Etiqueta arxiu 'Immigració'

25 gen. 2017


Barack Obama: Anatomia del Fracàs d’un Home Honest

Classificat com a General

Anunci publicat al NYTimes del diumenge 22 Gener 2017

Qui és Obama?
És un home negre, nascut de mare blanca i pare musulmà kenyà divorciat de la mare, crescut a Indonèsia i Hawaii, dotat d’una intel·ligència extraordinària, amb un diploma d’advocat de Harvard i intensament protector de la seva intimitat familiar volent ser el marit i pare que a ell li va faltar. Va gaudir sempre d’un nivell altíssim de respecte i suport popular i tothom el veu com potser el president amb més dignitat i respectabilitat dels temps moderns. No va tenir en vuit anys ni un sol escàndol (!)

Doncs perquè l’odiaven tant sobretot els llibertaris del Partit Republicà, la gent del Tea Party i del Caucus of Liberty congressional? Obama fou un polític una mica inepte. Els seus altíssims principis no es van compaginar bé amb la realitat de la vida política i no va saber com respondre. Un dels pocs èxits van ser les regulacions (no pas lleis) que va publicar amb ordres sobre protecció ambiental i el problema climàtic, que Trump ja ha començat a destruir també amb ordres presidencials hores després del jurament i desapareixeran. Coneix el lector allò de “parlant la gent s’entén“? Obama ho creia molt. Per ell l’èxit que esperava havia de ser bipartisà i el volia aconseguir seient a la taula, exposant arguments i fent arribar a la conclusió lògica. Quina equivocació tan gran. Així un polític no aconseguiria arreglar res gairebé mai. Li agradava molt anar a townmeetings, discussions amb gent comú a moltes ciutats petites per explicar la seva política i queixar-se del boicot republicà, però no li va servir per popularitzar la seva opinió. Una cosa que fatalment no sabia o no volia fer, van ser els famosos onliners, els slogans breus simplifics que resulten en titulars, com ara “els mexicans són criminals“, que tenen molta força propagandística. Obama no acabava sovint als titulars, a diferencia de Trump, per exemple, que va saber ocupar les primeres planes de franc per mesos.

El començament del drama
Va passar literalment el primer dia. La seva elecció havia resultat en una gran explosió d’alegria i entusiasme. Jo no em vaig poder estar d’anar a Harlem, però la gent blanca estaven igual de contents. Al seu jurament es van presentar uns 800’000 ciutadans.
Els Republicans, en minoria al Congrés es van esverar, tement que Obama els escombraria. Alguns dirigents, desesperats, es van reunir a un Restaurant. Un grup va proposar intentar el bloqueig i la dissensió contra Obama. No ho sabia ningú, però el Tea Party acabava de néixer.

La gran crisi bancària del 2008 i els desnonaments
La crisi s’havia desfermat durant les darreres setmanes del govern de George W. Bush. Tothom estava espantat sense saber què fer. L’economia mundial estava en perill. Bush va intentar fer aprovar una llei donant fons als bancs i companyies d’hipoteques. El seu Congrés es va negar. Els llibertaris, cada dia una fracció republicana més poderosa, no acceptarien mai que el govern fes pagaments a companyies.
Obama, arribat dies després, va acceptar, com havia fet Bush, el camí de l’ajut als bancs i les fàbriques d’autos i va poder guanyar al Congrés gràcies a la seva majoria Demòcrata. Al poc temps, la premsa va anunciar que malgrat el desastre causat per ells, els banquers havien rebut milions en primes, sens dubte amb diners del govern, i per tant trets dels impostos. El poble es va enrabiar molt i els banquers principals van ser cridats a la Casa Blanca. Espantats, van fer una reunió prèvia decidint fer totes les concessions que calgués. Però a Obama li semblava, en línia amb el seu parit Demòcrata, que calia col·laborar amb aquests senyors en benefici del país sense humiliar-los i no va exigir res. Aquesta seria la primera topada amb els Progressius que l’havien dut al poder.

