LO RECLAM DE L’EBRE

No és precisament d’indústries del que podem presumir a les Terres de l’Ebre. En hi ha poques, però fem molta fum. Molt soroll i poques nous. A l’Aldea, el meu poble, hi és la més gran. Una paperera antiga, avui en mans d’una multinacional important. Molta facturació, molts llocs de treball i pocs efectes col·laterals. Bé. A Tortosa en hi ha una de molt antiga, una cel·lulosa que transforma deixalla fibrosa, palla, lli, cotons en pasta de paper. Aquesta és ben fumosa però, malgrat l’escandalosa imatge de fumassa blanca sembla que només és vapor d’aigua, tot i que quan evacuen fot una pudor química infernal. Al polígon del Baix Ebre també s’hi veuen fums, en alguna indústria, però no em consta que siguen contaminants. Tenim també, en època de moldre les olives, i després, alguna refineria de sansa que solta una fum espessa que fa por de veure i que, malgrat també diuen que només és vapor d’aigua put a oliasses i sansa, que tomba.                                    

 L’estrella, però, és la central nuclear d’Ascó. Fum per un tub, però un tub gros. Tampoc sembla que sigui contaminant, vapor d’aigua, però dels mals col·laterals que mos poden vindre n’estem esgarrifats.  Fa sis mesos que es troben partícules radioactives, segons diuen els diaris, a dojo. Tenen una proposta de sanció de més de 22 milions d’euros, per l’incident i, amb això, el govern ja paga la culpa i se sent satisfet i alliberat. Natros no. Amb aquesta i les de Vandellòs que, el diumenge passat la II també va fer fum, de valenta i de la perillosa, per l’incendi, diuen, d’unes turbines -per ells com si no fos res- mos ha de passar  com en la cançó de la Trinca quan parlava de l’OTAN: cagarem tramussos. De fet em sembla que ja fa temps que en caguem, perquè de por: tota.     Lo curiós del cas és que los governs, lo català i també l’espanyol, s’enfaden i els sancionen, a les companyies propietàries de les centrals. Hem canviat los termes? No hauríem de ser natros, los ciutadans, los que mos hauríem d’enfadar, criticar i sancionar els governs, si més no a les urnes?  En mans de qui estem? Als governs els hi correspon controlar per a que això no passe. 

Estar clar que la millor defensa és un atac. A qui sigue, però atacar: canya! La qüestió es anar rentant-se les mans i pilotes fora. I a natros qui mos protegeix? Mama por!!

No és precisament d’indústries del que podem presumir a les Terres de l’Ebre. En hi ha poques, però fem molta fum. Molt soroll i poques nous. A l’Aldea, el meu poble, hi és la més gran. Una paperera antiga, avui en mans d’una multinacional important. Molta facturació, molts llocs de treball i pocs efectes col·laterals. Bé. A Tortosa en hi ha una de molt antiga, una cel·lulosa que transforma deixalla fibrosa, palla, lli, cotons en pasta de paper. Aquesta és ben fumosa però, malgrat l’escandalosa imatge de fumassa blanca sembla que només és vapor d’aigua, tot i que quan evacuen fot una pudor química infernal. Al polígon del Baix Ebre també s’hi veuen fums, en alguna indústria, però no em consta que siguen contaminants. Tenim també, en època de moldre les olives, i després, alguna refineria de sansa que solta una fum espessa que fa por de veure i que, malgrat també diuen que només és vapor d’aigua put a oliasses i sansa, que tomba.                                    

