LO RECLAM DE L’EBRE

La sang no caldrà, perquè tothom sap lo què és, però explicaré el que són les baldanes perquè, sent un nom comú de les Terres de l’Ebre, hi haurà gent que no sabrà què són. Es tracta d’un embotit, una espècie de botifarra, típica d’aquí, feta en base de sang de porc i arròs, d’una dimensió petita, entre deu i quinze centímetres lligades entre si amb cordell fi. Es presenten a rastres de deu o dotze unitats, per això sentireu a parlar de “rastre de baldanes”.  Saboroses, per cert.  Molt bones…  Ja n’havíeu sentit a parlar…?,  pos millor perquè així entendreu una dita molt antiga, popular, basta i rudimentària que usem aquí sovint: “On no hi ha sang, no es poden fer baldanes”. Ve a significar d’aquella actitud poc afectiva, poc amorosa, poc benefactora vers aquell que no és parent (que no hi ha consanguinitat) o no se li té molt d’afecte personal. La dita contrària podria ser: “Qui té padrins, es bateja”, pot ser més popular en altres indrets, que bé a significar que qui té bona “influència”, és de dir, algú amb poder que el pugui beneficiar, en un afer, en un treball o qualsevol altre objectiu, ho té més fàcil per aconseguir-ho. Aquí podríem dir que “qui té sang farà baldanes”. I baldanes ha fet lo germà d’en Carod-Rovira, vicepresident del Govern de la Generalitat, que ha estat nomenat delegat del Govern a França.  De fet Apel·les Carod-Rovira ja fa temps que fa baldanes, de quan el primer tripartit perquè, des del primer dia ha gaudit de càrrecs, diríem, substanciosos. Ja en la Roma antiga es deia que la dona del Cèsar, no només havia de ser honrada sinó que, a més a més, ho havia d’aparentar. No tinc cap dubte que la maniobra dels Carod-Rovira deu ser honrada i legítima, altra cosa és lo que aparenta i el mal efecte que fa.  Està ben clar, no? Si hi ha sang es poden fer baldanes.                     

Un fart n’hem tingut per trobar sardina. Les llums de La Cala diu que no n’agafen i, suposo, les de Cambrils i Tarragona tampoc. Finalment el que se n’havia d’encarregar (com sempre, la feina es reparteix) sembla que n’ha trobat, però no sabem d’on és.

 Grossa i poc greixosa, es nota quan te la menges, però també quan la fiques a les brases. Si no fa aquell fum i aquell flaire rabiós que desperta gats enterrats, malament. Al final si es descuida mos barallem perquè diu que li ho han cobrat a 6 euros.  Déu n’hi do, però tot plegat no podia espatllar la sardina que cada any fem, per allò de “xalem o no xalem?”, a la platja del Baconer, veïna de Cala Maria, ambdues desertes malgrat no estar allunyades del poble, l’Ampolla, perquè són pedregoses, suposo. La gent vol sorra. Ja va bé. A la sorra no hi ha caixetes, dàtils, polps, ni crancs  peluts, ni eriçons… pesca i menja de minories del morro fi.   Dissabte de mitjan juliol, al tardet, lo sol ja s’ha post, la lluna fa el ple. L’esperem, mos ho sabem de memòria, sortirà grossa i vermella per la ratlla de l’horitzó on només despunta en la claror del crepuscle minvant, lo far del Fangar, alt, blanc i coronat d’una franja roja, amb guspires intermitents, primeres llums vigies d’una nit que la lluna farà poc fosca.Lo brasal de llenya seca de taronger, malgrat un peix blau poc greixós, fa bramar unes sardines forasteres i un cremat de rom, adobat amb murta i romer, mos farà cantar “El meu avi” i la “Bella Lola”. Mentre, no va fallar, la lluna plena s’aixecava per la vora del far, entrant al golf de Sant Jordi, deixant una autopista infinita, platejada, a la Badia de la Calma.

