26 jul 2015

La urgència de l’A7

Classificat com a General

Esgarrifa el nombre de morts a les carreteres. En un accident d’avió, que també n’hem tingut d’esgarrifosos ens els últims mesos, fàcilment ens plantegem aquella mica de por a volar, tot i ser el mitjà de transport més segur en la relació accidents i viatgers. A la carretera ens hi posen cada dia sense aquella por tàcita que potser també hauríem de tenir pel fet de ser el transport amb més accidents, morts i ferits en la mateixa relació. El cas del tram nostre de la N-340, amargor recent de massa accidents mortals, encara ens esgarrifa més pel fet de tenir-ho més prop o conèixer personalment alguna de les víctimes. La variant de l’Aldea, a part de traure el trànsit de dintre de la població, no ens ha donat moltes alegries més. És un tram saturat de vehicles, especialment de camions, que reclama a crits l’A-7 per unir l’Hospitalet de l’Infant amb el nord de la província de Castelló. He de dir que, el que subscriu, va defensar en el seu dia oblidar-se d’aquella variant i pressionar l’acceleració d’aquesta autovia, facilitant entretant l’accés gratuït a la l’AP7 entre Amposta i l’Hospitalet, solució més pràctica i molt més econòmica per tothom. També he de dir que ningú em va fer cas. Va estar políticament més rendible, en el seu dia, reclamar la variant. Errors polítics i socials que queden per la història i que paguem cars. Ara l’A7 ja no té espera.
(Diari Ebre de Tarragona 26-07-2015)

No hi ha resposta

15 jul 2015

I això qui ho paga?

Classificat com a General

El món dels pressupostos és complex, sobretot pels que no n’entenem i, Gestionar els de sanitat a la Generalitat de Catalunya, segurament la partida més important, ens imaginem que no deu estar cosa fàcil en èpoques de tensions financeres com les que estem vivint des de ja fa uns anys on, els ajustaments, aquelles retallades que els partits a l’oposició usen com a arma llancívola per desgastar els que governen, fan encara més difícil la seva gestió si a més a més, com en el cas de Catalunya, la dependència del govern central és tan exagerada que torna el que ja sabem de tots els impostos que ens recapten els de Madrid. Tot això ve a compte per la notícia d’aquests últims dies en la que el Parlament de Catalunya, la Comissió de Salut, ha aprovat el retorn de la gerència de l’ICS a les Terres de l’Ebre, “dotant-la de les competències i funcions necessàries”. No sé la gent, però el que subscriu, sincerament, no en tenia ni idea de que això ja no es gestionava des d’ací. Tampoc sé perquè s’ho van endur, ni si és més efectiu, més car o més barat. Bé, sempre agrada això d’agranar cap a casa i la notícia ens fa goig en aquest sentit però la pregunta és la que em fa sempre un amic meu: I això qui ho paga? Si val el mateix ja ens va bé. Si val més i el servei és el mateix… Se suposa que aquella Comissió ja ho ha valorat.
(Diari Ebre de Tarragona 12-07-2015)

No hi ha resposta

15 jul 2015

No és només la calor

Classificat com a General

Dies de calor, tardes de xafogor. Veig la ratlla de la punta del Fangar boirosa i, al darrere del far, lluentegen els miratges. Un vent de gregal insistent, a estones derivant a xaloc suau i, ambdós, ben enganxosos per la humitat que transporten, endureixen les hores d’espera fins que, encara la fresqueta del capvespre, ens doni una treva per tornar-hi l’endemà. L’entorn no és pas desagradable. Les pluges de la primavera i especialment la tronada de la nit de Sant Joan li han donat al camp, oliveres, garrofers, pins i matolls, una verdor exuberant. Llàstima, però. Les notícies no són gratificants i venen molt espesses, com la xafogor que porten el gregal i el xaloc. El tema de Grècia, instrumentat per dretes i esquerres al seu gust, com en el procés sobiranista de Catalunya, deixa al descobert la minsa qualitat política dels dirigents que ens ha tocat en aqueta època, possiblement transcendental, encara que potser no tan com ens pensem. Aquí ens compensa la moral dels moviments en defensa del territori, tant per part dels que no desisteixen en la defensa del riu i el seu sistema ecològic en el tram final com els activistes en contra del projecte Castor. Ara veurem què dona de sí, i si ho sabem utilitzar, la marca que ens facilita la declaració de la UNESCO sobre la Reserva de la Biosfera. Hem d’anar cercant instruments dinamitzadors que, els que ens desanimen i ens desactiven, venen sols o els carrega el diable.

