LO RECLAM DE L’EBRE

 Finalment, la setmana passada, s’han animat les borses, la qual cosa no significa que la crisis s’hagi recuperat perquè se n’anirà més lentament del que va venir (o de quan la vam notar, per què venir, venir, ja feia temps que venia…). Tampoc crec que sigui com a conseqüència, tot i que mai se sap,  de l’estada d’en Ferran Adrià que aquesta setmana se li ha atorgat el premi al millor xef de l’any per part de la CIA. Però no d’aquella CIA que tots coneixem, sinó l’Institut Culinari d’Amèrica (Déu n’hi do!). Tampoc crec que hi hagi influït el cop de maça que li van deixar pegar al president del BBV per tancar un dia d’aquesta setmana la jornada de la borsa en una passada, més que simbòlica, per Wall Stret. Més bé crec que ha estat perquè l’Obama va per feina. 

Els congressistes americanets collen i no estan dispostos a que els directius financers que han fet petar entitats grans que fan trontollar el sistema i necessiten ajudes governamentals per apuntalar-les, continuen cobrant sous milionaris perquè tenen contractes blindats que els hi garanteixen bonificacions per objectius. Així, el Congrés dels EEUU treballa amb una llei que gravarà en impostos el 90% d’aquestes bonificacions als que ho hagin cobrat.  

Ara tot són corregudes i espetecs. És mesura d’efectes immediats. Descomposició intestinal, al instant. En hi ha que ja han tornat, a corre cuita, el que havien cobrat. Ara cal que s’apliqui allò de “quando las barbas de vecino veas pelar…” i que l’Obama ho exporti, ben aviat, cap a Europa que falta en hi ha… 

Dons mira, ves per on, això ha agradat a les borses. 

A punt de publicar aquest escrit, veig que s’ha intervingut Caja Castilla-La Mancha i a última hora s’anuncia que el Banc d’Espanya ha cessat als gestors. Doncs això.  

Ara caldrà veure si es fa ben fet i quines conseqüències tindrà en els mercats financers espanyols… i també en la vida política perquè, no ho oblidem, està tot molt barrejat.

La guia, una noia espanyola eixerida i assabentada de tot el que calia explicar, a mesura que ens assabentava a un grup d’hispans, en un desplaçament de 45 minuts de duració per zona internacional, dels motius de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides, així com dels seus objectius, també ens requeria per fer alguna pregunta. Al finalitzar el recorregut li vaig comentar que la ONU i jo tenim la mateixa edat, pot ser jo uns mesos més vell perquè sóc del març i ella de l’octubre (1945). Aproximadament al voltant dels 13 anys vaig conèixer la seva existència i, coneixent també el final de la segona guerra mundial i l’explosió de les bombes nuclears de Nagasaki i Hiroshima, també l’any 45, i dels seus horrors, vaig pensar en aquella època que mai hi hauria cap guerra més al món. Vaig créixer, m’he fet gran, i tinc la sensació de que res ha canviat. No hem tingut una tercera guerra mundial, però tenim una munió de petites guerres mundials que maten i mutilen constantment criatures innocents, que d’alguna manera   acaben afectant-nos a tots i, per tant, després de més de seixanta anys, jo tinc la sensació de que no hem avançat gens i de que no s’han complert els objectius de l’ONU. La meva pregunta anava dirigida a la gent d’aquella casa, en el sentit de si, allí, es tenia la mateixa sensació i una mica, segons la guia, així mateix era. Malgrat tot, hi afegia, l’ONU (http://www.cinu.org.mx/onu/onu.htm) és una organització d’humans, amb els seus defectes, i tampoc era la seva intenció de fer del món un paradís sinó procurar que no fos un infern.   Així em vaig quedar. Aquell gran edifici rectangular en forma de capsa de llumins al costat de l’East River, al est de Manhattan on hi té la seu l’ONU, i la sala de sessions de l’Assemblea General, el lloc més conegut on hem vist en més de seixanta anys grans intervencions espectaculars i encisadores, impressiona però també decep perquè, malgrat la càrrega de bones intencions de 192 nacions del món i la seva activitat i despesa, la poca força decisiva, mai vinculant, no fa canviar la malícia del món.

 Estic lluny, però no tant. Sé que La Ràpita creix, la que més de les  poblacions de les Terres de l’Ebre, que la Chacón no vol assumir cap error en la decisió de sortir de Kosovo, cortina de fum necessària pel moment d’en ZP. Sé que hi ha un alt càrrec de la policia, i algun advocat, implicats en el cas dels prostíbuls, tot i que la premsa en parla poc i que, fa dies, no es parla de Garzón però sí d’en Saura que ho te fotut amb la patata calenta del mossos i els estudiants. També sé que a l’Aldea una plataforma s’oposa a la instal·lació d’una foneria del Grup Gallardo, al Catalunya Sud, que farà més mal que bé (la plataforma, vull dir, és clar). Aquí es parla d’una col·laboració especial antre EEUU i Mèxic en el tràfic d’estupefaents, de la visita del president del BBV a Wall Street i de l’encert d’un emigrant salvadoreny que li han tocat a la loteria de Nova York, 26 milions de dòlars. 

