Etiqueta arxiu 'Vot'

25 oct. 2015


La majoria hostil, un problema que Catalans i Palestins compartim

Classificat com a General

Per descomptat, els casos dels Catalans i dels Palestins són molt diferents. Els Catalans en tres segles mai ens hem passat tan malament com els Palestins, però hi ha un problema greu que sí que compartim i que prevent una resolució: la hostilitat pública i agressiva de la ciutadania del país amb qui cal negociar.

Israel va nàixer per una resolució de les Nacions Unides que partia Palestina en dos i repartia les meitats entre els dos pobles, el jueu i el musulmà. Evidentment la lluita sionista havia aspirat a tot el territori palestí històric i va acceptar la partició de mal grat a canvi del gran benefici del reconeixement per les NU com a Estat. Quan al final de la Guerra dels Sis Dies tota Palestina va quedar ocupada no era gens difícil preveure que un sector israelià voldria quedar-se-la i colonitzar-la per sempre. La població palestina i els seus drets, vivint en camps de refugiats i ja expulsada de mitja Palestina en molts casos amb violència, no eren cap consideració d’interès. La vida és dura.

L’absurda pretensió de Netanyahu que Hitler va idear l’Holocaust a recomanació del Mufti de Jerusalem d’aquell temps, completament desprovista de base històrica i inacceptable pel públic alemany contemporani que coneix la veritat, ha servit per recordar-nos que un sector important de l’opinió pública, generalment alineat amb la dreta radical i el moviment dels colonistes, opina que la sola motivació per la violència i resistència palestines és antisemitisme. En altres mots, lluiten perquè odien els jueus i no accepten l’Estat d’Israel com ell vol ser, culminació del moviment sionista, i no perquè els seus drets siguin violats per l’ocupació. La repressió seria una reacció escaient.

El problema que els Catalans compartim amb aquest punt de vista és que fa completament impossible la negociació de cap pau ni el reconeixement d’un Estat Palestí. Qualsevol intent del Govern israelià en aquesta direcció toparia amb una bategada electoral molt severa i amb cancel.lació del tractat. La majoria del poble votant diria que no.

I a Catalunya i Espanya passa exactament el mateix. Aquesta campanya contra Catalunya coordinada o no de partits, polítics, diaris i mitjans basats a Madrid ha ressonat fortament en sectors del poble espanyol fent una resolució pacífica i racional del conflicte català molt difícil. A altres paisos l’emergència d’una tensió interterritorial o ètnica sempre mobilitza òrgans del govern i sobretot la presidència del país que miren de parlar, explicar, mediar, reconduir i entendre els problemes i preconitzar una solució amistosa. A Espanya no s’ha vist res semblant i la monarquia ha semblat alinear-se amb els catalanòfobs. Es neguen a acceptar cap solució negociada sinó que simplement volen el retorn al sistema del cafè para todos, en una forma actualitzada dictada des de Madrid. El Sr Sánchez del PSOE, que sembla molt autoritari, ja aclareix que no hi haurà concessions i ens va explicant, sense consultar, com seria el federalisme que ell s’imagina i ens voldria imposar. Ni això tindríem dret a decidir. El Sr Rajoy no accepta ni tan sols això. No vol concedir res de res apart de fer- nos callar.

La responsabilitat dels diaris (posem com exemple El País, que no sembla que hagués d’estar dintre aquesta línia) és considerable i reprehensible. Els llegeix gent seriosa que podrien tenir influència. Un aspecte fonamental de l’ètica periodística exigeix que informació i opinió han d’estar estrictament separades. Jo crec que haurien d’avergonyir-se. Als editorials poden dir com vulguin, però les notícies han de ser estrictament objectives i descriure els fets. Hi pot haver tot seguit uns anàlisi de les motivacions que han dut a una situació i els problemes que enfrontarà, però presentat de forma neutral, posant el periodista en el paper d’un observador interessat però neutral que es limita a explicar la situació i presenta sense passió els arguments de tothom. Mireu els articles amb notícies de Catalunya: cap explicació de fons, tot és un “desvarío” o una “deriva” del President Mas, o és per cobrir la corrupció, o que el separatisme ja està ensorrat, que hi ha una fractura social imaginada pels que no ens estimen. Res d’això és acceptable quan es tracta d’informar, no d’influenciar.

La personalització del cas contra el Sr Mas i la demonització que pateix és particularment absurda. Ni ell ni el seu mestre Jordi Pujol s’havien pronunciat mai per l’Independentisme i semblaven fixats en la idea de l’encaix de Catalunya a Espanya. En Pujol fins i tot va organitzar i pagar una exposició del catalanisme a Madrid per fer pedagogia (potser entenent allò que estic dient) I el Sr Mas fou el negociador del Pacte de la Moncloa!! I ara resulta que en un desvarío per mantenir-se al poder, ell tot sol ha fet manifestar-se i votar a milions de persones enganyades i creat un problema inexistent. Les actuacions del Gobierno que el van empènyer en aquesta direcció són amagades. I la majoria del poble espanyol, en vista d’un chor formidable format per les gents en qui confien, tots repetint el mateix, s’ho ha cregut. Ens tenen per ximples.

És per això que em sembla que tenim el mateix problema que els Palestins. Qualsevol proposta seriosa (si és que n’arriben a fer una) acabarà passant per un referèndum i per un vot a l’Estat. I com acabarà? No ho sé i francament, em preocupa. L’actitud dels poderosos a Madrid, que se saben recolzats pel seu poble i es pensen tenir totes les cartes, fa angúnia. I els nostres hauran de fer-ho molt bé.

Hi ha qui parla de la Tercera Via. Però tots els Presidents que hem tingut d’ençà de la mort del Dictador ho han intentat moltes vegades i només n’han tret sardinetes al cove.

No hi ha resposta