Els EUA són diferents

Un altre cop cal recordar l’exemple de MLK

D’aquí uns dies, els Nord-americans celebrarem la festa annual de Martin Luther King (MLK), un dels herois legítims nacionals d’aquesta terra.A més estem veient als cinemes una pel·lícula sobre el cas de la marxa a Selma. En aquells temps els negres vivien sotmesos a les LLEIS racistes del Sud, col·lectivament designades “Jim Crow laws”, escrites i aprovades després de la Guerra Civil per substituir l’antic “Codi dels Negres” del temps de l’esclavatge. El racisme no era una qüestió de prejudicis individuals. Ni l’Estat, ni el Govern elegit ni els ciutadans del Sud en volien saber res, ni discutir, ni acceptar, ni tolerar la igualtat de les races. La Constitució diu que podem viure en llibertat, però sense igualtat per a tothom és impossible i ningú viu lliure. MLK i la seva gent no podien obtenir els seus drets perquè la llei no ho permetia. Un Tribunal Federal Suprem del Segle XIX havia dictaminat (de forma sacrílega) que Déu mateix havia separat els blancs dels negres, posant els uns a Europa i els altres a Àfrica. El negre tenia una intel·ligència inferior. Vivien millor i estaven millor cuidats essent esclaus a Amèrica que restant a l’Àfrica. Havien tingut sort de ser duts per força als EUA. Ni necessitaven ni sabrien utilitzar els mateixos drets que tenen els blancs. I més val que no pregunti ningú per quina raó la majoria de negres americans són mestissos enlloc de negres de pura sang com els Africans.

Ha vist algun lector un nadó negre? Jo molts. Se semblen molt als blancs i alguna vegada no es poden ni distingir com a negres. Criden quan tenen fam o els fa mal la panxa, s’estimen molt la mare i beuen llet. No s’hi veu gaire diferència. Canvia això quan creixen? La discriminació no era un problema negre, sinó del poble americà que havia oblidat qui era i havia perdut el camí.

Hi ha qui veu en MLK només com un predicador extraordinari. Però era molt més. MLK era un organitzador fantàstic i un polític i líder molt hàbil, constant i realista. S’ho pensava molt abans de manar fer res, perquè entenia bé que ell i la seva gent se la jugaven cada vegada que sortien al carrer perquè trencaven la llei. No crec que hi hagi cap foto, però a vegades me l’imagino comunicant a la seva gent que degut a la situació havia arribat l’hora de sortir al carrer. Ell aniria sempre al capdavant, exposant com tothom la seva integritat física, la poca llibertat que tenia, potser la vida que més d’un va perdre. I em pregunto, d’on treia aquell home just la força per donar questa ordre? Ho feia amb llàgrimes als ulls? Li tremolava la veu?. Afegia que passés el que passés, ningú MAI i en cap cas hauria de recórrer a la violència! Ajupiu el cap, deixeu-vos colpejar i tireu endavant, que és així només com guanyarem, deia als seus! Va guanyar al final i la llei va ser canviada, i ja no queden a Amèrica lleis racistes. Potser una curiositat que voldria fer notar a molts advocats és que la Constitució Federal i els jutges federals, que literalment haurien hagut de protegir als discriminats, van servir de ben poca cosa en aquell temps. Una altra lliçó que cal recordar. No va fer cap falta canviar la Constitució. En va haver prou interpretant-la millor.

Viena
Una de les coses més terribles que han passat en política, és que hi ha hagut circumstàncies quan homes de bona fe decideixen prendre les armes contra el seu propi Estat al costat d’una potència estrangera. El Nazisme alemany dels anys 30 i 40, que havia trepitjat totes les línies roges, fou un d’aquests casos. Willi Brandt, alcalde del Berlin bloquejat i després Canceller federal va tornar a la seva terra amb un passaport norueg i l’uniform d’aquests ocupants. I molts recordem encara el Canceller Federal austríac Bruno Kreisky, tantes vegades reelegit, el primer governant jueu de la postguerra. I hi ha fotos de l’actriu Marlene Dietrich entretenint soldats americans. Diuen que va voler entrar a Alemanya amb les primeres tropes que ho van aconseguir.