 L’estrella, però, és la central nuclear d’Ascó. Fum per un tub, però un tub gros. Tampoc sembla que sigui contaminant, vapor d’aigua, però dels mals col·laterals que mos poden vindre n’estem esgarrifats.  Fa sis mesos que es troben partícules radioactives, segons diuen els diaris, a dojo. Tenen una proposta de sanció de més de 22 milions d’euros, per l’incident i, amb això, el govern ja paga la culpa i se sent satisfet i alliberat. Natros no. Amb aquesta i les de Vandellòs que, el diumenge passat la II també va fer fum, de valenta i de la perillosa, per l’incendi, diuen, d’unes turbines -per ells com si no fos res- mos ha de passar  com en la cançó de la Trinca quan parlava de l’OTAN: cagarem tramussos. De fet em sembla que ja fa temps que en caguem, perquè de por: tota.     Lo curiós del cas és que los governs, lo català i també l’espanyol, s’enfaden i els sancionen, a les companyies propietàries de les centrals. Hem canviat los termes? No hauríem de ser natros, los ciutadans, los que mos hauríem d’enfadar, criticar i sancionar els governs, si més no a les urnes?  En mans de qui estem? Als governs els hi correspon controlar per a que això no passe. 

Estar clar que la millor defensa és un atac. A qui sigue, però atacar: canya! La qüestió es anar rentant-se les mans i pilotes fora. I a natros qui mos protegeix? Mama por!!

 Anava, amb la seua família, a prendre el bany a Capelo, un lloc encisador, platja del Perelló que, ho comentàvem, quan te la mires amb deteniment, o simplement quan te la mires perquè llocs des d’on observar-la li’n sobren, pots pensar, tot i que les comparacions són odioses, que estàs a Grècia, Eivissa, Itàlia o a la Costa Brava, és igual. Bé, pot ser millor.

Lo petit promontori com una menuda península de roques d’arena fina compacta, capricis de la natura, amb un estret istme de set o vuit metres de llarg on, poc o molt quan hi passes t’has de banyar els peus, divideix la platja de Santa Llúcia en dues. A la dreta amb litoral ovalat, perfilat com si s’hagués dissenyat amb llapis i paper a gust del consumidor. A l’esquerra, més irregular, més encant, amb roques que despunten per dalt del nivell de l’aigua i, totes dues, amb arena gravosa que es neteja del cos amb un “sarpada”. Si t’allunyes cap a l’esquerra hi trobaràs un paisatge de roques planes, fines i també d’abruptes, bufadors que, només en una mica de gregal, activen la imaginació cap a un paisatge de ciència ficció, fins cala Moros i l’Àliga. A la part de la dreta, darrere d’un espigó novell que protegeix Santa Llúcia, no ho digueu a ningú, hi ha una petita cala a descobrir: la Buena, un racó encisador, enamora. Una recomanació…, bé, dues: per a l’aigua, ulleres i tub, i per a mirar cap en terra, ulleres de sol. Hi ha iris que no resisteixen, los colors del paisatge, pins verds, murta, garrofers, oliveres, argelagues, romaní, atzavares, cases de blanc mediterrani a les parets i teula moruna, vermella, com lo sol quan surt i terrenys de colors rojos, groguencs i emblanquits. 

Lo meu amic, no s’ha pogut parar a fer una cervesa, era tard i volia fer un banyet i tornar-se’n per anar a dinar a les Cases d’Alcanar. Té bon gust, morro fi. Ho hem deixat per un altre dia, està preparant lo pregó de les festes de la Cinta a Tortosa i l’he deixar marxar. Li he dit que es relaxe, que no porte pressa, encara queda molt per fer, però ja ho farem i, si no, ja ho faran. Hem quedat que vindrà un altre dia. Ha estat una visita llampec però, malgrat tot,  una visita d’un amic.              (26-08-08)

Continuï Llegint »

Veig  les barques de l’Ampolla com tornen a port, són quarts de quatre de la tarda, les acompanyen un vol de gavines per la popa encebades per les deixalles de la pesca que, de tornada, mentre el patró posa proa cap a casa, la resta de la tripulació va netejant i tirant-ho a la mar. Alguna peça ni tan sols toca a l’aigua perquè, pràctica diària i instint ancestral, les gavines ho agafen al vol. Avui tornen de cara al vent de dalt, proa al mestral. Ha canviat lo temps. Les calors fortes s’han esvaït, ha entrat una ressaca de gregal que,

