XII, de Tortosa, i els seus voltants, és un clam. Me n’alegro pel Barça i els seus seguidors en general, però sobre tot me n’alegro pels meus fills, grans aficionats, que prou disgustos els ha donat.  

En tan de joc i tan bona sort, és hora d’aprofitar-ho. El moment és sublim. Els problemes, amb aquestes alegries, són més bons de passar. Fem un parèntesi i xalem ara que podem i si aviat venen un parell de copes més (tan de bo!), continuarem xalant fins que el cos aguanti, que quan venen en contra prou que s’han d’aguantar.   

Tags: Barça

El Barça serà segurament de les poques coses bones que ens poden passar enguany. Quan fins i tot els que no hi tenim massa afició en això del futbol, ni n’entenem gaire, també ho celebrem i ens engresquem amb tan bon joc, tan bon rotllo, tan d’espectacle i tanta sort, vol dir que el Barça impressiona a propis i estranys. Ens hi fixem fins i tot els que no ho volem ni mirar. Per a que jo, ignorant del futbol, m’atreveixi a escriure d’aquest tema, deu passar alguna cosa molt grossa.  

Ara m’agradaria dormir, descansar de tanta emoció, però el xivarri dels aficionats, com a la majoria de pobles de Catalunya, envaeix els carrers. La Plaça d’Alfons XII, de Tortosa, i els seus voltants, és un clam. Me n’alegro pel Barça i els seus seguidors en general, però sobre tot me n’alegro pels meus fills, grans aficionats, que prou disgustos els ha donat.  

En tan de joc i tan bona sort, és hora d’aprofitar-ho. El moment és sublim. Els problemes, amb aquestes alegries, són més bons de passar. Fem un parèntesi i xalem ara que podem i si aviat venen un parell de copes més (tan de bo!), continuarem xalant fins que el cos aguanti, que quan venen en contra prou que s’han d’aguantar.   

Tags: Barça

                                         Una notícia molt curta, per un tema tant llarg i tan perillós. Les partícules radioactives volaren i no se n’adonaren … o s’ho callaren. És igual, perill i més perill. No només de les instal·lacions, que també, sinó dels que les gestionen.  

La notícia porta comentaris, més llargs que la mateixa notícia, de tots colors. Els que estan en contra de  les nuclears ho aprofiten, és una bona ocasió, i els que estan en contra de les tarifes elèctriques i del govern, també s’hi estan encebant. Jo m’apunto a que els més de 15 milions d’euros de sanció imposada es destinen a projectes de les Terres de l’Ebre. Aquesta partida quasi cobriria el primer projecte constructiu del Canal de l’Aldea Camarles.  

La Trinca ja deia en una cançó que “cagaríem tramussos” (no sé si ho deia per les nuclears o per l’OTAN, és igual): ens han posat la vida en perill i, ara, aquelles partícules portaren aquestos euros   

Tot i així, no distreguem la conversa. No val a badar. Això és un tema ja passat, prou ha durat i prou se n’ha parlat. Anem per feina i confiança. La feina perquè la necessitem per viure i la confiança també.  

Tags: Nuclears