El moviment popular contra Wall Street a Nova York
Els de l’Occupy Wall Street, amb una organització perfecta i extraordinària, van ocupar per molt de temps una plaça molt cèntrica de Manhattan on van rebre moltíssims visitants, relativament prop de Wall Street i va quedar molt clar que tenien un suport popular enorme. Deien, per primera vegada, que el Govern regalava milions als rics i no es preocupava per la majoria de la població ni la classe obrera,, que ho pagaven tot amb desnonaments, pèrdua de la feina i caiguda del nivell de vida. Van obrir moltes orelles. Essent novaiorquesos, és poc probable que fossin llibertaris de dretes, però aquests també estaven escoltant. El moviment popular que 7 anys després portaria Trump al poder ja havia sortit al carrer. Ningú volia ajudar la classe treballadora. Calia prendre el poder i fer fora a tothom. El Tea Party va saber organitzar moltes manifestacions anti-Obama, sempre a nivell local, apuntant directament a la base. Aviat, els consellers de Trump ho van escoltar i li van explicar com parlar a la gent descontenta amb poca educació, una art que ell sabria perfeccionar. Obama, en canvi, seguia utilitzant el llenguatge racional i complexe que pocs treballadors amb poca educació entenien.

Obamacare
L’assegurança mig obligatòria de malaltia, anomenada Obamacare en burla pels Republicans, però un mot que Obama va acceptar ell mateix, significaria la fi a la seva activitat legislativa encara als primers quatre anys. Després de presentar el projecte de llei al Congrés, per ensenyar bona voluntat, va anar en persona al Capitoli a parlar amb els dos partits i poder aprovar una bona llei, per la que hi havia suport popular. Obama, segur de la seva posició i raó, volia explicar-ho tot i estava disposat a acceptar millores en els detalls. La reunió fou un fracàs total. Al final d’hores de disputa vana, Obama va anunciar que ell ja en tenia prou i que havia guanyat les eleccions i faria aprovar la llei pels seus Demòcrates, cosa que va fer sense un sol vot republicà. Els progressius (l’esquerra) es van indignar amb Obama perquè enlloc d’oferir l’assegurança universal amb el Medicare que tenim els vellets, o almenys lluitar per establir-la, van regalar el negoci a companyies d’assegurança privades. Però qui no oblidaria mai van ser els Republicans. Empesos pel Tea Party van encetar una campanya brutal d’insults, ridículs i mentides grolleres contra Obama i la nova llei que no s’aturaria més fins l’arribada de Trump que vol derogar la llei sense substitució.
Obama havia fet aprovar legislació per darrera vegada. Poc després els Republicans van recuperar la majoria a la Cambra baixa i no hi hauria res a fer. Rebutjarien absolutament tot que vingués d’ell. El sistema del boicot total funcionava.

L’assassinat de 20 nens petits a Connecticut
Va demostrar la impotència del govern Obama. Un noi jove esquizofrènic havia pres un fusell semi-automàtic, assassinat la seva mare, anat a una escola primària, mort a trets un mestre i 20 nens del primer i segon grau abans de suïcidar-se. Hi va haver una gran commoció a tot el país.
Obama, sabedor del suport popular va enviar al Congrés un projecte de llei no gaire radical introduint certs controls en la venda d’armes. El dia del debat va fer venir a Washington els pares i els va fer seure al balcó de la Cambra. La llei fou rebutjada per dos vots. Els Republicans deien que enlloc de regular la venda d’armes, el que calia era armar a tothom perquè pogués defensar-se, a més de millorar l’assistència psiquiàtrica. Obama va aparèixer en TV davant les càmeres amb els pares i es va posar a plorar de tristor. No va tornar a provar mai més però feia discursos cada vegada que passava una altra barrabassada amb fusells automàtics, cosa bastant freqüent, afegint que no li deixaven fer res.

Els serveis secrets
Obama fou un gran defensor de moltes formes de vigilància electrònica i va introduir càstigs duríssims a qualsevol persona com Ed Snowden que violés secrets d’estat, i en algun cas va ficar a la presó gent que havien denunciat certes coses. Sense dubte moltes d’aquestes directives violaven drets civils i aquesta vegada el desencontre amb tots els progressius fou final.

