LO RECLAM DE L’EBRE

L’Ebre baixa imponent, com mai, durant un període tan llarg, i res a veure amb les riades, aquelles avingudes esporàdiques, intermitents, ferotges fins i tot, però curtes, de pocs dies. És un regal llarg que ens ofereix la sàvia naturalesa amb pluja i neu abundant també de molts dies i ben espargida en el temps i sense fer mal, com deien els nostres avis, que contribueix a aportar una munió de beneficis, menys visibles però no per això menys importants. Els macròfits, aquelles algues que veiem onejar ufanoses dintre de les aigües minses i clares del riu, principalment a l’estiu, complicant la navegabilitat, les platges i racons del mateix riu en la seva desembocadura quan les tallen, ho tindran pitjor per mantenir-se en vida. Els tècnics, prudents, no asseguren cap milacre, però per la manca de llum i l’excés de nivell d’aigua i corrent en la llera, que és on s’agarren, en el fons tots auguren una millora substancial, digna d’estudi en aquesta ocasió. No serà bo per al muscle zebrat, el dreissena polymorpha com li en diuen els científics, ni tampoc per a la mosca negra, per la quantitat de larves que suposadament ha netejat el nivell d’aigua i el corrent, nova experiència a tenir en compte des de la seva aparició. Es tracta tot plegat de bones notícies, que falta fan, perquè, si hi afegim la renovació d’aigua i l’aportació de nutrients als voltants del Delta, els que viuen de la mar i del marisc també ho notaran.

Els llatins i els que ja es consideren americans s’han barallat a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa. Carrers de Manhattan en hora punta envaeixen l’escenari que desprès esdevé en una trobada de joves per ballar i, potser, també per festejar. Els porto-riquenys, recent arribats a Nova York, volen ser nord-americans, però els joves d’origen europeu, ja nascuts allí, els consideren despectivament emigrants i els rebutgen. Canten les virtuts de Puerto Rico, que no convencen ni a ells mateixos i els altres canten les bondats dels Estats Units, aflorant el racisme latent d’aquella època, especialment contra els porto-riquenys. S’enfronten, ballen, es discuteixen, s’ofenen, es barallen, s’estimen i fins i tot es maten. És l’escenificació d’Amèrica (West Side Story) que Leonard Bernstein va musicar i a la que Stephen Sondheim li va posar la lletra per portar-la al cinema l’any 1961. Aquesta vegada ha estat l’Escola de Teatre de Tortosa qui ho ha interpretat, celebrant el dia internacional del teatre on, com arreu del món, s’ha llegit un manifest en favor del teatre i també de la cultura en general. Al fons de l’escenari, la banda de Tortosa hi ha posat la música: Amèrica, Tonight, van sonar amb les veus de tots els actors i, com no, Maria va emocionar a propis i estranys. Una exitosa representació que s’haurà de repetir, perquè es va quedar molta gent al carrer per excedir l’aforament.

(Diari Ebre de Tarrgona 31-3-13)

Rectificar és de savis. Sí, i segurament la decisió de la Unió Europea, que es d’esperar que ratifiqui també el parlament xipriota, de no tocar ni un pel del dipòsits inferiors al 100 mil euros, és encertada perquè, dintre de la incertesa general, no es mouria la base de garantia bancària de la que tan presumeixen els mals governants que ens han tocat en aquests temps tan difícils que estem vivint.
Xipre fa de pilot, és com un experiment en gasosa, exemple del que pot passat a altres indrets, aplicat en un petit país on les dimensions de la tragèdia poden rondar, diuen, al voltant del que ens ha afectat a nosaltres la desgràcia de Caja Madrid (avui li en diuen BANKIA). Jo crec que l’efecte BANKIA, per nosaltres, és pitjor tan per l’efecte econòmic com per l’onada expansiva de l’efecte moral, ètic i de confiança general en el sistema i en els seus gestors polítics, carregats de paràsits (xoriços, “mangantes” i, sobretot, incompetents).
Malgrat tot i donant per bona la rectificació, denota una inseguretat en la presa de decisions que fa fretat pensar en mans de qui estem i en mans de qui està gestionant aquesta crisi que ningú governa.

