LO RECLAM DE L’EBRE

 Les picaresques, les corrupteles, les corrupcions, les màfies, la criminalitat es fan cap endavant i creixen inversament proporcional a com minva el control i la vigilància governamental. Ho hem vist, ho estem veient, en el desgavell del món financer totalment descontrolat i campant amplament fora de la vigilància dels sistemes de control dels governs com el Banc d’Espanya o la Comissió Nacional del Mercat de Valors, en el cas d’aquest Estat. 

Telefònica ens fot? No ho sé. He rebut un correu d’aquestos que corren per Internet informant que en 11888, que tanta propaganda fan per que l’usem per demanar informació, cobren 1 euro per trucada, mentre per llei, em diuen, està obligada a atendre pel 11818 per només 30 cèntims, com abans amb el 1003, i gratuït si ho fas des d’una cabina. 

Que fort, no? 

Si fos així, no és un tema senzill, cap pecat venial, perquè estem parlant de molts de cèntims, milers d’euros, en l’acció global per la part crematística i de molta barra, molta poca vergonya, o engany camuflat d’una institució, per la par moral i ètica.  

No ho he pogut comprovar perquè ja fa temps que jo no opero amb aquesta companyia, i en cap de setmana no tinc telèfons a ma, però ho faré la setmana que bé. 

Si algú té interès, que truqui en aquestos dos números a veure que hi diuen i la setmana que ve en parlem, tots plegats.  

Xeic! Mos foten per tot arreu, eh?

Pos, si més no, expliquem-ho.

 Les picaresques, les corrupteles, les corrupcions, les màfies, la criminalitat es fan cap endavant i creixen inversament proporcional a com minva el control i la vigilància governamental. Ho hem vist, ho estem veient, en el desgavell del món financer totalment descontrolat i campant amplament fora de la vigilància dels sistemes de control dels governs com el Banc d’Espanya o la Comissió Nacional del Mercat de Valors, en el cas d’aquest Estat. 

Telefònica ens fot? No ho sé. He rebut un correu d’aquestos que corren per Internet informant que en 11888, que tanta propaganda fan per que l’usem per demanar informació, cobren 1 euro per trucada, mentre per llei, em diuen, està obligada a atendre pel 11818 per només 30 cèntims, com abans amb el 1003, i gratuït si ho fas des d’una cabina. 

Que fort, no? 

Si fos així, no és un tema senzill, cap pecat venial, perquè estem parlant de molts de cèntims, milers d’euros, en l’acció global per la part crematística i de molta barra, molta poca vergonya, o engany camuflat d’una institució, per la par moral i ètica.  

No ho he pogut comprovar perquè ja fa temps que jo no opero amb aquesta companyia, i en cap de setmana no tinc telèfons a ma, però ho faré la setmana que bé. 

Si algú té interès, que truqui en aquestos dos números a veure que hi diuen i la setmana que ve en parlem, tots plegats.  

Xeic! Mos foten per tot arreu, eh?

Pos, si més no, expliquem-ho.

 De fet volen tot l’any, però ara més. A l’hivern, arrecerades, guarden la casa, l’arna o el forat on els ha tocat viure, sigui escollit o indicat, menjant de la mel i del pol·len que han estat emmagatzemant en la primavera i l’estiu passats. És per això que els apicultors que no abusen en les extraccions en deixen suficient per la seva subsistència. 

Ara fa dies que volen llarg fins la primera flor més prop de l’abellar que de vegades es al costat de l’arna i de vegades molt lluny. És un any de bona florada. Les generoses pluges de l’hivern han fet florir el romaní, les frígoles i les argelagues, abans d’hora, i no els ha faltat la flor dels ametllers, puntual com ningú a finals de gener. Gaudeixen de bona flor, puja la temperatura, hi haurà mel en abundància, malgrat sigui, no pot ser tot bo, en perjudici dels preus dels productors, tot i que serà bo, a la vegada, pels consumidors.    

En tinc sis caixes. Per gust, per afició. Avui els hi he fet una visita. He contemplat amb atenció, ho he fet moltes vegades, no me’n canso, unes branques florides de primerencs ametllers. Són molt prop de les arnes. Les abelles s’hi entreguen amb passió d’una flor a l’altra. S’empastifen de pol·len que van netejant amb dues potes permanentment fins acumular dues boles, una a cada part, baix les ales. No ho heu vist mai? Fixeu-vos-hi, quan vegeu una abella remenant dintre d’una flor. Quan no poden amb elles tornen a l’arna, descarreguen i a tornar-hi.  

Ni els ametllers ni les abelles estan al cas de la crisis, de les guerres, de les corrupcions humanes, de l’atur, ni de les incompetències dels que ens governen… com a molt de l’oratge, per sobreviure, i floreixen quan toca i fan mel quan correspon. Estan al nostre món, però en viuen un altre.  Quina sort tenen.            

