LO RECLAM DE L’EBRE

Lo reclam de l’Ebre és permanent. Lo fet de tenir la sensació de que som un cul del sac, per moltes raons, entre d’altres per una falta d’autoestima i també per una actitud excessiva i molt perillosa de la cultura del NO, fa que tinguem la necessitat, per compensar-ho, de ser un reclam permanent. I fem bé, entre d’altres coses perquè qui no plora no mama i perquè també augmentem la nostra autoestima quan reclamem lo que no tenim perquè considerem que és nostre o, si més no, perquè mos toca. Tot això és molt més ample, més extens i més complex, no cregueu, i cal tractar-ho amb cura, però sense por. Jo sempre em queixo (i reclamo una altra actitud) de la parla dels nostres polítics, i d’altres que no són polítics, quan ho fan en públic o en mitjans de comunicació (ràdio i televisió), simulant o imitant la parla de més al nord, fins hi tot l’accent dels “camacus”,  un dels més lletjos de Catalunya, com si tinguessin, que en tenen (això sí que és lleig i lamentable i per això em lamento), vergonya del nostre accent i de la nostra singlar forma d’enraonar. Altra cosa és, és clar, corregir barbarismes que en hi ha en totes les llengües i en tots els accents i, alguns, són fins i tot singulars i graciosos i de difícil substitució.  Tornant, però, al reclam, volia, en definitiva, significar lo positiu d’aquesta actitud permanent que ha aportat resultats gratificants a les Terres de l’Ebre que ara no podria anomenar sense deixar-me’n molts, però em sembla oportú deixar menció del Parc Natural del Delta, que ara compleix vint-i-cinc anys, l’aturada del transvasament de l’Ebre, l’establiment de la delegació del Govern de la Generalitat, malgrat de la vegueria no saben com sortir-se’n, i d’altres.També he de dir, però, que hem perdut alguna oportunitat. Així, pos, cura amb la cultura del no! Tenim un parell de caps de golf pendents que valdria la pena parlar-ne seriosament. Altres coses pitjors s’han fet, i es fan, arreu. En qui en podríem parlar, d’això, amb seriositat i objectivitat? Qui és capaç de tractar-ho amb seny?

Deixo l’Ampolla, on passo els estius. No vull que m’afecti la “depre post-vacacional” de la que tan he sentit parlar aquest final d’estiu, però tampoc vull deixar d’enyorar l’estància estiuenca, la meva gandula a l’ombra, penjada una punta d’un pi i l’altra de l’olivera, mentre els dos arbres es barallen per l’espai del carrer. Té les de perdre la pobra olivera. Lo pi és prepotent i fastuós, mentre l’olivera es deixa festejar. Tampoc vull deixar de pensar en el meu Calypso, un petit veler que em fa passar bones estones per la mar. Ara el tinc a l’eixut. Los polps quasi m’han abandonar. L’oratge tan variat els ha fet fer viatges intermitents a la costa. Mentre fa bo s’acosten però quan noten lo gregal o Tomàs Molina anuncia canvis d’oratge, perquè sempre estan a l’aguait, els hi falta temps per fugir al refugi de les profunditats on tothom hi viu. Ja tornaran, però, així que vinguin uns dies de calma. El setembre és molt llépol per tothom. Allí mos trobarem. Mentre, los bolets els substituiran en los nostres dies d’esbarjo. A Tortosa hi passo l’hivern. Més asfalt, més ciment, menys natura, més soroll, malgrat estar a la bora del riu, però certa tranquil·litat delictiva, atenció que no es pot deixa de banda i aquelles comoditats del les ciutats o pobles grans, ja se sap.  Sé que allí lo garbí no arriba ni em portarà, com aquí, l’olor de la palla d’arròs del Delta en plena sega retardada, també per l’oratge variant, però com no està lluny ho tindrem a ma. No mos ho deixarem perdre.He dit que no volia que m’afectés la “depre post-vacacional”. S’acaba vol dir tornem-hi.            

