06 jun 2015

Un mes de maig calent

Classificat com a General

El mes de maig més calorós dels últims 135 anys. Amb aquesta calor anòmala per un mes primaveral, s’ha fet campanya electoral, s’ha votat i, ara, quasi tothom, ha de pactar. Tela marina. Són tot coses que caldria fer-les amb el cap ben fred, però avui la moda no ens deixa portar barretes com, per exemple, ho feia a primers del segle passat quan tothom anava amb el cap cobert. Ara les testes s’escalfen més fàcilment i deu ser per això que en campanya es fan tantes promeses excepcionals, els votants prenen decisions excepcionals i, dintre de la mateixa sufocació, els representants elegits acaben fent, per governar, aliances excepcionals que, els que els van elegir, mai entendran. Quasi tothom es veu obligat a pactar perquè els electors, tot i tenir el cap calent, són tant intel·ligents com que tenen l’habilitat tàcita d’espargir el vot per evitar els abusos de poder de les majories. Sé que els abusos no tots són iguals perquè van des de la prepotència verbal a la corrupció pura i dura passant pel tràfic d’influències i els beneficis personals o partidistes, dels que pocs col·lectius polítics se n’escapen i, al damunt, cap governant ha estat capaç de gestionar la situació precària de la ciutadania mitjana i baixa, a la que els mateixos dirigents ens abocaren. Els emergents s’ho van trobant. Serà curiós veure, quan governen, si ho fan diferent. De moment sembla més del mateix. Tot es més difícil amb el cap calent.

No hi ha resposta

31 mai 2015

L’altruisme i la cooperativa de l’Aldea

Classificat com a General

Andreu Caralt, el periodista que redactava aquesta setmana la notícia de la continuïtat de l’activitat de la cooperativa del meu poble, ho explicava molt bé en asseverar que s’havia salvat per la campana. De fet el resultat ha estat folgós perquè, tot i ratllant el 60% d’adhesions per subscriure el conveni amb els creditors, se li aplicarà el 50% vigent en el 2012, perquè el conflicte és anterior. És veritat que s’ha salvat en els últims minuts del combat, però tampoc és casualitat. És l’esforç desinteressat de l’actual Junta i especialment de l’empenta de la seva presidenta, Montse Llosa, aquella pagesa altruista que s’ha arremangat versus forts colls de mar, alenant esperances alienes. Entenc que hi hagi gent, que està sempre en contra de qui fa coses, que ho critiqui, però se’m fa més difícil entendre que s’hi oposen aquells que, d’aquesta gestió, si acabés bé, en sortirien beneficiats. De l’Administració, culpable primordial per no vigilar bé ni prendre mesures correctores quan detectaren la mala praxi, val més ni parlar-ne perquè, fins on jo sé, no assumeixen ni mitja responsabilitat ni ajuden a solucionar-ho. Tots els colors polítics que hi han intervingut, i n’han estat bastants, s’han lluït. Parlava de l’altruisme d’aquella pagesa. L’Institut d’Estudis Catalans diu que altruista és qui mira pel bé d’altri, que es complau en el bé d’altri, àdhuc en perjudici propi.

(Diar Ebre de Tarragona 7-05-2015)

No hi ha resposta

25 mai 2015

Les urnes, el garbell

Classificat com a General

He sucumbit a la temptació. No volia parlar de política, en aquesta setmana electoral farcida de promeses que per la seva naturalesa ja s’identifiquen, d’antuvi, amb el segell de l’incompliment parafrasejades repetidament, refregides i pesades que porten a l’avorriment de l’elector. Els debats dels alcaldables de les quatre capitals catalanes a TV3 va registrar una audiència baixíssima. Malgrat tot, tan de bo la gent sàpiga triar el gra de la palla i no defalleixi a l’hora d’anar a votar i que la participació, castigada per la fum de la hipocresia i la mala praxis d’aquells que fan de la política el seu “modus vivendi” o, encara pitjor, dediquen més temps a la brega per desgastar al contrari que a la gestió positiva i al treball conjunt per l’interès públic pel que se’ls ha elegit, no decaigui. Si a tot això li afegim els casos de corrupció descomunal, epidèmia de sempre en política, però pandèmia dels nostres dies, s’ha d’animar molt a la gent per a que no deixi d’anar a les urnes, quan toca, perquè la manera de combatre aquestes malalties del nostre temps és, precisament, omplint-les de paperetes electorals. Sent conscients de que se’n colaran molts, cal tenir l’esperança de que les urnes encara són el garbell més important per triar als nostres representants que, sigui dit de passada, no tots són dolents. La majoria fins i tot són honestos i treballen bé, però l’ombra dels altres és tan llarga…