No és el primer pla estratègic que es coneix a les Terres de l’Ebre; n’hem tingut d’altres però desconec la connexió, si és que en hi ha, o la continuïtat d’aquest amb els anteriors. En tot cas: és igual. Les circumstàncies actuals són tan diferents de les de pocs anys enrere que és millor fer foc nou i és bona notícia que se’n torni a parlar i, per suposat, que es torni a actuar i, si és mitjançant la Universitat Rovira i Virgili, encara millor, i si al damunt hi participen les forces productores i promotores empresarials més significants i els representants dels treballadors del territori, anem per bon camí. Cal, però, que es compti amb els autònoms, sector disgregat i molt castigat en les circumstàncies actuals, però sempre col•lectiu econòmic també significant i, moltes vegades, poc considerat per estar massa espargit. Cal reclamar també, en el cas de l’agricultura, la inclusió d’aquells projectes de reg concrets, com el Xerta-Sénia i l’Aldea Camarles, inversions superiors als quatre-cents milions d’euros que, estant a punt de caramel, després de tants anys treballant-hi tots plegats, no poden quedar fora de l’estratègia del nostre futur immediat. Mal moment, ho sé, però deixem-ho de banda perquè és molt bo que la Universitat i els agents socials s’impliquin amb l’esdevenir del territori. Després ja veurem si les circumstàncies econòmiques i també la voluntat política, o ambdues coses a la vegada, ho faran possible o no.

(Diari Ebre de Tarragona 18-3-13)

Els anglesos ja han superat una altra prova democràtica. Als pobladors de les Malvines els han facilitat, cosa natural i lògica democràticament parlant, decidir si volen, o no, continuar sent anglesos.
Amb un 92 % de participació els habitants d’aquelles illes, allà baix, en un cul de món, donen exemple de participació, satisfan el dret a decidir i es manifesten lliurement.
Aquí dalt, en un cap de món, els anglesos donen exemple de normalitat democràtica, deixant sense cap recança que un poble decideixi lliurement el seu futur. No ha hagut, que jo sàpiga, amenaces governamentals, pressions de cavernes mediàtiques, acusacions falses, jocs baixos i potades al ventre, ni manifestacions de gent amb sables, botes i gorra.
I, aquí, els governants centrals, que no sé si són de cap o de cul de món, cada vegada pixant més lluny del test.
N’aprendran algun dia? No ho sé, però que s’afanyen que portem pressa.

“Se’n van i ens deixen la merda”, és l’expressió dels flixancos que més hem sentit aquests dies en les manifestacions en contra del tancament de la fàbrica d’Ercros, i tenen raó. El cost monumental que representa l’obra de descontaminació del pantà, el risc per la població i el territori en general, i especialment el de la contaminació de les aigües que alimenten tot el Delta fins la mar i, amb aigua de boca, quasi tota la província, és tan escandalós com la irresponsabilitat de qui ha contaminat i ara, no només no paga, sinó que se’n va i ens deixa en l’estacada. La frase no pot ser més verídica, exacta, contundent i representativa de la realitat de la situació que s’ha creat a Flix, però el problema real, pel fet d’ésser una població petita altament exposada a la influència de la empresa, és la depressió social en que se sotmet a un poble, una comarca i un territori, on la relació dels dos o tres-cents llocs de treball afectats representa l’índex més alt dels conflictes laborals que han hagut (i hi han) arreu en els últims anys. Altra cosa, encara més forta, és la legalitat que empara a l’empresa al tramitar l’expedient de regulació d’ocupació, al marge de la influència de la Generalitat, perquè és competència de l’Estat. Tot legal, tot correcte, però molt injust. Mal moment per demanar àrnica a Madrid qui no deixa passar cap ocasió per anar ofegant l’economia catalana. Fa dies que parlen de legalitat injusta.

Es nota un canvi, en general, en la sensibilitat dels jutjats pel que fa a les decisions que afecten a la ciutadania rasa, com sempre la més perjudicada per la crisi, i especialment en aquells casos de gent afectada per la mala gestió financera o per lleis lleonines potser útils i regulars abans però, avui, d’efectes devastadors vers una societat amb una feblesa econòmica i una exposició totalment indefensa enfront els ferotges mercats de capital i la mateixa feblesa bancària. Retrona al carrer un clam permanent que demana justícia de veritat, en el sentit de que els resultats siguin més justos que legals i, afortunadament, hi ha una nova generació de jutges i jutgesses que es desprenen d’aquells antics tòpics d’una justícia polititzada i lluiten, simplement fent justícia, per la seva independència. Ho demostra el fet de que es comencen a demanar responsabilitats personals als que s’han enriquit malversant caixes i bancs, des de Bankia, passant pel Banc de València, Caixa Catalunya i moltes altres, fins la Cooperativa de l’Aldea, on la jutgessa que porta el cas hi ha trobat el fil injust que pot desllorigar l’entrellat, perquè vol saber com no es van detectar irregularitats flagrants i com és que no es van prendre mesures sobre les que sí es van detectar, com és el cas d’usar dipòsits de la caixa rural en inversions irrecuperables de la cooperativa, o l’ús del logotip de Caja Madrid que donava confiança i seguretat enganyosa als estalviadors que els hi havien confiat els seus dipòsits. Calen decisions justes enfront de tanta irregularitat.