Enguany venen primerencs. Les cames de perdiu, aquí en diem “bitxacs”, també han vingut aviat, es fan molt grosses donat que normalment peguen en menudes, i els rovellons i els  pinetells, “esclata-sangs” per a mallorquins i valencians, surten sans i forts, amb color, textura i bon sabor. He vist algun fredolic, excessivament primerenc, aquí en diem “negretes”, també ha sortit ja peu de rata i molts mataparents, que només es poden menjar molt joves i recent sortits perquè sinó s’aviven de cucs i traient-los-hi la pelleta fina del damunt que amargueja. Es fan pebrassos i llores, que jo no cullo perquè no m’agraden, però encara no hem vist camagrocs, surten més endavant, i tampoc apagallums, però ja trauen los nas les llenegues, “pegaloses” per a natros, tant a les blanques com a les negres, sempre tant enganxoses com saboroses.

No veurem ceps, rossinyols, trompetes de la mort i d’altres que no surten per aquesta zona.  Caro i els ports del nord de Castelló i baix Terol han estat ben regats d’aigua del cel beneïda i els bolets, després de anys engandulits, esclaten arreu com bolets que són.   

Ja són aquí i ja els hem provat. Si les rosades no venen també primerenques, serà un any de bona collita.  

 Recordeu, recolliu i mengeu només els que conegueu. Alerta!

 Tornava de Barcelona. Los trens que van a Tortosa acostumen a complir els horaris. En una època desastrosa de Renfe  o Adif, és igual, en el que s’enfonsaven els ciments de les estructures ferroviàries de l’entrada de Barcelona, per les obre de l’Ave i, com a conseqüència, es trencaven totes les previsions de transport i puntualitats regulars, i fins hi tot la formalitat política, jo presumia de que mai havia tingut cap incidència amb el tren i, fins llavors, el servei m’era fidel i complidor. La primera anomalia la notaria quan, per la finestreta vaig observar que entrava a Vila-seca, quan jo esperava veure Salou. De seguida vaig entendre que havia agafat, o m’havien fet pujar, a un tren errat i anava en direcció Ribera d’Ebre. Una companya de treball, havent sortit de la feina, una gran amiga, me portaria més tard a casa, havent baixat a Móra. No hi ha mal que per bé no vingui, diu la dita, perquè vaig adonar-me, i poder conèixer, un paisatge encisador, generós que mai havia recorregut, fins El Priorat, a partir de Falset, que ja coneixia abastament.

Tot plegat m’ha vingut al pensament avui, en lo reclam, un més d’aquestes terres, dels ajuntaments de Riba-roja, Flix i Ascó per a que es restitueixi en la seua totalitat lo personal que presta els serveis ferroviaris d’aquestos tres municipis, perquè la línea pugui continuar prestant el mateix servei, no millor (fixeu-vos-hi), que ha prestat durant molts anys. I, quelcom més greu que no ajudarà a millorar el servei, el centre de comandament de la línia es traslladarà de Tarragona a Saragossa. És allò que reclamen de traspassos, però a l’inrevés.

Ja ho veieu, mentre d’altres, molts altres, en qualsevol situació reclamen millores, més bones condicions, més velocitat, més modernitat, més eficàcia, aquí mos conformem en que mos ho deixen com estavem. “Mare de Déu deixeu-mos com estem”. Bé.

Si més no, reclamem, que ja és dir. 

Tan s’hi val, però, Adif igual s’ho passarà pel forro.

Pos no, amic. Enguany no sé si farem olives, me deia Joanet tot preocupat, però com a mig conformat. I ja veurem si plegaré les garrofes…  Home, Joanet…?

És el meu veí. De fet és l’amo de la finca d’oliveres on jo hi tinc la caseta de l’estiu. Li va vendre dos solars, fa més de trenta anys, a un constructor que hi faria després un parell de cases. Com ell no n’ha venut més i, a més a més, encara que volgués tampoc podria vendre per construir, per allò de la llei de costes, està massa prop de la mar, la meua casa queda dintre de la seva finca d’oliveres i garrofers. A mi me queden tres oliveres al carrer, en pla així com si diguéssim de jardí que ell plega, tots los anys. Sempre li ho recordo perquè me dol que es queden per plegar i es perdin. Lo que es perd no aprofita per ningú, deia mon iaio.