Les facilitats de la informàtica i els sistemes tecnològics de que gaudim en l’actualitat ens permet viatjar sense moure’ns i, quan viatgem, situar-nos allà on no voldríem haver-nos mogut. Un sap que està lluny de casa però la proximitat que dóna, no només el telèfon sinó també Internet en quan al correu electrònic, als xats, les webcam o tot tipus de mitjans de comunicació a l’abast en directe i al instant, és immensurable i fa que, estant lluny t’hi sentis prop.  

També he de confessar que els problemes, vistos de tant lluny i en la immensitat de la distància real i de la globalització en la que estem immersos, semblen més petits, que no vol dir menys importants, quan els compares amb els més grans, que en hi ha un munt.

 Segueix on la vaig deixà al mes de maig de l’any passat. No s’ha mogut. A Nova York les coses sembla que no han canviat malgrat la crisi, que llavors ni se’n parlava, ni s’ensumava. El Madoff encara campava a l’ample, malgrat la seva piràmide financera ja li trontollava, i les hipoteques escombraries ja feien pudor pels mercats financers internacionals i ZP explicava aquí, sota la rialla burlanera dels que l’escoltaven, que Espanya tenia un dels sistemes financers més sans del món. Nova York no s’ha mogut del seu lloc però en poc temps han passat moltes coses i poques d’agradable i alguna cosa ha canviat. Fins hi tot aquí hi ha president nou, a Espanya encara no, i un dia com avui, l’Obama ha fet animar les borses al anunciar les seves primeres mesures importants per adquirir el deute tòxic entre l’administració i el sector privat. En les anteriors del mes de febrer les va ensorrar. Preguem… 

Aquí les coses i les costums no són gaire diferents d’on vinc. Alguns metges diuen que és bo que les dones passegen ens els últims dies de l’embaràs i a la mare de l’Alexandra també li ho han recomanat. Sortint de la visita facultativa, el Central Park és una bona opció, està enfront de l’hospital i, malgrat encara fa fred, és sec i amb roba d’hivern es fa suportable i fins i tot agradable. El Central Park tampoc s’ha mogut però les coses aquí també han canviat. En les meves dos últimes visites, una a la tardor i l’altra a la primavera, tenia aspectes diferents i, ara, sortint de l’hivern, el panorama també és ben diferent i, com sempre, encisador. Me recorda al Delta de l’Ebre que cada vegada que el visites, si ho fas en estacions climatològiques deferents, també és diferent i a quina millor. 

Nova York no s’ha mogut, però alguna cosa sí que ha canviat.

 L’entrada a Manhattan, des de l’aeroport Kennedy, és prou fluida. Són passades les 8 d’un diumenge per la tarda i la gent que col·lapsa les amples vies d’entrada i sortida està recollida per iniciar, el matí següent, l’activitat de cada setmana. Mentre no apareix el conegut bloc urbà impressionant de la City amb els seus ponts i edificis punxents característics, no te n’adones de que ets a Nova York. Fins llavors, si no fos per la grogor dels taxis, que representen la major part del trànsit rodat, podries suposar que estàs accedint a qualsevol altra ciutat gran del món. Pel pont de Queensboro, sobre l’East River, travessant també la petita illa de Roosevelt ancorada al mig del riu, fas cap al mig de Manhattan a l’altura del carrer 60, prop del 77 en York, el meu destí, un edifici d’apartaments gran, com tots els d’aquí, al costat del petit parc de John Jay que també dona al mateix riu. 

Entre petons i abraçades, els pares d’Alexandra manifesten que estan bé i que ella, millor, no porta pressa en saber encara que passa en aquest món, s’hi troba a gust i naixerà quan li toqui.

No, no. No fujo de res ni de ningú. Me’n vaig a Nova York i no crec que allà les coses estiguen millor que aquí. Hi vaig a buscar una neteta. Ha de nàixer la setmana que ve, encetant la primavera.  

Quan era petit havia sentit a dir que les criatures venien de París. Jo, ignorant, ni tan sols sabia on era París. Tal com va anar passant el temps, mig ho vaig anar aclarint. Em va costar prou, no cregueu, i ara que sóc més gran i que ja ho tenia mig clar, a mi em ve de Nova York. Bé, en realitat hi vaig jo. Ella, de moment, no s’hi mourà, mentre no es moguin els seus pares que, tard o d’hora també ho faran.  

