Els EUA són diferents

Què seria el món sense artistes? On aniríem a parar sense escriptors, poetes, actors, músics? Ens enfonsaríem en el consumidorisme, la cobeja i la vulgaritat, reemplaçant  el sexe amb la pornografia. La vida s’empobriria, el país ens desenganyaria, el futur perdria el seu futur. Avui en dia no veiem les grans figures de l’art que hi havia abans, però hi ha molta gent jove i interessant que estan bregant, fent experiments, discutint entre ells i algun dia sortiran. El problema és que els ingressos provenint del públic no arriben mai a cobrir les necessitats d’aquests grupets i que els artistes joves són com les plantes i les flors, que sense aigua, menjar i prestacions socials es moren.

Cal subvencionar-los. Però està clar, jo no puc, diu tothom, perquè ja tinc prou problemes. Que vagin a demanar diners al govern o a la gent rica. El govern té encara més problemes que els artistes joves, perquè no pot canviar d’ofici i practicament nomes te una font d’ingressos, els contribuents que ja pateixen molt. Dóna poc ajut i només per coses molt visibles.

Per sort a Amèrica hi ha les fundacions creades per gent molt rica. En algun moment, aquests prínceps de les finances van descobrir que amb els impostos de successió (que hi havia abans) no podien deixar res als fills i l’estat s’ho quedava tot. El sistema millor era deixar els diners a una Fundació sense ànim de lucre, que no pagaria impostos, deixant el control de la institució amb dret a un bon sou i per tant molts dels beneficis de la fortuna als fills. Una dels fundacions públiques que més protegeixen l’art és la del famós “robber baron” (diguem-ne “bandit”) de la indústria de l’acer Andrew Carnegie. Cal afegir no obstant, que ni el capital i ni els ingressos de la fundació  permeten ajudar a tothom que ho necessita.

La ciutat tan gran de Nova York no sols és la capital artística i cultural del país sinó que atreu a gent de tot el món que venen aquí a aprendre, provar coses, assajar, conèixer gent, com al segle XIX anaven a París. Els ajuts venien sempre de la Fundació Carnegie però qui els pagava? Tot plegat la Fundació distribueix en l’actualitat uns 200 milions per any.La gent es pensava simplement que els benefactors eren donants anònims i així hauria quedat la cosa si no hagués estat per un desafortunat incident polític.

Glòria al Mecenes secret! Només a Nova York

La major part de Mecenes ho fan en públic i volen que tothom ho sàpiga i els admiri per la seva generositat, només faltaria. En aquest cas l’home que pagava els 200 milions anuals de la seva butxaca no en deia res de res. Era en Michael Bloomberg, alcalde supermilionari de la ciutat.  La darrera valoració pública de la fortuna de ¨His Honor¨ l´Alcalde Bloomberg apuntava a uns $16 mil milions, però ara segur que és molt més gràcies a la pujada de la Borsa. En Bloomberg va néixer a una família jueva de Boston de la classe mitjana i va haver de lluitar molt de jove fins que es va fer molt ric fundant tot sol la companyia Bloomberg. Com ja vam dir en un altre apunt,  la seva fortuna s’ha incrementat molt durant els seus anys d’alcalde i no pas a les espatlles i l’esquena de la ciutat. De fet es guarda molt de fer cap mena de negocis amb la ciutat i és un dels pocs alcaldes verdaderament incorruptibles que s’han conegut. A més ho fa de franc perquè només cobra un sou de $1.00/any. Sobre la seva vida privada ha fet descendir una cortina d’acer impenetrable i es molesta molt quan algú pregunta què fa els caps de setmana. Té cases a Nova York, les Bermudes, Los Angeles i Londres i un avió i un helicòpter i es passa el temps lliure un vol. Se sap que està divorciat però que manté molt bones relacions amb la ex, que entra i surt de les seves residències. Té una filla jove, encara soltera, (quin partit!) que sovint practica l’esport eqüestre. L’Alcalde té una companyona permanent. la qual sovint l’acompanya en públic en actes oficials i que no dóna entrevistes. Abans de ser Alcalde sovint apareixia a festes amb “babes” de luxe, però ara ja fa anys que no ho fa. En Bloomberg, un home que no li deu res a ningu, té les seves coses especials però en conjunt gaudeix un suport a la ciutat i una opinió favorable que el Sr Hereu i molts altres voldrien per a ell mateix. En Bloomberg no ha de provar res, està molt segur d’ell mateix i no necessita que ningú li faci reverències.  I no li deu res a cap partit. En això és molt diferent del seu predecessor Rudy Giuliani que feia conferències de premsa interminables, amb  insults, provocacions, i acusacions diaris que l’havien convertit abans del September Eleven salvador en l’home més odiat de la ciutat.Ja se sabia que la  Fundació personal d’en Bloomberg regala uns 120 milions de dòlars anuals a diverses institucions de mèrit però dels $200 milions a la Fundació Carnegie  en canvi no havia dit mai res. Ara això s´ha fet públic per un error d’un subaltern.

