LO RECLAM DE L’EBRE

Les cabres blanques de Rasquera, satisfetes i mai geloses de que la fama del poble pel cultiu del cànnabis les hagi superat, s’han beneficiat en veure augmentar els visitants a la seva fira ramadera. La Ràpita canta en veus d’estudiants de secundària que, lluny d’altres més actius en vehemència reivindicativa, fan un aplec musical acompanyats de gent de fora, fins i tot de l’estranger. Des de la blancor de les salines fins el macís del Montsià, rellisca la música i la germanor escolar per la badia dels Alfacs. A la Cala, la tonyina es posa més vermella. Se sent culpable, i no en sap res, de les baralles entre els tonyinaires, que ja no se’n recorden de quan la confraria els hi donava sopluig, i els pescadors de tota la vida que, sempre treballant, encara no s’ha fet rics. Es reclama sentit comú. I s’ha de reclamar també a TV3, la nostra, perquè no ens tracta bé. En un reportatge excel•lent, cinematogràficament parlant, resumint les desgraciades circumstàncies de la cooperativa de l’Aldea, el van esgarrar posant subtítols a les converses d’algun pagès que hi intervenia, canviant en “camacu” alguna paraula i posant-hi cometes a d’altres, com significant que no es podia ni traduir a l’ortodox català. Que ignorants! Puig quina saviesa la nostra que entenem als del nord, als del centre, el valencià, el mallorquí, l’aranès, el català de França i el de l’Alguer. Tenen molt per aprendre. Ho hem de reclamar però també els hem d’ensenyar.

Primers de maig, manifestacions, protestes i mala sang. A Barcelona, un poble sofert amb aquests afers, s’exciten els carreres mentre els transeünts, “guiris” inclosos, fem fotos i vídeos amb els mòbils per explicar que també hi érem. Protestes de gent sense feina; protestes ardoroses d’estudiants amb menys raó que d’altres que no es queixen; protestes de sindicats carregats de mala raó, aburgesats en el seu estatus, però sempre amb becs d’or demagògics i esmolats que, amb connivència amb colors polítics afins, “piquen i maten” més que solucionen. Els grans dirigents econòmics tremolen però no tenen por; encara tenen agafada, a més a més de les parts nobles del polítics, la paella pel mànec. Al sud s’anima la queixa. L’aigua de pluja ha tornat l’esperança curta dels pagesos, “toquem fusta”, que van perdre l’última collita d’olives, i fa esclatar rams de mostra sobirana com a manà escàs que caldrà venerar, però minsa esperança amb l’aigua de l’Ebre que per imperativa normativa legal s’acurça en el seu cabdal al final del tram del riu; el català, justament. El desastrós govern anterior ens va passar, meditadament, amb raons deixant la feina per fer i, l’actual, l’ha rematat a la baixa, com advertint, ara que torna a manar per majoria, que no oblida les protestes passades. Tornarà el malestar social, les demagògies polítiques, els insults. A les Terres de l’Ebre, també, s’altera la mica de sang que queda.

(Diari Ebre de Tarragona 7-05-2012)

Diumenge de primavera, vespra de Sant Jordi, la música puja riu amunt. Camps verds i olorosos, fragància de tarongina que vol superar l’estela florida dels ametllers i dels albergeners, ja ufanosos de verdor primerenca. Pel camí de sirga, la mirada curiosa dels templers, des del castell de Miravet, ens contempla esperant que es barregi la nostra música amb la de Benissanet, de gran fortalesa i tradició. És la Primavera Cultural de la vila del la Ribera d’Ebre, al sopluig del Museu d’Instruments que alberga més de cent anys d’història musical. Amb Cortes de la Frontera, un pasdoble de Manuel Navarro, el mestre Juanjo Grau obri el concert i, amb Sparttanburg, de Bany Koptz i Suite Catalana de Bonilla, esclaten els primers aplaudiments de la barreja musical ebrenca. Carles Capseta, director de la Banda d’aquell poble, aixeca la batuta amb Benissanet de José de la Vega; continua amb Coopelia de Leo Delibes i fa una apoteosi final amb 1936, una suite que evoca la batalla de l’Ebre, imaginant els escenaris bèl•lics de l’entorn on es celebra la fervent mixtura musical entre les bandes de Tortosa i Benissanet, una població amb topònim aràbic, com altres de les nostres terres, de la que Artur Bladé i Pascual Ortega ens expliquen el llarg sofriment de la població des de l’expulsió morisca fins la batalla de l’Ebre, passant per les guerres dels segadors i de successió. Amb la música tot canvia de color.