No sé si Nova York és el lloc adequat per anar a buscar o, millor dit, rebre una neta, però els nens acostumen a nàixer on és la mare. És quelcom que, de moment, ningú ha canviat i tan de bo que ningú ho canviï. La ciutat dels gratacels és fascinant però mai m’hagués imaginat que allà m’hi farien avi per primera vegada. Ja tinc un fill brasiler, de Sao Paulo, un altre de l’Aldea i una filla de l’Ampolla que, tot plegat, ja és prou excèntric. 

Ara, amb la novayorquina, la família serà com a més cosmopolita. Això del “cosmos” dóna per a molt i la globalització és incommensurable i, els seus camins, com els del Senyor, inescrutables.  

Deixeu que ho vagi paint. Ja us ho contaré. Mentre, aneu arreglant les coses per quan torni. I, d’allà, ja us explicaré alguna cosa.  

Doncs, no. No fa goig saber el que passa. I passen moltes coses i poques d’agradables. Els mitjans trauen fum. S’acumula malestar i ningú hi aporta un bon remei. No hi deu ser. No deu haver remei pels nostres mals o, pot ser, hi ha poc remei per tan de mal. Sí, és això, el mal i al remei estan desequilibrats. Sembla que, definitivament, s’han ajuntat la fam i les ganes de menjar. En aquestos blogs alguns hem parlat de la primavera, de l’esclat de la flor de plantes i d’arbres fruitals, no només per cridar l’atenció en la bellesa excepcional que ens envolta en aquesta estació de l’any, que també, sinó per distraure una mica l’atenció, sense perdre-la de vista, de la mala maror que ens fustiga diàriament pels esdeveniments econòmics i financers, vers l’empobriment progressiu d’una societat que es pensava, aposentada en el benestar, que això podia durar tota la vida i pels abusos de poder, i la incompetència de gent que hem elegit i hem posat en llocs dirigents, per a que ens governen, i no ens responen.    

Estic esperant una neta. És la primera. Ve de lluny, però la sento molt prop i, no sé si ho aconseguiré, però voldria donar-li bones notícies. Està previst que arribi amb la primavera. Insistiré. Li explicaré que, malgrat tot, les abelles fan mel, les papallones embelleixen els camps i el romaní, les frígoles i fins hi tot les argelagues encara floreixen i, malgrat tants de mals que ens afligeixen, encara hi ha gent que s’estima. Primer espero que em cregui i, després, espero poder-ho demostrar, ensenyant-li-ho algun dia.    

-        Cinta, i el sucre…? Se’m gelarà el tallat, dona.

-        Has de fer com jo, Cisco. Sense sucre!

-        Calla, calla, Joan, que jo sóc molt llépol… bé, no et penses, tampoc me’n  passo, però m’agrada dolcet.

-         Per cert, qui se n’ha passat de sucre ha estat aquell jutge que li ha fotut cinc anys de presó a una dona per contaminació acústica, en un local  nocturn de Barcelona…

-         Home, Joan, es veu que se n’ha cansat de fer soroll, eh?

-         És veritat, Cisco. I tot això molesta…

-        Home, no només molesta… hi ha veïns malalts en problemes nerviosos per no poder dormir.

-         La veritat és que això dels sorolls no està ben controlat i, aquesta sentència,  establirà jurisprudència, eh?

-         Que vols dir amb això…?

-         Home, Cisco, que ara aquesta resolució, la condemna, es un precedent per a altres judicis, en un futur.

-         Bé, jo no ho entenc molt bé, però me sembla que s’ha de vigilar i controlar tot millor, abans de condemnar tant…

-         Que vols dir, Cisco, que és una sentència exagerada pel mal que s’ha fet…?

-         No ho sé, no ho sabria dir i, si ho sabés me’n guardaria molt i prou. Els jutges sabran, però se’m queden alguns serrells, Joan.

-         Com quins, Cisco. Has de tenir en compte que era un local que funcionava, feia mesos, sense llicència municipal…

-         Aaaah!, pos per això, per això… no es podia fer tancar, ja que no tenia llicència, abans de fer soroll durant tants mesos, abans de posar malalts als veïns i abans de que el delicte, si ho és, s’agreugés i fes cap al jutjat…?

-         Pot ser tens raó, Cisco…

-         Que no té ajuntament, aquell poble…?

-         Barcelona..? Home, em penso que sí.

-         I no vigila, no controla, no protegeix als veïns…, ha d’esperar que el mal s’agreugi per a que faci cap al jutjat, sense cap responsabilitat…?