Fa uns mesos en Bloomberg es va empatollar en una certa maniobra política que necessitava vots populars i a aquest empleat, sense permís, se li va acudir acostar-se a un dels beneficiaris recordant-li que és l’alcalde qui paga els seus rebuts. Això és un disbarat molt gran que podria acabar enviant algú a la presó perquè vots són una de les poques coses que està prohibit comprar, almenys d´aquesta manera. Estem al novè any del seu mandat, o sigui  que si ha donat cada any $200 milions multiplicats per nou… Caram, caram,… I en secret! Déu n´hi dó! Evidentment un cas així només pot tenir lloc a Nova York.

Un vespre al Teatre amb  Scarlett Johanssen

A Nova York hi ha molts teatres públics que viuen de subvencions però també n´hi ha de privats. Una entrada de platea a un local comercial actualment costa uns $120. No tots els locals guanyen diners. De fet, produir una obra teatral o encara més un”musical” a Broadway és una aventura molt més emocionant que jugar-s´ho tot a Las Vegas. Tant s´hi poden perdre com guanyar milions. Darrerement s´ha vist clarament  que gairebé l’única forma d’omplir les butxaques i les butaques és posant a l’escenari actors i actrius famosos del cinema i n´hi ha contínuament.

A mí m’interessava molt veure la “View from the Bridge” d’Arthur Miller, que va costar a l’autor una citació davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes de l’era McCarthy. Pocs s’en recorden avui en dia. La peça escenifica una tragèdia que te lloc  al si d’una família treballadora italiana a Red Hook (el port comercial de Brooklyn). El protagonista, un home sense fills viu amb la muller i amb una neboda jove i òrfena (la Scarlett), consumit per una passió secreta impossible per la noia que ja té 17 anys (per no mencionar l´aspecte físic). Admet a  la casa on viu a dos cosins italians que han entrat il·legalment a guanyar diners. Desesperat l’home veu com la neboda està a punt de casar-se amb uns dels dos il·legals. Per evitar-ho, arriba a l’extrem de trucar anònimament la policia d’immigrants perquè el vinguin a buscar. Els McCarthystes es van donar per interpel·lats. La comunitat es gira contra el denunciant. Els lligams i obligacions envers la comunitat i la famili van per damunt de tot. El segon il.legal que depenia de la feina per enviar diners a la seva dona i fills a Italia, mata el protagonista d´una ganivetada.El cas de la Scarlett és molt sorprenent perquè fins ara pocs espectadors havien atribuit l´èxit i anomenada que gaudeix a les seves habilitats escèniques. L’expressió immòbil i inexpressiva que feia sempre amb la cara era famosa. Aquest paperàs a la Bridge era molt difícil i la sorpresa general és que ho fa molt bé, com una actriu de debo. Potser ha pres classes, nomes te vint i tants anys. Pretenent ser una italiana, el color dels cabells era un problema i de fet la van tintar de negre però quan jo la vaig veure ja havia esdevingut una miqueta rossa fosca. De quin color deu ser naturalment? Potser li van ensenyar com es fa els dos superactors que li feien de pares adoptius, sobretot tot l’home, en Leiv Schreiber. I se la va veure molt senzilla. No obstant que la meitat de la gent havien vingut a veure-la a ella, va deixar saludar últim i al final al seu col·lega masculí com al primer actor que ell és. Van sortir de l’escenari tots dos rient i agafats pel braç.