El cas dels immigrants
Hi ha molts il·legals mexicans al país, però en l’actualitat la immigració il·legal mexicana ha baixat a zero, substituïda per l’arribada de centre-americans espantats per les condicions intolerables a Hondures, El Salvador i Guatemala. Obama va començar a pagar a Mèxic per fer allò que Turquia fa amb els sirians. En l’actualitat, Trump diu que vol construir una muralla (wall) de més de 2,000 milles per uns 150 mil milions per substituir les 700 milles de tanca (fence) que Ja existeix a llocs de Texas, Arizona i Califòrnia. Es veu que hi ha una gran diferència entre wall i fence, és a dir muralla i tanca.
Obama va escriure una magnífica llei d’immigració, probablement la millor, i la va enviar al Congrés que la va rebutjar amb insults i mentides. El lector recordarà que a diferència d’Europa, tots els Americans llevat dels pocs indígenes som immigrants o descendents, o sigui que aquestes coses les veiem de forma diferent dels europeus.
Incapaç de fer aprovar lleis, Obama va recórrer a l’ús d’Ordres Executives, la legitimitat constitucional de les quals era molt dubtosa. Ho va intentar per darrera vegada amb el seu projecte d’immigració. Fou anul·lada pel Tribunal Federal Suprem.

Les relacions racials
Curiosament, Obama fou poc actiu en problemes racials, que molts havien vist com el seu punt fort, i només va actuar sota pressió. Tampoc li va anar bé. El primer cas poc després de la primera elecció fou un incident ridícul prop de la Universitat Harvard. Un policia acabava de detenir i emmanillar a un home negre que estava intentant entrar a una casa, només que el senyor negre era un Professor de Harvard i el propietari de la casa. Obama va decidir ficar-s’hi per fer pedagogia de com resoldre tensions racials i va invitar al senyor negre i al policia a venir a la Casa Blanca a prendre una cervesa i parlar cara a cara. Ell hi creia molt en aquestes coses. La TV va ensenyar una escena ridícula, amb Obama, Biden i els dos protagonistes asseguts a una tauleta amb cares de circumstància i poca amistat.
El segon i ja molt dolent cas, fou l’assassinat de Trayvon, un jove negre que havia sortit de casa per comprar snacks i fou assassinat sense cap raó per un ¨vigilant¨aficionat que no tenia dret a anar armat. Obama va comentar que ell hauria pogut ser Trayvon feia anys, però l’assassí se’n va sortir.
Això fou seguit de molts incidents on joves negres desarmats foren abatuts pel policia. Tots els incidents foren presentats gràcies a vídeos fets amb iPhone, que van revelar una cosa que passava molt sense que ningú en volgués parlar. Obama no es va lluir gaire. Activistes, trencant amb ell perquè no ajudava, van fundar el moviment “Black lives matter.” Però què hauria pogut fer el President, un advocat, sinó defensar la policia, i els jutges (l’anomenada “Llei i Ordre”)?

Resum
Barack Obama, convençut de la seva rectitud, capacitat d’orador i devoció a la justícia, creient religiosament en el diàleg racional, va fallar perquè un home com ell es va negar a caure en el parany dels slogans, les mentides, violacions de promeses i les negociacions brutes a porta tancada. Ell i el seu partit van sucumbir desastrosament a un moviment populista principalment dirigit per llibertaris que mentia, deformava i l’insultava contínuament, que ara vol destruir fins i tot la memòria dels seus vuit anys, els seus esforços protegint els drets de les dones, els gays, transsexuals i el dret d’aquests ciutadans al matrimoni.
Penso sovint que un problema dels Catalans entenent les circumstàncies de la pujada al poder del President Trump consisteix en que els populistes tant a Catalunya com a l’estat són d’esquerres, mentre que Trump i els seus, com la majoria dels populistes europeus són de dretes. Hi ha al món llibertaris de dreta i d’esquerra, que són gent molt diferent, i Trump és molt de dretes, a més de no tenir cap ideologia coherent.

Obama va fer un gran discurs de comiat a Chicago, sens dubte un dels millors productes de la ciència política americana, que sobreviurà. Voldria acabar amb una cita d’aquest article que reflecteix molt bé la seva fe i personalitat:

“Enlloc d’insultar a l’Internet gent desconeguda, mireu de parlar cara a cara amb els vostres adversaris”<

Joan Gil

No hi ha resposta

03 gen. 2017


Mirant enrere: els 8 anys d’Obama

Classificat com a General

Barack Obama és un intel·lectual, un orador extraordinari i un home d’intel·ligència poc comú amb poca capacitat pel diàleg. Mentre que ser un intel·lectual és una necessitat per ensenyar a la Universitat, pot ser una càrrega feixuga per un polític. N’hi ha pocs. Diuen que és un home una mica arrogant, autoritari i orgullós, sovint de tracte difícil, incapaç de negociar quan topa amb resistència, capaç de sacrificar alguns principis quan li sembla que cal fer-ho gràcies al seu enteniment superior de la situació.