Part de la meva família, que no es immigrant sinó austríaca de socarrell, no viu a Viena, però jo no perdo l’oportunitat d’anar-hi perquè després de Barcelona i ai las, abans de Nova York, la sento com si fos la meva segona pàtria cultural. I sovint segueixo llegint a l’Internet després de l’Avui i l’Ara un o dos diaris vienesos per seguir com van les coses. El millor és Der Standard Ara fa uns anys vaig decidir finalment anar a visitar el Judenplatz, a la ciutat vella, on acabaven d’inaugurar un Monument al poble jueu a la plaça davant del que quedava de l’antiga Sinagoga, al sòtan d’una de les cases de la Judenplatz. Anant-hi a peu, a poca distància vaig passar davant del solar mai reconstruït on havia estat la central de la SS vienesa. No em vaig poder estalviar un somriure llegint la placa de bronzo que han posat al davant: Volien construir un Imperi que duraria mil anys, però de la seva tirania no queden ni les cendres. Ben escrit! Un text contundent, ple de ràbia i odi continguts. Entenc bé que és ingenu i infantívol voler translladar-se a un temps passat i fer-lo acabar amb un desenllaç millor.Em venen a la memòria tots els parents de la meva muller que van haver de morir i vàrem perdre per menys que res, per una causa falsa i criminal, i per haver de caure en un uniform estúpid que els van obligar a portar sense ser ni tan sols el de la seva pàtria. Els franquistes en deien de tot això “el esfuerzo histórico de la juventud alemana” Estaran ells colgats sota les cendres de la seu de l’Staats Sicherheit? Perquè no veiem per escrit coses tan ben dites a Catalunya? Potser perquè la Dictadura només ha estat pintada a l’exterior perquè no pugui ser reconeguda, però mai enderrocada.

Als graons al davant de la casa de ciment i pedra sòlids amb portes sempre tancades al centre de la plaça que vol representar la llar destruïda del poble jueu austríac, un grup de nois i noies, evidentment jueus, seuen escoltant un rabí cobert amb la yarmulke (o kippa) que els explica: com que els que vivien dintre foren assassinats, no sabrem mai què volien dir ni quins llibres i tradicions tenien. Tot seguit entro a les runes de l’antiga Sinagoga principal, que era antiga. Després de tants anys a Nova York, no aprenc res que no conegués, però veig que l’entrada em dona dret a visitar sense tornar a pagar el nou Museu Jueu inaugurat feia poc (ara en canvi ja fa anys) a un dels molts antics palaus de l’aristocràcia imperial que queden a la ciutat. Això sí que volia veure-ho.

El museu estava fet de forma molt intel·ligent i no pas simplement dedicat a l’Holocaust amb pintades emocionals desconsolades com passa a tants museus americans. Del que es tractava sobretot era d’ensenyar als visitants qui era i que havia significat per al país i la cultura austríaca el poble jueu. En aquell temps l’exhibició monogràfica que tenien era sobretot de l’activitat jueva a la indústria de l’entreteniment. Prou que sé que això és important i que gairebé tots els artistes d’aquest gènere tan exitòs eren jueus i em recordo de les Revistes Vieneses que es van veure al Paral·lel per molts anys dirigides per un senyors que parlaven a la ràdio amb un accent alemany terrible, que devien ser austríacs (i probablement jueus escapats). Però jo sóc més aviat afeccionat a la música clàssica (on els jueus foren i segueixen essent igual de bons). Torno a topar amb els nois i noies que havia vist seient a l’entrada de la casa tancada del Judenplatz i ara estan examinant amb el rabí objectes de cult trets de les vitrines. M’alegra veure’ls. Han tornat i se senten a casa. Parlen alemany sense accent estranger però reconec veus americanes. Malgrat tot, tornen a començar.

I així, parlant d’aquest Museu arribo al lloc més emocionant i important, que és la meva motivació per escriure aquest apunt.