-         Ja sé per on vas, Cisco. Vols dir que no s’ha vigilat bé i s’ha permès que el delicte es faci gros… I, és clar, estic pensant que alguna responsabilitat en deu tenir, aquell ajuntament…

-         Pos això… la subsidiària tota i no em consta que a la sentència l’hagi nombrat a l’Ajuntament per a res, com a mínimament responsable… per què, on estava el vigilant? O és que no vigila ningú en aquell poble?

-         Clar, lo que passa és que allò és un ajuntament molt gran i no sabem con funcionen les coses…

-         Com que no? Mira, quan aparques malament, no et cal anar al jutjat. Només cal que vagis al depòsit de la grua, pagar (pagar molt, per cert) i s’ha acabat el bròquil. D’aquí no passa: està ben vigilat, ben controlat i amb una agilitat operativa extraordinària… el delicte no s’agreuja.

-         Home, això si que és veritat…

-         Pos sí. Malament, Cisco, molt malament, mira-t’ho com vulguis… i com en els jutjats hi tenen poca feina… gent cap allà.

-         Xeic, Cisco. Es que de molèsties pels sorolls en hi moltes i en hi ha de greus, eh?

-         Pos sí, Joan, i si ningú les vigila o no les controla, la majoria continuaran perjudicant als ciutadans i, alguna, com aquesta de Barcelona, farà cap al jutjat… Però, no pateixis, per les molèsties als ciutadans dels cotxes mal aparcats la sang no arribarà al riu, com a molt te la trauran el mateix dia de la cartera.

      -    Tot això és molt complicat… eh?

-         Del tot, Joan, del tot. Cinta!, cobra’t lo meu tallat i el cafè d’en Joan que avui no tenim partida…

Les he trobat en un mas de l’Aldea, amb unes carxofes al costat, una mota d’api a la vora de la regadora que el pagès planta per a que la mestressa el tingui a ma quan es posi a cuinar. Al fons la casa pairal, amb pins, fulla perenne per fer ombra tot l’any i una figuera a punt d’esclatar de fulles a l’encetar la primavera.  

Segur, tot i que mai se sap, ningú hi haurà escrit mai res. Són les flors de la favera. Les coneixeu? Les faves, sí. Ja ho ser!, parlo de les flors. És primavera i tothom hi vol ser. També les faveres. Tenen els seus drets. Fan una flor blanca, molt blanca amb un punt negre, molt negre, al mig, com un ull viu. Poc romàntic…? Doncs també són flors, i maques i bé que us agraden, les faves, ben cuinades. O, no? Doncs, prèviament, com tot fruit han estat flor.  

En aquest mon global, immens, fa por de parlar d’una ximplesa, però ho vull fer. He trobat unes faveres florides, és el temps, d’aquí a poquet les provarem, primer tendretes, després més dures i, finalment, seques però sempre bones. Ma mare les feia, les primeres, sense pelar, amb la tavella. En diem “borratxets”. Passats per la paella, saltejats amb algun embotit o pernil, una delícia.   

Absentes de la crisi, de l’atur, dels estafadors, dels polítics corruptes, de les guerres, de la fam del món, dels tertulians de ràdio i televisió (sempre els mateixos, mai entren a l’atur), les faveres també floreixen, aportant bellesa per, després, delectar el paladar.   

Penseu-hi quan les tingueu a la taula.  

 - Hola, Cisco, com anem…? quans dies sense xerrar, no? 

- Home, Joan, no hem coincidit. Cinta!, aquell talladet de sempre, per favor…  

- Me tens una mica abandonat… de quan tu no vens, he perdut més partides que els indis, amb el Sisè de Cavalleria, i he pagat més cafès… 

- No serà tant, Joan… ja veus, aquestos refredats no se’n van fins que no veuen el solet roent de la primavera… 

- Sí, sí, tots l’hem passada… i ton gendre, ja ha troba feina? 

- No Joan, no. Se n’ha cansat de buscar i no hi ha manera… cada vegada està pitjor.       

- Pos ara diu que al Catalunya Sud s’hi ha d’instal·lar una gran empresa… 

- Sí home, del grup Gallardo. Diu que és una empresa molt gran i que portaria més de 500 llocs de treball… 

- Sí, 500 llocs de treball i la feina de serveis auxiliars que pot donar pels voltants a tot el territori… un tema important, pels temps que corren… 

- Pos, no t’ho perdis, Joan, encara no hi ha res cert i ja estan sortint plataformes ciutadanes en contra que no la volen perquè diu que contamina. 

- Vaja… i qui són aquesta gent..? 

- Pos home, no ho sé, però segur que no deuen ser gent de l’atur, amb hipoteques pendents i fills per criar. 

- Home, Cisco, pot ser el que haurien de fer és exigir instal·lacions en condicions adequades, però oposar-s’hi, no! 

- Pos ja ho veus, Joan. Et juro que no sé on em trobo.  

- Vinga, anem a fer la partida… no ho perdem tot.