(Diari Ebre de tarragona 3-3-13)

Qui no tingui la sensació de que està mal governat, mal dirigit, mal gestionat públicament parlant, des de fa temps, que aixequi la ma. I és igual quina aixequi, ho pot fer amb l’esquerra, amb la dreta i fins i tot amb les dues; no es notarà gaire la connotació política. Quan els fets ens colpeixen severament i tot trontolla a base de terratrèmols que es van ajuntant fins provocar un fort tsunami, llavors ens traiem de la mànega, no pas una solució, sinó noves mesures per fer veure que allò no ha de tornar a passar. Al davant de la manca de previsió d’una crisi que venia, d’un atur ferotge previsible, d’una mala gestió financera coneguda o d’una corrupció arrelada en el sistema, no pas per solucionar-ho sinó per apaivagar el que la gent pensa, ens posem a dictar noves mesures. Lleis noves per crear feina, per fiscalitzar el frau fiscal, per controlar les pràctiques bancàries, per detectar i castigar la corrupció (dels polítics especialment), etc., com si acabéssim d’arribar en aquest món. És que algú es creu que abans de la crisi no hi havia normativa suficient per a promocionar llocs de treball, lleis que prohibien robar, defraudar o traficar en influències i normes del Banc d’Espanya per controlar el sector financer? El que creiem es que no s’ha complit, perquè no ha convingut, l’obligació de control que ha d’exercir qui governa. Noves mesures, si tampoc és fan complir com les que ja teníem, al cul me les fots.

(Diari Ebre de Tarragona 24-02-13)

Som en una terra de vent. El mestral, ven de dalt per nosaltres, marca les nostres vides com les marca l’aigua i, en moltes ocasions, també el foc. El vent de dalt és el fenomen climatològic més comentat de les nostres converses fútils on l’oratge sempre és un tema recurrent i, malgrat espargir emboirades físiques i mentals, també aporta excitacions nervioses, malestars, migranyes i algun altre maldecap. Maldecap també per la indústria eòlica, aquella que s’havia fet a cavall d’Eolo, un dels déus del vent, i que tantes esperances renovables ens havia aportat, i que tantes protestes ecologistes ha provocat, ara ja s’ha estroncat. Un sector modern, capdavanter, innovador, es queda, com tot, coix de finançament i de decisió política. “Tot està paralitzat i absolutament congelat” (EoloCat, dixit), resa la notícia. No ens hauria d’estranyar perquè així està tot, però sí ens ha de preocupar. L’efecte que pot tenir a les comarques del Camp de Tarragona i especialment a les Terres de l’Ebre, on ens manca tot, és tant depriment com el fet de que no es pari l’Euromet a l’Aldea o que romanen parats i també congelats els plans de reg de secà Xerta-Sènia i l’Aldea-Camarles i no només pels recursos econòmics que no arriben, que també ens preocupa i molt, sinó especialment per la falta de consideració cap aquest indret per part de qui ens governa. Projectes que no arriben, trens que triguen o passen de llarg. Esperança: allò que el vent s’endugué.

(Diari Ebre de Tarragona 17-02-13)

L’Enric Duran, se’ls escapa com una anguila.

Ara no cal fer apologia dels estafadors, entre d’altres coses perquè en hi ha molts (cal resar per a que no siguin majoria) i afalagaríem a massa gent, però en Duran ens cau simpàtic perquè ha pres el pel als bancs i això, sempre, però ara més, agrada. Ja se sap: no ofèn qui vol, si no qui pot (l’Enric ho ha volgut i ha pogut). Si es podés camuflar entre els desnonats (present i futurs), com en hi ha tants, igual no el troben.

La banca en els últims anys s’ha gronxat i s’ha relaxat en l’estudi bàsic de les concessions creditícies (capacitat de pagament i garanties) enlluernada per una desmesurada especulació i carrera competencial (a veure qui la fa més grossa). El governador de Banc d’Espanya (polititzat), no ha governat (desprestigiant l’entitat, controladora per excel•lència) venerant i obeint al poder executiu que sempre té la ma forada. I ja se sap: el polítics fent de banquers, mala peça al teler.

Després va venir la corrupció. O ja hi era?

És una història molt llarga, però es va escurçant.