LO RECLAM DE L’EBRE

  És l’últim que escric enguany. Agraeixo la paciència dels qui m’han llegit i, disculpeu, hi tornaré l’any que ve amb una curta volada pels Pirineus però, abans i com acomiadament de l’any horrible que s’acaba, volia deixar constància d’alguna cosa bona que ens hagi deixat bon gust. No parlaré de l’Oficina Antifrau, que em sembla poc seriosa i molt demagògica, ni de la reducció de la velocitat a les entrades de Barcelona que em sembla irrisori. Tampoc parlaré de l’última burla de ZP, avui, escudat al darrere d’altres presidents d’autonomies, per contrarestar la poca força unitària que hem mostrat des de Catalunya pel finançament. Una altra vegada Catalunya s’ha partit la cara, se’n beneficiaran les altres autonomies i a nosaltres, tots plegats, ens donaran el cul. Ho podria fer sobre l’alliberació d’Íngrid Betancourt que em va semblar una gran bona nova, però ho faré amb referència a uns pactes polítics, quasi desapercebuts, contra la individualitat partidista.    

És poc comú, i no hi estem acostumats, als acords entre qui ostenta el poder i qui està a l’oposició. Aquells antics pactes de la Moncloa, imprescindibles per la futura obertura democràtica que havia de venir i també em ve al cap, més endavant, el Pacte de Toledo de caràcter social molt important, han quedat en la llunyania.  

Tancant l’any, quedaran a Catalunya dos pactes històrics, no en recordo d’altres, que podríem anomenar d’Estat, perquè són decisions d’Estat, tot i que aquí encara no sabem si, oficialment, som ni tan sols Nació. 

Es tracta del Pacte Nacional per a la Immigració i un altre d’investigació en els que s’han avingut els tres partits que governen i Convergència i Unió, des de l’oposició, i altres entitats i agents socials.  Pot ser han passat desapercebuts, sense gaire transcendència, però em semblen importants, malgrat sigui misèria i companyia.    

Diuen que s’està treballant amb un altre pacte per les infraestructures. Això serà més pelut, però són bones notícies i si es treballés també per unificar criteris i cercar acords en educació, salut i economia, a llarg termini, pot ser no caldria que cada govern entrant s’inventés la seva pel·lícula individual pel futur d’aquesta societat que trontolla en els fonaments perquè cada partit o grup polític, quan té l’ocasió de governar, vol aplicar la seva història particular, i individualista, lluny quasi sempre de les necessitats reals dels ciutadans que acaben desencisats d’aquells a qui han votat. 

Ben vinguts els pactes d’Estat contra el partidisme i la individualitat. Un dia ho serem (Estat) i ens hem d’anar acostumant. Pot ser seríem més lliures i ens afectaria menys les mentides de ZP i el menyspreu del PP, que només està d’acord amb el PSOE quan, junts, han de fotre a Catalunya.   

Bon any.         

 (Foto: Ebre.com)

Ahir no vaig voler escriure. Era el dia dels Sant Innocents que, ho sento, mai he entès que té a veure les innocentades, les mentides que contem,  i les llufes que pengem, amb aquells xiquets, pobres “innocents”, que va pelar Herodes. I no vaig escriure perquè, enguany, aquest any tan pelut que estem tancant, ja n’ha pelat prou d’innocents i més que n’ha deixat desplomats per a que els acabi de pelar el seu successor, l’any entrant.  

No volia que ningú dubtés que el que escrivia, ahir, podia ser veritat o mentida, i tampoc volia amagar-me, per estar permès el 28 de desembre, d’una mentida que la puc contar un altre dia, arriscant-me a pit obert, com toca, a ser descobert per aquells que tenen la paciència de llegir-me. 

Perquè ningú pensés que era una innocentada, no volia explicar, ahir, que la platja de la Marquesa, al començament de la punta del Fangar, i la barra del Trabucador, a la punta de la Banya (estic parlant del Delta de l’Ebre, és clar) amb aquesta llevantada han sofert un atac esfereïdor, com tantes altres vegades (jo hi vaig ser i em vaig esgarrifar de veure com la mar penetra i fereix de mort el Delta) i les notícies, en els mitjans, només han fet referència als desperfectes del litoral de la Costa Brava, que jo també lamentaria si no fossin llocs envaïts egoistament a la mare naturalesa, per fer passejos, comerços o residències d’esbarjo.  

No siguem innocents. La mar, quan s’emprenya diu prou i intenta tornar tota la merda que li anem tirant i intenta recuperar allò que l’home li ha sostret. 

- Que, Cisco, com ha anat tot això dels Nadals?

 - Bé, Joan, bé. Embafats de tot,  tal com teníem previst, de menjar, de veure, de família, d’amics…

- Bé, home. Però hi ha coses de les que val la pena embafar-se.

