Etiqueta arxiu 'Pronunciació anglesa'

13 nov. 2016


Pronunciant TRUMP i PRIEBUS en català

Classificat com a General

Per acabar amb el misteri i ajudar als qui no s’interessen pels problemes de pronunciació que tenen els estrangers amb l’anglès, vet aquí la solució:
La pronunciació catalana que s’acosta més a l’original és sens dubte TROMP, amb O, no pas A. Ara bé: les vocals són sempre diferents i constitueixen el problema més greu dels accents i falsa pronunciació. Per mirar d’arreglar-ho, jo recomanaria pronunciar la O, però fent-ho obrint la boca més del que l’obrim normalment els catalans per dir O.
Crec que el signe fonètic és [o].

Per cert, Trump acaba de nomenar el que serà el seu futur chief of staff, que a Europa probablement seria anomenat el Ministre de la Presidència i potser encara més, perquè és el segon home a l’executiu nord-americà. (El Vicepresident no pinta res). El terrible nom: REINCE PRIEBUS. Ja hi ha fins i tot webs amb la seva pròpia veu explicant la pronunciació. En català aproximadament seria RÀINS PRÍBUS que és sorprenentment fàcil. Potser a la ràdio en faran versions originals i creatives.

Regles de pronunciació
De fet, la veritat és que desgraciadament pels Professors i estudiants no n’hi ha cap. Tot està regulat pel costum i la voluntat popular.

Les llengües europees, català inclòs, tenen regles de pronunciació generalment segures: hom llegeix un mot desconegut i gairebé sempre sap exactament com pronunciar-lo. No pas en anglès. Els professors donen guies aproximades, però la regla suprema és el poble. Llegiu un llibre de fonètica: “Pronunciació correcta és la de les persones que localment tenen l’anomenada de pronunciar bé”. Per descomptat els diccionaris normatius (als EUA el Merriam-Webster, però sobretot el gloriós Diccionari Oxford llarg, que molta gent respecta com autoritat suprema, ensenyen en parèntesi les pronunciacions acceptades, però usant dissortadament els signes fonètics internacionals, que no tothom pot llegir). Els diccionaris senzills com el que el lector deu tenir a la taula, en canvi sovint usen alfabet corrent, que és més fàcil però fals, només una aproximació. La veritat final és que per estar segur cal preguntar a un que en sàpiga i que cal mirar sempre la pronuncia ió que diu el diccionari.Jo voldria saber, perquè les emissores de ràdio i TV enlloc de malpronunciar no fan abans una trucada a l’adjunt cultural del Consolat Americà més pròxim? Estic segur que respondria.

El cas mig tràgic de “OO”
Hi ha llibres que diuen que es pronuncia U. És una informació molt incompleta, sovint falsa. “OO” té cinc pronunciacions reconegudes, 2 o 3 freqüents i altres rares. “U” és sens dubte la més freqüent, només que arriba a les orelles en dues versions que en anglès són molt diferents: una “u” molt llarga (moon, food) i una altra molt breu com una estampida (book, good, cook) que no es poden confondre si hom vol ser entès.

En altres casos, “oo” es pronuncia com una “o” molt llarga seguida d’una R breu: floor, door, poor. Em recordo amb horror de “l’Standard and PUR” radiofònic i televisiu absurd que encara ens segueix martiritzant les orelles. Es diu “POOO(r)”, en cap cas PUR.

La pitjor “oo” és la dels dos mots sempre usats com exemple: blood, flood. Seguríssim que no és ni Blut (que seria alemany) ni Flud. Els Nord-americans pronuncien bastant clarament una A, més o menys com “Blat” i “Flad” però he trobat webs que ho fan d’una forma molt més difícil amb una vocal que és impossible de reproduir en català, però se sembla sempre bastant a l’A, que seria la millor aproximació.

Finalment, per gent instruïda, hi ha les paraules tècniques com “Coordinate o Cooperate” que es pronuncien com ho fem nosaltres.

Un cas curiós que potser molts estrangers no entenen, és el de la paraula “route” (ruta o carretera). Hi ha americans que diuen “rut” i altres que prefereixen “raut” com jo. Tots tenim raó. Estin segur que a Espanya no es toleraria mai.

