LO RECLAM DE L’EBRE

Sabeu aquell que arriba borratxo a casa a les tres de la matinada i es troba a la dona amb un altre home al llit?

 - Pau, arribes tard i borratxo…? - Pregunta amenaçant ella.

- Que fas amb aquest home al llit? - Pregunta ell.

- No distreguis la conversa…!! - Contesta ella -. És tard i vas borratxo!! 

Sí, sí… sé que això de la grip porcina, aviar o mexicana, o tot junt, és una realitat i que podria derivar amb una pandèmia. Les condicions de vida i d’administració del lloc d’origen no faciliten les coses i pot ser, si no hi hagués tanta manca d’higiene i tant descontrol general en aquella capital mexicana tampoc s’hauria arribat a la situació d’alerta en que ens volen posar ara les autoritats sanitàries, segurament amb tota la raó de món, tot i que fins on sabem, sembla que no és una grip que, localitzada i amb el tractament corresponent, hagi de ser menys perillosa que d’altres que ja coneixem.

Alerta, per suposat, però no distraiem del tot al personal perquè, els greus problemes que fins aquests dies hem estat tractant, segueixen estant en vigor. Les autoritats sanitàries que se n’ocupin, com correspongui i com és la seva obligació, però tots els altres ministeris, presidents autonòmics, conselleries i aquells organismes mundials que se n’han fet un fart de posar paraules a l’aire, que no fets, per afrontar la gran crisi mundial que estem patint, que no es relaxin. No ens distreguem, que la grip mexicana, sent tot el que és i pot ser, és quelcom a priori ben controlat i ja ho controla qui li correspon i sembla que ho fa bé. La crisi global no la controla ningú i aquesta, d’alguna manera, ja la tenim dintre de casa, tots plegats, i no sabem com traure-la.

No distreguem la conversa amb el mal que pot venir, que coneixem i que sabem com curar, perquè el que ja tenim que ningú coneixia i no sabem posar-li remei és aquí ja fa dies i no saben com fer-lo fora.

És ben aviat, quarts de nou del matí, Nova York queda lluny i l’estació de Sants està especialment animada i, malgrat la pressa que tothom porta en aquestes hores del matí, molta gent fa una ullada i fins i tot cua per comprar llibres i roses, al davant de la llibreria d’aquesta estació. L’entrada a Tortosa també mostrarà, una mica més tard, llibres i roses a dojo en un dia especialment assolellat, després d’una primavera encetada amb oratge encara d’hivern. Sembla un dia escollit també especialment per Sant Jordi. La crisi no farà osca a la diada cultural. Els llibres i les roses, com el seu significat, estan pel damunt dels avatars dels estralls econòmics. Quina sort.  

Pel demés, tot està igual. El govern central continua equivocant-se en les previsions de l’atur que voleteja pels cinc milions i aplicant draps calents a la ferida que sagna i, mentre,  l’Ebre reclama.  

Reclama que el Delta s’enfonsa i no és fa res per evitar-ho, que Lear no deixi 500 treballadors sense feina i, per altra banda, remouen les plataformes contra les nuclears i les instal·lacions d’energia eòlica (mitja contradicció) i contra una foneria que es vol establir al Catalunya Sud, malgrat ser una empresa important i prometent molts llocs de treball que falta fan (contradicció sencera). 

Si Sant Jordi fos tan valent com abans…, que no li feien por ni els dracs que treien foc pels queixals, altra cosa seria. Ara, molt més romàntic, està només pels llibres i les roses, que nos poc, però ens té com una mica abandonats.   

