LO RECLAM DE L’EBRE

Somio moltes vegades que el banc on treballava em crida per tornar-hi. També he somiat moltes vegades que la Marina em crida per repetir el servei militar a la 31 esquadrilla, a la base de Cartagena. Afortunadament, fins ara, cap d’aquests somnis s’han fet realitat, però tinc mals auguris perquè, no ho he pogut confirmar, ni ho he vist escrit enlloc, en una tertúlia radiofònica, on sembla que ho saben tot i tot el que diuen va a missa, s’afirmava que la ministra d’Economia i d’ Hisenda, Elena Salgado, ha insinuat als bancs repescar als jubilats prematurament per recuperar la capacitat d’estudiar el risc de les futures inversions i les tècniques de recuperació de morosos. Després de l’heroica visita que va fer recentment a Londres per convèncer The Financial Times que no digués més veritats sobre l’economia espanyola, m’he posat en guàrdia.

Mai he estat partidari de les jubilacions anticipades (perllongar-les tampoc em sembla bé), però al davant d’una oferta generosa per la conveniència dels que més manen —banca i Govern—, encara que sembli covardia, em sembla inútil resistir-s’hi. Prescindir d’una llarga experiència, en un moment de vaques grasses, per sous més baixos, afavorint la precarietat laboral, m’ha semblat sempre una errada que ara es confirma i es paga. Les fusions i la crisi dels anys 1993/4, va fornir en risc, morositat i també en atenció personalitzada, perquè els clients es tractaven d’una altra manera, als que llavors gestionàvem la banca. En aquesta nova crisi, aquells ja no hi som: ens vam jubilar.

Tot i així —disculpeu l’egoisme— tan de bo que la banca li faci tan de cas com The Financial Times.

(Diari de Tarragona 13-03-10)

                                                  El retrovisor és una eina recorrent per revisar el que ens ha passat, afectats quasi sempre per les circumstàncies que ens han estat adverses. Les que ens han estat favorables les revisem en molt poques ocasions, només quan necessitem la satisfacció dels bons records. Les adverses les remirem amb més detenció, sigui per corregir i prendre mesures per a que no ens torni a passar o, moltes vegades, només per trobar el culpable de l’adversitat, si no som nosaltres mateixos. En aquest cas ho aparquem o, si podem, ho oblidem.   

La necessitat d’aclarir les circumstàncies que es van donar en l’incendi d’Horta, retrovisor en marxa durant aquests dies per la comissió d’investigació parlamentària i pel procés iniciat al Jutjat de Gandesa, comporta situacions esfereïdores pels records tràgics dels companys i familiars de les víctimes. Es revisa per corregir i prendre mesures per a que no torni a passar, però també per trobar els culpables de l’adversitat. Ja se sap, la culpa és lletja i ningú vol ballar amb ella, però esbrinar en l’operativa del cos de bombers, que és on més dol, només hauria de ser per clarificar i, si cal, disculpant errors, que no negligències, per centrar l’atenció en dos extrems: els culpables de l’incendi, ja detinguts, i, per les seves magarrufes, en els responsables polítics no detinguts, ni cessats, ni dimitits.  

Cal saltar directament, com en el joc de l’oca, dels piròmans als responsables polítics i tirar, si toca. 

(Diari de Tarragona 6-3-10)                                                

Les “corrides” i els correbous copen les tertúlies del matí. Insòlit; sent un tema bo per debatre, faltaria veure amb serenitat si és el moment.

En una de les tertúlies, apareix baix en lletres petites, d’una intervenció d’un espectador, una frase lapidant: “bous, corrides, avortaments, vegueries, pastilla de l’endemà, llei electoral?…. el que vull és trobar feina! Feinaaaaa!

Als governs ja els hi va bé. Tenen distret al personal. Però hi ha gent que la seva preocupació és, exclusivament, com posar cada dia el plat a taula.

Finalment els sindicats han esbandit les banderes i alguna pancarta, manifestant-se pels carrers en contra de la jubilació als 67 anys. No és fàcil manifestar-se en contra dels teus, d’aquells en qui confies, recolzes i aplaudeixes, encara que ho facin malament perquè, sent així, sempre hi ha una manera de justificar-los dient, per exemple, que altres ho farien pitjor o donant-l’hi la culpa als bancs i les caixes, recurs fàcil, encara que culpa encertada, malgrat ningú s’atreveixi, com en el conte del gat i els ratolins, a posar-li el cascavell a la banca. Amb dos xiulets, quatre crits, poca gent i unes magarrufes reivindicatives s’ha salvat la dignitat sindical en defensa dels treballadors. Altra cosa serà el que realment en pensa, de tot això, cada treballador a l’atur o apunt de caure-hi.   