Problemes greus que no va saber resoldre
El primer és sens dubte l’odi i oposició total i inflexible dels membres republicans del Congrés, que per anys li van bloquejar sense discussions absolutament tots els projectes de llei i decisions, sense considerar per res els interessos dels EUA. En part fou degut a la presa de control de la delegació republicana per extremistes de dreta obsessionats amb coses com la lluita contra els gays, contra l’avortament, demanant retallada dels impostos (que són baixos en comparació amb Europa) i reducció del nombre de funcionaris federals i de l’autoritat de les seves agències. Guanyen les eleccions sovint malgrat la desesperació del Partit, que sap que la majoria dels ciutadans no comparteix aquesta ideologia, gràcies a la seva hàbil manipulació del sistema de primàries i la disponibilitat de grans sumes de diners.

Què va fer l’Obama per superar aquesta situació? No és la primera vegada que passa en la història. Hi ha molts exemples des del començament de la República. Jo em recordo sempre de la batalla campal que el President Lyndon Johnson va haver de lliurar contra el seu Congrés per fer aprovar la Llei Federal de Drets Civils, i després la llei del dret a votar, avui en dia orgulls de la nació. Fins i tot els congressistes demòcrates del Sud hi estaven en contra. Quan hom topa amb un problema, és fàcil culpar els adversaris, però les baralles són sempre un esport compartit. Obama va recórrer a l’activació a vegades insòlita i dubtosa del poder executiu, una tàctica sovint exitosa però que molts jutges federals, inclosos els Suprems, van tombar.

El segon problema que jo triaria, fou el desencontre insoluble amb l’esquerra del país, els progressius, que no obstant haver estat essencials en la seva pujada al poder, es van sentir enganyats i traïts per algunes de les raons exposades més abaix.

Obama va fer un discurs magnífic a la Universitat de Cairo explicant que als EUA, ni les lleis, ni les creencies, ni la història ni la Constitució eren enemics de l’Islam. Potser això podria canviar amb Donald Trump.

Tal com havia promès, va intentar de debò tancar la presó de Guantànamo, però el Congrés li va prohibir per llei traslladar aquests detinguts a una presó al sòl nord-americà. Aleshores ell va provar d’enviar-los a països amics estrangers amb resultats parcials no gaire bons. La presó seguirà oberta el proper 20 de Gener.

Obama establirà un nou rècord presidencial: serà l’únic mandatari que ha tingut el país en guerra del primer al darrer dia de la seva administració. I el final encara no es veu.

Es va mostrar molt sensible al problema de la manca de regulacions de les armes de foc i va intentar unes quantes vegades enviar projectes de llei al Congrés. Molt escandalosament, tots van ser rebutjats amb poca discussió.

Èxits
Cal anomenar dos, ara tots dos en perill per l’amenaça Trump: la seva lluita contra l’escalfament global (en la què ni Trump ni la majoria de Republicans creuen) i la creació de moltes àrees protegides en defensa de la natura, contra les perforacions petrolieres, i d’espècies animals en perill. Ha creat, sempre per vies executives sovint dubtoses, més parcs nacionals i zones de propietat pública que tots els Presidents anteriors.

El cas de l’Obamacare, l’assegurança de malaltia obligatòria
Obama la veia com l’èxit més gran de la seva presidència, acabant amb la situació caòtica i hostil a la població pobre que hi havia. Els Republicans van jurar destruir-la des del primer dia, ressentint sobretot l’obligació de comprar una pòlissa (sovint amb subvenció federal per als pobres) o haver de pagar una multa. Deien a més, sense cap raó, que el govern governava l’administració de la medicina. És una acusació absurda.

La llei era molt necessària, sobretot certes disposicions (per exemple prohibint a les companyies d’assegurança negar assegurança a la gent amb malalties pre-existents) però a molts ens va costar entendre perquè obligava a la gent a acceptar una pòlissa privada amb co-pagaments i deductibles enormes (en l’actualitat, citant casos extrems, hi ha famílies que han de pagar $8,000 abans de tocar un benefici, però deductibles de més de 2,000 són comuns). En Bernie Sanders ho va explicar molt bé: hauria pogut simplement estendre el Medicare, l’assegurança federal dels que tenim més de 65 anys, a tothom, que funciona molt bé. Enlloc d’això va lliurar milions de ciutadans emmanillats en les mans de companyies privades dirigides per consellers delegats que cobren entre 16 i 20 milions a l’any i sobretot sense cap mena de control ni del preu de la cura mèdica ni dels medicaments. Ja veurem què passarà ara. Els Republicans per ara la volen suprimir però no està gens clar si la volen substituir o no. Prepareu-vos a sentir-ne parlar molt. Molts ciutadans tenen por.

