05 abr. 2014
La deflació als EUA i la Gran Depressió
Durant els anys de la Gran Depressió, en un moment donat la deflació, la caiguda imparable de preus, va representar una amenaça greu a l’economia dels EUA. La Casa Blanca, ja dirigida pel gran Franklin D. Roosevelt, aviat se’n va haver de preocupar. No era fàcil trobar una solució. Al final a algú se li va acudir comprar or, cosa que reduiria (en aquells temps, quan el patró d’or de la moneda encara existia) la quantitat de diners en circulació. Aquesta proposta va desfermar una guerra interna terrible dintre l’Administració nord-americana, entre partidaris i enemics de la compra d’or, que no es volien posar d’acord. Al final el President Roosevelt se’n va cansar, va acomiadar l’adversari principal de la compra i va manar que el programa comencés. L’or que va comprar està guardat a Fort Knox i ningú sap si això va servir de res o no.
El programa estava administrat pel Secretari del Tresor, el qual anava a esmorzar el primer dimarts del mes amb el President (cosa que agradava molt a Roosevelt, un aristòcrata de naixement molt acostumat a les trobades socials) i rebia instruccions: quant or comprar i a quin preu. Evidentment per poder comprar calia oferir un preu més alt i això també ho decidia el President.
Hi havia a Washington un xicot molt jove i prometedor de bona família que amb el temps esdevindria un economista important. Les seves relacions li van aconseguir una feina d’intern al despatx del Secretari del Tresor, amb el qual va desenvolupar una bona relació. El Secretari li va encarregar que s’ocupés, sota la seva direcció personal, del paperam i els llibres de les compres d’or.
Un dia, el xicot va rebre la sorpresa més gran de la seva vida. El Secretari li va dir que no podia anar la setmana vinent a esmorzar amb el President perquè havia de sortir de viatge i que volia que hi anés ell en el seu lloc i que després donés totes les ordres que calia per complir. El jove gairebé va patir un atac de cor. Seuria cara a cara amb el Cap Executiu! Ell es pensava que al final tindria l’oportunitat de veure els mecanismes de funció de l’Estat en marxa i podria entendre com es prenien les decisions més importants.
El Secretari ho havia deixat tot arreglat. El jove es va presentar a la Casa Blanca i efectivament el van conduir al menjador, on estava el President, sempre en cadira de rodes. Després de saludar, el President es va dirigir a un senyor desconegut que també hi era i tots dos van començar a parlar. El nostre jove no entenia de què anava, però les dues autoritats no deien res de l’or. L’esmorzar es va acabar i en Roosevelt se’n volia anar sense haver parlat per res amb el noi. Quan ho va veure, el nostre amic va protestar aturant-lo. I de l’or què, Sr President? En comprem més o no? Es tractava de milions de dòlars.
En Roosevelt, que cal saber que era un home una mica bromista i de bon humor, se’l va mirar somrient, va encendre una de les famoses cigarretes i va mirar al cel. Doncs sí, seguirem comprant or, la quantitat de sempre, va dir. I a quin preu?, volia saber el jove encara. El President es va fregar la cara amb perplexitat i va respondre “Onze cèntims” (per damunt del preu del dia, que eren llavors molts més diners que ara). El noi va respirar a fons. Ell volia saber perquè 11 cèntims? Quines consideracions, quins anàlisis s’havien fet? En Roosevelt encara va somriure més. Després de pensar-s’ho una mica respongué: “És que l’onze és el dia de l’aniversari de la meva tieta preferida i el número que a ella li agrada més” I s’en va anar.
================
Una historieta més recent de Henry Kissinger, el famós (i odiat o menyspreat) Conseller de Seguretat Nacional de Nixon, després Secretari d’Estat.
La història, també verdadera, la va publicar un jove que va esdevenir amb el temps un periodista famós i havia estat un intern a l’oficina de Kissinger (al qual, com que era un jueu alemany, hi havia qui li deia “Super-Kraut”. Va fer pocs amics. No sé si algú ha vist l’òpera de J Adams “Nixon in China”. Al tercer acte, en Kissiger després d’haver fet de clown durant dos actes, surt de l’escena cantant “He d’anar a la comuna”).
El futur periodista un dia va rebre una carta del govern soviètic tramesa pel President Nixon amb instruccions de respondre. El noi no havia vist en tota la seva vida cap paper tan important, perquè era una proposta secreta de desarmament nuclear, cosa que va ser per molts anys un dels temes recurrents i principals de la Guerra Freda. En retrospecció, hom diria que als soviètics els hauria interessat un desarmament, perquè la carrera d’armaments era massa cara, però el govern americà no en va voler saber res mai. L’intern es va presentar molt excitat a l’oficina de Kissinger amb la carta. El senyor se la va llegir lentament i s’ho va pensar un moment. I tu què en dius?, va preguntar al xicot, que va començar a recitar alguns dels principis polítics de la Guerra Freda. En Kissinger el va interrompre. Ja veig que saps de què va. Prepara’m l’esborrany d’una resposta i porta-me’l.
L’intern va començar a treballar en l’esborrany a la desesperada, preparant documents i fitxers en suport, una altra vegada creient que ara veuria els mecanismes secrets de planificació a llarg termini, deliberació i respostes de la nació. Va tornar uns dies després amb l’esborrany a Kissinger, el qual s’ho va llegir atentament i va fer unes correccions en presència del xicot. Després li va tornar a donar “Està molt ben escrit. Porta’l a les secretàries perquè ho escriguin com cal i el firmaré”
Una altra proposta de desarmament parcial havia fallit després de rebre seriosa consideració com potser van dir els diaris.
Podria passar això a Can Rajoy?
JOAN GIL
No hi ha resposta