Una sala, que sembla la darrera, acaba inesperadament en una porta molt gran, tancada. Però un cartell invita a passar. L’obro. Al darrere hi ha una petita cambra completament fosca, sense res. El missatge és colpidor, impossible d’ignorar. L’Anschluß havia arribat! Els nazis acabaven de prendre possessió d’Àustria. La foscor s’estenia a l’anomenat “Ostmark” del Reich. Els feixistes liquidarien totes les coses bones dignes de preservació que hi havia al país per convertir-lo en una província d’un Règim repugnant, nascut només per fer mal. I torno a imaginar-me allò que no vaig veure mai: el meu sogre, un funcionari municipal insignificant sense interessos polítics abatut en 1942 per un franctirador de l’Exèrcit Roig prop del Riu Don, que probablement estava defensant la llibertat de la seva terra. Li devien donar un medalla. Va aconseguir que una certa nena, que esdevindria important en la meva vida i que ja tenia un avi a un Camp de Concentració degut al seu activisme catòlic, hauria de viure sense pare i en algun moment la seva mare, una dona molt treballadora, no podria garantir el menjar a la taula en aquella postguerra. La foscor estava molt ben triada.

Obro la segona porta de la cambra pel segon cop d’efecte. Davant del visitant, apareix una foto enorme de la façana de la Staatsoper (Opera de l’Estat), símbol d’una cultura gloriosa, llar original d’un art i música accessible a tots els homes i patrimoni de la humanitat, escarnida i coberta de cartells, banderes i altra porqueria nazi. Ara sí que entren ganes de plorar de debò. O potser de sentir ràbia per la impotència. I així arribem al meu tema d’avui.

La darrera sala estava dedicada a la persecució de ciutadans jueus després de l’Annexió alemanya. El tema era tractat amb cartes i comunicacions del govern nazi muntades a la paret (llegeixo molt bé l’alemany, potser les han traduït ara). Cartes anunciant que degut a les LLEIS del REICH que havien entrat en vigor localment en seguici de l’Anschluß, un jueu no podia llogar o posseir apartaments, ni podia ser membre de la Universitat, ni ocupar certs càrrecs, ni posseir obres d’art, col·leccions científiques o artístiques notables, que passarien a ser propietat de l’Estat. Un dels recipients era Sigmund Freud (que com que era tan famós al final va aconseguir enviar a Londres i salvar les seves col·leccions; al seu pis, que es pot visitar, queden molts pocs mobles o objectes originals). I al costat d’aquestes notificacions governamentals hi havia les cartes escrites per les víctimes demanant auxili: professors eminents, músics famosos, autors escrivint desesperats demanant protecció a amics i coneguts alemanys amb influència, tots explicant que no havien fet res dolent i ho estaven perdent tot i es trobaven amenaçats. Les respostes que van rebre per correu, deien sense excepció el mateix: que sí, que els sabia molt greu i mirarien de fer quelcom per ajudar, ara que calia recordar sempre que ERA la LLEI, i la LLEI és la LLEI en l’Estat de Dret i CAL OBEIR LA LLEI. Es veu que els bons ciutadans, quan les lleis del Reich, totes elles, per cert, promulgades legalment, ho manen, tenien l’obligació d’obeir, deixar-se desnonar, robar i perdre la feina, enlloc de PLANTAR CARA a la LLEI, denunciant-la i desobeint-la, com farien anys després Ghandi i MLK. Ho escric només per defensar el principi afegint que la repressió feixista com la franquista eren tan brutal i sense escrúpols, que no és segur que aquests mètodes haguessin reeixit.