I com ho ha de saber tot això un pobre català? Doncs estudiant, llegint amb cura el diccionari i preguntant. Quan jo estudiava alemany em recordo que degut a l’arbitrarietat dels gèneres en la llengua calia sempre aprendre una paraula nova precedida de l’article que correspon, “der, die, das” (com per exemple, “el lluna, la sol, lo nen”). Amb l’anglès per sort no hi ha gèneres, però cal estudiar i aprendre la pronunciació de cada paraula. Amb el temps, l’estranger, com els nens americans, desenvolupa una mena d’intuició analògica per reconèixer la pronunciació de certs grups de lletres.

I amb els noms propis?
Això sí que pot ser un problema considerable. Pel que fa al primer nom, els registres civils americans ho permeten absolutament tot, fins i tot noms inventats i faltes d’ortografia intencionals o apòstrofs (com fan a vegades els negres) excepte noms polítics o obscens que prohibeixen per protegir el nadó. A més, fa un segle, els funciionaris d’immigració americanitzaven a l’arribada cognoms estrangers que trobaven massa difícils, però ara ja no ho deixen fer i els estrangers de tot el món segueixen arribant. El principi és que cal respectar la pronunciació triada pel titular. Quan l’immigrant es nacionalitza, si vol deixen canviar el nom. Quan el NYTimes publica un nom estrany, hi escriuen al costat entre parèntesi una transcripció fonètica en alfabet comú.

Què fa un ciutadà americà quan topa amb una paraula que no sap pronunciar? Ho vaig preguntar a dos companys universitaris, persones molt educades. Van respondre tots dos el mateix (després de mirar insegurament amb els ulls tota l’habitació, per veure si hi havia algú que en sabés més). En un cas així, intenten recordar una paraula similar que coneguin i n’adopten la pronunciació.

Els Anglesos i els Americans
Jo saludo entusiàsticament els anglesos per no haver canviat mai el nom d’Anglès a Britànic com han fet altres (Castellà-Espanyol) i haver creat pel món la llengua franca més poderosa. I han tolerat les llengües gaèl·liques d’origen celta encara parlades. Un problema per a estudiants estrangers és que parlen en moltes variants i dialectes, que per a mi almenys poden ser difícils d’entendre. Us imagineu un estranger confrontat amb el castellà que parlen andalusos o extremenys? És aquest dialecte allò que els estrangers haurien d’aprendre? Les persones poc educades i humils són sempre el problema pitjor. A mí m’interessen personalment les primeres pel·lícules que Alfred Hitchcock va fer al Regne Unit abans de venir als EUA i en tinc bones còpies però confesso que la llengua parlada em fa patir.

Els Americans parlen allò que clarament és un dialecte anglès que ara s’està estenent pel món com a nova Llengua Franca, com abans fa segles el llatí, el grec koinè i L’arameu. La nova llengua franca no és l’anglès d’Anglaterra sinó el dialecte nord-americà. Considerant el tamany del país i la varietat dels residents, és verdaderament extraordinari que hagi aconseguit mantenir la unitat lingüística que té. Els nens aprenen a l’escola que l’anglès és l’element central que lliga i cementa aquesta nació d’emigrants. Potser, diu algú, no hi hauria EUA sense llengua anglesa i veuen el cas potser més intensament que els catalans parlant de la a llengua. Això no vol dir que no hi hagi accents i variants regionals que no són cap problema. Un cas una mica diferent és el dialecte que alguns grups d’Afro-Americans parlen a certs barris negres, que no és sempre fàcil d’entendre per estrangers. Recorda el lector la famosa sèrie televisiva The Wire que estava ambientada sobretot en barris negres a Baltimore? Jo personalment necessitava els subtítols, però els Americans nadius més o menys ho entenien. Acabo de veure el primer episodi d’una nova sèrie televisiva que ensenya les vides de dues dones negres grans i ben educades a una ciutat. Al començament una de les dues es presenta com a nova mestre a una classe de nens negres i fa un petit discurs d’entrada en la línia habitual d’aquestes coses fins que una nena l’interromp: “I vostè perquè parla com una dona blanca?” Ho recordaré. Sens dubte s’entenien perfectament. Els presentadors de ràdio i TV parlen sempre amb l’accent dels estats centrals americans, ben acceptat per tothom. I l’assessor lingüista és una oficina importantíssima.

Però d’Anglès només n’hi ha un i val molt la pena estudiar-lo, ara com demà.

Joan Gil

No hi ha resposta