30 ago 2015

“Patada en el culo”?

Classificat com a General

No m’ha fet cap gràcia, sincerament, l’expressió de Joan Tardà, diputat per ERC al Congrés. Diuen que ho va fer cridant al vot, quan jo crec que el va espantar. L’expressió no pot ser més grollera, inoportuna, innecessària i impertinent però, sobretot, poc pràctica. Aquells indecisos als que cal convèncer per poder assolir una majoria ampla pel SÍ en els comicis del 27-S, ningú els convencerà amb aquestes ofensives expressions. El diputat Tardà que ha fet gràcia a molta gent amb les seves impertinències no és constructiu en un moment que el que necessitem els catalans és seny, serenitat i arguments potents que ens carreguen de raó per demanar una nova forma de fer política i una nova forma de viure amb un estat propi que ens proporcioni aquella llibertat i dret a decidir que ara no tenim. Això res té a veure amb les provocacions d’aquest diputat, culminada en l’última expressió fanfarrona que la majoria de catalans hauríem de rebutjar. L’objectiu no és ofendre i cabrejar als espanyols, entre altres coses perquè la majoria no s’ho mereix, sinó cercar amb respecte aquell camí que creiem millor en benefici nostre però, mai, en contra de ningú. Ja sé que no ens sentim ben tractats, per això volem fugir d’aquella dependència però, per això, no cal que ens convertim en grollers, mal educats i, a la fi, poc pràctics, perquè no ens beneficia i ens minva molta raó.

(Diari Ebre de Tarragona 30-08-2015)

No hi ha resposta

23 ago 2015

El pont i la lletera de l’Aldea

Classificat com a General

Una lletera, d’una vaqueria de l’Aldea, que anava amb carro tots els dies a vendre llet a Amposta, passava el 10 de març de 1938 pel famós pont penjat sobre l’Ebre que uneix els dos pobles, en el moment que va ser bombardejat. Com en el famós conte de la Lletera, allà se’n va anar en orris, carro, matxo, llet i, malauradament, també aquella bona dona de l’Aldea. Aquell pont construït a primeries del segle XX i restaurat passada la Guerra s’ha recordat en el seu centenari amb una trobada de germanor dels dos pobles, bandes de música incloses, motiu pel que, el que subscriu, i va assistir donada la meva afició de jubilat a la música, gegants, vestits d’època i molta gent interessada en l’efemèride. Acte emotiu, paisatge immillorable al mig del riu en el panorama del pont entre Amposta i l’Aldea, discursos polítics rememorant la història, els impulsors i la singularitat de l’obra, que va durar sis anys, l’esforç dels seus constructors i el benefici econòmic i social que ha reportat per als dos pobles i per al territori. Me va faltar, les coses mai surten perfectes, un record per a la lletera del meu poble i potser per altre gent que es van enfonsar amb ella, el seu carro, el matxo i la llet que l’havia fet somniar en les coses que faria amb els diners que hi trauria de la seva venda. Aprofito aquest escrit per recordar-los a tots plegats.
(Diari Ebre de Tarragona

No hi ha resposta

20 ago 2015

Constància i bona gestió

Classificat com a General

De mica en mica s’omple la pica i de gota en gota s’omple la bóta, és un conegut proverbi català que lloa la feina feta a poc a poc però amb cura i perseverança per assolir l’objectiu, aquella meta llunyana difícil d’atènyer, però no impossible quan la constància no decau. La constància es defineix com la voluntat irrompible i continuada en la determinació de fer una cosa o en la manera de realitzar-la. I on vull arribar amb tot això? A la Cooperativa del meu poble. Aquell terrible esdeveniment, mal gestionat, mal controlat i abandonat pels estaments governamentals i financers que va atrapar en un parany per innocents i indefensos estalviadors, a gent de bona fe, arruïnant més d’una vida i moltes famílies. A espentes i rodolons, de forma totalment altruista, la nova junta directiva es va arremangar amb el crit de “salvem el que puguem i si potser tot millor” i aquí la tenim. El jutjat avala les adhesions al conveni amb els creditors, el que suposa l’inici de l’aixecament del concurs, una treva important per continuar operant, no desaparèixer en la immensitat de les grans fallides d’aquesta època de crisi, i temps per resoldre les responsabilitats pendents dels financers i els governants que van fallar i que hauria de portar la reposició total dels depòsits desapareguts. També es diu que gota a gota fa forat i la Cooperativa n’està tapant un que va arribar a fer-se molt gros.
(Diari Ebre de Tarragona, 18-08-2015)