encara que suau, ha bufat tota la nit enterbolint les aigües costaneres, mala jugada pels quatre aficionats que cabussegen pels matins a la caça dels polps, caixetes o crans peluts i malestar per a les barques de pesca que han sortit a la mar capotejant tot el matí. Lo vigia del Fangar, però, alt con un gegant blanc, amb aquella cinta vermella al front per la suor de la calor del migdia, tot i apagat se les mira silenciós, impassible i satisfet perquè les veu tornar salves i estalvis a casa. De matinada, quan es feien a la mar, els hi feia guinyades intermitents amb lo llum, salutacions d’alerta i desitjos de bon dia, per a que comencessin bé la jornada marinera, bordejant amb cura la punta del Diamant, aquella part més ampla, la de les dunes, de la punta del Fangar. Ahir vam “contar” poc, m’explicava un pescador mentre repartia les “parts”. Poc peix i poc preu… Deu ser la maleïda crisi, li excusava jo. Natros sempre hi estem en crisi, me contestava així com a malhumorat. Quan no són lo preu del gasoli, les averies o les enganxades, ho són l’escassetat de captures o les subhastes miserioses… Los pescadors són com los pagesos. Sempre es queixen, però jo sé que tenen raó. Veurem com “contaran” avui.    (14-8-08)   

Segurament que m’equivoco al criticar-ho però, xiquets,  no m’agrada gens la maniobra de que la finca Bombita es vengue a l’Estat. I dic que m’equivoco, segur, perquè raons d’estat o d’interès públic segurament que hi són i tindran lo seu pes. La prova és que ja fa molts anys que s’hi va al darrere d‘aquesta adquisició, per motius de justícia social i ecològica que, amb tota seguretat, la majoria no entenem.

Però tinc molts de recels. Primer, el fet de que la bassa del Canal Vell s’hagi quedat en mans privades allà pels anys seixanta, maniobra que no conec però de caire raríssim, així com lo que s’explica de la dessecació, des d’aleshores, de part de les basses naturals. En segon lloc la suposada panacea que això representa per a la salvació del Delta, “un pas més per desencallar el projecte de lluita contra la regressió de la badia del Fangar” (sic). Jo hi visc prop i encara no conec cap “pas” que s’hagi fet en los últims anys per parar la regressió del Delta, amb els maltractats consorcis que hem tingut en els últims anys a partir del Pla Hidrològic Nacional i, especialment, en los treballs que s’havien d’encetar com actuacions d’interès públic i declarades d’orde prioritari i urgent en la Llei 11/2005 que modifica la 10/2001. És lo nou “Pla Integral de Protecció del Delta (PIPDE) que ningú coneix què està fent, perquè pot ser no fa res, malgrat al 2005 la Generalitat i l’Estat signaren un protocol per desenvolupar-lo. En tercer lloc, quelcom més senzill, si s’ha d’eliminar les actuals àrees conreades, arròs, i hem de tornar a tenir senillars, a mi, que no n’entenc, me sembla un retrocés considerable en el temps. L’arròs és, amb tota seguretat, lo cultiu que millor contribueix al sistema mediambiental d’aquest paratge. I en quart lloc, per acabar, estem parlant d’una inversió de deu milions d’euros. Esgarrifa’t, l’aportació de l’herald públic, és de dir, de tots natros. Me s’han posat los pels de punta. Ara sí que veig que es comença a invertir per a controlar la regressió del Delta (me’n foto). I del que no vull parlar, perquè l’article me se faria massa llarg, però sobre tot perquè em fa vergonya, és del lucre greixós i embafador dels intermediaris de l’operació. Aquesta n’és un altra. No puc continuar escrivint. Les mans se me n’han anat al cap.    (12-08-08)