Amnesty International
Aquesta institució admirable, els adhesius de la qual he dut al meu cotxe més d’una vegada, nasqué durant la Guerra Freda però va comprendre immediatament que no podia limitar-se a lluitar per les víctimes de règims comunistes, sinó que havia de aixoplogar el dret a la llibertat d’expressió i d’associació de tots els homes de qualsevol ideologia. Moltes vegades rebien comunicacions de ciutadans que havien format comitès d’acció a favor de certs detinguts o torturats amb afinitat ideològica. Malgrat la gran simpatia i comprensió d’Amnesty International, no tenien més remei que advertir als sol·licitants que aquests casos eren molt complicats perquè, gairebé sempre, la víctima HAVIA VIOLAT la LLEI vigent del seu país i un jutge perfectament ordinari havia imposat la sentència exigida per la llei. Els homes només tenim només la llei, de justícia només n’hi ha al Cel. Els que vam haver d’aguantar el franquisme, això ho entenem perfectament. Si tingués tractes amb ell, potser m’agradaria preguntar al Sr Pujol perquè el van ficar a la presó. Estic segur que havia violat la llei del Caudillo. Aquests que diuen que cal sempre obeir incondicionalment la llei, haurien d’afegir que parlen només de lleis justes i es pensen absurdament que totes les lleis en són. Diguem que un cert Parlament aprova lleis per poder quedar-se injustament amb un territori que es vol independitzar (com va passar a Argèlia, Angola, Moçambic i molts altres que no em plau anomenar; segons la potència propietària, ja eren ciutadans de la metròpoli iguals a tothom i n’haurien d’estar orgullosos). Es pensen que pel sol fet de ser aprovada per un parlament, encara que sigui elegit, una llei arbitrària i injusta pensada amb la mala intenció de prohibir l’exercici de drets fundamentals, esdevé justa i cal obeir-la i crea el dret d’empresonar a qui s’hi oposi. En realitat, els responsables de tals lleis es fan culpables d’un ultratge, han trencat el jurament de servir al seu poble, i entren a formar part del grup poc il·lustre de Hitler, Franco, Mussolini, els racistes del Sud dels EUA i molts altres que hi ha hagut i segueix havent pel món. Aquesta gent, per molt elegits que siguin, tenen el mateix dret de fer això que tindria Sant Pere o un bisbe de decidir qui entra al Cel.

És poc freqüent parlar-ne a Europa, però l’Estat era un concepte amenaçador que preocupava molt als pares fundadors d’Amèrica. Alliberant-se de l’estat monàrquic britànic, els Fundadors no havien tingut més remei que crear un nou Estat nord-americà.Ells creien profundament en la llibertat individual com a bé suprem i temien molt l’Estat, que podria intentar escanyar-la o suprimir-la i que en qualsevol cas era més poderós que els ciutadans. Van escriure una Constitució per tal d’evitar que l’estat pogués dominar arbitràriament als individus. Però, a diferència dels nostres drets individuals que el Cel ens ha donat (i no pas la Transició, un lider o algun partit polític), l’Estat, encara que sigui necessari, no és una entitat natural sinó artificial a la qual hem donat, suposadament de forma voluntària, un poder que ens ha de preocupar sempre. L’Estat i la seva Constitució, si volen ser legítims, han de ser el sòl sobre el qual les llibertats creixen, mai un sostre que les limiti. La Constitució dels EUA ha complert i per això té el suport entusiàstic i incondicional del seu poble. Les Constitucions d’altres països en canvi que proclamen que certes coses legítimes que volen milions de ciutadans estan prohibides,… Deixem-ho per un altre dia.

PS Al drama d’Albert Camus Calígula es veu com aquest Emperador (sens dubte un existencialista com Camus, que vol ensenyar l’absurditat de les coses en què els seus súbdits creuen tot i entenent que li costarà la vida) torna de l’amagatall on havia estat meditant després de la mort sobtada de la seva germana i amant estimadíssima. El diguem-ne Ministre de Finances de l’Imperi Romà el saluda entusiasmat: “Gràcies a Déu que heu tornat, perquè la caixa esta buida, la situació és desesperada i cal preocupar-se’n” “I això és important de debò?”, pregunta el jove emperador. “Que si es important dieu? És la cosa més important que hi ha al món!” respon el Ministre. L’Emperador s’ho pensa una estona. “Si és tan important, hauré de fer una LLEI per salvar l’Imperi. Mano que l’Estat esdevingui immediatament l’hereu únic i absolut de tots els ciutadans romans que morin” I afegeix “Si et falten diners, pots començar a fer matar tants rics com calgui fins que el problema estigui resolt” L’escena té base històrica i la llei era vàlida. Van complir la LLEI els Romans? No sé, no sé. Les lleis de Hitler i Franco sí que les van complir molts. Molts que volien viure tranquils i sense por fins i tot trobaven que eren justes i promulgades pel bé comú.

Desitjo Bon Any 2015 a tothom. Que ens porti la Llibertat i la unitat que cal per aconseguir-la.

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS