Etiqueta arxiu 'Votar'

18 des. 2015


Desenganyat pels debats electorals

Classificat com a General

Abans els que vivim lluny no podíem seguir les campanyes electorals, però gràcies a l’internet ara sí que podem, encara que ja no ens deixin votar tan fàcilment com abans. Vaig trobar el debat amb insults entre Rajoy i Sànchez desagradable i lleig, com un picabaralles entre dos representants d’un món ja passat, que fou un mal aprenentatge de democràcia, un període gris a mig camí entre la foscor del feixisme i la lluminosat de les nostres esperances frustrades. El debat entre els partits catalans fou mol diferent, però tampoc em va agradar.

La Sra Terribes va anunciar que ella volia un debat entre els candidats i en va treure un debat a mitges. Els participants van defensar i contrastar els seus punts programàtics, però (si em permeteu especular) no van fer canviar cap opinió ni van resoldre els conflictes frontals i les incompatibilitats que existeixen. Això hauria hagut de ser l’objectiu d’un verdader debat.

I jo em pregunto si hi havia algú que sapigués alguna cosa de resolució de conflictes (potser el Conseller Homs fou l’excepció) ni de com tractar posicions inacceptables. Diguem per exemple que un imam musulmà s’acosta a un capellà catòlic i li espeta que Al·là és l’únic Déu i la religió musulmana l’única verdadera. Com s’ho prendria el capellà? Malament, de segur encara que, per miracle o casualitat, internament una veu li digués que l’imam podria tenir raó. Però ell fou iniciat en el catolicisme pels seus pares i va aprendre aquesta religió a l’escola. Va estudiar una carrera al seminari treballant molt. La seva família i tots els seus amics sabien qui era. El seu càrrec li garanteix una existència segura i si es fes musulmà ho perdria tot. Molts feligresos li confien els seus problemes. Acceptar allò que l’imam demana destrossaria la seva vida i tacaria de negre el seu passat. Ara imagineu que quan respon que no, l’imam el comença a insultar tractant-lo de mentider, hipòcrita, aprofitat, potser corrupte. Poden aquests dos entrar a un debat com voldria la Sra Terribes? Hi ha el precedent de la disputació de Barcelona sobre si el Cristianisme o el Judaisme són la verdadera religió en temps de Jaume I. No fou un incident maco.

Com que no conec personalment a cap dels participants d’ahir, he d’acceptar que tots creuen tant en allò que defensen com el capellà del meu exemple i que no podrien canviar fàcilment les seves posicions. Perquè haurien de canviar d’opinió quan altres comencen a escridassar-los i mig insultar-los? Qualsevol persona que entengui com intentar resoldre conflictes (que sovint és impossible) us diria que cal posar-se en les sabates de l’adversari i estudiar com ha format les seves opinions i en quines influències estan basades, quines conseqüències tem, per quines línies roges se sent amenaçat. I un cop aclarit, és quan hi pot haver debat. Cal recórrer amb ell el camí que ha seguit l’adversari per formar la seva opinió i ensenyar-li les sortides alternatives bones per a tothom que ell podria acceptar sense perdre o posar en perill la seva posició.

En el cas de Catalunya, potser enlloc de fer crits i declarar la guerra política, es podria presentar la sobirania com a punt final lògic i en interès de tothom a un problema que ha durat tres segles i ha fet molt de mal. Després d’enterrar la destral guerrera, podríem tots tenir un futur millor en amistat i germanor com entre fills que han abandonat la llar, però separats. També em sembla curiós que ningú s’adreci a la pretensió absurda que tot el poble espanyol tindria el poder de dictar-nos el futur en un referèndum estatal. Dissoldre i fer perdre el poder d’una minoria dissolvent-la en un altre col·lectiu on no podrà ser mai majoritària, s’ha intentat moltes vegades i ha estat sempre rebutjat fent reconèixer els drets de minories present a moltes lleis internacionals. Com és que ningú parla de minories nacionals a l’estat? Hi ha molts exemples a Europa. Jo ho vaig sentir per primera vegada quan era nen durant la Guerra d’Independència d’Algéria, on els francesos pretenien que tots els algerians de les dues religions eren ciutadans francesos i que la Constitució (que DeGaulle va canviar per dolenta) prohibia la independència. I que tots els que creiem en l’estat de dret som tan constitucionalistes com els del PP, però que això no vol dir que hàgim de suportar una Constitució que és dolenta i està escrita amb la intenció de frustrar les nostres aspiracions. I que la legitimitat i el desig i intenció de servir a TOTA la població (enlloc del contrari oprimint i frustrant un sector) són condicions per acceptar una llei com legítima. Els que vam viure el franquisme sabem què és una llei il·legítima. I podem reconèixer-la. Els que tant parlen d’obeir la llei, digui el que digui, estan mossegant la poma del paradís, com l’àvia Eva.

Feliç vot. I exerciu el dret dels ciutadans pensant en els molts que ara com en els temps de la Dictadura no podem fer-ho.

Joan Gil

2 respostes