Tags: Sant Jordi

  Surto de Nova York. Deixo una neta de vint dies, amb la seva i meva família. Ha anat tot bé, per tant: a les Terres de l’Ebre hi falta gent. Espero que a l’estiu em tornen la visita. A l’Ampolla també hi falta gent i a l’estiu s’hi està bé. Ja serà més gran, dos o tres mesos més, i tots plegats recordarem el seu naixement i Nova York. Jo m’enduc un bon record. És la vegada que més temps hi he estat i és una ciutat que mai no te l’acabes. Tot i així me’n vaig amb mitja amargor de boca.  En independència del que la ciutat et pot oferir, que és molt, els contactes amb institucions o persones properes sempre reconforten i enriqueixen els viatges llargs a l’estranger. He mantingut contactes amb amics que feia temps que no veia, un del meu poble, company d’infància i de professió, que la feina el va portar per aquí hi s’hi ha quedat, he tingut contactes amb l’Institut Cervantes de Nova York, amb el Consolat Espanyol i fins hi tot he tingut la sort d’assistir a una conferència d’en Santiago Calatrava, el famós arquitecte valencià, a la Universitat de Columbia i departir amb ell, entre d’altres coses perquè era l’únic espanyol que hi assistia. No puc explicar més que bon tracte i serveis excel·lents. Però (el mal gust de boca) ha estat impossible visitar la Delegació de la Generalitat a Nova York. La recent oberta Delegació, diuen, es localitza a la mateixa adreça que l’Institut Ramon Llull, a un dels edificis del Rockefeller: One Rockefeller Plaza, 26 Floor. Hi vaig anar a primers de mes i des de la mateixa entrada m’anuncien i em posen pel mateix telèfon del recepcionista amb el Delegat, senyor Andrew Davis, i em comenta que no hem pot atendre perquè estan en obres. “Miri, sóc un ciutadà de Catalunya, amb família a Nova York, i tindria interès amb mantenir una contacte amb votés, una cosa ràpida, per saber de la seva activitat, la presència de Catalunya en aquesta ciutat, com veuen la situació, els catalans que hi treballen, el futur, etc.” 

Tags: Delegació Generalitat a N.York

                                    M’he despertat amb la notícia de l’estudi que ha encarregat la Generalitat sobre la inundació del Delta pel creixement del nivell del mar, si no es prenen mesures, com a conseqüència del canvi climàtic que no tots els científics confirmen. Amb això al cap, i pensant també amb l’aigua que aquí sobra per tot arreu, he fet una visita a Staten Island, una gran illa al sud de Manhattan, barri del municipi de Nova York. Un transbordador t’hi porta de forma gratuïta, cosa estranya perquè aquí es paga per tot. Sembla que està pensat per motivar a la gent per a que hi vagi a viure o a visitar-la i, a fe de Déu, el ferri que surt d’un embarcador situat en el mateix centre financer de la City s’omple cada vegada, però de turistes, perquè en la seva ruta passa pel davant de l’Estàtua de la Llibertat i tothom aprofita per observar-la i fer-s’hi la foto i la majoria quan arriben a l’illa, per una porta desembarquen i per l’altra tornen a embarcar amb el mateix vaixell i repeteixen la foto amb l’estàtua que representa el que representa i és sempre un punt d’atracció.

Si us interessa, en aquesta web                                    (http://es.wikipedia.org/wiki/Puente_Verrazano_Narrows) i també en el Google Earth i podreu trobar informació molt detallada. Les fotos que jo he fet, al passar pel pont amb el bus pot ser no tenen l’angle adequat per veure la dimensió d’aquesta obra que, salvant totes les distàncies, dimensions, volums, pressupostos i alguna cosa més, m’ha recordat el pont sobre l’Ebre que s’està construint entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre. No rigueu, no. Tot té la seva importància i, en el meu capet: la inundació del Delta.  Serà que, després de tants estudis i tants advertiments, encara ens agafarà el bou. En les obres d’enginyeria atrevides i faraòniques que es fan al món, hem de deixar perdre el Delta? Des d’aquí vull pensar que, en el món global en que ens hem posat a viure, això del Delta és la “xocolata del lloro” i s’hi ha de saber trobar una solució d’antuvi a molt llarg termini sinó, tots aquests estudis, només ens serviran per justificar postures i posicions polítiques i acabarem fotgin del Delta, a corre cuita, quan no hi hagi cap més remei.

Tags: Estatua de la Llibertat

 En els últims anys a tot arreu s’han anat reduït els llocs i els establiments on es podia fumar. Recordo que en un viatge als Estats Units en 1994 ja cridava l’atenció els apartats que es feien als restaurants, espais petits, una mica marginant on la gent podia fumar mentre menjava o on s’hi desplaçava si havia menjat en el lloc de no fumadors. 