(Diari Ebre de Tarragona 24-05-2015)

No hi ha resposta

17 mai 2015

La UNED ens apropa al territori

Classificat com a General

Als que ens agrada viatjar, descobrir món, estar en altres llocs diferents dels que vivim, ens meravellem de ser en aquells paratges dels que ja teníem coneixement per estudis, lectures, cinema o altres mitjans d’informació. La curiositat, la capacitat i les ganes de viatjar de l’ésser humà són inesgotables i, certament, també ho són pels indrets on vivim perquè sempre hi ha, tot i ser prop nostre, paratges singulars a descobrir. Enguany, en el curs 2014-2015 del programa Senior, la UNED ens està oferint un interessant curs: Anàlisi geogràfic del territori de l’Ebre, en el que els professors Antoni Querol i Miquel Torta ens detallen, pam a pam, dades i racons de les Terres de l’Ebre que, tot i tenir-ho prop, alguns desconeixíem. Sense anar més llum, i mai més ben dit, recientment hem descobert quelcom força interessant com és una fàbrica de vidre al Toscar, terme d’Alfara de Carles, implantada al 1713 en plena Guerra de Sucessió que, juntament amb molins fariners, batans o fàbriques de paper, es considerava la zona amb més concentració industrial de la regió de Tortosa. Encara avui s’hi troben les ruïnes, ben conservades, de l’antiga fàbrica, com es pot veure en un article d’Emeteri Fabregat al nº 4 de Cingles, butlletí informatiu del Parc Natural dels Ports. Els que tenim la sort de compartir aula en el programa Senior de la UNED, ens gratifica descobrir episodis que sent llunyans són molt prop nostre.

(Diari Ebre de Tarragona 17-05-2015)

No hi ha resposta

12 mai 2015

L’Ampolla i la independència

Classificat com a General

L’Ampolla celebra els vint-i-cinc anys d’independència del Perelló. És un poble on hi he treballat i he viscut pràcticament la meitat de la meva vida i, com em sento, i així m’autoproclamo, fill adoptiu d’aquesta encisadora vila, no puc deixar d’emocionar-me i celebrar-ho com tots els veïns. Des de la meva petita col•laboració, guixant de negre papereres amb el nom del llavors ajuntament dominant, una nit de fosca, amb ancestrals amics que ja lluitaven per la segregació, fins l’enteniment amistós, racional, democràtic, pràctic, lògic i imprescindible de les dues figures polítiques valedores definitives del procés, Pallarès i Sancho, tots sabem les vicissituds i les angoixes que es van haver de passar i les tensions bel•ligerants entre dos pobles normals, amb ciutadans normals i famílies entremesclades i veïns, de molts anys, ben relacionats. Ningú es podia imaginar que, pràcticament a partir de la decisió política definitiva de la segregació, les relacions entre els dos pobles passaria de cop a ser una bassa d’oli i que, ambdós, entrarien en una dinàmica de col•laboració mútua en alguns serveis comuns i en aquella prosperitat econòmica i social que tots coneixem. És un exemple de seny i voluntat política que, salvant les distàncies, avui es podria posar com a model a seguir en el procés sobiranista endegat a Catalunya. Però encara que el principat català fos l’Ampolla, mai l’estat espanyol seria com el Perelló.