Fins on jo sé, les reclamacions en els discursos reivindicatius de les mateixes manifestacions del passat 23 de febrer, arreu de les capitals i ciutats grans —també a Tortosa—, eren en contra d’una proposta, que encara no s’havia començat ni a discutir al si del Pacte de Toledo, deixant passar per alt assumptes ja consumats com el percentatge de l’atur, o el del atur juvenil que està pels núvols, o la situació de desemparament de milers de treballadors autònoms, o el mal finançament dels ajuntaments que paguen tard, provocant més atur en les empreses que treballen per a l’administració. 

Però els sindicats poden estar tranquils: Zapatero i Corbacho no s’han enfadat i diuen que els entenen. 

(Diari de Tarragona 2-03-10)

                         Una altra setmana freda fora de temps. Deuen ser avisos del canvi climàtic. Tot i així hem estat aïllats de les nevades i de les fortes temperatures sota zero, amb un solet benigne que ens ha deixat sobreviure a la inclemència climatològica que ha viscut el veïnat. Per la Candelera sempre acostuma a fer una revifada freda d’acomiadament de l’hivern. L’any de la gelada, el 1956, es va donar també en aquestes dates. Arbres tant durs com les oliveres, per exemple, no ho van poder resistir. Eren temps de calces curtes, de penellons i foc a terra, mitjons alts i genolls blaus del fred. Llavors ningú parlava de canvi climàtic. Tampoc se li donava la culpa del mal oratge al govern —ens em guardàvem molt i prou—. Els polítics no tenien ocasió de barallar-se per les inclemències de la naturalesa, els incendis, les nevades, ni tan sols per les vegueries ni per la seva capitalitat. Només manaven uns, després d’haver-se tret els fetges en una contesa fratricida, i, per tant, poques discussions. No venien immigrants —llavors anaven: els emigrants érem nosaltres—, no es descarregaven fardots de droga a les costes, no es feien controls d’alcoholèmia, no hi havia fatiga de tripartit ni es discutia per la festa dels bous, a la que hi anàvem tots contents.  

Quin avorriment!, deuen pensar els més joves… No, però tampoc eren temps bons, més bé eren temps d’esperança vers altres de millors que arribarien, sí, però que aviat també malmetríem. Ara també som a altres temps.  

(Diari de Tarragona 21-02-10)   

El dia s’ennuvola, vol tornar a ploure però plourà poc.  Ja ho sabeu: plou, plou, però pel que plou, plou poc. Aquí l’única cosa que cauen son”xufos de punta”. Sonen les baralles del Congrés, amb paraules grosses però no arreglen res (…y tu más).  Manifestacions individuals ciutadanes a dojo, paletes, autònoms, pagesos, fusters, es queixen perquè no hi ha feina, però no s’ajunten per fer-ne una de grossa: els sindicats majoritaris s’han donat la volta i ara escuden als que governen. Els bancs inverteixen en les emissions de “Deute Pública”, on hi posen els diners que ja no podran donar als empresaris per que facin bullir l’olla. L’única olla que els bull és la del seu cap que —obsessionats amb els morosos— es posen nerviosos i reclamant fins l’esgotament a tot aquell que li deu o li pot deure quatre euros.   

Sembla que s’enfonsi tot… però no. En mig d’aquesta voràgine apocalíptica, apareixem focs d’artifici que ens fan mirar cap un altre lloc. La ministra Bibiana Aído, se ha ido directament al centre neuràlgic de l’atenció d’aquells (quasi tots) que no teníem  altra cosa al cap que no fos sexe, fins que la crisi ens ha absorbit la nostra capacitat  eròtica. El Ministerio de Igualdad anuncia una partida per un Mapa de inervación y excitación sexual en clítoris y labios menores. Ho porta la Vanguardia.  

El BOE anuncia 850 mil euros en subvencions per 22 estudis femenins amb algun títol carregat de frivolitat però que, tan de bo, ens distregui de tanta mala notícia i aporti alegria superficial o profunda —pot passar de tot— en aquest abisme de tanta mala maror. No li ho tingueu en compte a la Bibiana. De moment ens ha distret. O, si més no, ens ha fet pensar amb altres coses.