Immigració
Potser molts europeus no ho entenen bé comparant el problema amb la immigració musulmana d’ara però és que els Nord-Americans som tots, excepte els indígenes, una nació d’immigrants i el problema és molt emocional i de fet encara hi ha feina per tothom que arriba. Ho veiem de forma molt diferent dels Europeus. El rècord d’Obama és mixt: per una part va intentar fer aprovar una nova llei d’immigració que estava bé, probablement hauria estat la millor de la història, però el Congrés com sempre es va negar a processar-la. Obama va intentar fer-la passar com a ordre executiva, cosa molt dubtosa, que els jutges federals van rebutjar.

Pel costat dolent, sense explicar res. Obama ha fet deportar més de dos milions i mig d’immigrants il·legals, més que tots els altres presidents plegats.En l’actualitat pocs mexicans intenten creuar la frontera del sud. Gairebé tots els il·legals són centre-americans fugint de la tragèdia d’Hondures, El Salvador i Guatemala, que tenen el problema d’haver de pujar milers de qm per la costa Atlàntica de Mèxic abans d’arribar als EUA. Obama ara paga a Mèxic per aturar el flux i repatriar els immigrants, com fa la UE a Grècia amb Turquia.

Les guerres
Va pujar al poder oferint una nova campanya a l’Afganistan com una “guerra de necessitat”, va tornar a empatollar-se a l’Iraq i sobretot, la seva conducta a la guerra de Síria fou desastrosa. Està clar que és fàcil parlar, però és difícil considerar la tragèdia siriana sense culpar a tots, sobretot els diversos estrangers, que hi estan participant. Durant el temps com a Secretària d’Estat de la Clinton, el món va empitjorar molt sense que ella fes gran cosa. Kerry, en canvi, verdaderament ha lluitat per bones causes. En qualsevol cas, el tractat amb l’Iran, que ara Trump vol derogar, va estar molt bé. Netanyahu, essent tècnicament incapaç de bombardejar com ell volia la central nuclear iraniana de Natanz, va intentar que els EUA ho fessin, però això hauria estat més una bogeria tràgica de resultats imprevisibles que un error. Els congressistes van invitar Netanyahu a venir a Washington a fer un discurs al Capitoli contra el Govern americà (!!!!) i l´home anava repetint insults i grolleries contra Obama. Com a premi, el govern Obama li ha concedit un nou acord d’assistència per 32 mil milions de $. Deu ser que paga la pena insultar.

Un altre aspecte de l’actuació militar d’Obama, que els historiadors jutjaran, fou el seu impuls a l’ús de drons per objectius militars, cosa que havia començat en George W Bush. En certes ocasions, sembla que ell mateix exigia aprovar-los personalment. Ja hi ha alguns periodistes i observadors que han escrit sobre el munt de problemes constitucionals i legals produïts, sense parlar de la mort d’innocents a la rereguarda, lluny del camp de batalla, molt diferent de la forma d’actuar de l’exèrcit. Aquest tema molesta molt i pocs en volen parlar. El problema està molt lluny d’haver-se acabat i pot tenir moltes derivacions perilloses. Ja veurem.

La vigilància electrònica
És aquí on hom troba sobretot l’arrel del seu conflicte amb els progressius. Obama va suportar totes les mesures de vigilància practicades, incloses les trucades telefòniques que molts veien com violacions de drets civils. A més va implementar mesures i ordres per acabar i empresonar els “whistleblowers”, la gent com Snowden, que denunciaven en públic abusos i actes il·legals del govern. El Cyber Command que entre altres coses emplea els hackers estatals nord-americans fou fundat per George Bush però ha estat fortament suportat i promogut per Obama i pocs saben què fan. I ha repetit moltes vegades que Snowden, considerat per molts com un heroi, hauria de ser jutjat i empresonat per traïdor. En això, com en altres coses, va seguir les passes del seu predecessor GW Bush.