(Diari Ebre de Tarragona 10-05-2015)

No hi ha resposta

26 abr 2015

Roses, llibres i més coses

Classificat com a General

La mort anunciada del cine de Mora d’Ebre, seguint el mateix camí de tots els antics cines dels nostres pobles deu ser la notícia més negativa de la setmana. Una setmana de roses i llibres que no ha estalviat esplendor, bellesa, cultura, il·lusió i negoci. Aquesta festa no decep, ans al contrari, s’enalteix cada any desbordant els carrers, els mitjans i, en definitiva, les nostres vides. Una setmana positiva perquè, Sant Jordi apart, les notícies venen grasses. Ja sé que s’atansen eleccions i s’han d’anar tancant actuacions, recordant tot el que s’ha fet i dissimulant tot allò que s’ha quedat en el sofert paper prometedor, però fins i tot és bo, sempre ho és per moltes raons, que vinguin eleccions perquè es força la marxa d’algunes obres que semblaven no arribar mai i, al retoc de les campanes dels comissis electoral, ens arriben de cop. A la fi són sempre benvingudes. Alegren notícies com les cases velles que s’han de tombar enfront de la catedral de Tortosa per obrir-la definitivament a la claror del riu i reconforten novetats com l’ampliació de serveis de la unitat de rehabilitació cardíaca de l’Hospital de Tortosa a pacients amb síndromes coronaris aguts. He celebrat, fins i tot, l’activitat de l’actual presidència de la cooperativa del meu poble que, lluitant contra colls de mar gruixuts, van marcant les pautes per un bon fi d’aquell esglaiant desastre. Amb eleccions, o sense, cal anar aixorejant-ho tot.

(Diari Ebre de Tarragona 26-04-2015)

No hi ha resposta

20 abr 2015

Costa entendre la justícia

Classificat com a General

Curiosa noticia la d’un home condemnat a sis anys de presó per matar una dona a Tortosa l’any 2001. Diu què es tracta d’un ciutadà moldau que li va disparar amb una pistola en una simple discussió. La causa va començar a ser instruïda l’any 2012, onze anys després, quan es va dictar orde de presó i no va ser fins al 2013 que se’l va poder detenir, mitjançant l’extradició, perquè l’home havia fotut el camp. Un assassinat brutal però només li cauen sis anys, argumentant com atenuants el fet de que en el procés han hagut “dilacions indegudes” no atribuïdes el imputat i també, pel seu estat d’embriaguesa. Estem parlant d’un fet ocorregut fa catorze anys. Penso que si l’haguessin posat llavors a la presó, al ara dictar sentència li haguessin sobrat vuit anys que, suposo, els hi hauríem de pagar-indemnitzar entre tots plegats i m’estranya què un fet tan clar s’hagi portat tan malament facilitant que l’homicida toqués el dos, amb el risc de no trobar-lo mai més. No entenc l’argument de que ell no en tenia cap culpa de les “dilacions indegudes”, el qual significa que és culpa de qui administra la justícia, i tampoc no entenc perquè l’ha de beneficiar atenuant-li la pena i, l’atenuant de l’embriaguesa, tot i que ja ho hem vist en altres casos, tampoc em fa el pes. A la gent del carrer se’ns fa difícil entendre com va tot això de la justícia.

(Diari Ebre de Tarragona 19-04-2015)

No hi ha resposta

26 mar 2015

Los “Quicos”

