LO RECLAM DE L’EBRE

Doncs, no. No fa goig saber el que passa. I passen moltes coses i poques d’agradables. Els mitjans trauen fum. S’acumula malestar i ningú hi aporta un bon remei. No hi deu ser. No deu haver remei pels nostres mals o, pot ser, hi ha poc remei per tan de mal. Sí, és això, el mal i al remei estan desequilibrats. Sembla que, definitivament, s’han ajuntat la fam i les ganes de menjar. En aquestos blogs alguns hem parlat de la primavera, de l’esclat de la flor de plantes i d’arbres fruitals, no només per cridar l’atenció en la bellesa excepcional que ens envolta en aquesta estació de l’any, que també, sinó per distraure una mica l’atenció, sense perdre-la de vista, de la mala maror que ens fustiga diàriament pels esdeveniments econòmics i financers, vers l’empobriment progressiu d’una societat que es pensava, aposentada en el benestar, que això podia durar tota la vida i pels abusos de poder, i la incompetència de gent que hem elegit i hem posat en llocs dirigents, per a que ens governen, i no ens responen.    

Estic esperant una neta. És la primera. Ve de lluny, però la sento molt prop i, no sé si ho aconseguiré, però voldria donar-li bones notícies. Està previst que arribi amb la primavera. Insistiré. Li explicaré que, malgrat tot, les abelles fan mel, les papallones embelleixen els camps i el romaní, les frígoles i fins hi tot les argelagues encara floreixen i, malgrat tants de mals que ens afligeixen, encara hi ha gent que s’estima. Primer espero que em cregui i, després, espero poder-ho demostrar, ensenyant-li-ho algun dia.