M’ha fet una mica de pena (quina cosa!!). Veig una foto del Conseller sortint del despatx del President. L’ha fet (l’ha dit i l’ha escrit) molt grossa. Raons tindrà. A l’oposició li ha agradat. Raons tindrà.

Ha estat valent, es va ratificar escrivint-ho, però ara s’ha escagarrinat: rectifica, tot i que no s’ho creu ni ell. De pena. Va cabrejar als que no els va agradar i ara cabreja als que sí els ha agradat.  Conclusió:  tots cabrejats.  

I en Castells que tan el va recolzar (“faltaria més que un conseller no podés dir el que pensa”) que en deu estar pensant? Donaria l’ungla del dit petit de la ma esquerra per saber que els hi ve al cap ara mateix, de veritat, de veritat…

Però donaria la del dit gros del peu per saber que en pensen els ciutadans, de veritat, de tota aquesta comèdia, especialment aquells que no poden arribar a fi de més i/o els hi està volant la casa, a les garres afilades de la hipoteca.

No sé perquè, però tinc la sensació de que es senten com a mal governats.    

Això encara em fa més pena.

 Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui trepitja ous. En hi ha que es van arrugar i van remodelar a correcuita el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació favorable a Madrid, es van estirar més i van treure pit, oposant-s’hi agafats a la pancarta, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, té els seus rendiments electorals.  

Els ciutadans d’a peu que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntaments, els consells, les diputacions, la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord —o no?—, són incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots —legalitat i dret que ningú discuteix— prengui una decisió transcendental per tots plegats.  Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos d’incoherència que calgui, ha estat d’acord —o no?— amb el que la majoria manifesta, no s’imposa perquè la decisió la té un petit poble i un gran poder central, pontejant el poder autonòmic i esquivant la voluntat popular. Cal recordar que segons l’acord del Congrés s’havia de contar amb el consens dels governs autonòmics, avui poder polític molt esvaït.

Però no pequem d’innocents: més que incoherència és conveniència. Aquí l’únic que ha estat coherent és l’alcalde d’Ascó que no ha enganyat a ningú. 

(Diari de Tarragona 07-02-10)

Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles per tranquil·litat de tothom. Tranquil·litat dels que no el volem aquí i també per tranquil.litat política. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui no vol trepitjar ous. En hi ha que s’han arrugat i han remodelat a última hora, a correcuita, el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació a Madrid hagi estat favorable, s’han estirat més i han tret pit, oposant-s’hi, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, també té els seus rendiments electorals. Poc seriós, tot plegat. Ni rigor, ni coherència.

Els que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntament, els consells, les diputacions, el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord, han estat incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots prengui una decisió transcendental que ens afectarà a tots plegats. Seria bo recordar que l’acord al Congrés era amb el consens dels governs autònoms, força que no veiem per enlloc: està esvaïda. 

Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos que calgui, ha estat d’acord amb el que la majoria de gent manifestava, no ha estat possible imposar-s’hi perquè la decisió la té un petit poble (Ascó) i un gran poder central (Madrid). Una mica cru, no?

Anit la lluna era plena, rodona, brillant, i gran i vermellona quan sortia. L’associo al mestral. Nits de vent de dalt, que la fan més lluenta, que quan arriben aquí ja han recorregut la ribera de l’Ebre, espargint, que no dissipant, l’ambient nuclear.

Sé que la primavera passarà de pressa, és efímera com la vida i, per això, la vull forçar estirant-la perquè arribi més aviat. Aquí els ametllers floreixen aviat —ja ho estant fent: que atrevits!!— i les pomeres i els albergeners que he posat a la capçalera, situats més avall d’Ascó i també a la vora del riu, m’ajuden a cridar-la i advocar per a que continuen fent presència. Hi vaig passar el dia de la manifestació en contra del cementiri; encara no han florit (no és foto d’enguany) i els hi vaig dir que no tinguin por —ja en tenim prou natros—, que de moment treguin flor, que facin paisatge i ja en parlarem.

Vull fer un crit a la primavera, vull veure raigs de sol nets, dissipar asprors i sentir ambients desemboirats. Algú sap com es fa això?