Els temps han evolucionat en contra del tabac i avui que a casa nostra també hi tenim espais per fumadors molt reduïts, aquí a Nova York pràcticament no es pot fumar enlloc. Jo m’allotjo en un bloc immens que agrupen de l’ordre d’uns mil apartaments (hi viu més gent aquí que en el meu poble) i, sent la residència pròpia, tampoc es pot fumar. Els detectors de fums farien saltar les alarmes i, efectivament, veig veïns en algun balcó que surt a fumar fora. Me comenten, fins i tot, que en algun estat ja no es pot fumar ni els parcs per ser espais públics. Em sembla una exageració, però és evident que tot això haurà contribuït a que la gent fumi menys. 

Aquí a Nova York aparentment sembla que la gent fumi poc, però les aparences enganyen perquè el departament de salut a fet públiques unes dades, anys després d’entrar en vigor la llei d’aire net a la ciutat, indicant que quasi el 60% de persones que no fumen a la ciutat presenten residus de fum de “segona ma” a la sang, mentre en el marc nacional és només un 45% i aprofita per recordar que aquesta llei protegeix als no fumadors en el treball i els espais públics, recordant la importància de que les llars estiguen també lliures de fum de fumadors.     Costa, però finalment, tota pedra fa marge.

Tags: Nova York, Tabac

 Veig les notícies que TV3 penja a Internet, algun programa d’entreteniment, fins i tot Polònia o Vendelplà, el temps… i me’n faig creus de com estic vivint la Pasqua: de cap manera. Truco a casa, a les amistats, i tothom està pendent de les petites vacances per al que donen aquestes dates, de la mona, d’algun viatget, de dinades amb amics, de cues de tornada.. és clar: és Pasqua! Si no fos per les facilitats d’aquestos contactes ni me n’adonaria. 

Se’m fa estrany com, pel fet de que l’entorn no t’ho porta, ho ignores perquè aquí tinc també família i no se’ns ha ocorregut anar a menjar-nos la mona en algun lloc, que en hi ha de molt macos. Al final hi anirem qualsevol dia i ens menjarem un “hot dog” , unes amanides o entrepans d’aquestos tan típics de per aquí amb uns pots grans de cafè d’aquest aigualit que fan aquesta gent i al que costa tant acostumar-s’hi. 

Ja ho diuen en castellà: “allà donde fueres, haz lo que vieres”  

Per cert, veig que no esteu tenint bon temps. Tot i així, als que m’heu llegit: Bona Pasqua!!

Tags: Nova York, Pasqua

Vinc de fer la compra en un supermercat prop de casa. Necessito l’oli d’oliva. No sabria com substituir-lo i, afortunadament, sempre l’he tingut a l’abast. Aquí, “como en botica”, hi ha de tot i tinc la curiositat, no ho puc evitar, d’anar comparant els preus dels productes convertint el seu valor en euros, per entendre’m millor. En el cas de l’oli d’oliva em moc entre l’italià, el de Califòrnia, el grec i l’espanyol, tots d’oliva arbequina i verge (tothom posa que és verge, però falta que jo m’ho cregui).  Després de fer les conversions de moneda i de mesures he pogut arribar a la conclusió que l’italià està a 16 euros el litre, el de Califòrnia a 19’50,el grec a 14′50 (el de més lluny més barato) i l’espanyol que, tot i que no ho posa he de suposar que és de les Garrigues, a 17 euros. L’últim que vaig compra a la cooperativa de Soldebre,de Tortosa, el vaig pagar a 4 euros. 