Hi ha un aspecte curiós del problema dels drets civils que fou un tema en el moment de la seva elecció per acabar en no-res. Molta gent deia que Obama promouria els drets civils i benestar de la població minoritària i les diferents races del país. No ha passat. De fet sota el seu mandat hem vist aparèixer el problema molt considerable de les execucions extra-judicials de negres per la policia. Sembla en canvi haver simpatitzat molt (com la majoria de ciutadans americans) amb els indígenes, com acaba de demostrar fa poc en el cas de la pipeline en construcció a Dakota del Nord que hauria violat territoris sagrats dels Sioux i posat en perill la salut dels residents d’una reserva. Probablement molts europeus no entenen que les tribus índies, sense ser independents, són entitats sobiranes amb un gran nivell d’autogovern que van firmar tractats de pau d’igual a igual amb els EUA i només reconeixen l’autoritat dels Estats Units, mai les lleis o autoritat de cap Estat. El govern mira de respectar-los gairebé sempre.

Avui, primer dia feiner de l’any, molts càrrecs i el nou Congrés han pres possessió i la família Obama, que tindrà una casa molt maca a Chicago, deu estar empaquetant.

I com diuen sempre els polítics, “God bless the United States of America” (Déu protegeixi els EUA), com tots desitgem. I necessitem ara que Trump s’acosta

Joan Gil

2 respostes

15 jul. 2014


Quan els immigrants estrangers són 57,000 nens tots sols

Classificat com a General

Molts ens recordem del dia feliç quan va esdevenir clar que la Guerra Freda s’havia acabat. Una nova era de pau, desarmament, rebaixa d’impostos, democràcia i respecte als drets humans havia començat. Quin desengany tan gran! Només cal llegir els titulars dels diaris o les pàgines web: Afganistan, Iraq, Síria, Palestina, tensió social creixent, injustícia econòmica, indiferència als canvis ambientals, desastres nuclears, aiguats…
No sé si la premsa ibèrica ha explicat bé l’horror de la tragèdia dels nens centroamericans enviats tots sols en mans de criminals a provar d’entrar als EUA. Surten del seu país amb despeses pagades amb els darrers estalvis dels pares a intentar l’entrada il.legal als EUA, separats per sempre més dels progenitors, en un intent de resultat molt incert, en perill de mort, testimonis vivents dels horrors i injustícies del país on van nàixer. Això passa de debò? I tant, només que, comprensiblement, pocs en volen parlar.

Precedents
Els EUA són una nació immigrant a excepció dels indígenes que són nacions separades. Aquí estem molts per demostrar-ho però això no vol dir que no hi hagi hagut mai problemes entre nativistes i els acabars d’arribar. La llei actual d’immigració (i que consti que n’hi ha hagut moltes) no està bé perquè la immigració il.legal, descontrolada, segueix existint i les circumstàncies han canviat molt. Diuen que crea problemes i costa diners, cosa que té com a menys dos costats. Per una banda, cal tenir més hospitals, molts immigrants necessiten ajuts econòmics, hi ha certes formes de crim dutes pels estrangers, calen més escoles, n’hi ha que no aprenen l’anglès; però també venen disposats a treballar, n’hi ha que són gent ja educada, professionals, gent disposada a prendre les feines pitjors. La cara més visible del problema són els immigrants hispans, però coses semblants passen amb els xinesos, indis, països en guerra, filipins, europeus orientals,… La resstència contra la situació ve sobretot de la Dreta Republicana anti-Obama (no obstant que sota Obama el volum de la deportació i lluita contra il.legals han augmentat molt).

La immigració és de competència exclusiva federal però, si volen, molts Estats poden sucar-hi tomàquet amb lleis, prohibicions i detencions. A mí m’ha molestat sempre que hom tracti de “nazis” tan fàcilment als adversaris polítics, però el govern i parlament de l’Estat d’Alabama s’ho mereixien. Segons la seva llei anti-hispànica, en gran part i gràcies a Déu anul.lada per jutges, la policia tenia el dret i l’obligació d’aturar gent pel carrer (molts hispans no són blancs del tot) i demanar els papers provant que eren ciutadans. Si no els duien, podien ser arrestats en l’acte i posats a la llista de deportació. Era allò de sortir a comprar llet i no saber si hom tornaria a casa o no. Hi havia limitacions serioses amb l’habitatge i a més els estrangers perdrien el dret a l’assistència mèdica i els nens no podrien anar a l’escola. Al segle XXI…