(Diari Ebre de Tarragona 5-7-2015)

No hi ha resposta

15 jul 2015

L’emboirada d’en Duran

Classificat com a General

Els resultats de la consulta d’Unió del passat 14 de Juny a les Terres de l’Ebre, va estar un dels més clars, en quan a la diferència de vots, rebutjant la proposta d’en Duran i Lleida en contra de la mitjana de tota Catalunya que els va partir pràcticament per la meitat. Té mèrit haver interpretat una pregunta tan enrevessada com confusa on votar SÍ, volia dir no a la independència i votar NO, volia dir que sí. Són les incongruències dels que ens governen que, en moments transcendentals, se’ls hi veu el cartró de l’interès públic que folra l’interès privat o partidista. L’emboirada d’UNIÓ es veia a venir només conèixer la pregunta. Mesos enrere, en aquesta mateixa columna, vaig comentar que el cavall de Troia, en respecte al procés sobiranista, no calia que vingués de fora. Amb en Duran el teníem ja dintre. Malgrat tot, i fins i tot amb les conseqüències posteriors, com la sortida dels consellers del Govern i el trencament definitiu de CIU, en un futur immediat, m’atreviria a dir que hi ha més soroll que nous i, sinó, al temps. És veritat que, després de tants anys, sembla que aquest és el moment menys oportú per trencar, però com no hi ha mal que per bé no vingui, possiblement, a la fi, aquest trencament serà molt més clarificador que les giragonses escenificades fins ara per part d’aquesta federació. No són temps per les ambigüitats. La ciutadania, ja molt fatigada, com a mínim demana claredat i concreció.

(Diari Ebre de Tarragona 28-06-2015)

No hi ha resposta

06 jun 2015

Un mes de maig calent

Classificat com a General

El mes de maig més calorós dels últims 135 anys. Amb aquesta calor anòmala per un mes primaveral, s’ha fet campanya electoral, s’ha votat i, ara, quasi tothom, ha de pactar. Tela marina. Són tot coses que caldria fer-les amb el cap ben fred, però avui la moda no ens deixa portar barretes com, per exemple, ho feia a primers del segle passat quan tothom anava amb el cap cobert. Ara les testes s’escalfen més fàcilment i deu ser per això que en campanya es fan tantes promeses excepcionals, els votants prenen decisions excepcionals i, dintre de la mateixa sufocació, els representants elegits acaben fent, per governar, aliances excepcionals que, els que els van elegir, mai entendran. Quasi tothom es veu obligat a pactar perquè els electors, tot i tenir el cap calent, són tant intel·ligents com que tenen l’habilitat tàcita d’espargir el vot per evitar els abusos de poder de les majories. Sé que els abusos no tots són iguals perquè van des de la prepotència verbal a la corrupció pura i dura passant pel tràfic d’influències i els beneficis personals o partidistes, dels que pocs col·lectius polítics se n’escapen i, al damunt, cap governant ha estat capaç de gestionar la situació precària de la ciutadania mitjana i baixa, a la que els mateixos dirigents ens abocaren. Els emergents s’ho van trobant. Serà curiós veure, quan governen, si ho fan diferent. De moment sembla més del mateix. Tot es més difícil amb el cap calent.