Les estrelles de Hollywood no sempre saben actuar a l’escenari

Diuen que la pantalla i l´escena són coses molt diferents. Ara fa una mica més d´un any la famosa Julia Roberts, que viu a California es va atrevir a presentar’se en públic a Broadway. Molts dels crítics van preferir no parlar-ne gaire i es van concentrar en l´obra de teatre que feia. Malgrat el desastre artístic el teatre es va omplir cada dia i l´empresari va fer molts diners.

Un cas molt diferent vam experimentar fa molt poc a l´Academia de la Música de Brooklyn amb la Kate Winslett i la seva companyia australiana. La BAM havia anunciat amb mesos d´anticipació que vindria a fer el Tramvia Anomenat Desig de Tennessee Williams només un parell de setmanes. L´endema de l´estrena el crític del NY Times va declarar que la Winslett, que fa temps que disfruta l´anomenada de ser una gran actriu, era la millor Blanche mai vista a la ciutat, incloent l´equip de l´estrena mundial als anys 50 i de la pel.lícula.La BAM havia oferit entrades només als socis i benefactors i no hi havia forma de trobar entrades a cap preu. Van tenir la barra d´enviar per e mail una nota dient que per expressar agraiment als benefactors que volguessin donar $1000 a la Institució, se´ls “regalaria” una entrada per veure la Cate Winslett.  Jo encara no vull pagar  $1000 per una platea o sigui que em vaig quedar amb les ganes.

Un bon vespre

JOANOT

Tags: Arthur Miller, Arts, Carnegie Foundation, Mike Bloomberg, Nova York, Scarlett Johanssen

Woody Allen és un nom que ja fa riure només de sentir-lo. La tragèdia és que ell es diu de debò Alan Königsberg, cosa que només saben els seus biògrafs més íntims. En Woody es devia quedar molt sorprès en veure l’enrenou que la seva presència causava a Barcelona perquè a Nova York, la seva ciutat tan estimada, ja fa temps que ningú ni en fa cas ni vol veure les seves pel.lícules. Però, això sí, tothom el coneix. La meitat dels residents de Manhattan han sopat alguna vegada a un Restaurant prop d’ell. Jo el vaig veure fa una mica més d’un any fent un rodatge a un carrer lateral prop d’on visc. Jo vaig ser l’únic que es va aturar. Els altres vianants passaven al costat seu ignorant-lo, gairebé irritats.

En Woody ha fet de tot a Manhattan: teatre, pel.lícules, recitals de saxofó, d’escriptor, d’articulista. A ell li agrada molt recrear a la pantalla l’estil de vida d’un segment de la població local avidament interessat en aventures sexuals i parties. Us agradaria veure-us retratats a la pantalla un cop darrere l’altre? Algun dia, ja llunyà, els novayorquesos se’n van atipar.

En Woody es passeja o es passejava per la ciutat en un cotxe blanc mig antic d’aspecte esportiu que tothom reconeix. Vivia a un pis a la Cinquena Avinguda davant de Central Park, entre el Museu Guggenheim i l’Hospital de Mount Sinai. Per molts anys estava lligat a l’actriu Mia Farrow amb la tenia un fill a més d´haver-la ajudat a adoptar-ne molts per tot el món. La Mia vivia també davant del Park però a Central Park West, a l’altre costat i a vegades es feien senyals als balcons, a més d´entrar lliurement al pis de l’altre quan volien. La cosa va durar molts anys. Mentre tant, la vàlua de la Mia Farrow havia disminuït considerablement amb el pas dels anys. Ja només en Woody li donava papers als seus films. I tot anava tan bé.