L’estiu no és bo per a les notícies. Les vacances en fan trontollar la qualitat i la quantitat de la mateixa forma que es dona a una fàbrica o a qualsevol empresa que té gent de vacances i ha de fer la feina, normalment la poca feina, com pot… amb poca gent, amb gent de menys experiència, etc. Així trobem notícies com les de “La Veu de l’Ebre” on mos expliquen on aniran de vacances los polítics ebrencs, notícia frívola, sense cap transcendència, a excepció de la frustració dels que els han votat i enguany no només no sortiran enlloc de vacances sinó que, a més a més, tenen mil dificultats per arribar a fi de mes. Una altra notícia frívola, i sobre tot insípida, mai més ben dit, la de Ferran Adrià, a “El Periódico” dient que farà la volta al mon per provar no sé què, per a fer no sé què… I a natros, què?   Que mos importarà o que mos solucionarà a natros saber que una gironina, com comenta l’ “Avui”, s’està fent les proves de l’ADN per saber si és filla de Dalí?… I a natros, què?    És curiós, per altra banca, com s’aprofita l’estiu per llançar notícies importants, transcendents que, pel fet d’estar molta gent de vacances o simplement més relaxada, quasi passen desapercebudes i no tenen la repercussió social que caldria, verbigràcia: la publicació de les balances fiscals entre les autonomies i l’Estat, l’acord de compra de la finca “Bombita” per part de la Generalitat, al Delta, l’incompliment per part dels que avui governen a Madrid dels  acords de l’Estatut, que són llei. A mi, com a quasi tots los mortals, quan incompleixo una llei me sancionen. Fins avui, com a la majoria, no me n’han perdonat cap: quan l’he fet, me l’ha tocat pagar. Lo govern de Madrid deu ser de sucre. Ara el que estan negociant amb el català és, simplement, si s’escau o no complir la llei i, mentre, los polítics de vacances pel món, segons “La Veu de l’Ebre”, Ferran Adrià i les tonteries del gurmet desaparegut, preparant l’agenda del seus viatges, també pel món, segons “El Periódico”, la gironina fent-se les proves per saber si Dalí era son pare, segons l’ “Avui” i  els ciutadans, alguns de vacances, altres relaxats i molts angoixats de pensar que s’atansa fi de més. Són les notícies de l’estiu, són les vacances, los enganys, les cortines de fum.   (11-08-08)   

L’estiu no és bo per a les notícies. Les vacances en fan trontollar la qualitat i la quantitat de la mateixa forma que es dona a una fàbrica o a qualsevol empresa que té gent de vacances i ha de fer la feina, normalment la poca feina, com pot… amb poca gent, amb gent de menys experiència, etc. Així trobem notícies com les de “La Veu de l’Ebre” on mos expliquen on aniran de vacances los polítics ebrencs, notícia frívola, sense cap transcendència, a excepció de la frustració dels que els han votat i enguany no només no sortiran enlloc de vacances sinó que, a més a més, tenen mil dificultats per arribar a fi de mes. Una altra notícia frívola, i sobre tot insípida, mai més ben dit, la de Ferran Adrià, a “El Periódico” dient que farà la volta al mon per provar no sé què, per a fer no sé què… I a natros, què?   Que mos importarà o que mos solucionarà a natros saber que una gironina, com comenta l’ “Avui”, s’està fent les proves de l’ADN per saber si és filla de Dalí?… I a natros, què?    És curiós, per altra banca, com s’aprofita l’estiu per llançar notícies importants, transcendents que, pel fet d’estar molta gent de vacances o simplement més relaxada, quasi passen desapercebudes i no tenen la repercussió social que caldria, verbigràcia: la publicació de les balances fiscals entre les autonomies i l’Estat, l’acord de compra de la finca “Bombita” per part de la Generalitat, al Delta, l’incompliment per part dels que avui governen a Madrid dels  acords de l’Estatut, que són llei. A mi, com a quasi tots los mortals, quan incompleixo una llei me sancionen. Fins avui, com a la majoria, no me n’han perdonat cap: quan l’he fet, me l’ha tocat pagar. Lo govern de Madrid deu ser de sucre. Ara el que estan negociant amb el català és, simplement, si s’escau o no complir la llei i, mentre, los polítics de vacances pel món, segons “La Veu de l’Ebre”, Ferran Adrià i les tonteries del gurmet desaparegut, preparant l’agenda del seus viatges, també pel món, segons “El Periódico”, la gironina fent-se les proves per saber si Dalí era son pare, segons l’ “Avui” i  els ciutadans, alguns de vacances, altres relaxats i molts angoixats de pensar que s’atansa fi de més. Són les notícies de l’estiu, són les vacances, los enganys, les cortines de fum.   (11-08-08)   