L’Administració Obama ha proposat una nova llei que ningú sembla haver llegit però segons els diaris està força bé, només que els Republicans en l’actualitat s’oposen a absolutament qualsevol cosa que el Govern Obama intenti fer, sigui com sigui. Això ha creat molt mala llet i ja no es pot creure res del que els polítics diuen. Obama es defensa i en principi té raó perquè veu com els seus mandats s’acaben sense que hagi pogut fer ni canviar res al país, fora de la llei de salut pública, però tampoc cal pensar-se que el Sr Obama sigui cap angelet i les discussions que fan són agres, amb mala fe i amb moltes mentides, algunes d’elles grotesques. L’altre dia un senador republicà exigia a crits certes mesures que ja estaven incloses al projecte de llei, que ell ni havia llegit. No fa res!!! Hi ha programes de ràdio que diuen bestieses encara pitjors. Avui he sentit dir que l’organització de defensa de drets civils dels mexicans americans es diu “La Raza” perquè són racistes com el KKK i volen assassinar blancs. Així van moltes coses. La gent hauria de llegir diaris seriosos i veure o escoltar bons programes, però no ho fan.

La crisi dels 57,000 nens immigrants per any
Els Republicans diuen sempre que la frontera, que mesura milers de qm de llargària, no està protegida. Poques coses al món són tan falses. La meva família va anar fa uns mesos a un gran Parc Estatal meravellós situat al llarg de la frontera. Semblava com si fos una zona sota ocupació militar amb muralles dobles, reixes, armes i gent uniformada a tot arreu. A més, a les carreteres interiors pròximes aturaven i escorcollaven a fons cotxes amb famílies dintre i hi havia torres de vigilància amb homes armats, helicòpters i avions. No hi havia forma de queixar-se de res a ningú. No obstant els Republicans criden cada dia que Obama hauria de posar totes les Guàrdies Nacionals a la frontera. Quan els Govern federal respon que s’ho estudiaria i potser es podria fer en part però que és molt complicat i car i afebleix les reserves de soldats per guerres exteriors, els Republicans es posen a cridar una altra vegada que Obama es nega tancar la frontera, que es podria fer fàcilment mobilitzant la Guàrdia Nacional. Qualsevol bestiesa s’hi val, mentre es pugui repetir en veu alta i sigui massa complicada per ser entesa fàcilment.

Fa uns anys, durant l’Administració republicana de Bush, certes organitzacions van denunciar que els nens enxampats per la policia de fronteres quedaven exposats a molts perills, sobretot d’explotació sexual i esclavització. I van passar una llei força bona i ben intencionada per evitar-ho, la qual, ai las, està a l’arrel de la present crisi. Feta la llei, feta la trampa. Podríem afegir, feta la llei, feta la mala interpretació i l’abús per treure’n diners. Diuen que les parets de l’infern estan cobertes amb diplomes premiant bones intencions.

Llei fatal
Els coyotes com en general s’anomenen els contrabandistes que venen els seus serveis a un preu caríssim i guanyen molts diners explotant la misèria dels desesperats que es volen jugar (i sovint perden) la vida mirant d’entrar als EUA van veure com en vista de l’enduriment de la vigilància a la frontera, els seus ingressos anaven minvant. Calia pensar en alguna altra cosa. La van trobar: la llei de protecció als menors estrangers.

Aquesta llei estipulava un tractament diferenciat per als ciutadans de països amb frontera comú (els mexicans), els menors dels quals simplement serian rebutjats sense investigació i enviats a puntades de peu a Mèxic perquè se les arreglessin. En canvi, els menors de tots els altres països del món sense fronteres comuns tindrien dret a ser retinguts i presentats a un jutge d’immigració amb advocats pagats pel govern, que hauria d’estudiar el cas individualment. En principi, estava molt bé. Els nens en qüestió, si tenien familiars, quedarien en custòdia de la família esperant la deliberació judicial, altrament quedarien sota la custòdia del govern federal

Encara que de primer no ho sembli, era la solució perfecta per millorar els ingressos dels coyotes. Els mexicans de debò quedaven fora del negoci completament perquè els policies (que per cert dominen els accents i saben determinar si un nen o una persona adulta és mexicà o no) enviaven nens mexicans a casa seva. En canvi, el mètode era perfecte per als països centroamericans i de fet, en l’actualitat, gairebé tots els menors immigrants venen de tres països, sobretot Honduras però també El Salvador i Guatemala. Curiosament Nicaragua no està a la llista. Diguin com vulguin de Daniel Ortega i de la pobresa i la seva corrupció i la de la seva muller, a Nicaragua hi ha poc crim i en surten pocs immigrants il.legals. En qualsevol cas, els EUA paguen anuncis contra l’enviament d nens sense acompanyar per tota Amèrica Central, explicant com pot acabar en el millor cas.