No hi ha resposta

31 mai 2015

L’altruisme i la cooperativa de l’Aldea

Classificat com a General

Andreu Caralt, el periodista que redactava aquesta setmana la notícia de la continuïtat de l’activitat de la cooperativa del meu poble, ho explicava molt bé en asseverar que s’havia salvat per la campana. De fet el resultat ha estat folgós perquè, tot i ratllant el 60% d’adhesions per subscriure el conveni amb els creditors, se li aplicarà el 50% vigent en el 2012, perquè el conflicte és anterior. És veritat que s’ha salvat en els últims minuts del combat, però tampoc és casualitat. És l’esforç desinteressat de l’actual Junta i especialment de l’empenta de la seva presidenta, Montse Llosa, aquella pagesa altruista que s’ha arremangat versus forts colls de mar, alenant esperances alienes. Entenc que hi hagi gent, que està sempre en contra de qui fa coses, que ho critiqui, però se’m fa més difícil entendre que s’hi oposen aquells que, d’aquesta gestió, si acabés bé, en sortirien beneficiats. De l’Administració, culpable primordial per no vigilar bé ni prendre mesures correctores quan detectaren la mala praxi, val més ni parlar-ne perquè, fins on jo sé, no assumeixen ni mitja responsabilitat ni ajuden a solucionar-ho. Tots els colors polítics que hi han intervingut, i n’han estat bastants, s’han lluït. Parlava de l’altruisme d’aquella pagesa. L’Institut d’Estudis Catalans diu que altruista és qui mira pel bé d’altri, que es complau en el bé d’altri, àdhuc en perjudici propi.

(Diar Ebre de Tarragona 7-05-2015)

No hi ha resposta

25 mai 2015

Les urnes, el garbell

Classificat com a General

He sucumbit a la temptació. No volia parlar de política, en aquesta setmana electoral farcida de promeses que per la seva naturalesa ja s’identifiquen, d’antuvi, amb el segell de l’incompliment parafrasejades repetidament, refregides i pesades que porten a l’avorriment de l’elector. Els debats dels alcaldables de les quatre capitals catalanes a TV3 va registrar una audiència baixíssima. Malgrat tot, tan de bo la gent sàpiga triar el gra de la palla i no defalleixi a l’hora d’anar a votar i que la participació, castigada per la fum de la hipocresia i la mala praxis d’aquells que fan de la política el seu “modus vivendi” o, encara pitjor, dediquen més temps a la brega per desgastar al contrari que a la gestió positiva i al treball conjunt per l’interès públic pel que se’ls ha elegit, no decaigui. Si a tot això li afegim els casos de corrupció descomunal, epidèmia de sempre en política, però pandèmia dels nostres dies, s’ha d’animar molt a la gent per a que no deixi d’anar a les urnes, quan toca, perquè la manera de combatre aquestes malalties del nostre temps és, precisament, omplint-les de paperetes electorals. Sent conscients de que se’n colaran molts, cal tenir l’esperança de que les urnes encara són el garbell més important per triar als nostres representants que, sigui dit de passada, no tots són dolents. La majoria fins i tot són honestos i treballen bé, però l’ombra dels altres és tan llarga…

(Diari Ebre de Tarragona 24-05-2015)

No hi ha resposta

17 mai 2015

La UNED ens apropa al territori

Classificat com a General

Als que ens agrada viatjar, descobrir món, estar en altres llocs diferents dels que vivim, ens meravellem de ser en aquells paratges dels que ja teníem coneixement per estudis, lectures, cinema o altres mitjans d’informació. La curiositat, la capacitat i les ganes de viatjar de l’ésser humà són inesgotables i, certament, també ho són pels indrets on vivim perquè sempre hi ha, tot i ser prop nostre, paratges singulars a descobrir. Enguany, en el curs 2014-2015 del programa Senior, la UNED ens està oferint un interessant curs: Anàlisi geogràfic del territori de l’Ebre, en el que els professors Antoni Querol i Miquel Torta ens detallen, pam a pam, dades i racons de les Terres de l’Ebre que, tot i tenir-ho prop, alguns desconeixíem. Sense anar més llum, i mai més ben dit, recientment hem descobert quelcom força interessant com és una fàbrica de vidre al Toscar, terme d’Alfara de Carles, implantada al 1713 en plena Guerra de Sucessió que, juntament amb molins fariners, batans o fàbriques de paper, es considerava la zona amb més concentració industrial de la regió de Tortosa. Encara avui s’hi troben les ruïnes, ben conservades, de l’antiga fàbrica, com es pot veure en un article d’Emeteri Fabregat al nº 4 de Cingles, butlletí informatiu del Parc Natural dels Ports. Els que tenim la sort de compartir aula en el programa Senior de la UNED, ens gratifica descobrir episodis que sent llunyans són molt prop nostre.