(Diari de Tarragona 29-04-12)

No conec gaire el tema del cultiu del cànnabis, ni del consum, ni del seu ús ni tan sols de les avantatges terapèutiques més enllà del que he llegit i del que n’he sentit parlar. Tot i així no he pogut deixar de seguir l’enrenou al voltant del cultiu de marihuana per “sortir de la crisi”. En una altra ocasió havia escrit que Rasquera, en uns dies, s’havia fet més famosa per això que pels pastissets i les cabres en molts anys. Fins hi tot havia superat a l’Aldea, que ja és dir, per l’afer desgraciat de la secció de crèdit de la cooperativa. Tot plegat, el tema de la plantació d’herba, ara que sé el que vol dir “friki” –paraula encara no admesa en cap diccionari espanyol ni català-, me semblava això, un tema “friki” i, l’alcalde de Rasquera a qui només conec des d’aquests dies per la premsa, sentint-lo explicar el seu projecte me semblava també un “friki”, en el sentit més amorós de l’expressió. Si més no, ha estat una idea nova, enginyosa, al marge del que després en dirà la llei que, em sembla, tampoc no ho té massa clar. Ara bé, me va semblar una falta de responsabilitat quan va dir que dimitiria si sortia la consulta amb menys d’un 75% de vots favorables i més irresponsable em sembla ara, si no compleix la promesa. Bernat, Bernat… pica’t al cap. Cançoneta que ens cantaven les àvies movent-nos la ma i picant-nos-la al cap. Alguna àvia li haurà d’agafar la maneta al Bernat Pellissa i fer que es pegui uns copets.

Dies de penitència, Setmana Santa, peus encadenats i creus pesades al coll amb una Pasqua mal florida que no sabem si granarà. Són dies de ressaca d’una vaga que convocada com a general s’ha quedat amb el que tots hem vist. Els aturats hi continuen, els sindicats es retraten, els polítics donant-se les culpes uns als altres, els violents es fan amb els carrers de Barcelona, els diaris internacionals posen les flames i els aldarulls en primera pàgina, puja la prima de risc i el món ens comença a considerar a la grega. Tot penja d’un fil prim, feble, que es pot trencar i res millora, més prop, perquè les repetides assemblees de la Cooperativa del meu poble, on es dupliquen les plataformes per defensar els interessos dels impositors de la secció de crèdit, que no pareixen anar a una, no sembla que trobin cap solució clara ni satisfactòria. He passejat per la muntanya, només han florit les argelagues, la sequera a retardat la florida del romer i de la frígola que ara s’afanyen per salvar les poques abelles que no s’han mort i, a la recerca de bones noves, m’he recreat amb la notícia del projecte de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre que s’acaba de traure a informació pública. Caldrà explicar-ho bé, però pot ser un brot verd a florir en aquesta primavera tant incerta que m’ha de portar una nova neta i, quan arribi, voldria donar-li bones notícies respecte al futur que li espera. No sé si ho aconseguiré.

(Diari Ebre de Tarragona 1-04-12)

Augmenta la pressió anticatalana des de Madrid. Cap novetat. Se la veuen avenir. Amb el tema de les banderes, tempesta sense vent, s’ha enfadat molta gent, la més mediàtica sobre tot. Amb la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat i altres temes punyents actius com els atacs a la llengua, les retallades de l’Estatut o la retenció de les transferències que ens deuen per llei, s’hauria de traslladar l’enfado a la part nostra però, no cal, també hi és. El problema catalán, d’Ortega y Gasset es manté en vigor després de tants anys, sense adonar-se’n que, amb tanta pressió estan bufant en la seva contra fent força des de garbí, que és el mateix que dir que estan ajudant a que augmenti, aquí, el sentiment de nacionalisme i, més concretament, el d’independència. Ja va bé. Si s’hi ajunta el migjorn i el xaloc, tots tres vents de component sud, els bufits de l’Espanya actual, amb força per una bona tempesta, ens va espentejant cap a l’Europa del nord, horitzó poc menyspreable i ben desitjar. El gregal, més prop, al meu poble, un vent més enganxós, molest i malhumorat que no porta ni pluja, afecta de ple la situació de la cooperativa agrícola destapant més que mala gestió, que ja es coneixia, pràctiques irregulars. Parlar de factures falses, si es confirma, serà parlar de delit. Ens bufen mals vents, ens gestionen mals gerents i, al damunt, les espanyes pressionen. No m’atreveixo a donar ànims.

Espargida temporalment la boira de la polèmica política, que no problema real, sobre la llengua, aquí l’atenció es centra en Rasquera, en l’Ametlla de Mar i, també, en la blavor de l’asfalt als carrers de Tortosa. Me’n guardaré tan com de caure al riu de posicionar-me en contra o a favor de temes tan polèmics que animen les llargues converses en tertúlies radiofòniques, cafès, llars i carrers. I com fer-ho si escrius per opinar? Opinar, tot i que compromet, no implica necessàriament haver d’estar sempre d’acord o en desacord amb els temes que es comenten i que sovint són usats com a arma llancívola d’uns contra els altres, depenent de la seva ideologia o de les seves creences. Dit això, Rasquera s’ha fet més famosa. Ni els pastissets ni els crestons havien aconseguit posar-la a tanta altura mediàtica. Fumem que el món s’acaba. Els caleros tenen mala peça al teler amb el projecte Zèfir, que ens va portar el conseller Huguet la passada legislatura. Una inversió de 140 milions d’euros fa de mal rebutjar. Caldria esbrinar ben bé quin són els perjudicis. Pesquem que hi ha poc peix al cove. En el cas de l’ampliació de la zona blava d’aparcament a Tortosa, ara ja no podré presumir amb els barcelonins de que jo aquí deixo el cotxe prop de casa. Estaré al seu nivell d’estrès per aparcar, feina feixuga de cada dia. Ara em refreguen per la cara que, ells, tenen zones verdes pels veïns per un euro el més. Patirem, ja ho veig.

