LO RECLAM DE L’EBRE

 Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui trepitja ous. En hi ha que es van arrugar i van remodelar a correcuita el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació favorable a Madrid, es van estirar més i van treure pit, oposant-s’hi agafats a la pancarta, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, té els seus rendiments electorals.  

Els ciutadans d’a peu que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntaments, els consells, les diputacions, la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord —o no?—, són incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots —legalitat i dret que ningú discuteix— prengui una decisió transcendental per tots plegats.  Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos d’incoherència que calgui, ha estat d’acord —o no?— amb el que la majoria manifesta, no s’imposa perquè la decisió la té un petit poble i un gran poder central, pontejant el poder autonòmic i esquivant la voluntat popular. Cal recordar que segons l’acord del Congrés s’havia de contar amb el consens dels governs autonòmics, avui poder polític molt esvaït.

Però no pequem d’innocents: més que incoherència és conveniència. Aquí l’únic que ha estat coherent és l’alcalde d’Ascó que no ha enganyat a ningú. 

(Diari de Tarragona 07-02-10)

Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles per tranquil·litat de tothom. Tranquil·litat dels que no el volem aquí i també per tranquil.litat política. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui no vol trepitjar ous. En hi ha que s’han arrugat i han remodelat a última hora, a correcuita, el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació a Madrid hagi estat favorable, s’han estirat més i han tret pit, oposant-s’hi, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, també té els seus rendiments electorals. Poc seriós, tot plegat. Ni rigor, ni coherència.

Els que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntament, els consells, les diputacions, el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord, han estat incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots prengui una decisió transcendental que ens afectarà a tots plegats. Seria bo recordar que l’acord al Congrés era amb el consens dels governs autònoms, força que no veiem per enlloc: està esvaïda. 

Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos que calgui, ha estat d’acord amb el que la majoria de gent manifestava, no ha estat possible imposar-s’hi perquè la decisió la té un petit poble (Ascó) i un gran poder central (Madrid). Una mica cru, no?

Anit la lluna era plena, rodona, brillant, i gran i vermellona quan sortia. L’associo al mestral. Nits de vent de dalt, que la fan més lluenta, que quan arriben aquí ja han recorregut la ribera de l’Ebre, espargint, que no dissipant, l’ambient nuclear.

Sé que la primavera passarà de pressa, és efímera com la vida i, per això, la vull forçar estirant-la perquè arribi més aviat. Aquí els ametllers floreixen aviat —ja ho estant fent: que atrevits!!— i les pomeres i els albergeners que he posat a la capçalera, situats més avall d’Ascó i també a la vora del riu, m’ajuden a cridar-la i advocar per a que continuen fent presència. Hi vaig passar el dia de la manifestació en contra del cementiri; encara no han florit (no és foto d’enguany) i els hi vaig dir que no tinguin por —ja en tenim prou natros—, que de moment treguin flor, que facin paisatge i ja en parlarem.

Vull fer un crit a la primavera, vull veure raigs de sol nets, dissipar asprors i sentir ambients desemboirats. Algú sap com es fa això?

Coneixem l’alumin com aquell metall lleuger, potser el més lleuger després del magnesi, tan utilitzat en la indústria per la seva mal·leabilitat, alta resistència a la corrosió de l’aire i la humitat, i la  bona conducció tèrmica. Fins i tot l’usem en cuina per envasar —qui no s’ha embolicat, alguna vegada, l’entrepà amb paper d’alumini?—  

Doncs, ves per on, l’alumini s’extrau de la bauxita, roca que resulta de la meteorització dels feldspats sota unes condicions ambientals càlides i humides, segons resa el Diccionari de la Llengua Catalana, i els feldspats són grups de minerals —amb sodi, potassi, calci o bari, silici i alumini— que en els països catalans es troba a les comarques de Fenolleda i Vallespir, de la Catalunya Nord i, ara, ves per on, al municipi d’Horta de Sant Joan, en ple parc natural d’Els  Ports, el departament de Medi Ambient acaba d’autoritzar l’explotació d’una mina de bauxita.

Crida l’atenció, no m’ho negareu, que coincideixi al mig de la taca mascarada del polèmic incendi d’aquest estiu, que tant cueja i tanta polèmica està aixecant, que sigui un assumpte informat negativament per tots els estaments que hi han intervingut, que hagi estat denegat pel jutjat de Tortosa, l’Audiència Provincial Tarragona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i rebutjat per l’Ajuntament d’Horta i el seu poble.

 No sabria dir si és bo u és dolent, però estrany ho és molt: es nota l’olor de socarrim. I ara, el cementiri nuclear d’Ascó. Fort, no? 

(Diari de Tarragona 27-01-10)  

Ens hem de traure el barret…? No ho sé. Se n’ha sortit. Ha tingut nassos de passar de tothom.

No és que li la porti fluixa el Govern —que no governa—, l’oposició —que no pinta res—, les manifestacions ciutadanes —significatives i raonades, però encara pintem menys—, el Consell Comarcal —que no té cap força—, els ajuntament veïns —que ni els ha tingut en compte—; és que li la porta fluixa fins hi tot el Parlament de Catalunya que, ben clar, s’hi va pronuncia en contra.

I, finalment, en benefici de qui? Se suposa que del poble perquè, malgrat no s’ha fet cap referèndum, no crec que la gent d’Ascó si oposi gaire. Des del primer dia han callat i, per tan, atorgat. Es notava el diumenge. Vaig ser dels primers en arribar i el poble estava desert. La gent que es va manifestar pels carrers, vam anar arribant i érem pràcticament tots de fora —encara que no de lluny i per tan afectats— i a dures penes es veia algun veí traient el nas per alguna finestra. Tots: coto a la barraca.

La majoria aclaparadora (7 de 9) que hi ha votat a favor, no ens enganyem, diu ben clar el que deu pensar el poble.

Frustració total per als que ens hem manifestat en contra. Aquesta l’ha guanyat l’alcalde i el seu ajuntament. Veurem si, com suposem, hi acarem perdent tots.

Ai!, si els de Guadalajara tinguessin sort…

Entre mil i sis mil, és igual; ningú acaba fent be els números quan ha de quantificar la gent que assisteix a una manifestació. Acaba sent sempre una xifra interessada, i cadascú diu la que li convé. Però la gent que hem fet acte de presència a Ascó per manifestar la nostra disconformitat amb el cementiri nuclear sabem que n’érem molts. A més, com que el poble es costerut hem pogut veure’ns uns als altres mentre la gent serpentejava pels carres estrets de la vila.

No hem vist a l’alcalde ni a la resta de regidors, però ells, amagats al cau, sí ens han sentit a nosaltres, i també ens ha sentit el Govern, callat de moment com si atorgués, però com ERC i ICV, que també són Govern, hi eren, es donen per assabentats.

Sé que això es difícil d’entendre, però, els pobres mortals, cal que fem un esforç per veure fins on arriba l’enrevessada manera de fer política en aquest país.

Ara cal veure en que queda l’amenaça de CiU de fer fora de files als seus regidors si acaben votant a favor, i la posició del PSC al davant del seu regidor, si també hi dona suport. Els independents, és igual: ni fan ni deixen fer. Acostumats a les incongruències polítiques pot passar de tot.

La tancada al Consell Comarcal de la Ribera està bé, si més no, crida l’atenció.

La força està feta. La ciutadania que ha respost com cal, esgarrifada per una decisió local que pot afectar a tot un territori i a moltes generacions.

Coneixeu allò d’en Quevedo? Si, home, sí… Quevedo explicava que tenia la fórmula per a que les dones li anessin al darrere i quan li preguntaven per la panacea deia, simplement: Tot és qüestió de posar-t’hi tu al davant d’elles.

Joan Herrera, d’ICV, després de donar tota la culpa als altres, s’autoproclama com a líder de la resposta social e institucional en contra del cementiri nuclear que l’ajuntament d’Ascó vol per al poble riberenc.

Qui són aquesta gent!!

Demà, els d’ICV, es posaran al davant de la manifestació per a dir que els altres els hi anem al darrere. Més cara ja no li’n poden posar. No recorden que encara porten lo cul cagat —i el temps que el portaran— de l’afer d’Horta. I no només de l’incendi, que no es poc, sinó també de l’autorització que acaba de donar Medi Ambient per a l’explotació d’una mina de bauxita, dintre la taca de la cremada.

