LO RECLAM DE L’EBRE

Al governador (ex) de l’estat d’Illinois no li’n quedaran més ganes. De fet servirà per a que algú es posi les barbes a remullar. Un judici polític al senat d’aquell estat l’ha destituït per corrupció i prevaricació per pretendre vendre l’ascó que deixava vacant l’Obama, mentre ell s’exhibia pels platós de televisió de Nova York explicant la seva innocència. Jo crec que més que per corrupció, l’han destituït per imbècil. 

En tot cas és el vuitè governador imbècil en la història dels Estat Units que destitueixen amb un judici polític. Segurament són pocs, en tants anys, i segurament això no és més que la punta de l’iceberg de la gran corrupció que, com a tot arreu, deu haver a n’aquell país, però el que no podrem negar és l’eficàcia del sistema per la rapidesa i la manca de contemplacions i tonteries burocràtiques. 

Aquí, tot cas polític, que també en hi ha molts (i també deuen ser punta d’iceberg) fa cap al poder judicial, que ja se’n cuida el poder polític i també el legislatiu de que estigui ben cardat i col·lapsat fins les selles, amb carpetes i expedients fins el sostre per a que es passin anys i panys en pressions i judicis inacabables que avorreixen fins a les ovelles per, a la fi, no aclarir un gra de sal.              

És un exemple. Pot ser que anem mirant com s’ho fan. Tinc la sensació que fins i tot els ha sortit bé de preu. 

   - Què Joan, veig que això del vent encara dura, no?

- No, Cisco, no, ja amainat i molt.

- Parlo de la polèmica, home…

- Ah, sí… això ho fan durar molt. Los hi deu convenir.

- La tele no parla d’altre. Arbres trencats, los funerals d’aquells nois, pobrets. Los mitjans s’agarren a tot per donar notícies, i si les poden fer polèmiques millor. La gent vol sang i fetge.

- Vols més polèmica que la del servei meteorològic…

- Ja ho he vist. Els hi donen la culpa per no haver avisat prou. I mira que se’n van cansar d’avisar. Fins i tot los van titllar de catastrofistes.

- No ho entenc, Cisco, després de que avisen, se’ls malda. Llenya al missatger!

- Pos molt clar, Joan. Los polítics no en volen cap de culpa i, no sé si la tenen, però la gent los ho dona tota. Com tot això, la reacció i l’actuació, ha estat un desastre, amb un munt d’imprevistos i desatencions, la gent senyala als que manen i ells (la culpa és molt lletja i ningú vol ballar amb ella) senyalen als que ho van anunciar, prevenint, però no ho van encertar prou. És de dir que no van dir exactament quans arbres caurien, quantes cases i carrers afectarien, quans postes elèctrics petarien i quans pobles es quedarien sense llum.

- Cisco!, a natros del vent mos han d’explicar poques coses, que ja vam nàixer amb el vent baix al braç.

- Sí, sí, però no es tracta d’això. La qüestió és qui en té la culpa de tot això i anar passant la pilota i fer plans, molts de plans, després que el mal ja no té remei.

- Cinta! Són per avui los cafès, que la partida no espera.        

 - Hola, Joan. Em pensava que no vendries, avui…

- Xeic, Cisco, per un dia que faig tard…

- Home, tu ets molt puntual sempre. A altres llocs no ho sé, però al cafè i a la partida no acostumes a fallar…

- Calla, calla, que hem tingut un matí mogut.

-  I això? 

- Em donat una volta per les muntanyes i pels horts… Fa fredat!, rames trencades, olives i taronges  enterra…

- Ja t’ho deia ahir. Els meus nois estan esgarrifats.

- Pos mira dins de tot porto bones notícies. Cinta!,  posa’m un cafè, dona.

- Si m’has de dir que ha calmat lo vent i que ja no fa tan de fred, no cal, que ja ho sap tothom…

- No, Cisco, no et precipites. Això també és bona notícia, i et diré més: ja he vist dos ametllers florits.

- Sempre en hi ha d’atrevits… si per la Candelera torna a fer fred, los rostirà. I això és tot? T’has tornat mol romàntic ara…

- Mira, los ametllers quan esclaten em donen sensació d’esperança, que vols que et digue, però hi ha dues coses noves… bones.

- Vinga!, explica’t, que avui has fet tard i els contrincants ja estan nerviosos.

- Deixa’ls que avui tornaran a perdre.

- Però, home, Joan, conta’m.

- T’ho explico. Avui s’han aprovat per acord de govern les obres del CAP de l’Aldea i les del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili, a Tortosa…

- Això vol dir que començaran enguany…? Home ja era hora, portem un grapat d’anys amb aquestes dues històries…! Pos no he vist res per la tele…

- Jo ho veuràs, Cisco, ja ho veuràs… Això ja està aquí.

- Tenies raó. Sí que són dues bones notícies. Això de moment és feina, llocs de treball, mon gendre se n’alegrarà. Cinta! Això ho pagaran aquell parell que, avui, tornaran a perdre la partida…    

 - Buai, Cisco. No pensava veure’t per aquí. No et fa temor el temps, eh?

- Home, ja no fa el fred de dies enrere. Això és més suportable.

- No, home, ho dic pel vent.

- Això és un altra cosa. Però aquí, ja ho saps, lo vent de dalt és com de casa.

- Sí, sí, però emprenya, eh? Més amunt: desgràcies.

- Ho he vist a la tele. Arbres arrancats pels carrers i pel damunt de les cases, accidents mortals… Mala peça al teler. Cinta!, farem un tallat avui.

- Home aquí hi estem més avesats. Lo mestral s’hi encrueleix com la tramuntana al nord i, de mal, sempre acaba fent-ne.

- No m’ho digues que vinc del tros i hi ha una solada d’olives que fa temor de veure.

- Que no les havien plegat, los nois…?

- Encara no han acabat, home. No veus que van tan barates, pos no portaven presa. La subvenció igual la cobraran… Ara els ho tocarà plegar d’enterra i més grau… sempre plou sobre mullat.

- Ah!, pos de taronges no n’ha quedat cap als arbres… 

- Ja ho sé, però no té comparació amb la malesa que ha fet més amunt. Allà no hi pensen amb el vent quan fan alguna instal·lació, quasi et diria que ni els arbres hi estan preparats.

- Ni el govern, Cisco, que en tanta prevenció els ha agafat a tos en les calces a les mans.

- Sí, sí. Ho va dir la tele i ni la gent en fa cas, ni el govern se’n surt. Quan hi ha tan de mal… malament per a tots. Encara no han arreglat los estralls de la llevantada i ara la ventada. 

- Enguany no mos pondran totes.

- No cap, en pondrà! Vinga escarteja la baralla que els contraris no diuen res. Només pensen en com guanyar-nos la partida.    

 Sempre que he tingut una emergència he trucat al 112. Ho he fet dues vegades en veure un incendi al bosc i em van posar d’immediat amb els de protecció civil, posant-me amb els bombers per indicar-los el lloc i ho he fet en dues ocasions en trobar-me amb un accident, un de propi, i de seguida em van posar en contacte amb el metge de l’ambulància que ja venia per a que li expliqués de que es tractava i com es trobava la gent accidentada per fer-se una idea prèvia del que es trobaria en arribar al lloc del sinistre. En les quatre ocasions m’ha semblat un servei excel·lent, oportú i molt eficaç. Com a usuari n’estava satisfet.  

Avui, però, m’ha fallat. Un parent meu necessitava una ambulància i atenció mèdica immediata, per valorar la crisi que patia. El parent que tenia més prop era jo, a dotze quilòmetres i, havent-me avisat, mentre em desplaçava per auxiliar-lo, he trucat al 112. Durant 20 minuts, que és el que ha durat el meu viatge fins trobar-me amb ell, ningú m’ha atès al 112 on he estat trucant pel “mans lliures” del cotxe de forma permanent des de les 08:50 fins les 09:10. M’he fet càrrec del pacient, desesperat de dolor, blanc com la paret, a crits com si anés de par, sense poder-li donar cap medicament (no sóc metge) i l’he portat a urgències Tortosa: 20/25 minuts més de patiment. A l’hospital Verge de la Cinta l’han atès de forma diligent, com sempre. Encara bé, malgrat tot, que ha estat un còlic nefrític que et mata de dolor però no de mort (deixeu-m’ho dir així). 

M’he sentit desemparat, impotent. Han estat 45 minuts angoixants. I, el pitjor: ni tan sols una trucada posterior, en cas de que estiguessin desbordats… Lamentable. De tercer món (amb tots els respectes al tercer món)   

El 112, o el govern que ho gestiona, avui m’ha decebut. Em sento desprotegit. No millorem, merda! Anem  a pitjor.

En faig carta oberta a la premsa.

 - Cisco, com anem…?

- Bé Joan, a punt per fer el guinyot que, últimament, estem arrasant.

- Home, quan t’hi fixes, mos en sortim.

- No comencem, eh? Tinguem la tarda amb pau que les últimes partides mos han sortit  prou bé. Ja portem tres dies que no paguem los cafès.

- Això és lo que t’agrada a tu. Que et paguen lo cafè…

- I guanyar, Cisco. Sobre tot guanyar la partida o, sinó, per a que juguem?

- Pos home, per distraure’ns i passar la tarda.

- I per guanyar, Cisco, per guanyar i per marxar de casa…

- Pos també.

- Per cert, Cisco, sembla que això dels pous de Vinallop s’està arreglant…

- Home a Saragossa s’ha fet una cimera i l’alcalde de Tortosa diu que els ha posat firmes a tots.

- Així vols dir que ja es poden fer les expropiacions…

- Home no ho ser. Lo que sí cal és tenir la seguretat que quan baixe la merda de Flix, no hem de protegir només als de Tarragona. Los d’aquí també som fills de Déu…

- I vols dir que s’arreglarà, Cisco.

- Home, ara ja tenim president…

- Quin president…

- Obama…! que no veus la tele…?

- Home, Cisco, sí però pot ser no tant com tu, eh? Que té a veure Obama amb els pous de Vinallop i el problema de la contaminació de Flix.

- Pos home, molt clar. A la tele diuen que ara s’arreglarà tot. Que l’Obama té molta ma esquerra i sinó, mira, l’acaben de fer president i tot això dels pous de Vinallop i el merder de Flix s’està arreglant, a Gaza s’ha aturat la guerra, Guantànamo fora. D’aquí quatre dies veuràs com los hi tornen els diners a tots aquells que els va estafar el Madoff. Això s’està arreglant…

- Xeic, Cisco, quina embossada portes…!

- Buai, Joan, com pots tenir tant poca fe. Cinta! I els cafès?

- Posa-mos los cafès, Cinta i tu Cisco, descansa una mica de la tele, home.   

“Estic emocionat, no puc contenir les llàgrimes, fa quaranta anys que els negres anàvem a l’escola a peu, mentre els blancs ja hi anaven en cotxe i, avui, tindrem un president negre”. 

Jo no veig tanta tele con en Cisco, però avui sentint aquesta frase, en directe, en boca d’un home gran, de color, pèl crespat, mentre es retransmetia l’escenari previ a presa de posició de l’Obama, m’he interessat més i m’he quedat a veure l’espectacle. Avantatges dels que tenim la tarda lliure. 

Martin Luther King devia d’estar present en la ment de tota aquella multitud que esperava l’acte i les paraules messiàniques del nou “president del món” que, realment, ha estat capaç de fer realitat el somni de la raça negra americana (i també de l’africana), amb un avantatge, sobre d’altres, que també té la simpatia i també ha despertat l’esperança dels blancs (encara que no de tots). 

Per cert… com deu ser que sent fill de pare negre i mare blanca, només li diuen negre? 

Els americans acostumen a dir: Déu beneeixi Amèrica i s’ha dit també en l’acte d’investidura. Tan de bo que ens beneeixi a tots plegats, que falta ens farà.

 - Cisco, bona tarda.

- Espero que sigui millor que la d’ahir…!

- Encara estàs emprenyat…? Vols dir que en hi ha per a tant?

- Home, Joan, a mi m’agrada guanyar… No és per pagar els cafès… m’agrada guanyar la partida!

- A mi també, Cisco, però sens va escapar…!

- A tu, se’t va escapar! Que no ho veies que ell tenia l’as d’oros? Per què et penses que se’l guardava?

- Ja hi tornem a ser…? És que tu ho fas tot bé..? La primera basa te la vas carregar tu.

- No estava tan clar com en l’última, Joan.

- És clar, perquè la vas fallar tu, no?

- Va! Cinta!, posa els tallats que ja mos esperen i avui serà la revenja…

- Sí deixem-ho com està. Per cert, Cisco, no em vas explicar la segona bona notícia que havies trobat i que tant t’havia satisfet, ahir?

- Sí, home. No ho vas veure a la tele? És important, eh?

- De que va? Em tens intrigat, home…

- Lo reg de la Terra Alta, Joan… s’han licitat les obres de l’àrea de la tercera bassa, entre Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Corbera d’Ebre…

- Xeic, Cisco, això sí que és una bona notícia per començar l’any…

- Molt, Joan. Pensa que estem parlant de la transformació d’una nova àrea de reg, fins ara de secà, de més de 700 hectàrees…

- I del Canal de l’Aldea-Camarles… no n’ha sortit res?

- De moment no, però deu estar al caure, també.

- Aquesta seria massa, eh, Cisco?

- Sí, sí, deu estar al caure. També està tot  molt avançat… 

- Mira que si es poguessin encetar les obres enguany…

- Pos jo ho espero, eh, Joan… Seria com començar un viatge nou cap endavant. Com l’Obama, saps, amb aquell tren cap a Washington…

- Cisco…!, que tu veus molt la tele…

- Deixa, deixa, Joan, que tot això porta feina, llocs de treball, més producció, rendibilitzar les collites…

- Sí, i estàs pensant amb el teu gendre, que és a l’atur des de fa mesos, oi?

- Pos mira, també. Tot ajuda no?

- Tan de bo. Vinga, Cisco, som hi! Avui los pelarem a n’aquell parell.

- Sí, però tu afina, eh?  

- Buai! I tu què?    

- Cisco, com anem?

- Hola, Joan… pos  mira fred, molt de fred.

- Pos sí. Suposo que és lo que toca.

- Sí, sí. Per Sant Antoni, pas de dimoni i festes a El Perelló i allí es va inventar lo “calmant”, per fer-se passar el fred les nit de festes.

- Los d’El Perelló se les saben totes.  

- Sí però enguany, Déu n’hi do… fa dies que fa fred, eh? No deien que tot això s’estava escalfant…?

- Sí home. Sobre tot a l’estiu. Ja saps que la gent parla molt…

- Home, Joan, que ho diuen los científics?

- Sí, home, i la tele… Te veig content, fas bona cara.

- Pos mira s’acaba la setmana i em pensava que no trobaria cap notícia bona després de tanta crisi, atur, guerres i avions que cauen al riu… i n’he trobat dues.

- Per cert, hi ha un del meu poble que té una filla vivint a Nova York i de la finestra de casa veu el Hudson, lo riu on va caure l’avió. Està esgarrifat.

- Bé home, però no ha passat res. Un ensurt i au… jo et volia parlar de dues coses bones.

- Digues, Cisco, digues, que d’aquestes en hi ha poques.

- No, Kico, lo noi de Vallespí, aquell que entrenava el Dertusa, que torna a participar a Pirea, la cursa de gossos per la neu que tots los anys es fa als Pirineus. L’he vist a la tele, preparat, amb els 14 gossos, explicant-ho… bé m’ha fet bona impressió. Representa a les Terres de l’Ebre, per segona vegada… bé!, bé!, m’ha fet il·lusió, home, que vols que et digue?

- Molt bé, Cisco, ho trobo molt bé… però m’havies parlat de dues notícies bones… i l’altra…?

- Ja te l’explicaré demà, que mos estan esperant per fer la partida…

- Home…! M’has deixat amb la mel a la boca…!

- Això és bo, Joan. Ja et vaig dir que la mel és bona pel constipat.

 El gran estafador piramidal del segle XX, destapat a primers del XXI, que encara no ha anat a la presó i possiblement no hi anirà mai, esdevé una nova icona d’heroi mundial, a l’estil Pancho Villa, Che Guevara, Panxampla o Serrallonga. 

La figura de Bernard Madoff, servirà en una nova pàgina web per recollir fondos destinats a organitzacions no governamentals, venent la seva figura mítica d’estafador de rics, burlador de sistemes, encantador de cobdícies i colpejador crucial de l’’establishment’ capitalista,  en camisetes, xapes i trastos varis.    

Aquest Robin Wood del segle XX, se li va quedar una pota coixa al no haver repartit res entre els pobres del que estafava als rics i, a més a més, ha contribuït a empobrir més el món, injectant més verí a la mala gestió financera i al nefast control governamental, d’efectes globals perversos. 

Per corregir-ho, ara es donarà a les ONG tot el que es recapti amb el seu bon nom, aportacions que faran els pobres, és clar, perquè cap ric perdrà el temps comprant una camiseta o una tassa de 3 ó 4 eros i, menys amb la cara d’en Madoff que els ha pelat com a conills.  

Estem al davant d’una nova piràmide, amb el fantasma del pare piramidal major, Madoff, amb la diferència de que, ara, amb l’excusa de que és en benefici dels pobres, enlloc de pagar-ho els rics, volen que ho paguen altres pobres.   

Dons, mira. Més de quatre hi picaran.