 Em fa peresa llegir la premsa i escoltar la ràdio i la tele. M’he pres un dies de relax mirant-me les notícies així només com de gairó, i no m’ha anat malament. He descansat, tot i que continua preocupant-me. Me cansa l’allau de notícies sobre la crisi i, ara, sobre la corrupció política. A la fi els mitjans, i no vull matar el missatger, omplin del que troben. També del que els interessa, és clar, no siguem innocents, perquè a ningú se li deixa de veure el llautó o, ho vull dir més suau, les seves tendències o simpaties. També, és veritat, intenten parlar i escriure d’allò que la gent vol sentir i llegir, a la recerca i captura d’un públic sedent també de notícies. Però de quins notícies? Bé, els morbosos de les dolentes que són en les que més xalen, però en hi ha d’altres que esperen indicacions, orientacions, directrius, mesures als seus problemes, però aquestes no surten. I quins són els seus problemes? Els més propers: feina, deutes, salut (física, econòmica, financera i “social”), educació, seguretat… I d’això n’ha de parlar la premsa? Si. Però la premsa no ho pot arreglar i si ningú no fa res, no ho pot contar. I qui ho ha d’arreglar? Els que manen. Els governants. I qui ens governa? Els polítics. Ah! Ja hi hem arribat. I aquests són els que haurien de donar-nos indicacions, orientacions, directrius, mesures per solucionar els nostres problemes? I perquè no ho fan…? Pot ser perquè no en saben, la qual cosa voldria dir que estem en mans, pobrets (pobrets de nosaltres, és clar), d’una colla d’incompetents que, al damunt, cobren, i bé, per una feina que no fan ben feta, mentre a d’altres se’ls hi ha acabat i estan a l’atur veient volar el seu estat de benestar, la casa, el cotxe i el plat a la taula de cada dia. Mentre, es van amollant cortines de fum, amb caceres, corrupcions, culpes globals, lluites internes i externes de partits, esport nacional per excel·lència que la premsa, és clar, en parla. La set de notícies morboses, les dolentes, es sacia o s’esperona per crear-ne de noves, però les altres, les bones, les que haurien d’aportar solucions en aquells problemes més propers, immediats, no surten i, es clar, la premsa no en pot parlar. Parla només d’aquelles cortines de fum, cada vegades més denses, més negres i mes pudentes. És la incompetència la que ens governa? I la premsa, que hi és tots els dies, ho hauria d’explicar? No ho sé. Ella sabrà el que li convé. Pot ser tots no ho veiem igual.  

Quina peresa! I a mi que fa uns dies només em ve al cap al revolució francesa.  

(Ho faig públic a la premsa escrita).  

 Bermejo avui fa una mica d’inflexió en el tema de la cacera amb Garzón. Una mica…, no molta. Ha dit que, pot ser, ha estat inoportuna. Pot ser, no. És. Però no només inoportuna, que també. És nefasta i políticament incorrecta. Es pensen que tot els hi està be. To i així els del PP en aquest clau candent no s’hi han d’agarrar. La seva història són figues d’un altre paner.  

La gent fa bé de criticar-ho perquè hi ha coses que fan un tuf que empesta i, amb aquest nivell i amb el que el jutge porta entre mans, encara empesta més.   

A mi, personalment, m’ha fet el mal efecte que, en general, li ha fet a tothom, però encara hi ha una altra raó que fa més miserable la seva actitud, perquè: en quins ulls s’ho deuen mirar tots aquells, que en són molts, que estan passant per fortes penúries econòmiques? Ja sé que tothom és lliure d’anar a caçar, viatjar, esquiar i a fer una calçotada, si vol i pot…, però hi ha moments que hi ha coses que, segons qui les fa i segons qui se les mira, no senten bé. Això de l’escopeta nacional ha funcionat tota la vida, mani qui mani i hi hagi el règim que hi hagi i sempre a fet poc bé.   

Aquells que no arriben a fi de més saben que també, d’alguna manera, estan pagant el sou a tos els que cobren de l’herald públic. Al ministre Bemejo i al jutge Garzón, també. I, la seva cacera, se suposa que se l’han pagat del seu sou. Pensar altra cosa, encara seria pitjor.  

Ai!, que difícil es fa de  pair tot això. Ara, no sé perquè, estava pensant en la revolució francesa. No sé que m’ha vingut al cap.  

 Tenia ganes d’escriure sobre alguna cosa positiva. Ho sento, no m’he situat. Segur que en hi ha, però no les he trobat. Criden molt més la nostra atenció les malifetes que, a la fi, ens afecten al mig del cap.  

La implicació en temes importants de delinqüència, com el tràfic de estupefaents, dels cossos de seguretat de l’Estat, del cas de la Guàrdia Civil i d’altres, incloent-hi municipals, és quelcom que tothom en parla. Sempre es diu però costa creure-ho, pot ser perquè ens resistim a assumir quelcom que no volem que sigui, però quan veus sortir del jutjat un tinent coronel, que hem estat  pagant per formar-lo i preparant-lo per a que ens guardi (és guàrdia civil), penses que no cal que ens preocupem tant de la màfia que diu que s’està instal·lant per ací, perquè dels natius, dels que han parit mares d’aquí, són dels primers dels que ens hem de guardar. Precisament d’aquells que paguem per que ens guarden.  

Als diaris apareix sortint del jutjat tapant-se la cara… no vol que se li vegi la merda que porta al front. Voldríem creure, fins i tot, amb la presumpció d’innocència, però ens costa. 

I això no és tot. Si hi està implicat un tinent coronel… quanta gent, d’aquesta que paguem per a que ens guarden, hi deu haver al darrere? Fa por pensar-hi. 

Ens fallen els governants, ens fallen els partits polítics, ens fallen els bancs, ens fallen els vigilants, ens fallen els llocs de treball… ni Sant Valentí ens salva perquè estem desenamorats.   

Quan de fem ens envolta?        

 - Papa, per què tornen les lletres, impagades, si les heu lliurat per a que ens paguen tot allò que ens deuen?  

- Jo també estic sorprès, fill.  

- Per què les administracions no paguen quan toca, arruïnant als empresaris? 

- És una assumpte complicat, fill. 

- I per què les empreses envien gent cap a casa, a l’atur, si hi ha tanta feina a fer en el món que es veu com a malmès o inacabat…? 

- Sí que és veritat. Feina a fer en hi ha molta… 

- I ara, papa, per què es descobreixen trames d’estafes, de malversacions de fons públics (fons del poble) i de tràfic d’influències, amb càrrecs electes pel mig? 

- Doncs sí que és estrany, fill, i pot ser vergonyós i tot.

- Per què el mar vomita, amb una forta llevantada, totes les escombraries que abans li hem lliurat? 

- Ens torna el que és nostre, no vol la merda dels altres…  

- Papa, i per què el foc crema els boscos i, de pas, arrasa propietats, animals, persones, si només necessiten foc per cuinar i escalfar-nos? I per què es desborden els rius i ho ofeguen tot, si només demanàvem aigua per a beure? 

- Pot ser algú s’ha enfadat. Quan siguis gran ja ho entendràs. 

- Així, vols dir que tu ho entens, perquè ja ets gran, oi?  

- Doncs sí, sóc gran però, sincerament, no ho entenc massa…

 - Home, Cisco!, que car t’has fet de veure…

- Hola, Joan. Hem estat de viatge…

- Ja m’ho vas dir, però em pensava que no ho faríeu tant llarg…

- Home, dues setmanes. A Canàries ni s’hi pot anar per menys temps. No et valdria la pena.

- Cinta posa-li el tallat, que deu portar mono de partida de cartes. Dos setmanes sense fer el guinyot, són moltes setmanes…

- No et penses, he jugat quasi tots los dies. Això de l’IMSERSO va molt bé, viatges barato, menges molt, balles de valent i jugues a les cartes i al bingo totes les nits. Ai! Si els nostres pares aixequessin el cap. He jugat al guinyot, a la manilla, a la botifarra i quasi he aprés a jugar al mus.

- Que és això del mus, Cisco?

- Un joc dels bascos, però s’ha escampat molt i ara s’hi juga a tota Espanya. T’agradaria.

- Molt instructiu lo viatjar, eh Cisco?  

- Home, natros hem viatjat poc, i ara que podem…

- Sí home, feu bé.

- I per aquí, què?

- Pos no et puc dir que millor. Suposo que hauràs anat mirant la tele, en lo que a tu

t’agrada…?

- Pos sí, Joan. Però xalava tant que quan veia que començaven de donar una mala notícia, que en hi ha moltes, la tancava. No volia que m’amarguessin les vacances… En arribar mon gendre me n’ha fet cinc cèntims i m’han agafat ganes de tornar-me’n.

- Vinga! Acaba’t lo tallat que de tant xerrar se t’ha gelat i aquells ja mos esperen.- Per cert, Joan. En qui has anat de parella mentre he estat fora…?

- Calla, calla, Cisco, no me’n parles que porto quinze dies pagant cafès.

         És un finestral gran en un primer pis, indiscret, sense cortines. Enfront, un cartell mòbil lluminós d’una farmàcia m’indica l’hora alternant-ho amb la indicació de la temperatura que va pujant a mesura que passa el temps, com la meva tensió només de pensar amb el poltre de tortura que m’espera.          

És inevitable, i com distrau!, observar el que passa al carrer. Cada persona té un gest diferent, vesteix diferent, camina diferent i, es clar, deu pensar diferent tot i que, al davant del semàfor, s’unifica l’actitud. El vermell barra el pas i s’acumula la gent atenta al color, sense comentaris, i tots, a l’uníson i com si estiguessin entrenats, abans de passar giren al cap al trànsit rodat per assegurar-se que pararà, quan se’ls ha posat verd obrint, com una comporta, el pas a la multitud que es llança per travessar l’asfalt pensant (tots) que ja era hora. 

Una llarga espera, guaitant al carrer. Hi passen fins i tot coneguts. Aquell company jubilat que passeja tot el dia sol pel carrer, l’empleat de la caixa que ha sortit a esmorzar i ja hi torna a entrar, mentre un client li fa broma fent senyal al rellotge com indicant que ho ha fet molt llarg i fa estona que l’espera. Hi ha confiança. El de la ferreteria que ha sortir només per fumar i ha coincidit amb dues noies també fumadores d’una gestoria i s’ajunten per fer la xerrada sense cap expressió de sorpresa ni salutació especial perquè repeteixen l’escena vàries vegades cada dia. Hi estan acostumats. Una dona vella, molt tortosina, ben empolainada, camina amb alguna dificultat agafada del braç d’una jove, molt sud-americana, mentre un repartidor estaciona la furgoneta en un cantó del carrer i, prescindint de la nosa que sap farà al trànsit, s’afanya a treure paquets i els entra amb la mateixa dinàmica a la farmàcia des d’on hi surt tot seguit sense dir ni adéu, contrastant amb la parsimònia que s’ho mira un jove mal vestit que demana per tercera vegada foc però ningú en porta. Els fumadors anteriors  ja no hi són; no el poden ajudar. Ho farà una parella de jubilats joves que també s’han parat. Un porta papers a les mans, deu anar a fer algun encàrrec, l’altre només l’acompanya complaent amb un cigar pur a la boca. Venen d’esmorzar.                                           

Sento cridar el meu nom. Torno a la meva realitat. Ja no em preocupava l’espera. Prefereixo la distracció de la finestra a la tortura que se’m bé a sobre, però no puc triar: sóc a la sala d’espera del meu dentista que dona a una transitada avinguda. Miranda panoràmica, deliciosa tafaneria… però s’ha acabat.    

 “Avui fa sis anys que no fumo”, em deia una veu amiga. Avui és un bon dia. 

Sis anys per una persona que ha estat fumadora, són molts anys i certament és per celebrar-ho. Els que no hem estat fumadors pot ser no ho entenem del tot, però els que ho han estat i s’ho han deixat, saben perfectament del que parlo i del valor que té poder explicar, confirmar i ratificar, desprès de sis anys, que ja no es fuma, malgrat la seva salut, la seva pell, els seus pulmons i el sabor i l’olor recuperats els ho recorden cada dia. 

Tots estem envoltats de fumadors i coneixem la seva problemàtica i la que ens causen als que els acompanyem i també, ho confesso perquè de vegades ho envejo, el plaer que gaudeixen al delectar o assaborir una cigarreta desprès d’un cafè, d’una bona menjada, d’una reunió tensa, d’una discussió acalorada o simplement per compartir una bona companyia o, tot i que ho entenc menys, simplement després d’una altra cigarreta.    

He conegut gent que s’ho ha deixat i n’he conegut que els ha costat mitja vida i d’altres que no se n’han sortit i alguns que, després de moltes tentines hi han tornat a caure per una ximplesa, malbaratant tot l’esforç de dies, mesos o anys de sacrifici per abandonar-ho. Hi ha de tot. 

En tot cas, a part de la teràpia que cada u ha necessitat per deixar-ho, que varia des del no res fins l’ajuda mèdica i psicològica, és evident que tots els que s’ho deixen necessiten cert reconeixement de la gent que els envolta. El meu ja el tenen, per ells i, egoistament, pel que em pugui afectar a mi, tot i que em preocupa poc. El meu ànim pels que s’ho han deixat i, també, pels que han pensat en fer-ho algun dia. Avui és un bon dia.  

Estava pensant si la maleïda crisi no farà baixar, també, el consum de tabac. Quina feta que s’emprenyessin tots els fumadors i s’ho deixessin de cop! Fotríem un maldecap als estancs i a les tabaqueres (i què?) però entraria una injecció de liquiditat econòmica i de salut a les famílies.  

Ambdues coses ens convenen. Fumadors: proveu-ho! Avui és un bon dia.