Seria bo que a la manifestació de demà, a Ascó, aprofitessin per parlar-ne. Però no ho faran: callaran com a “putes” —amb perdó i en tot respecte a l’ofici—

Avui ha elogiat, com no, a Saura i a Baltasar. A Saura per a que no li tinguin més pena i a Baltasar per haver firmat l’autorització de la mina de bauxita, suposo.

Qui són aquesta gent!!

Ascó es suma a la polseguera. La cendra d’Horta encara es remou —i es remourà encara més—, la merda del riu, a l’altura de Flix, encara no se sap quan es remourà, ni sabem si es remourà bé, i el cementiri —encara que nom de repòs, també de morts– de residus nuclears treu el nas com diguen: no volies caldo, doncs dues tasses.

Segurament aquest cementiri és més segur que les pròpies nuclears que prou disgustos ens van donant –encara hi deu haver partícules escampades pels voltants, de no fa molts de dies—, però el que sí es evident és que n’estem com una mica farts de tanta merda i desconsideració.

No us he contat lo de la mina de bauxita? A Horta de Sant Joan? Sí, si. Al cor de la taca socarrada de l’incendi més que famós que, com qui diu, encara crema? Aquesta és un altra. Ens passa de tot.

Vos ho explicaré…. és molt fort, eh?

Ni la neu, ni la pluja, ni el fred han pogut evitar que revifi el foc de l’estiu, apagat d’un tret de gràcia al culpar a la mare naturalesa com a causant de la desgràcia. Van dir que amb un llamp s’havia iniciat i, explicant-ho així, van voler que es donés per acabat. Però la processó anava per dins, com el foc de la ràbia, de la mort i de la incompetència, però el vent de la veritat, tossuda, l’ha atiat i l’ha fet surar, malgrat els interessos i les conveniències que hi han pogut jugar en contra.

La notícia remou imatges, explicacions mal donades i tornen a doldre les vides cremades, com dol la naturalesa socarrada, tot i que menys perquè aquesta brota —aquelles no—, i dolen els sacrificis malgastats on les úniques cares mascarades per la fum i la cendra que mereixen respecte, per heroiques, són les dels bombers; altres també mascarades, però per la vergonya de la seva incompetència i per la por de salvar la cadira, lluny del foc, són del tot rebutjables.

Els que tenien raó i no els hi feien cas s’afanyen, lícitament, a recordar-ho, mentre els que s’equivocaren hi passen pel damunt de puntetes per veure de no xafar les brases que mai s’apagaren al sortir a la llum, emboirada encara amb foscors incomprensibles, la irresponsabilitat de joves que, salvant la legítima presumpció d’innocència, sembla que van ser els causants de tanta desgràcia.

Ai, ai! si Interior i Medi Ambient no es tapessin amb una manta del mateix color…

(Diari de Tarragona 17-01-10)

 “Tren amb destinació Barcelona, Estació de França, farà l’entrada per la via 6”. Són les altaveus de l’estació del ferrocarril de Tortosa; quarts de vuit del matí. El dia ja clareja. La gent acostuma a dir que ja es nota amb el dia: ja s’allarga. Ja se sap: “per Reis, tonto és qui no ho coneix” i “per Sant Antoni, pas de dimoni”. És el primer dia que no fa tan de fred, però 10º, en aquella hora, Déu n’hi do…, i tothom s’ho empren amb precaució. La gent s’abriga; no en hi ha per a tant, però s’espera el pitjor escarmentada pels dies passats. La primera via, pegada a l’andana, baix la marquesina de l’estació està buida. Sempre està buida. La segona l’ocupa un tren parat. Sempre hi ha un tren parat. Mai he entès perquè ens desplacen a la via 6, on operen els trens actius, que van i venen. Hem de travessar totes les primeres vies, a pas nivell, amb travesses de fusta, les de tota la vida que olen a quitrà i que ara diuen que són tòxiques només d’olorar-les. Pos això, via 6, el més llum possible de l’andana principal, a la intempèrie, tan si fa fred, neva o plou… La primera via, amb sopluig, a la primera andana, descansa, espera, no es gasta, està vacant, es reserva per ocasions especials que encara no s’han donat. Un dia l’estrenarem…