LO RECLAM DE L’EBRE

Les he trobat en un mas de l’Aldea, amb unes carxofes al costat, una mota d’api a la vora de la regadora que el pagès planta per a que la mestressa el tingui a ma quan es posi a cuinar. Al fons la casa pairal, amb pins, fulla perenne per fer ombra tot l’any i una figuera a punt d’esclatar de fulles a l’encetar la primavera.  

Segur, tot i que mai se sap, ningú hi haurà escrit mai res. Són les flors de la favera. Les coneixeu? Les faves, sí. Ja ho ser!, parlo de les flors. És primavera i tothom hi vol ser. També les faveres. Tenen els seus drets. Fan una flor blanca, molt blanca amb un punt negre, molt negre, al mig, com un ull viu. Poc romàntic…? Doncs també són flors, i maques i bé que us agraden, les faves, ben cuinades. O, no? Doncs, prèviament, com tot fruit han estat flor.  

En aquest mon global, immens, fa por de parlar d’una ximplesa, però ho vull fer. He trobat unes faveres florides, és el temps, d’aquí a poquet les provarem, primer tendretes, després més dures i, finalment, seques però sempre bones. Ma mare les feia, les primeres, sense pelar, amb la tavella. En diem “borratxets”. Passats per la paella, saltejats amb algun embotit o pernil, una delícia.   

Absentes de la crisi, de l’atur, dels estafadors, dels polítics corruptes, de les guerres, de la fam del món, dels tertulians de ràdio i televisió (sempre els mateixos, mai entren a l’atur), les faveres també floreixen, aportant bellesa per, després, delectar el paladar.   

Penseu-hi quan les tingueu a la taula.  

Les he trobat en un mas de l’Aldea, amb unes carxofes al costat, una mota d’api a la vora de la regadora que el pagès planta per a que la mestressa el tingui a ma quan es posi a cuinar. Al fons la casa pairal, amb pins, fulla perenne per fer ombra tot l’any i una figuera a punt d’esclatar de fulles a l’encetar la primavera.  

Segur, tot i que mai se sap, ningú hi haurà escrit mai res. Són les flors de la favera. Les coneixeu? Les faves, sí. Ja ho ser!, parlo de les flors. És primavera i tothom hi vol ser. També les faveres. Tenen els seus drets. Fan una flor blanca, molt blanca amb un punt negre, molt negre, al mig, com un ull viu. Poc romàntic…? Doncs també són flors, i maques i bé que us agraden, les faves, ben cuinades. O, no? Doncs, prèviament, com tot fruit han estat flor.  

En aquest mon global, immens, fa por de parlar d’una ximplesa, però ho vull fer. He trobat unes faveres florides, és el temps, d’aquí a poquet les provarem, primer tendretes, després més dures i, finalment, seques però sempre bones. Ma mare les feia, les primeres, sense pelar, amb la tavella. En diem “borratxets”. Passats per la paella, saltejats amb algun embotit o pernil, una delícia.   

Absentes de la crisi, de l’atur, dels estafadors, dels polítics corruptes, de les guerres, de la fam del món, dels tertulians de ràdio i televisió (sempre els mateixos, mai entren a l’atur), les faveres també floreixen, aportant bellesa per, després, delectar el paladar.   

Penseu-hi quan les tingueu a la taula.