- Sí, home, si. Tot fos com això. Mira, he portat unes borraines que han sobrat.

- Xeic, Cisco, tu i les borraines…

- Home. Joan, això no és com los torrons i els pastissets que es poden desar i guardar per menjar-te’ls molts dies després, ja desembafats. Les borraines s’han de menjar,  no es poden guardar tant. Després de fer la partida, mos les menjarem i farem una copeta de vi ranci.

- Ben pensat, Cisco, que no estem per llançar res. Lo que es llança es perd i no serveix per ningú. Ni el temps s’ha de perdre.

- Per cert, Joan, parlant de perdre el temps, qui no ha degut menjar ni borraines, ni torrons és en ZP, que diu la tele que s’ha passat los Nadals entabanant a tots los barons, i alguna baronessa, marejant la perdiu per solucionat el finançament de Catalunya. Com és que li pega tantes voltes?

- Home, Cisco, mentre volta no s’atura i com tots lo miren de reüll… per arribar a Catalunya, fa la volta per València, Andalusia, Extremadura i Galícia, els va entabanant a tots i després mos fotrà a natros.

- Ai!, Joan. En lo mentider que és, a tots plegats, mos fotrà. Ja ho veig, No xalarem…!

- No gens, xalarem, Cisco. Acaba’t lo tallat i emprenem la partida que les borraines mos esperen.

- Xeic, xeic. I no estar mai tranquils, eh? Cinta!, cobra’t los tallats…

- No, no. Deixeu, que tu has portat les borraines. Ja ho pagaran els que perdin al guinyot.

- I si perdem natros?

- Calla, calla. Home de poca fe.                                             

 Per ells no és festa. Ja no és Nadal. Ho sento, nosaltres ho fem més llarg, pot ser massa, ens agrada embafar-nos, però és la tradició. El amics de fora de Catalunya en qui he parlat avui, això de Nadal ja ho tenen superat, ja els hi ha passat. Llàstima! Malgrat tot celebro que encara hagin acceptat la meva felicitació. 

Altres encara no els hi ha arribat. Ni la felicitació ni el Nadal. Ho comentàvem en una reunió nadalenca d’amics ahir a la nit. Bé, sí els hi ha arribat el Nadal però, diríem, els hi ha passat per alt. Les cues que s’estan fent al repartiment d’aliments de Càritas a l’Aldea i a Amposta, que coneixem, són esglaiadores. Cues llargues, cares llargues i ulls grossos, oberts i expectants de que no s’acabi el menjar que estant repartint abans de que els hi toqui el torn.  Això fa mesos que va.  No és qüestió de Nadal. Era abans de Nadal i ho serà desprès, agreujat superlativament amb la crisi, aquella que ja toca a la butxaca  i a l’estomac de molta gent. Fa fredat. 

Els Nadals i la crisi, cal tenir-ho en compte, com tot, no és igual per tothom. 

Avui tothom fa festa o, si més no, fa coses ben diferents d’altres dies i, fins i tot d’altres dies festiu. Abans no sortien ni els diaris. Avui no ho sé perquè amb això d’Internet ens ha canviat, i accelerat tant la vida que coses d’ahir ens semblen ancestrals. Sense anar més lluny, el sopar familiar d’aquest passat vespre l’hem pogut compartir amb ma filla des de la seva cuina, en directe, mentre feia el seu sopar, des de la seva casa a Nova York. Nosaltres sopant i ella farcint un pollastre i preparant els canalons, mentre esperava els invitats i el seu marit que tornés de la feina, mentre anava recavant informació complementària a sa mare i a sa iaia, sobre la feina que estava fent, temps de cocció, espècies a afegir… 

Finalment, després de mostrar-nos, per la càmera, el pollastre rosat i els canalons gratinats, requerint el vistiplau final de les que, des d’ací, l’havien assessorat, abans de que els seus comensals es posessin a la taula, nosaltres fèiem l’últim brindis que el compatíem amb el seu primer. Ells a sopar i nosaltres a dormir, amb aquells desitjos de benestar, entre tots plegats, que no s’acaben mai.   

És Nadal, però no puc deixar de llegir i escriure, si més una petita estona i deixar en l’aire una forta abraçada per tothom i, especialment, amb aquells que tenen la paciència de llegir-me. Que també és prou sacrifici.  

Bons Nadals.

 - Que fem, Cisco?

- Hola, Joan… esperant-te.

- Ja has demanat?

- Sí. La Cinta m’està fent un tallat…

- Cinta! Un altre per a mi.

- Que…? Demà borraines, no?

- Home, Joan, i una mica de torró, també, no?