Però un dia horrorós, digne de les seves millors pel.lícules (només que la Mia no volia riure), estant tota sola al pis d’en Woody, la Farrow va descobrir a un calaix del dormitori fotos de la seva filla coreana adoptiva Song Yi… despullada. El Sr Allen no va negar res. La noia, molt joveneta, li agradava i sí que es veien en privat. Cinc minuts després ja s’havien activat els advocats de les dues parts. En Woody va declarar en púbic que entenia que a molta gent el cas no li agradés, però que la Song Yi era major d’edat i era filla adoptiva només de  Mia Farrow. O sigui que no havia passat res. Quin escàndol tan deliciós! En Woody s’ho devia a la seva ciutat. La Mia el va acusar de molestar sexualment al seu fill, una acusació freqüent en baralles de separació dolentes i que probablement no era veritat però que va afegir molt de foc a l’escàndol. Aquesta gent estan per entretenir el públic.  La Mia Farrow hio va perdre tot, la Song Yi va creuar al final Central Park, es va reunir amb en Woody, el qual, enmig de la sorpresas general, es va casar amb ella, viuen molt feliços i potser algun barceloní la va veure durant el rodatge.

Per aquell temps hi va haver una de les crisis econòmiques que sacsegen els paisos capitalistes de tant en tant. I el productor li va cantar les quaranta al Sr Allen: que el públic s´havia atipat d’ell, que no omplia els cinemes i que ja n’hi havia prou de perdre diners. Li recomenava una bona jubilació.

Després d’un període d’inactivitat, en Woody va descobrir que encara podia fer films al Regne Unit i ara fins i tot a Catalunya i va encetar una nova carrera.

Amb la Vicky Cristina ha tingut moltíssima sort. Per primera vegada en molts anys, la crítica americana ha estat molt positiva. A Nova York van estrenar prudentment a dos cinemes especials i quan van veure com s’omplien, els distribuïdors van estendre la projecció a vuit cinemes grans amb sales múltiples, on aviat es van formar cues. No és que sigui un èxit com el Dark Knight però Déu n´hi do. Tots els crítics han destacat la fotografia d’Aguirresarobe amb el curiós to taronja. A vegades sembla un documental de Barcelona i els diners de la Generalitat estan molt ben invertits. La Scarlett és una senyoreta també molt novayorquesa que fa goig de mirar. Si aprengués a actuar, encara faria més goig, però no cal demanar massa. En Bardem i la Pe estan molt bé tots dos. Es curiós que en l’accent divergeixen: en Bardem parla ja amb un accent nordamericà de qualitat poc corrent que no és que sigui ben be com el nadiu americà, però molts el voldríem. La Pe, en canvi, no ho aconsegueix. Em sap greu, perquè limitarà la seva carrera molt.

El crític de l’inefable gran setmanari el New Yorker, òrgan oficial de tots els intel.lectuals nordamericans es refereix a Barcelona com a “the magnificent city”. Catalunya no existeix pels Americans, però Barcelona ha esdevingut un lloc de gran prestigi.

Tot plegat, valia la pena? N´he parlat a la feina amb dues dones conegudes. Una, ja gran, m´ha dit que feia temps que no reia tant. L’altra que la fotografia de Barcelona estava molt bé però que no podia aguantar el diàleg cansat i avorrit (“stale”) de Woody Allen que només es repeteix amb temes similars i que ja en tenia prou. En una cosa, no obstant, en Woody a mí personalment m’agrada: tantes manies sexuals com té, però no ensenya mai actors despullats ni escenes de llit que passin de fotografiar els caps de la parella. Hi ha directors que ho fan  perquè és fàcil i no saben de quina altra forma fer quartos i atreure el públic

Tags: Javier Bardem, Nova York, Penelope Cruz, Scarlett Johanssen, Vicky Cristina Barcelona, Woody Allen