Perquè i Com?
Va molt fàcilment. Els coyotes, ara ja agents de viatge quasi legítims, prenen càrrec dels nens d’una família desesperada, els transporten gairebé sempre legalment fins a la frontera nord-americana i creuen per algun lloc tranquil. Quan la policia d’immigració es presenta, ja a dintre el territori americà, l’acomanyant dels menors anuncia que amb ell que facin com vulguin però que els nens demanen refugi emparats en a llei de la què hem parlat. Penseu com vulgueu, els policies han jurat obeir la llei i no tenen cap tria. Resulta que en el dia d’avui hi ha exactament 253 jutges d’immigració ocupant-se d’aquests casos, que arriben als 375.000. Dividiu 375.000 per 253 i veureu què passa. El resultat és que els coyotes han guanyat als EUA i legalment! Resulta a més que en els darrers 12 mesos han arribat 57.000 nous nens!! Sembla que els coyotes cobren uns $5.000 o mésper nen transportat, que ningú entén com poden pagar els pares. Vol multiplicar algun lector? És per això que costa tant resoldre el problema. Cada dia hi ha més coyotes que riuen com mai havien rigut. Han fotut als EUA! Què passarà amb el temps? Sens dubte a Washington acabaran canviant la llei, però per ara els temps d’espera arriben a un mínim de 4 a 6 anys. Els nens creixen i moltes coses passen. Probablement no seran deportats mai. Hi compten.

Resulta que Mèxic acaba de signar un tractat amb Honduras i Guatemala garantint el pas legal per la República Mexicana dels trens i autobusos transportant nens fins la frontera. Treient foc pels caixals i parlant d’una declaració de guerra, autoritats nord-americanes han advertit que ells no garanteixen que els nens es puguin quedar, i que és irresponsable fer gastar els diners als pares, que sovint arriben a vendre’s la casa. En qualsevol cas, és una explotació brutal i molt desvergonyida de la bona fe de voler protegir nens indefensos, amb finalitats que probablement són criminals. Vet aquí un cas on nens són tractats com bestiar. Personalment jo crec que molts advocats felicitarien a qui sigui que ha tingut l’acudit. Però burlar-se dels EUA deu ser molt perillós. Molts tindrien por de fer-ho. No tothom té els recursos de Snowden.

Allò que debò és trist és pensar en la motivació dels pares, sobretot a Honduras, freqüentment anomenada la capital del crim del món. El país té el porcentatge d’assassinats per capita més alt del món i la població viu en el terror. Enviar nens, en algun cas de 4 o 5 anys, fins a 12 o 13 anys, tots sols amb desconeguts en un viatge més que perillós sense protecció ni supervisió? Quins pares són capaços de fer una cosa així? On aniran a parar? Per quants anys? En mans de qui? Fa angúnia només de pensar en una cosa així. Com està de malament el món.

Reaccions
I els polítics, com s’ho prenen? Malament. Diuen de tot. Hi ha, gràcies a Déu qui veu la tragèdia humana i la verdadera causa,i fa propostes raonables. Hi ha qui es queixa del retràs de a nova llei d’estrangeria. Hi ha qui va a les llars de refugi i surt dient bestieses: que costen massa diners, que estan millor que a casa seva, que són il.legals que es volen ficar per cobrar de la beneficència i anar de franc a l’escola, que molts són teenagers que no parlen l’anglès i només volen viure de la beneficència. L’Obama volia establir un centre de recepció a Dallas, una ciutat petroliera riquíssima. Al començament tothom deia que sí, pobres nens, pobrets, però ara ja resulta que costaria massa i hi hauria problemes i cal pensar-s’ho molt. Obama ha demanat fons d’emergència però també hi ha afegit a veure si es colaven parts de la llei atascada al Congrés.

Potser, com deia un altre, es cremaran tots al foc de l’infern.

Joan Gil

No hi ha resposta