Xalarem? No ho sé. L’estiu és època de xalera per excel·lència. No mos conformem en descansar, els que van cansats, és clar, i els altres, sinó que mos hem de cansar d‘un altra manera com és divertint-mos, que també és una forma de descansar, només pel fet de fer quelcom diferent, canviant d‘activitat. Totes les civilitzacions han celebrat les seves festes i s’han divertit quan s’ha escaigut. Tothom vol xalar.  És bo perquè mos distrau dels problemes, de les preocupacions que, per cert, van canviant segons les circumstàncies. Ara, per exemple, les prioritats que més preocupaven, con la sequera i l’aigua, tot i no havent-se solucionat a llarg termini, ja no preocupen perquè, avui, a tot arreu quan sobri l’aixeta hi raja aigua i ningú parla de que en uns dies podria deixar de rajar. Tampoc ningú parla de que en un curt termini, pocs mesos per exemple, podríem estar exactament igual que aquells dies de l’angoixa per la manca d’aigua. I com ningú en parla, no mos preocupa. Ara estem pendents de passar-mos-ho bé, a Tortosa amb la Festa del Renaixement, a Móra i a Gandesa amb la commemoració de la Batalla de l’Ebre, a Sant Jaume d’Enveja i Camarles, com en altres indrets amb les festes i els seus bous (que fan tremolar als “defensors”). Tot això fa que mos deixe  esvair d’angoixes com  la que pateix la gent afectada pel pet que ha fotut Fadesa (i Martinsa que ara és més gran, la més gran, per a que el pet sigue més gros), que ho sofrirà tot el territori, però especialment en el meu poble, l’Aldea. I què direm dels problemes, per exemple, de circulació conduint amb càrregues excessives de droga i alcohol, detectats a dojo cada dia,  o dels robatoris a cases, xalets i masies, i de l’augment accelerat de l’atur, fent-ne cas omís perquè fa mal al cor pensar-hi i parlar-ne. Ja en parlarem quan toque. Ara toca xalar.  Fem, i segurament molt ben fet, com aquell Lord quan un divendres li notificaven que se li havia encès la fàbrica i digué: “Quin disgust tindré el dilluns”. Pos això; gaudim de la festa que els disgustos igual vindran. Xalem de la festa, perquè d’altra manera… Si no xalem de la festa, de que hem de xalar? Encara bé que això de la crisis, és quelcom que només se’n parla als diaris.   ( 25-7-08) 

RECLAM El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquesta paraula com un crit o senyal que hom feia a un moixó de presa per fer-lo tornar a la mà de qui l’havia engegat. També es diu d’un moixó entrenat perquè amb lo seu crit atragui altres moixons per tal de caçar-los i d’aquell instrument amb que hom imita lo cant d’un moixó per atraure’n d’altres. D’això en sabem molt a n’aquestes terres perquè han estat mitjans usats, sobre tot amb la caça del tord en el muntatge dels paranys o barraques (recordareu allò de la “caça de barraca” que tan nerviosos tenen als ecologistes), costums ancestrals arrelades a n’aquestes terres i a la zona de les comarques de Castelló. També ho defineix el Gran Diccionari amb allò que es fa per atraure l’atenció del públic amb un objectiu determinat, però també especifica que era una paraula que en els llibres antics hom solia posar al peu de cada pàgina i que era la mateixa amb que començava la pàgina següent. Un reclam és també una “reclamació” perquè es considerava un segon clam o demanda feta quan no s’havia aconseguit l’objecte del clam. El que no especifica és com s’ha de dir quan no s’aconsegueix un objectiu determinat quan ja s’ha fet un “reclam”. A les nostres terres, les de l’Ebre, estem en la fase de reclam: LO RECLAM DE L’EBRE. (He estat apunt de titular aquest blog com “LO BRAM DE L’EBRE”, però com estem en fase de “rebram”, ho he deixat així.   I que reclamem? Pos moltes coses que no s’han aconseguit amb un clam, malgrat l’hem estat fent amb un fort bram, durant molts anys. Pot ser les nostres circumstàncies mos han portat a ser un reclam permanent amb un fort bram.  Pos això