Classificat com a General

Per motius de feina vaig estar més de vint anys fora d’aquestes terres, molt lluny, entre els setanta i noranta del segle passat (Déu meu quin munt d’anys fa de tot això!) i, per sort, vaig poder tornar precisament a mitjans de la dècada dels noranta, i van estar moltes les novetats que hi vaig trobar pel que feia a la situació política i social, noves formes d’ensenyament de distribucions territorials, la televisió en català i, sobre tot en la cultura ebrenca (fins llavors se’n parlava poc de la cosa “ebrenca”), qui em va sorprendre i emocionar van ser els “Quico el Célio, el Mut i el Noi de les Ferreries”, un nom molt llarg que finalment l’hem resumit als “Quicos”. Els vaig veure actuar a l’Ampolla, una nit d’estiu i em van emocionar, em van fer riure, plorar i cantar. S’havien anat extingint els cantadors del territori i venien a complementar la seva sagrada història amb molt d’art, molta música i molta solvència artística tradicional que finalment la Generalitat els hi ha reconegut amb la màxima distinció de la cultura nacional catalana. Tot i que en aquestes terres ja fa temps que els ho hem reconegut, benvinguda sigui, i un altre fort aplaudiment per ells, tot i que ja en tenim les mans dolorides de tant aplaudir-los.

No hi ha resposta

21 mar 2015

Els colors de l’Ebre

Classificat com a General

M’impressiona l’esclat de la floració primaveral. Sóc aficionat a l’apicultura i estic tot l’any pendent de les diverses floracions, especialment la dels ametllers que, a la part baixa del territori, ho fan aviat a mitjans de gener o, com a molt, a primers de febrer. El romer, per exemple, si la pluja ha estat generosa, es manté florit pràcticament tot l’hivern i la frígola encara que després de l’ametller, també esclata prou aviat. Després, just en aquest dies, quan els camps de la nostra terra es vesteixen de blanc amb la flor dels cirerers o la de les pruneres i, molt més intens, la dels albergeners (que no he sabut mai si és el presseguer, o una varietat; disculpeu la meva ignorància) que deixen com nevat de rosa els camps de l’Ebre, és una festa que incita al passeig, a gaudir del paisatge, de les olors, de la fotografia, dels records, de la vida. Al Japó celebren tots els anys el “Hamani” (veure flors) amb la floració dels cirerers. Grups d’amics i familiars visiten els parcs i jardins per observar la bellesa de la primavera i celebren menjades sota els arbres florits. Crec que aquí també ho apreciem, és impossible no adonar-se’n, però potser en parlem poc. La idea del Consell Comarcal de Ribera d’Ebre de divulgar la floració dels arbres fruiters com atractiu turístic, en aquesta temporada, em sembla extraordinària. Els turistes que ens visiten amb aquesta motivació no se’n tornaran decebuts.

(Diari Ebre de Tarragona

No hi ha resposta

17 mar 2015

Les reflexions dels 70

Classificat com a General

El 1945 va ser l’any que es va acabar la segona guerra mundial, amb l’esclat esgarrifós de la bomba atòmica. Els que vam nàixer aquell any, tot i que ho vam saber molt després a l’estudiar la història, ens ha marcat d’alguna manera al adonar-nos-en que fets tan transcendentals van passar l’any que vam aparèixer per aquest món. M’hi ha fet pensar el llegir l’entrevista a La Vanguardia d’una professora de la UAB codirectora d’un documental, “That’s the Story”, que corre per algunes universitats, on hi intervé l’únic científic viu dels que va participar en el projecte “Manhattan”, narrant com es va crear la bomba i mostrant documents recentment desclassificats. Roy Glauber, estudiant captat de Harvard només amb 18 anys, va ser un dels seleccionats para formar part d’aquella missió secreta, hi va treballar, sense imaginar l’abast del projecte, al costat de grans científics, alguns Premis Nobel, fins que en mans dels polítics la bomba va tenir la finalitat i els efectes que tots coneixem. Són setanta anys. Jo també els acabo de complir i, en tantes dècades al llom, és difícil en aquest punt de la vida deixar de fer alguna reflexió. La meva ha estat senzilla pensant que he d’estar satisfet d’haver-hi arribat, satisfet de l’època que m’ha tocat viure i de com l’he viscut, però com sempre hi alguna cosa que reclamar, he de dir que m’hagués agradat ser més intel·ligent i deixar un futur millor pels meus fills. Són dues coses de les que no n’estic prou content. Agraeixo les felicitacions per l’aniversari. Totes, sense excepció, m’han semblat sinceres. És un goig.

No hi ha resposta

Anteriors »