Muscles per empènyer són la mancança, comentava anteriorment, i sobren protestes perjudicials, encara que bones són si, sense fer mal, planten cara a aquelles actuacions irregulars dels que governen. Els sindicats ho fan ara, mouen a la gent. Massa tard. Abans calia anar contra els altres quan feien el mal. Els que ara governen són els que ho volen arreglar; que ho aconsegueixin, seran figues d’un altre paner, perquè el mal ja està fet i ara cal corregir més que protestar. I cal corregir no només els errors, sinó també els abusos i no oblidar (tenim poca memòria) com s’han comés i qui els ha comés. Els vigilants, allò que en anglès en diuen “controller”, no han funcionat perquè han mirat cap un altre cantó moguts per interessos personals i també partidistes. Els sindicats són vigilants i els governs també però, clar, fa de mal vigilar-se a un mateix i muntar manifestacions i protestes per reclamar-se el que s’ha fet malament. La desconvocada vaga del transport públic a Barcelona, per les assemblees de treballadors, la setmana passada, diu molt de l’autoritat que els hi queda als dirigents sindicals, que la volien, arribats a la situació actual en més de cinc milions d’aturats. Pot ser la trentena d’alliberats hi ha tingut alguna cosa a dir. Les coses estan canviant, i canviaran més. No sé si és encertat això de “reinventar-se”, però caldrà fer-ho diferent. Els sindicats, defensors per excel•lència del treballador, també.

Si més no tenen feina, comentava anteriorment referint-me als col•lectius que tan protesten. Els que no en tenen, en més raó, no fan tant de soroll. Caldria preguntar als sindicats, què han fet per ells fins ara, perquè en una societat laboral tan ben dotada de defensors a ultrança dels treballadors, que s’hagi arribat a la xifra d’aturats que tenim, també hi tindran alguna cosa a veure, ells que han tingut l’honorable missió de defensar-los. Han fet bé la feina? En moments tan crus com el que estem passant, tots mirem enrere per veure a qui li podem donar la culpa dels nostres mals i hi posem cert ordre de culpabilitat. Els polítics, com a dirigents (gestió de govern i legislació) en primer lloc i, en segon, els financers que instrumenten el sistema monetari amb un grau d’usura i avarícia competitiva desmesurada, ambdós amb uns nivells de connivència fora d’ètica. En tercer lloc ens hem de posar tots plegats perquè som els que elegim als polítics i els que ens deixem atrapar per les garres del món de les finances comprant allò que, potser, no podrem pagar. Entremig queda la ineficàcia del governador del Banc d’Espanya que ha mirat cap un altre cantó, obviant el mal que feien polítics i financers. Però també els sindicats que hi són a tot arreu. Però ja no és hora de cercar culpables perquè ho som tots, encara que uns més que d’altres; sobren protestes perjudicials i manquen solucions i muscles per empènyer.

El dubte queda dissipat, si algú en tenia cap, sobre la reacció dels sindicats als canvis de govern, després de veure sovint protestes als carreres. Ells són els inductors de les manifestacions, a tenor del seu discurs i de les senyeres, enganxines i banderoles que exhibeixen. Algú es preguntarà on eren durant els últims quatre anys de crisi mentre han governat els seus de forma desastrosa i ineficaç. Efectivament, sabem que estem patint una crisi global i, recolzats pels sindicats, ben pagats en substanciosos subsidis, es justifiquen aquells governants als que mai els hi han protestat ni la seva política ni la seva fallida gestió, malgrat el resultat nefast que ens ha portat on som perquè, l’efecte de l’atur, no concorda amb la globalitat. Espanya 23%, mentre la mitjana de l’eurozona, que també està en crisi, només és d’un 10% . No tots han tingut mals governs ni sindicats que atorgaven, obviant la mala gestió d’aquells que recolzaven. Hem vist les protestes dels de sanitat, bombers, mossos d’esquadra i s’anuncia properament una vaga del transport públic a Barcelona, amb el perjudici corresponent. S’han de preocupar pels seus interessos, ho sé, però també han de ser conscients, en un moment de grans dificultats, que gaudeixen d’una situació privilegiada. Si més no tenen feina. Els cinc milions que ja l’han perdut, desprotegits i en més raó, no fan tant de soroll. Caldria preguntar als sindicats, què han fet per ells fins ara.