Tags: Nova York, Oli d'oliva

  Malgrat la llunyania cerco notícies properes a la meva terra. Vull ser una mica més prop. Això és un blog amb un títol que reclama atenció per a l’Ebre i pel fet que sigui fora per uns dies no vol dir que des d’aquí no pugui fer igualment algun reclam recolzant el que han fet, per exemple, els de Campredó. Joan Sanahuja, l’alcalde, megàfono en ma el veig encapçalant una manifestació i tallant la carretera de l’Aldea a Tortosa, protestant per l’empastifada que Foment vol fer partint pel mig, per sempre més, Font de Quinto i el mateix Campredó pel nou traçat de l’A-7. A més a més, en aquell indret hi coincideixen la via fèrria, el canal de l’Esquerra, la canonada del CAT que subministra aigua a Tarragona, la línia del gas i, properament, la captació i sortida cap a la primera bassa del Canal de l’Aldea-Camarles. Aquestes infraestructures, malgrat l’encreuament excepcional que concorre es poden salvar amb obres de protecció amb una solució tècnicament adequada però, la separació dels dos nuclis més importants de Campredó, si no es canvia el traçat, quedaran allunyats per vida.  Foment queda lluny de les Terres de l’Ebre, la Magdalena Alvarez se’n va (tan de bo), ZP està pendent del somriure d’Obama, Solves també se’n va sense haver-nos enviat els calés que ens deuen, el nou ministre Chaves adverteix cafè per a tots… Ho tenim fotut però: reclamen!!

Tags: Nova York

 Fa un dia plujós, encara bé que a mi m’agrada que plogui i sembla que a Nova York no acabi d’entrar la primavera. Fa un dia de sol i un altre de pluja. Avui toca pluja. Sembla com si l’oratge volgués acontentar tothom, però aquí no hi ha pagesos i d’aigua en sobra per tot arreu, de forma que es acontentaria la majoria si fes bon solet i la l’estació que la sang altera entrés en bon peu d’una vegada. 

He fet la compra en una petita botiga prop de casa i la noia que m’atenia, veient-me amb dificultats pel meu precari  anglès, ha acabat preguntant-me d’on era i quan li he dit “spanish”, malgrat tenia tota la pinta d’oriental, perquè ho era, se m’ha posat a parlar amb un perfecte espanyol sud-americà. M’ha fet un favor perquè jo, que m’he passat tota la vida estudiant anglès, em faig entendre prou bé però, com aquí hi ha tants accents, em costa de valent entendre’ls a tots. 

La diversitat de gent que hom es troba en aquesta ciutat fa pensar que deu ser una de les més cosmopolites del món. Sense entrar amb el detall de les estadístiques, perquè ni les conec ni és el cas, a simple vista, pels carreres, pels comerços, pel metro i per les línies públiques de bus on em moc, en aquest moment, pot ser el que més predomina com a població emergent són les races orientals, amb una munió de gent jove, activa i molt consumidora, en el ben entès que els africans i els sud-americans, un col·lectiu molt considerable, hi són aquí de fa molts anys.  

Nova York és una mica com el món: hi ha de tot. Abans d’ahir pel carrer em vaig trobar amb tres catalans, dos nois i una noia què, és clar, els vaig conèixer perquè anaven enraonat la seva llengua.  

Tags: Nova York

Els vaig trobar en un cantó, entre Madison i el carrer 96, prop de l’hospital on havia nascut el dia abans la meva neta l’Alexandra. Per la tranquil·litat de l’ambient no semblava que hi hagués cap problema important, malgrat hi havia dues unitats, i així m’ho van confirmà  quan em vaig atansar per demanar-los permís per fer-me una foto amb ells. En una gran ciutat el moviment d’ambulàncies és constant i el dels bombers, encara que no tant, també. Pot ser a Nova York els bombers impressionen més perquè cada vegada que els sents o els veus passar, et fan memòria d’una tragèdia descomunal i el seu pas pels carrers amb les seves sirenes i les seves imponents botzines, sempre cridant l’atenció i demanant pas, no et passen desapercebuts. 

Ells saben que són un cos admirat i estimat i demanar-los una foto, ans al contrari, no els molestat gens, ho fan amb satisfacció entenent-ho com un reconeixement de la seva tasca heroica. Em van permetre fer la foto i jo, més content que un gínjol, ho explico a tothom. Ximpleses de la vida, petites coses que satisfan i trenquen la rutina quotidiana.