- Ah, no ho sé. Et veig tant pessimista últimament. 

- Home…, torró, cava… hem de celebrar els Nadals… Ja tenim les olives plegades i mig cobrades… són dies d’alegria…

- Sí home sí, i la setmana que bé, any nou…

- Sí, sí. Serà l’any de la separació…

- De la separació, Cisco? Que passa? Que vos divorcieu…?

- No home no. Natros no, que som antics. Mos hem de separa d’Espanya.

- L’any que bé…? Que dius ara, Cisco?

- Que no has vist la tele…? Ho diuen los de l’”The Economist”… I si ho diu la tele i “The Economist”, un dels diaris més prestigiosos del món… això ja està aquí.

- Va, home va! No tindrem tanta sort, Cisco.  Això d’Espanya va per a llarg…

- Buai, Joan, pos a qui hem de fer cas?

- No ho sé, Cisco, però amb això, ni a la tele ni al prestigiós diari que, si tots els estudis que publica són tan afinats com aquest, em penso que ja no és tant prestigiós com diuen. De casa seua pot ser en sap alguna cosa, però de la nostra no en sap res.

- Xeic, Joan, no te’n pots fiar de ningú, eh?  Ja no sabem a qui hem de fer cas.

- Deixa-ho anar, Cisco. Los hi deu convenir explicar-ho així.

- Sí, segur que li convé a algú. Anem a fer la partida que demà és Nadal i no jugarem.

- I això…?

- Home, Joan, són dies de menjar, família…

- Buai!, Cisco… tot embafa, eh?  

També la pateixen els governants. Individualisme, feina a curt termini, rendiments ràpids que satisfacin l’ego. I la pateixen els governs perquè depenen dels partits polítics, gestors del món democràtic, per les seves individualitats personals i també partidistes, que es ceguen enfront l’interès públic global per al que estan cridats. Hem vist un PP votant en contra de l’entrada a l’OTAN perquè ho proposava un PSOE que havia canviat de parer o una ERC votant NO en el referèndum de l’Estatut, perquè ho proposaven d’altres, per diferenciar-se o no sé per què.    

La pateixen els governs en mans dels partits que manen amb el seu centralisme i amb el seu egoisme vers els vots a aconseguir, mantenir, augmentar i, sobre tot, en la seva obsessió pel desgast del contrari fins l’extrem de perjudicar la seva pròpia gestió governamental, malgrat haver-hi de ser beneficiaris tots plegats. Hem vist com tracten algunes administracions centrals, per exemple, a ajuntaments de diferent color polític. I hem vist, per exemple, com un nou govern entra a la Moncloa i es troba els ordinadors vuits perquè el sortint és d’un altre color. Ara expliquen que ho va fer José-Mª Aznar, però no se’n recorden que també ho va fer Felipe González. Com si els ordinadors i tot el sistema fos d’ells o dels seus partits, obviant que ho hem pagat entre tots i la informació esborrada servia per governar-nos a tots, no només als seus partidaris. Egoisme ferotge i manca de sentit del servei públic i, per contra, desgast del sistema desencisant a propis i estranys. La successió de governs democràtics, segurament per l’individualisme i interès partidari, atès que ells són els legisladors, no està ben regulada però, a més amés, falta vergonya i sentit comú.   

I la pateix la Unió europea quan la individualitat dels governs que la formen són incapaços de posar-se d’acord per solucionar la unió política, malgrat s’ha fet el gran esforç per la unió econòmica. Hem vist, tot i així, un gran egoisme i una perversa individualitat a l’hora de solucionar el conflicte dels Balcans o els problemes financers, com a conseqüència d’una nefasta gestió egoista que ningú dels que cobren del poble ha estat capaç de controlar, tot i sent, ara més que mai, una problema global.             

Ho deixo. Els egoistes i els individualistes, a càrrec de l’herald públic, i en detriment de qui els paga i els escull, em tenen esgotat.  

 Parlàvem de la individualitat i de la pressa pels resultats a curt termini, del lucre immediat i del gaudir-ho ara i aquí. Parlàvem de pa per avui, però fam per demà i com la crisi global, uns Nadals difícils, escàndols financers excepcionals i el desencís pels dirigents ens porta a reflexionar més lluny del que caldria, sobre tot perquè ens afecta directament a la butxaca i al plat que hem de posar cada dia a la taula.   

