Arxivar per abril de 2012

06 abr. 2012


Solidaritat vista pels EUA

Una de les coses que més em van sorprendre quan me´n vaig anar de l’Espanya de Franco cap a un país europeu lliure, és que el meu sistema de valors trontollava. Com podia ser que les coses que a mí em semblaven indiscutibles i importants només fessin riure als nous conciutadans? Ningú m’havia advertit mai que els ciutadans de cada país tenen una mentalitat diferent generada al llarg de la seva història per les influències a que han estat sotmesos i que aquesta mentalitat l’aprenen a casa, l’escola, pel carrer i no es pot discutir ni canviar. En aritmètica, dos i dos són sempre quatre però en política, en religió, en propaganda, en ètica moral, potser dos i dos seran quatre a Catalunya però no sempre a altres països del món. Cal aprendre a dubtar. I cal escoltar als altres abans de jutjar-los.

Com van néixer els EUA

Hi ha molta gent que gaudeix insultant als EUA. Com potser que no tinguin cap sentiment de responsabilitat col.lectiva, que no es preocupin dels pobres, que adorin els milionaris i que no vulguin que paguin impostos… Hi ha 50 milions sense assegurança de malaltia: com pot ser que hi hagi tants (la meitat) que s’oposen a la nova assegurança d’Obama i vulguin destruir-la? Com pot ser que els candidats republicans diguin que a ells l’atur no els preocupa?) Repetit tant per Santorum com per Romney.

Cal recordar que Amèrica és una nova nació d’immigrants. Cal recordar qui eren aquests immigrants: sovint gent que havia estat perseguida per raons religioses, generalment protestants, gent que havien aguantat i patit sota dictadures i ideologies estranyes a Europa i havien intentat deixar-ho tot al darrere. Els nous Americans volien viure en pau a casa, que el govern i l’estat els deixessin tranquils, que poguessin triar lliurement els seus representants, volien quedar-se amb tots els diners que feien i pagar pocs impostos, tenir la religió que volguessin (i els que no en tenien eren mal vistos) i sobretot, que l’Estat els deixés tranquils a casa, tots sols. Per als seus fills volien oportunitats. Amèrica esdevindria el país de la igualtat d’oportunitats. No és així com Catalunya va néixer! Per generacions, els Catalans van anar adoptant la moral catòlica i els sentiments dels moviments obrers i la fe en les respostes col.lectives i nacionals als problemes dels pobres i desafortunats.

Tothom es pensa que allò que hom ha après a casa i l’escola és la veritat. Punt. De fet és molt arrogat menystenir les opinions dels altres sense saber d’on surten.

L’assumpte de la llibertat de religió i la separació de l’església i l’estat va quedar molt ben arreglat a la seva Constitució, perquè els pares fundadors tenien molt presents les persecucions sanguinàries i la discòrdia interior resultant de les lluites religioses de la Reinaxença a Europa i no volien que això tornés a passar a la nova nació. Altrament, els Pilgrims, els primers colons de Nova Anglaterra eren una secta integrista i sens dubte van plantar una arrel que ha seguir creixent. La nova nació seria molt religiosa.

I l’assumpte de les relacions amb l’Estat? És fàcil de resumir:els immigrants i els seus successors volien poc Estat, pocs impostos i autogovern local fort. I així segueix. Sembla la llavor perfecte per fer néixer partits i polítics llibertaris i tota la dreta americana ha estat sempre almenys en part llibertària. Fort govern local, poc estat, pocs impostos, cap coerció, llibertat d’empresa, propietat individual sacrosanta. Quin somni anarquista tan americà! I el gran premi que tothom presenta als fills com a model i objectiu són la capacitat de lideratge i l’individualisme creador.

“Atlas shrugged”, la sinistra novel.la d’Ayn Rand

No sé si ha cap traducció a una llengua ibèrica d’aquesta obra político-social de l’escriptora russa, però tant el Tea Party com els llibertaris i de fet molts americans conservadors (és un dels llibres més venuts a Amèrica i fa anys fou lectura obligatòria a les escoles) creuen en el seu missatge. Es tracta de cantar les excel.lències de l’individualisme i de la motivació de guany com a motors del desenvolupament d’una nació i de la seva economia i llibertat, sobretot contraposant-la a la bogeria i incompetència dels col·lectivistes (l’esquerra). Al final, amb el socialisme mundial fracassat, els individualistes surten del seu amagatall a les Rocalloses, prenen el poder i restauren al mon l’ordre i la prosperitat. Alguna vegada la Sra Rand utilitza un llenguatge xocant: un home es presenta a ca l’heroi demanat suport per una obra que ajudaria els pobres i li contesten que foti el camp i no torni mai més a molestar. I que a ells ningú els obliga a fer caritat. I que el seu diner l’han guanyat per a ells mateixos, no per llançar-lo a gent miserable. La Sra Rand havia patit la Revolució Bolxevic a Sant Petersburg i sens dubte volia passar comptes amb els socialistes promovent idees abraçades pels anarquistes, l’enemic jurat del comunisme.

Individualisme contra Col·lectivisme

En l’actualitat, els Americans es diferencien políticament i moral dels Europeus en la seva fe absoluta en la prioritat absoluta de l’individualisme sobre el col.lectivisme, que menystenen fortament.

Un Americà us diria que Amèrica vol ser el país de l’oportunitat per a tothom (una cosa en la que tots creuen) però no del col·lectivisme que voldria regalar coses a gent que no les han sabut guanyar. Consciència col.lectiva? Impostos per pagar per obres socials? Fer enginyeria social (sic)? Mai! Que hi ha 50 milions de ciutadans sense assegurança? Doncs ja han tingut igualtat d’oportunitats. Si han fallat, el govern no té cap obligació de donar-los res de res.

Vol dir això que els Americans són gent cruel indiferent envers els pobres o la gent que pateix fam? De cap de les maneres! Ben al contrari, també han après a l’escola a ser compassius i caritatius i mirar d’ajudar on puguin. Però sempre COM UNA DECISIÓ PERSONAL i INDIVIDUAL de fer caritat, mai com una obligació organitzada i imposada per l’Estat. Evidentment, la solidaritat tal com s’entén a Catalunya gairebé no existeix.

En el transcurs dels anys, els Republicans es van oposar dràsticament a la Seguretat Social introduïda per Franklin Roosevelt (l’únic home d’esquerres que hagi governat mai els EUA). Deien i segueixen dient que això de les pensions ha de ser una qüestió d’estalvis individuals i l’estat no s´hi hauria de ficar. Es van seguir oposant a la Medicare, l’assegurança de malaltia dels ancians, introduïda pel President Lyndon Johnson dient que això ja era el comunisme (com diuen ara del pla d’Obama) i han intentat escapçar-la manta vegada. I ara fan el mateix amb el nou programa. Diuen que l’Estat és qui decidiria quin tractament mèdic rep un ciutadà. No és veritat. Que hi ha gent que avui en dia no pot pagar? Per això hi ha les caritats subvencionades amb donatius, però mai impostos. Els protestants baptistes, el grup religiós més fort de la nació, creuen molt en la caritat i l’amor als pobres. Però no els parleu ni d’impostos ni de justícia social perquè us tractaran de comunistes. Ben al contrari, molts insisteixen en mercats lliures, que és sempre una de les demandes llibertàries principals.

Individualisme o Col.lectivisme? Es la gran pregunta que es fa el món, la substància de la lluita entre la dreta i l’esquerra. Tothom creu que la seva fe és l’única que és verdadera.

JOANOT

Una resposta fins a ara