15 març 2017

Tossuderia i Raó

Publicat en 15:35 sota General

La tossuderia és una actitud molt humana creada pel nostre cervell de la que gairebé tothom pateix o ha patit en algun cas. Qui no li agradi el nom, pot dir-ne Obstinació o Pertinàcia, en castellà Terquedad o com deien els feixistes Lealtad inquebrantable (reservada només per al seu Caudillo). La seva característica important és la resistència a la raó i l’evidència quan comprometen les creences or actituds del tossut.
Molta gent pensen que la tossuderia és un defecte del caràcter d’una persona, o potser fins i tot una mena de malaltia. Ben al contrari, qui llegeixi aquest apunt veurà que és una característica inevitable de la natura humana que cal acceptar i aprendre com confrontar-la. Trobarem tossuts a tots els bàndols d’un conflicte o disputa. És particularment evident en política, però s’estén a qualsevol àrea d’interacció social.

Els humans, gent molt irracional
La capacitat de pensar i treure’n conseqüències lògiques és una de les qualitats que més ens distingeixen dels animals que ens van precedir en l’evolució. Però encara que sí que la tenim, la fem servir? Podeu anar a una escola postgrau de Psicologia i els estudiants us ensenyaran moltes proves de la irracionalitat profunda dels humans. Fa ja anys, foren els psicòlegs de la Californiana Stanford University els primers que ho van demostrar.

Van buscar un grup d’estudiants explicant que volien estudiar actituds sobre la pena de mort. La meitat creien que aquest càstig està bé i serveix per prevenir crims i l’altre meitat estava en contra. Els van donar a llegir dos articles que semblaven d’una publicació seriosa però que eren falsos i havien estat escrits per professors. Un d’ells afirmava que la pena de mort era molt eficaç, i l’altre deia el contrari. Tots dos estudis contenien proves en forma d’estadístiques igualment contundents i convincents, a favor i en contra que si haguessin estat veritat haurien provat la conclusió sense cap dubte (eren també mútuament excloents, cosa que ningú va notar). Els estudiants van escriure comentaris, acceptant cadascun només l’article que confirmava la seva opinió prèvia, que quedava reforçada i ridiculitzant i denunciant les falsedats i feblesa de l’altre article. I així va tot. Les proves convencen només quan confirmen allò que el lector ja creu i accepta.

Als EUA tenim el problema que moltes famílies es neguen a vacunar els nens d’escola, cosa que posa en perill la comunitat i sobretot la gent, tant menuda com gran, que no poden ser vacunats i depenen de què els altres ho estiguin. La comunitat científica, la literatura i tots els pediatres ho recomanen sense fractures, però els que es neguen diuen que el govern es vol ficar en coses que no l’importen. Era una decisió exclusivament familiar. N’hi ha encara també que segueixen creient que les vacunes causen autisme, una afirmació d’un estudi fraudulent, no obstant haver estar negat contundentment fins i tot per la revista que ho havia publicat.

I l’escalfament global? El nou cap de l’Autoritat Federal de Protecció Ambiental (EPA), Trump i probablement milers o milions de persones no hi creuen, no obstant les proves tan clares. I també segueix havent gent que no creuen que els homes hagin trepitjat la lluna.

Què passa quan hom gosa confrontar un tossut
Prou que ho veiem en aquests que cada dia entren als fòrums internet del país insultant els Catalans. El tossut en general accepta o ignora i rebutja les notícies de diari o d’on sigui que el contradiuen, però accepta les que el suporten; ell prefereix fer la seva sense parlar-ne però respondrà durament a qualsevol comentari que se li faci; rebutjarà qualsevol prova que se li presenti atacant qualsevol petit error que hi trobi o simplement la font, acusada de ser falsa i mentidera; si la baralla no s’ha acabat començarà a atacar l’honradesa i amor a la veritat de l’interlocutor i acabarà tractant-lo de fals i estúpid. Contràriament a allò que molta gent es pensa, el senyor tossut en general creu de debò en tot el que diu.

Cal parlar també del famós “bias de la confirmació”que vol dir que acceptem i confirmem les notícies que ens agraden i rebutgem o ignorem les que no. Ho fem molts.

Una cosa semblant va passar amb el web “Breitbart.com” del conseller Steven Bannon, del què Trump fa molt cas. El Breitbart pren notícies verdaderes i en fa cites fora de context, afegint-hi alguna invenció i alguna notícia completament falsa. Els Trumpistes hi creien cegament, Trump inclòs, i va ajudar molt a guanyar les eleccions. La falsedat i absurditat transparents del web no els perjudicaven. I molts experts que surten a la TV a explicar coses, en general són gent amb opinions molt fortes que trien arguments a favor del que diuen, més que analitzar proves. I si us trobeu amb un grup d’amics a parlar de les guerres a l’Orient Mig, de la política americana i l’Iraq, el més probable és que no tingueu idea de què parleu. No fa gaire, en 2014 algú va invitar un grup a parlar de la crisi a Ucraïna i què haurien de fer els EUA. A més van demanar als participants que identifiquessin Ucraïna a un mapa sense fronteres. Tots els que la van identificar a més de dos mil qm de distància eren partidaris d’una invasió militar.

Qui s’hi interessi pot llegir el llibre Denying to the Grave: why we ignore the facts, per Jack i Sara Gorman, Oxford Press

Perquè els éssers humans pateixen d’Obstinació?
Això és l’aspecte més interessant del problema. Tot allò que som i tenim prové de l’evolució de la nostra espècie, però d’on va sortir i de què serveix una característica gairebé universal que sembla perjudicial? Ens en parla el llibre The enigma of reason, de Hugo Mercier i Dan Sperber, Harvard Press, Aquests autors ens traslladen al moment on els nostres ancestres van aparèixer a la terra, fa molts milions d’anys, quan l’única forma de sobreviure era formar un grup, banda o tribu i marxar pel món, sempre endavant, caminant, per la terra buida, recollint herbes i fruites per menjar i sobretot caçant animals amb cap o poques eines. Molta gent en els nostres dies ha creat grups. Oi que són difícils o impossibles de mantenir? Amb els Antics, seria igual. En cas de perill o problemes, tothom preferiria córrer per salvar-se ell mateix. Si hagués estat així, no existiríem. Hi som perquè els avis van aprendre a cooperar, a ajudar-se els uns als altres, a patir quan calia per la comunitat, a obeir el cap, a acceptar el repartiment de responsabilitats. Poderosa com era l’evolució, com es podia fer possible això? La raó sola, simplement aconsellaria només fugir. Aquests autors ho expliquen com la introducció del “bias dels meus” que vol dir una determinació absoluta d’identificar-se i acceptar com a propis els problemes dels companys, de ser socials i fer allò que la comunitat demana. Els primers tossuts havien aparegut al món. Els d’altres tribus no eren importants i no calia ni escoltar-los. La raó, com la tossuderia, són característiques adquirides durant l’evolució. La tossuderia seria el ciment que solidifica els lligams socials entre els membres d’un grup. Sense tossuts, pocs grups o associacions existirien.

Quan estem disposats a acceptar la raó?
Hi ha coses al món que serien molt diferents si no fos per l’obstinació i perseverança humanes: per exemple l’exèrcit, els partits polítics, la religió i moltes cosetes en la nostra petita biografia personal. Els estudis demostren que l’extrema dreta és molt més tossuda que l’esquerra, que en general està formada per gent millor educada i/o més intel·lectual.
Cal concloure que la raó no serveix de res? I ara! Si això fos veritat, no tindríem ni medicina, ni llei, ni indústria, ni tecnologia.

Probablement algun lector quedarà sorprès per la resposta, que és l’única conclusió que es pot derivar del text anterior:

La raó i les proves només són acceptades per la pròpia gent de qui les formula,

Joan Gil

Una resposta fins a ara

Una resposta a “Tossuderia i Raó”

  1. Jaume Pubillen 16 març 2017 en 14:11 1

    Joan, certament a tots ens costa acceptar una opinió diferent a la que tenim ja feta prèviament. Però ens hauríem de preguntar com vam arribar a tenir l’opinió que tenim. Normalment hi arribem amb la raó, però no sempre és així. A vegades té més foça el cor que el cap. I diuen que el cor té raons que el cap no entén… Vull dir que a tots ens costa una mica estar oberts a noves opinions o a canviar d’opinió. Però jo considero que una persona demostra que és llesta si és capç de canviar d’opinió davant d’arguments seriosos, objectius i evidents.
    El problema a vegades és poder saber quins són aquests tipus d’arguments amb tot el munt d’informació que ens arriba, moltes vegades totalment contradictòria…
    Una abraçada, Joan.

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*