És la individualitat que pateixen les empreses, dèiem, i també les entitats financeres, maquinària pesada, antigament corredora de fons per excel·lència, creadora d’ofici, de cultura bancària que ha d’administrar, recollint en cascada minúscules partícules de diners dels estalviadors escampades pel món (ha estat el seu ofici més digne), espargint-los novament en la globalitat de l’altre món productiu i inversor, però que, actualment, prefereixen invertir-ho en el “pelotazo”, cercant els guanys ràpids i, de vegades suïcides. Hem vist, és la moda, entitats de crèdit despersonalitzant l’atenció als seus clients (eliminant aquella cultura ancestral d’atenció personalitzada de que havien fet gala i motius de competència) i embrancant-se en ingenis financers, malversant els fons dels seus estalviadors, als que després, damnificats, no poden atendre.   

Hem vist entitats financeres oferint desmesuradament crèdits fàcils de tots tipus, sense cap rigor, volent sucar del guany diari, com si el món s’acabés, prescindint d’aquella cultura ancestral que han deixat perdre, i, després de picar-se els dits, hem vist com s’han retirat inconscientment, tancant l’aixeta a tothom, al veure’s embolicats en afers en el que, ni els empresaris ni els particulars, que són els perjudicats, en tinguin res a veure.    

I els governs? També pateixen del mateix mal. Individualisme, feina a curt termini, rendiment ràpids que satisfacin l’ego…   

En parlem demà.  

 La individualitat, un dels antics mals del món, i la pressa pels resultats a curt termini, el lucre immediat, el gaudir-ho ara i aquí, és un dels defectes del món occidental. Pa per avui, però fam per demà.   

La barreja d’una crisi global, d’uns Nadals difícils, dels fraus financers i del desencís, pels mals resultats, amb els actuals dirigents polítics i socials, m’és igual, ens porta a reflexionar pot ser més lluny del que altrament haguéssim pogut pensar, especialment perquè, quelcom tan global, ens afecta de molt prop a la butxaca o a la feina d’algun parent molt proper sinó, de vegades, a nosaltres mateix. Ens afecta, a la fi, al parar la taula cada dia i decidir quin plat hi posem o, millor dit, que hi posem al plat.   

La individualitat la pateixen les empreses quan, cercant el lucre ràpid, no creien cultura organitzativa, per manca de formació, de recerca i desenvolupament i també per manca de motivació colectiva que, a la llarga, i de vegades també a la curta, se’ls gira en contra. Es pensa amb el compte de resultats de l’any i no pas en el dels propers anys. Es cerquen lucres immediats, a curt termini a càrrec, si pot ser, d’un col·lectiu de baix cost que es substituirà, deslocalitzant-se, el món és molt gran, quan es faci més car allà en el lloc d’establiment actual.      

Sé que és molt antiga, anem més avall, la figura de l’aprenent que començava escombrant i, fent ofici, tenia la possibilitat d’aprendre i arribar un dia a president de la companyia, però segur que sense tanta pressa i amb tècniques més modernes de formació, a tenor dels temps actuals, aquell camí no era equivocat. Avui els aprenents, amb tota seguretat, són gent molt preparada, universitaris, fins i tot, que no troben feina del tema que han estudiat i s’han acoblat a salt de mata on bonament han pogut, per motius econòmics o simplement per supervivència.    

I les entitats financeres? També pateixen del mateix mal. Em parlem demà.

- Que fas Cisco?

- Hola, Joan. Aquí, esperant fer colla per fer el guinyot.

- Quina rutina, no? Cinta!, posa’m un tallat.

- Buai, deixa, deixa. Pitjor era quan havíem d’ajupir el llom.

- També era una rutina, Cisco.

- Sí Joan, però molt pesada, eh?

- Ni que ho digues.

- Per cert, parlant de rutina. Avui al Parlament CIU i els socialistes s’han estovat fort, no?

- No ho crec pas. He jo ha vist a Mas  i Montilla, prenent cava més amics que mai.

- A on?, si s’han matat…

- Xeic, a la tele. Mira que he pensat: bona harmonia, bon rotllo…

- Pos xiquet, hem degut de veure una tele diferent, perquè tu els has vist amics i jo quasi fotent-se bastó.

- Saps què? Amb tot això de Madrid i els pressupostos, com en tantes coses, mos enganyen una mica a tots. Els socialistes catalans allà hi han votat a favor, els de CIU volien que tots els grups catalans anessin a una, els socialistes allà estan per allò i, a la fi, cada u ha anat per ell, Catalunya esperant amb la boca oberta, l’opció catalana cada vegada més dèbil,  s’han dit lo nom del bacó i han brindat amb cava. Tu creus que estan les coses com per brindar amb cava.

- Home, Joan, ells sí que encara no estan a l’atur. De moment no es diu res de cap ERO al Parlament i tot això. Jo crec que és per celebrar-ho. Estan contents.

- Ja estàs pensant en ton gendre que ja porta més d’un mes aturat…

- Pos sí, Joan, m’ha passat pel cap. No ho puc evitar. Amb ell no li vindrà gens bé això de brindar en cava.