(Diari Ebre de Tarragona 17-05-2015)

No hi ha resposta

12 mai 2015

L’Ampolla i la independència

Classificat com a General

L’Ampolla celebra els vint-i-cinc anys d’independència del Perelló. És un poble on hi he treballat i he viscut pràcticament la meitat de la meva vida i, com em sento, i així m’autoproclamo, fill adoptiu d’aquesta encisadora vila, no puc deixar d’emocionar-me i celebrar-ho com tots els veïns. Des de la meva petita col•laboració, guixant de negre papereres amb el nom del llavors ajuntament dominant, una nit de fosca, amb ancestrals amics que ja lluitaven per la segregació, fins l’enteniment amistós, racional, democràtic, pràctic, lògic i imprescindible de les dues figures polítiques valedores definitives del procés, Pallarès i Sancho, tots sabem les vicissituds i les angoixes que es van haver de passar i les tensions bel•ligerants entre dos pobles normals, amb ciutadans normals i famílies entremesclades i veïns, de molts anys, ben relacionats. Ningú es podia imaginar que, pràcticament a partir de la decisió política definitiva de la segregació, les relacions entre els dos pobles passaria de cop a ser una bassa d’oli i que, ambdós, entrarien en una dinàmica de col•laboració mútua en alguns serveis comuns i en aquella prosperitat econòmica i social que tots coneixem. És un exemple de seny i voluntat política que, salvant les distàncies, avui es podria posar com a model a seguir en el procés sobiranista endegat a Catalunya. Però encara que el principat català fos l’Ampolla, mai l’estat espanyol seria com el Perelló.

(Diari Ebre de Tarragona 10-05-2015)

No hi ha resposta

26 abr 2015

Roses, llibres i més coses

Classificat com a General

La mort anunciada del cine de Mora d’Ebre, seguint el mateix camí de tots els antics cines dels nostres pobles deu ser la notícia més negativa de la setmana. Una setmana de roses i llibres que no ha estalviat esplendor, bellesa, cultura, il·lusió i negoci. Aquesta festa no decep, ans al contrari, s’enalteix cada any desbordant els carrers, els mitjans i, en definitiva, les nostres vides. Una setmana positiva perquè, Sant Jordi apart, les notícies venen grasses. Ja sé que s’atansen eleccions i s’han d’anar tancant actuacions, recordant tot el que s’ha fet i dissimulant tot allò que s’ha quedat en el sofert paper prometedor, però fins i tot és bo, sempre ho és per moltes raons, que vinguin eleccions perquè es força la marxa d’algunes obres que semblaven no arribar mai i, al retoc de les campanes dels comissis electoral, ens arriben de cop. A la fi són sempre benvingudes. Alegren notícies com les cases velles que s’han de tombar enfront de la catedral de Tortosa per obrir-la definitivament a la claror del riu i reconforten novetats com l’ampliació de serveis de la unitat de rehabilitació cardíaca de l’Hospital de Tortosa a pacients amb síndromes coronaris aguts. He celebrat, fins i tot, l’activitat de l’actual presidència de la cooperativa del meu poble que, lluitant contra colls de mar gruixuts, van marcant les pautes per un bon fi d’aquell esglaiant desastre. Amb eleccions, o sense, cal anar aixorejant-ho tot.

(Diari Ebre de Tarragona 26-04-2015)

No hi ha resposta

Anteriors »