Quan l’Ampolla i el Perelló es van separar, bé en realitat l’Ampolla es va segregar del Perelló amb un procés bel·ligerant inicialment i prou amigable i pacífic a la fi, es disputaven, en los llindars dels termes municipals a restaurar, la platja de Cap Roig i el racó de Perales, en la zona marítima.  Es tracta d’un paratge privilegiat i capriciós entre la punta de Cap Roig i la punta de la Figuera. Té platja de sorra, penya-segats vermells, pins costaners, platja de pedra rústica i dura i zona pedregosa per als que no els hi agrada que se’ls enganxe l’arena pel cos. Per dintre, a l’aigua, què us d’explicar! És el millor lloc per trobar-hi polps de roca, que els pesquem i mos els mengem, és clar, caixetes, eriçons (garoines, com en diuen més amunt), grans rogles de posidònia, nacres i dàtils de mar a les pedres i, com en tota la mediterrània, alguna resta arqueològica, elements aquestos últims, de total respecte, ni tocar-los!, com es degut.

Element de la discòrdia en una època, lloc de germanor en l’actualitat. Finalment, solució salomònica, el paratge es va partir per la meitat i és el lloc on parteixen els dos termes, repartint-se com a bons germans la bellesa paisatgística i ecològica que gaudim tots plegats. És com una ferradura oberta al sud de cara a la punta del Fangar, cap enveja de les illes Balears i de les gregues, vigilat tot plegat pel gegant blanc, amb cinta vermella al front, el far del Fangar, que tot ho veu, que tot ho sap, que de tot alerta però no xerra. El dia que es pose a explicar-ho… correrem, tots plegats. (6-8-08) 

No hi ha manera d’escapar-se de les picaresques, estan en la nostra vida, ens los nostres gens des d’èpoques ancestrals.  En el “Lazarillo de Tormes” veiem com el cec i el “lazarillo” se les foten cada vegada que poden i se les foten bé. Quan compartint un carroll de raïm, el sec, que no ximplet, li recrimina a l’altre que se n’està menjant tres grans cada vegada, el “lazarillo” li pregunta que com ho sap si no s’hi veu. “Perquè jo me’ls menjo de dos en dos i tu no protestes”, li contestà el cec. I picaresques fortes les que mos porten les noves tecnologies amb paranys en los telèfons, mòbils i fixos, és igual, en los correus electrònics, en les ofertes milionàries a la televisió, les que mos arriben per correu, fins i tot dels bancs, etc. etc., i ho aguantem. Sé que no descobreixo res i, n’estic segur, li haurà passat a molta gent, però he tardat més de sis mesos per donar-me de baixa d’un parell de línies de telèfon, amb “Telefònica”. Lo sistema és tan senzill com que només cal trucar i et diuen que prenen nota de la petició i t’envien una carta de sol·licitud de baixa amb un número de referència. Al rebre-ho has de tornar a trucar o passar-ho per fax donant aquell número. To això molt bé. Però si aquella carta no t’arriba, ja has begut oli. No importa que t’hagis anotat la data ni el nom de la persona que et va atendre en el seu dia, ni que els hi hagis passat un fax, com ho vaig fer jo, confirmant-ho tot (sol·licitud, data, persona que em va atendre, número de telèfon), si quan tornes a trucar et diuen que allí no en saben res, ni hi ha res anotat… torna a començar el procés i, mentre, les factures van corrent. Les organitzacions defensores del consumidor n’estan plenes d’aquestes i d’altres queixes per irregularitats, però la picaresca és més forta i més rentable que qualsevol sistema miserable de control o reclamació. Sincerament, sóc un sentimental, me dol perquè m’ho ha fet Telefònica i, ho sento, me l’he deixat, he tallat, malgrat en altres llocs tard o d’hora sé que també me la fotran, però pot ser me doldrà menys. Ja sé que peco d’innocent, però de “Telefònica” no m’ho esperava. Ara me truquen, molt sovint, per fer-me ofertes molt atractives. Los engego a mamar. (2-8-08)