No hi ha resposta

02 ago 2015

Cul de sac, el sud…?

Classificat com a General

És el primer motiu de conversa: quina calor! Són dies llargs rescalfats, nits d’insomni sufocants i xafogoses com mai havíem conegut en aquest indret i en un període tan llarg, tan a deshora i tant constant. La pluja de les últimes hores és una treva merescuda després del llarg i roent sacrifici inesperat, sobre el que no ens havíem preparat. S’agraeixen els trons, els llampecs, la baixada de temperatura i es maleeixen les pedregades i les avingudes que fan mal i la vida continua. S’aclareixen les coses a Alcanar on fa dos anys els hi van enviar a la Guardia Civil, al poblat ibèric de Coll de Moro hi han trobat el trull de vi més antic de Catalunya. Comencen les obres d’enderrocament de les cases velles d’enfront de la façana barroca de la Catedral de Tortosa i, també com a bona notícia, se’ns destaca que un alumne de l’Institut de Deltebre ha creat una aplicació que permet interaccionar el cervell humà amb un ordinador sense contacte físic. Però la notícia que surt de l’Institut d’Estadística de Catalunya té poca gràcia: dues comarques de les Terres de l’Ebre són les més baixes en renda per habitant. Quan contemples el mapa català i veus que les comarques del nord es mouen al voltant dels 16 mil euros i Baix Ebre i Montsià sobre els 12 mil, no pots deixar de pensar en aquell cul de sac. Que ens esforcem poc, potser?

(Diari Ebre de Tarragona 02-08-2015)

No hi ha resposta

26 jul 2015

La urgència de l’A7

Classificat com a General

Esgarrifa el nombre de morts a les carreteres. En un accident d’avió, que també n’hem tingut d’esgarrifosos ens els últims mesos, fàcilment ens plantegem aquella mica de por a volar, tot i ser el mitjà de transport més segur en la relació accidents i viatgers. A la carretera ens hi posen cada dia sense aquella por tàcita que potser també hauríem de tenir pel fet de ser el transport amb més accidents, morts i ferits en la mateixa relació. El cas del tram nostre de la N-340, amargor recent de massa accidents mortals, encara ens esgarrifa més pel fet de tenir-ho més prop o conèixer personalment alguna de les víctimes. La variant de l’Aldea, a part de traure el trànsit de dintre de la població, no ens ha donat moltes alegries més. És un tram saturat de vehicles, especialment de camions, que reclama a crits l’A-7 per unir l’Hospitalet de l’Infant amb el nord de la província de Castelló. He de dir que, el que subscriu, va defensar en el seu dia oblidar-se d’aquella variant i pressionar l’acceleració d’aquesta autovia, facilitant entretant l’accés gratuït a la l’AP7 entre Amposta i l’Hospitalet, solució més pràctica i molt més econòmica per tothom. També he de dir que ningú em va fer cas. Va estar políticament més rendible, en el seu dia, reclamar la variant. Errors polítics i socials que queden per la història i que paguem cars. Ara l’A7 ja no té espera.
(Diari Ebre de Tarragona 26-07-2015)

No hi ha resposta

15 jul 2015

I això qui ho paga?

Classificat com a General

El món dels pressupostos és complex, sobretot pels que no n’entenem i, Gestionar els de sanitat a la Generalitat de Catalunya, segurament la partida més important, ens imaginem que no deu estar cosa fàcil en èpoques de tensions financeres com les que estem vivint des de ja fa uns anys on, els ajustaments, aquelles retallades que els partits a l’oposició usen com a arma llancívola per desgastar els que governen, fan encara més difícil la seva gestió si a més a més, com en el cas de Catalunya, la dependència del govern central és tan exagerada que torna el que ja sabem de tots els impostos que ens recapten els de Madrid. Tot això ve a compte per la notícia d’aquests últims dies en la que el Parlament de Catalunya, la Comissió de Salut, ha aprovat el retorn de la gerència de l’ICS a les Terres de l’Ebre, “dotant-la de les competències i funcions necessàries”. No sé la gent, però el que subscriu, sincerament, no en tenia ni idea de que això ja no es gestionava des d’ací. Tampoc sé perquè s’ho van endur, ni si és més efectiu, més car o més barat. Bé, sempre agrada això d’agranar cap a casa i la notícia ens fa goig en aquest sentit però la pregunta és la que em fa sempre un amic meu: I això qui ho paga? Si val el mateix ja ens va bé. Si val més i el servei és el mateix… Se suposa que aquella Comissió ja ho ha valorat.
(Diari Ebre de Tarragona 12-07-2015)

No hi ha resposta

15 jul 2015

No és només la calor

Classificat com a General

Dies de calor, tardes de xafogor. Veig la ratlla de la punta del Fangar boirosa i, al darrere del far, lluentegen els miratges. Un vent de gregal insistent, a estones derivant a xaloc suau i, ambdós, ben enganxosos per la humitat que transporten, endureixen les hores d’espera fins que, encara la fresqueta del capvespre, ens doni una treva per tornar-hi l’endemà. L’entorn no és pas desagradable. Les pluges de la primavera i especialment la tronada de la nit de Sant Joan li han donat al camp, oliveres, garrofers, pins i matolls, una verdor exuberant. Llàstima, però. Les notícies no són gratificants i venen molt espesses, com la xafogor que porten el gregal i el xaloc. El tema de Grècia, instrumentat per dretes i esquerres al seu gust, com en el procés sobiranista de Catalunya, deixa al descobert la minsa qualitat política dels dirigents que ens ha tocat en aqueta època, possiblement transcendental, encara que potser no tan com ens pensem. Aquí ens compensa la moral dels moviments en defensa del territori, tant per part dels que no desisteixen en la defensa del riu i el seu sistema ecològic en el tram final com els activistes en contra del projecte Castor. Ara veurem què dona de sí, i si ho sabem utilitzar, la marca que ens facilita la declaració de la UNESCO sobre la Reserva de la Biosfera. Hem d’anar cercant instruments dinamitzadors que, els que ens desanimen i ens desactiven, venen sols o els carrega el diable.

(Diari Ebre de Tarragona 5-7-2015)

No hi ha resposta

15 jul 2015

L’emboirada d’en Duran

Classificat com a General

Els resultats de la consulta d’Unió del passat 14 de Juny a les Terres de l’Ebre, va estar un dels més clars, en quan a la diferència de vots, rebutjant la proposta d’en Duran i Lleida en contra de la mitjana de tota Catalunya que els va partir pràcticament per la meitat. Té mèrit haver interpretat una pregunta tan enrevessada com confusa on votar SÍ, volia dir no a la independència i votar NO, volia dir que sí. Són les incongruències dels que ens governen que, en moments transcendentals, se’ls hi veu el cartró de l’interès públic que folra l’interès privat o partidista. L’emboirada d’UNIÓ es veia a venir només conèixer la pregunta. Mesos enrere, en aquesta mateixa columna, vaig comentar que el cavall de Troia, en respecte al procés sobiranista, no calia que vingués de fora. Amb en Duran el teníem ja dintre. Malgrat tot, i fins i tot amb les conseqüències posteriors, com la sortida dels consellers del Govern i el trencament definitiu de CIU, en un futur immediat, m’atreviria a dir que hi ha més soroll que nous i, sinó, al temps. És veritat que, després de tants anys, sembla que aquest és el moment menys oportú per trencar, però com no hi ha mal que per bé no vingui, possiblement, a la fi, aquest trencament serà molt més clarificador que les giragonses escenificades fins ara per part d’aquesta federació. No són temps per les ambigüitats. La ciutadania, ja molt fatigada, com a mínim demana claredat i concreció.

