Molts no sabíem que el memorable Primer Ministre Canadenc Pierre Elliot Trudeau tingués un fill actiu en política nomenat Justin Trudeau ni encara menys que aquest jove estigués a punt de seguir l’exemple del pare guanyant una elecció i esdevenint Primer Ministre. El seu pare fou no sols un polític habilíssim sinó també un verdader playboy que semblava divertir-se escandalitzant els diaris de boulevard i parlava l’anglès amb un lleuger accent francès.
Potser algun lector sentirà hostilitat per Pierre Trudeau, perquè ell gairebé tot sol fou l’home que va frenar l’independentisme quebequès. Però Trudeau pare fou un home de credencials progressives i democràtiques impecables, una de les grans figures de la història contemporània del Canadà. Fou un adversari temible, mai un enemic. En aquest món tots fem allò que cal fer al lloc on ens trobem. No goseu comparar-lo amb algun altre Primer Ministre al nostre estat en una posició semblant. Trudeau certament va fer la guerra, però de forma neta, fins i tot exemplar. El Canadà no tenia Constitució i estava governat per l’Acta de Westminster (British North America Act) atorgada pel Parlament Britànic ja enmig de les picabaralles entre anglos i francòfons, i que no passava de ser una mena de tractat d’amistat entre les províncies. El problema ve de molt lluny. Trudeau va veure una Constitució Federal designada per ell juntament amb un nombre de concessions oferides al Québec com el centre de la seva operació anti-independentista, que acabaria sent exitosa. Res d’insults o amenaces. De fet va intentar sense èxit fer proclamar al Québec una “societat diferent” de la resta del Canadà, que volia dir reconèixer que eren una nació diferent. Altres successors també han provat però alguns Parlaments provincials de l’Oest no en volen saber res. El moment culminant de Trudeau fou la Nit dels Ganivets, que va tenir lloc al Parlament del Canadà, on es va passar la nit escridassant als adversaris de la seva Constitució Federal i clavant cops de puny a la taula. Quan el sol va sortir, Canadà havia esdevingut un Regne Federal. S’ho havia fet gairebé tot sol.
I si algú s’hi interessa per com va anar i té temps, pot llegir tot seguit l’apunt publicat originalment en Novembre 2014.
<em>A finals del S.XVIII, havent perdut una guerra, França va haver de cedir tots els seus territoris colonials americans, residents inclosos, al Regne Unit, que els va vincular als que ja tenia. Molts anys després, en 1868 els territoris es van federar formant el Dominion del Canadà, encara depenent de Londres però amb autonomia considerable. La colònia seria angloparlant, amb els francòfons reduïts a una minoria en vies d’extinció. Poc a poc, com els EUA a l’altre costat de la frontera, el Dominion va créixer cap a l’Oest i el Nord fins arribar a l’Oceà Pacífic i al Pol Nord i el nombre de províncies va augmentar. Per descomptat, els francòfons foren ignorats pel Canadà. “L’hivern del nostre descontent” com va escriure Shakespeare, va nàixer aquell any a la Província del Québec i no ha acabat mai.
En 1931 finalment el Parlament Britànic va aprovar l’Acta de la Nord-Amèrica Britànica amb la qual Canadà va guanyar sense haver de lluitar la Independència, immediatament reconeguda pels EUA i pel món. Cal notar, no obstant, que aquesta Acta reconeixia explícitament el dret de qualsevol Província a declarar la Independència després de fer-ho aprovar per referèndum. Diuen que això era necessari perquè no hi havia altra forma de què els francòfons aprovessin la independència. És una clàusula que en Rajoy deia que no existeix en cap Constitució. Quan Canadà va finalment arribar a escriure una Constitució federal canadenca en 1982, el Regne Unit va aprovar immediatament una nova Acta del Canadà que establia que tots els lligams legals quedaven tallats i que ja us les arreglareu. Les relacions entre els dos països segueixen i han estat sempre molt amistoses i Canadà segueix essent una monarquia nominalment dirigida per l’estimada Elizabeth II, representada a Ottawa per un Governador General elegit pel poble.
De l’agitació pel carrer al Parti Québecois de Levesque
El francès es parla a tot el Québec i a algunes parts de la Província de New Brunswick. A més hi ha gent francòfona de socarrell a molts altres llocs canadencs, sobretot ciutats grans. El moviment de resistència contra els anglos establerts a la província francòfona i per tant dirigit contra el Canadà va anar creixent des del primer dia. Hi van haver diferents organitzacions radicals que no eren partits. Feien desobediència pacífica, algun atac violent, manifestacions i sabotatge. Va costar feina lliurar-se de la gent violenta, que no tenien cap lloc a ocupar ni feien res de bo.
Al final l’ex ministre Canadenc René Levesque va aparèixer a l’escena. Era allò que voldríem els Catalans: un progressiu moderat, un home de seny i de gran sentit polític i coneixement de l’Estat, un orador convencent i un polític respectat i estimat. Era un verdader líder! Va fundar una agrupació pròpia que va atreure molts nacionalistes descontents. Quedaven dues organitzacions importants separades de Levesque, que aviat van començar a ensorrar-se degut a la competició enlluernadora. Una es va fondre amb Levesque i l’altre es va dissoldre. En aquell moment el Parti Québecois, un partit unitari de tots els sobiranistes, acabava de nàixer i aviat va guanyar electoralment prou pes i representació per parlar amb el govern central. En Levesque exigia la independència amb el suport probable de la gran majoria de québecois francòfons. Me’n recordo molt d’un dels seus arguments: que els molts immigrants arribant a Montréal de tot el món només aprenien anglès i que la fi de la llengua i la cultura franceses semblava inevitable si tot seguia igual. El partit havia identificat la llengua amb la nacionalitat, amb la cultura i l´essència nacional, com fem tant els catalans com els castellans.
Els mitjans catalans parlen amb molta simpatia del Canadà, una lloança merescuda si es refereixen només al govern federal, molt més amistós i tolerant que l’espanyol, però en canvi entre el poble canadenc hi ha va haver considerable hostilitat contra les pretensions del Québec, que ha anat empitjorant amb els anys. És la “quebecophòbia”, com diríem nosaltres. Una vegada el parlament provincial de Winnipeg fou l’únic que va rebutjar la ratificació d’una llei que oficialitzava el francès a tota la federació, malgrat els molts francòfons que hi ha hagut sempre a la capital Manitoba, que s’ho van prendre com una bufetada i no tenien res a veure amb el Québec.
El referèndum de 1980 i l’Associació fallida entre els estats sobirans de Québec i Canadà
Dintre de la legalitat contundent de l’Acta Britànica de Nord-Amèrica, el Parti Q. va convocar un referèndum limitat a la Província molt semblant al que volem els Catalans ara per establir la sobirania. Contràriament al que va dir la premsa espanyola i de gairebé tot el món, la pregunta no era si el Québec havia de declarar la independència o no, sinó autoritzar al govern de la província a negociar amb Canadà un estatut especial d’associació amb sobirania (potser confederal seria el mot que jo triaria) on la província acceptaria en principi la legislació canadenca però reservant-se el dret d’anul·lar les lleis que els semblés oportú, una exigència cabdal. A més el Québec esdevindria una entitat diferent i separada que en el llenguatge intern Canadenc volia dir que serien una altra nació diferent del Canadà. El referèndum fou perdut pels québequesos per una majoria considerable de més del 60%, tant per part dels anglos com dels francòfons. Segons sembla tant els desenganyats independentistes com els qui no volien canviar res convençuts pel Premier Trudeau van fer pinya. Al poc temps el Parti Q , no obstant tot, va guanyar la majoria absoluta al seu parlament i durant més de deu anys va governar sense tornar a parlar de la independència. Calia reflexionar.
La Constitució Canadenca i el pintoresc Pierre Trudeau
Pierre Trudeau era un Primer Ministre canadenc d’origen quebequès (a diferència d’Espanya amb Catalunya n’hi ha hagut uns quants). Era un polític divertit, que parlava molt bé, un playboy sempre ben vestit i un governant molt hàbil i capaç de protegir i promoure els seus interessos pro-canadencs, sobretot ensorrant el separatisme de sa terra natal. A vegades sortia als diaris per les relacions entre sa muller i un director-cantant d’una banda de música molt conegut. Quan al final en Trudeau va plegar, va fer dos tombs per la rotunda de la casa de govern conduint un cotxe descapotable petit agitant un braç per l’aire aplaudit pels seus subordinats que havien sortit a l’exterior a acomiadar-lo. Quina escena. Però fem enrere fins l’any 1982.
En Trudeau no tenia autoritat per aturar el Referèndum però se li va acudir dir que ell no toleraria mai la independència, que per cert ningú estava demanant en aquell vot. Sens dubte la seva campanya contra la demanda va contribuir al resultat negatiu, però tal com havia promès es va posar a treballar en una verdadera Constitució federal que ell es pensava ingènuament que satisfaria als seus antics compatriotes. De fet ja havia treballat en una Constitució durant el seu primer termini de Primer Ministre, un projecte que va fracassar per l’oposició quebequesa entre altres raons. La nova Constitució fou aprovada en 1982 pel Parlament central gràcies a un esforç titànic de Trudeau però havia de ser ratificada per tots els parlaments provincials. Fou publicada i firmada en persona per la Reina Elizabeth. A més del Québec, Trudeau havia hagut de considerar les opinions d’altres territoris.
Els Quebequesos, indignats, van rebutjar immediatament i per primera vegada la nova Constitució i, si aquest escriptor ho entén bé, cosa que no és gens segura, sembla que segueixen regits per l’Acta de la Nord Amèrica-Britànica. Potser algú podria aclarir aquest detall.
En Trudeau va seguir lluitant però va plegar el 1984. El seu successor Mulroney va convocar dramàticament tots els Primers Ministres provincials a una conferència tancada al públic a Meech Lake, on va intentar introduir a la Constitució moltes de les coses que els quebequesos havien exigit, sobretot que ells constituïen una societat diferent amb certes coses protegides d’intromissions federals. El projecte pretenia acabar per sempre amb les queixes quebequeses sense alterar l’estatus polític de la província, cosa que podria haver acabat per sempre amb el sobiranisme. Segons sembla uns quants Primers Ministres se li van anar de la taula i la ratificació pels Parlaments provincials fou un fracàs. En Trudeau ja havia patit molt per fer aprovar la Constitució tal com estava als parlamentaris federals (havia hagut de lluitar durant tota “la nit dels ganivets” escridassant a tot pulmó adversaris al parlament d’Ottawa) i amb aquest final de la trobada no quedava res a fer. En canvi, la Carta dels Drets i Llibertats que feia del francès una llengua oficial a tota la Federació Canadenca va anar bé excepte com queda dit al Winnipeg, que s’ho va prendre a l’extremenya. De fet, el bilingüisme introduït per iniciativa seva a tota la Federació i no sols al Québec com volen a Catalunya els espanyols, fou un dels èxits més transcendentals del mandat de Trudeau. La hostilitat popular contra el Québec i contra els francòfons va créixer molt en aquells anys. Trobarem els Catalans algun Trudeau a Espanya disposat a fer el mateix per nosaltres?
Quan el vell General-President de França Charles de Gaulle va anar a Montréal abans del primer referèndum se li va acudir declarar en públic que ensumava la mateixa olor com a França abans de ser alliberada dels nazis pel seu exèrcit. Un periòdic de Madrid va escriure que “els generals vells haurien de retirar-se a temps” i el règim, ofès per la referència transparent, va empresonar el Director, i multar el diari tan fortament que va haver de plegar. Amb el Caudillo no es feien bromes. En els nostres dies, no obstant, el President Sarkozy va condemnar el moviment separatista del Québec. Els temps canvien. Els generals ja no hi son.
El segon Referèndum de 1995
Durant els 10 anys següents el Parti Q. es va dedicar a governar sense voler parlar mai de l’assumpte. Encara que no s’havien separat del seu Estat, les coses econòmiques van anar malament. Moltes companyies, entre elles dues grans multinacionals, se’n van anar i els ingressos van caure perillosament. Fins i tot molts retreuen al Québec la caiguda vertiginosa del dòlar canadenc en aquells temps (molt recuperat en l’actualitat). Una picabaralla inesperada amb el Govern federal tingué lloc quan el Parlament del Québec es va tornar a negar per segona vegada a ratificar la Constitució federal de 1982. En peu de guerra, el Parti Québecois, no obstant l’emergència perillosa a la província de formacions anti-sobiranistes que aglutinaven molta gent cansada de seguir escoltant el mateix sense que passés res, va convocar el segon referèndum que aquesta vegada sí que clarament demanava la independència total sense lligams al Canadà.
Va anar de molt poc. Va ser pràcticament un empat: molt prop del 50%, però els Nos guanyaven per decimals. Les opinions i percentatges dels anglos i dels francòfons en favor o en contra van tornar a ser similars.
Aquí s’acaba la història, per ara. Tot ha quedat sense resoldre, tant al Québec com a Catalunya i Escòcia. Anys després del segon vot, el Parti Q. ha patit uns quants daltabaixos electorals greus. Un editorialista del País escrivia gratuïtament que això fou degut al cansament dels ciutadans amb el separatisme; sens dubte quan el seu PSOE i la seva agrupació regional catalana aviat pateixin una puntada de peu similar al lloc on l’esquena canvia de nom, serà degut al fracàs de l’estat de les autonomies.
És fàcil parlar del futur, però com deia un professor meu “el futur, exactament, no el coneix ningú” He d’acabar amb aquest signe per triplicat, com demana la burocràcia: ???
Sobre Margaret Trudeau, dona i mare de Primers Ministres
(Un afegit)
Aquest diumenge el NYTimes americà va publicar una llarga biografia de Margaret, que ja torna a aparèixer en públic a Ottawa. D’antuvi cal explicar una cosa que en els temps de Trudeau pare ningú sabia: Margaret patia d’una malaltia psiquiàtrica greu i era bipolar. Va acabar hospitalitzada i a una camisa de força per evitar un suïcidi.
Margaret i Pierre es van conèixer durant unes vacances a Tahiti. Ella li retreia que estigués llegint “La Caiguda de l’Imperi Romà enlloc d’anar a la platja. Fins poc abans en Pierre acabava de tenir una relació amb Barbra Streisand i Margaret s’havia passat un llarg temps fent de Hippie i vivint a colònies hippies al Nord de l’Àfrica. Sembla una mica estrany que un home en la seva posició estigués disposat a casar-se amb una noia tan jove que acabava de passar dos anys fent de hippie al Marroc. Pierre ho havia decidit en l’acte. El festeig va consistir principalment en Pierre anant a veure-la amb propostes de matrimoni. Ell tenia 51 anys, era ric, famós i estava a punt d’esdevenir Primer Ministre per primera vegada. Ella tenia 22 anys.
Van tenir des seguida tres fills, els dos primers nascuts un dia de Nadal. El tercer es va anomenar Michel a proposta de Fidel Castro i va morir a una allau de neu. Margaret va acabar descobrint les possibilitats oferides pel càrrec i poder del marit. Un dia a Caracas durant una visita d’Estat va prendre un famós bolet al·lucinògen (el peyote) i va fer un espectacle, apreciat, sens dubte, per la premsa de l’escàndol. No obstant les acusacions d’abandonar els seus fillets, va començar a passar temps a Nova York tota sola. Va tenir un afer amb el Senador Ted Kennedy, assistia sempre a les festes íntimes dels Rolling Stones, anava molt al Club 54, sobretot en companyia d’Andy Warhol i va aprendre fotografia de Richard Avalon, el retratista més famós del món. Tot això en presència de la seva guàrdia personal dels Policies Muntats del Canadà i empaitada per un exèrcit de periodistes. Després de ser exposada per la premsa durant una infame trobada a un Hotel amb un cantant famós, en Pierre va haver de divorciar-se. Segons els seus col·laboradors al final semblava amargat. Va trobar consol en els braços de l’actriu Margot Kidder, la Lois Lane del primer film de Superman, que també acabaria amb una malaltia mental greu.
Després d’un segon matrimoni Margaret va acabar tancada a un sanatori psiquiàtric i va desaparèixer de la premsa. En els nostres dies, ha tornat i ara és una defensora dels drets dels malalts mentals. I queda molt per dir sobre el comportament de la premsa. Van aconseguir demostrar que Trudeau era invencible. Poc abans del primer referèndum, el líder secessionista Levesque va intentar burlar-se dient que el seu nom mig, Elliott, demostrava que no era cap quebequès. En un míting en francès, en Pierre E. Trudeau respongué en veu molt alta, que Elliott no era ni anglès ni quebequès, sinó Canadenc! L’ovació fou memorable.
Joan Gil