 Saps que passa, continua Joanet. M’he fet vell. Quasi no puc caminar, me fan mal tots los ossos, los ronyons, no m’aguanto dret i tampoc aguanto lo sotrac del tractor. Bé de fet la meua família ja no hem deixa ni agafar-lo. Encara bé que vinc amb el cotxe i puc donar menjar als quatre animalets que em queden al corral. No res, los gossos i quatre gallines. Ous per a casa… Se perdrà tot. Los nois no volen fer de pagès… L’any passat ja vaig donar a plegar les garrofes a mitges i les olives me les plegaren uns romanesos… Ja veurem. Enguany hi ha bona collita, va ploure bé al maig, però ara mos faria falta una bona arruixada. Només fa vent de dal. Lo mestral ho seca tot, xiquet. Bé… i vatros que feu.

Pos ja veus, acabant l’estiu… uns dies més, pot ser acabarem lo setembre. Mentre guarden lo mas que se senten dir moltes coses… Calla, calla. Ja m’han entrat dues vegades a la caseta de muntanya… no sé que busquen.

Fer mal, Joanet. Fer mal.

I als xalets… tots los dies entren a un o a un altre…

Te podries endur uns buscalls d’olivera, d’aquells secs que vaig esllemenar l’any passat per si voleu fer una rostida…   

 Gràcies, home. Me’ls enduc. Recorda-te’n de plegar les olives de les tres oliveres meues…    

Lo Delta està canviant de color. En cada estació de l’any mos mostra un to diferent.

A mesura que avança la primavera es transforma en una catifa verda que l’estiu s’encarrega de fer-la groga a mesura que l’arròs floreix, espiga i rebeca. Ara, mentre el ventet de migjorn mos atansa l’olor de palla tendra cap a l’Aldea, Camarles i l’Ampolla, a la Ràpita tot és un clam. La gent que esperava un Barça, s’ha trobat en un altre. Les figures s’han quedat a casa. Ni Sant Carles de la Ràpita, ni les mateixes Terres de l’Ebre, tenen suficient categoria per portar les primers figures. O, pot ser, no tenen la consideració dels que decideixen a Can Barça. Simplement se’n foten.   Sé, no se m’escapa, que les decisions tècniques tenen el seu fonament i, sens dubte, el seu pes i tota la raó del món. Faltaria més…! Qui som natros per reclamar atenció? Qui és l’aficionat, el pobre aficionat d’aquestes terres per, una vegada en la vida, demanar que les figures del Barça mos visiten…?  Però hem de ser compressius, ho hem d’entendre: estan reservant-se per guanyar la lliga, igual que l’any passat.El Delta està canviant de color. Ara li toca el groc de bona collita, de recol·lecció i, per unes hores, s’ha volgut posar de blaugrana però no ha resultat. S’ha posat blanc i vermell. Molt blanc i molt vermell. Laporta ja sap que signifiquen aquests colors en futbol. Coneix perfectament los mocadors blancs i les targetes vermelles.  Ha estat tot un clam.            

Tinc davant de la punta del nas, la Punta del Fangar. Mentre escric em giro, de quan en quan. No sé si per veure si encara hi és o per comprovar si, després de trenta anys contemplant-la tots los dies d’estiu, encara no me n’he cansat.

Confirmo agradablement que no. Avui, aquesta tarda, lo migjorn s’ha portat bé. No bufa fort, com alguna tarda d’agost que, fins i tot violent, m’he degut de posar pantalons llargs i alguna cosa de mànigues també llargues per no retirar-me de la terrassa. Avui  equilibra la temperatura mentre acaricia els cossos encara plens d’estiu.  Es parla del setembre als mitjans. Cursos que es comencen, vacances que s’acaben, parelles que es separen (les estadístiques, ho diuen tots els anys, ho tenen constatat en el període de tornada de vacances) i, això sí, ara es parla molt de les “depres post vacacionals”, com si durant l’any no en tinguéssim prou. Els polítics comencen a moure la cua després d’unes vacances que els portarà, perquè suposo que no són una excepció, a una forta “depre post vacacional”, tot i que molta gent es comença a deprimir perquè tornen. De la crisi quasi no se’n parla, no volem ni pensa-hi. Que ha de passar o que mos pot portar de més setembre?  A mi em porta el silenci dels coets de les extingides festes majors de l’Ampolla, Camarles i Deltebre, substituïts pels petards intermitents que espanten los pardals de l’arròs espigant. Me sembla que no faré vacances, per si de cas. Torno a mirar cap a la Punta des d’on, totes les tardes, inclòs les de setembre, surt lo migjorn. La Punta encara hi és i el migjorn encara bufa. Quina sort.          (3-9-08)