(Diari Ebre de Tarragona 28-06-2015)

No hi ha resposta

06 jun 2015

Un mes de maig calent

Classificat com a General

El mes de maig més calorós dels últims 135 anys. Amb aquesta calor anòmala per un mes primaveral, s’ha fet campanya electoral, s’ha votat i, ara, quasi tothom, ha de pactar. Tela marina. Són tot coses que caldria fer-les amb el cap ben fred, però avui la moda no ens deixa portar barretes com, per exemple, ho feia a primers del segle passat quan tothom anava amb el cap cobert. Ara les testes s’escalfen més fàcilment i deu ser per això que en campanya es fan tantes promeses excepcionals, els votants prenen decisions excepcionals i, dintre de la mateixa sufocació, els representants elegits acaben fent, per governar, aliances excepcionals que, els que els van elegir, mai entendran. Quasi tothom es veu obligat a pactar perquè els electors, tot i tenir el cap calent, són tant intel·ligents com que tenen l’habilitat tàcita d’espargir el vot per evitar els abusos de poder de les majories. Sé que els abusos no tots són iguals perquè van des de la prepotència verbal a la corrupció pura i dura passant pel tràfic d’influències i els beneficis personals o partidistes, dels que pocs col·lectius polítics se n’escapen i, al damunt, cap governant ha estat capaç de gestionar la situació precària de la ciutadania mitjana i baixa, a la que els mateixos dirigents ens abocaren. Els emergents s’ho van trobant. Serà curiós veure, quan governen, si ho fan diferent. De moment sembla més del mateix. Tot es més difícil amb el cap calent.

No hi ha resposta

31 mai 2015

L’altruisme i la cooperativa de l’Aldea

Classificat com a General

Andreu Caralt, el periodista que redactava aquesta setmana la notícia de la continuïtat de l’activitat de la cooperativa del meu poble, ho explicava molt bé en asseverar que s’havia salvat per la campana. De fet el resultat ha estat folgós perquè, tot i ratllant el 60% d’adhesions per subscriure el conveni amb els creditors, se li aplicarà el 50% vigent en el 2012, perquè el conflicte és anterior. És veritat que s’ha salvat en els últims minuts del combat, però tampoc és casualitat. És l’esforç desinteressat de l’actual Junta i especialment de l’empenta de la seva presidenta, Montse Llosa, aquella pagesa altruista que s’ha arremangat versus forts colls de mar, alenant esperances alienes. Entenc que hi hagi gent, que està sempre en contra de qui fa coses, que ho critiqui, però se’m fa més difícil entendre que s’hi oposen aquells que, d’aquesta gestió, si acabés bé, en sortirien beneficiats. De l’Administració, culpable primordial per no vigilar bé ni prendre mesures correctores quan detectaren la mala praxi, val més ni parlar-ne perquè, fins on jo sé, no assumeixen ni mitja responsabilitat ni ajuden a solucionar-ho. Tots els colors polítics que hi han intervingut, i n’han estat bastants, s’han lluït. Parlava de l’altruisme d’aquella pagesa. L’Institut d’Estudis Catalans diu que altruista és qui mira pel bé d’altri, que es complau en el bé d’altri, àdhuc en perjudici propi.

(Diar Ebre de Tarragona 7-05-2015)

No hi ha resposta

Anteriors »