Etiqueta arxiu 'Europa'

31 gen. 2020


«SER O NO SER» EUROPEUS

Classificat com a Europa

El Brexit s’ha consumat. Els ha costat decidir-se i el dubte entre el «to be or not to be» s’ha fet una mica llarg. Ho han resolt de la manera més civilitzada i com es fa en països on la democràcia encara significa alguna cosa: amb un referèndum. No sé si els britànics hi sortiran guanyant o perdent i si ells mateixos i la resta de països de la Unió Europea notarem gaire aquest canvi. Ni els experts es posen gaire d’acord i, per tant, haurem d’esperar per avaluar aquesta nova situació.

Caldria veure, però, per què s’ha arribat on s’ha arribat. Ja sabem que els britànics són molt «ells» («muy suyos», dirien els castellans) i no els agrada que els manin des de fora i amb criteris no sempre massa clars. Em sembla que una de les causes que ha decantat la balança del costat dels brexistes és el tipus de relacions que estableix la Unió Europea amb cadascun dels seus membres i com es comporten les institucions europees, que a vegades sembla que no són més que una colla de buròcrates molt ben pagats que l’única cosa que els interessa és remenar molt la perdiu abans de servir-la a les diferents taules.

Jo m’imagino les institucions europees com una fàbrica de cotxes on veiem que hi ha una gran cadena de muntatge on es van col·locant peces en un xassís que va corrent fins que surt al final de tot un flamant cotxe. Les institucions europees semblen també una gran fàbrica de lleis fetes per dos tipus de buròcrates. Hi ha una línia de muntatge d’on en surten bàsicament dos models.

El primer model – i el més comú – és el del funcionari tipus. Tenim totes les parts necessàries perquè surti perfecte: agafes el tronc, encaixes les cames, després els braços i, finalment, el cap. Els posem el color fosc o ros des cabells a gust del consumidor; els pentinem ben repentinats, els encorbatem ben encorbatats, els vestim ben elegants i al final de la cadena veurem que ens surten una colla de models que fan tot el goig del món. De bon matí ja els veurem córrer per aquells immensos passadissos, acabats de banyar i ben lluents. Es mouran durant tot el dia amunt i avall amb quilos de papers a les mans, molts ordinadors i telèfons mòbils o faran una becaina ben asseguts al seu escó, amb cara d’avorrits i tips de mirar el mòbil. Al final de la tarda la majoria acabaran la jornada fent una copa al pub més proper a la feina, abans d’anar a casa.

Aquest són els buròcrates de les institucions europees. Guanyen molts calés i viuen força bé. Saben de tot com ningú. Fan comptes com ningú. Són autèntiques enciclopèdies vivents i, quan parlen, gairebé mai no fugen del guió. Normalment no tenen solució per a res, però són excel·lents a l’hora de crear problemes, fer reportatges a l’hora d’esmorzar, escriure estudis a l’hora de dinar i són increïbles a l’hora d’organitzar conferències i fer presentacions. Gairebé sempre per a públics fidels i ja ben evangelitzats; no s’hi han d’esforçar gaire. No són perfectes perquè, si ho fossin, no serien humans.

I, entre tota la colla, en trobem alguns que fugen del model original, que alguns anomenen «persones reals» i que contrasta amb una l’altra imatge. No són polítics convencionals com els altres. No, res d’això. Són homes del poble, parlen el seu idioma i diuen “les veritats”. Alguns els anomenen populistes, però només són calúmnies. No són populistes, són persones que diuen que s’adormen i es desperten pensant només en la gent. Amb la gent que ells consideren «normal»: no pas immigrants, gitanos, ni negres, ni molt menys gais. Són »persones reals», molt valents, molt cridaners, que van allà per poder sortir a la tele i ser notícia dient que són al parlament per explicar-los tota la veritat a aquell grup de buròcrates que no saben res de la realitat. Ells sí; ells ho saben tot.

Si ens passegéssim pels passadissos del Parlament Europeu, ens trobaríem amb aquestes dues caricatures polítiques: els buròcrates -tots són iguals– i les «persones reals» (alguns, per cert, fins i tot potser surrealistes). Un exemple -entre molts- el podríem trobar en Nigel Farage, el polític britànic que va lluitar més intensament perquè el Regne Unit sortís de la Unió Europea. Egocèntric, com qualsevol populista respectuós, ple de frases fetes i sonades que no signifiquen res, amb moltes mentides per minut, Farage no ha fet res que no hàgim vist els darrers anys una i altra vegada. Només que aquesta vegada, amb una gran diferència, ha parlat com a guanyador. El model de la «persona real» ha vençut el «model buròcrata».

I com Nigel Farage molts altres de molts partits i de molts països que només miren pels seus Estats i, encara més, per la part més rica i benestant des ciutadans dels seus Estats. No els fa res defensar lleis racistes, proposar tanques i barreres de tot tipus perquè els pobres no puguin entrar, tombar lleis contra el canvi climàtic, o votar contra lleis que proposen el benestar de la majoria d’europeus. Primer som nosaltres, diuen, i que els demés es fotin. A Europa no hi té cabuda tothom i, si s’han d’ofegar al Mediterrani, que s’ofeguin… Es dediquen a insultar, fer acudits i un discurs populista que fa fàstic. I és exactament això el que ens hauria de preocupar. Els buròcrates, tot i ser més que ells, no s’adonen que aquestes «persones reals» arriben més i amb més eficàcia al poble encara que sigui amb mentides, invents, o insults. És molt més fàcil que no pas fer-ho estudiant i explicant el per què d’una llei que ha de ser justa per tothom. Els populistes, professionals de l’engany i salva pàtries sense escrúpols, guanyen de llarg als buròcrates de bona fe, però mig adormits i massa encaterinats només en comptar els vots de les properes eleccions per veure si podran seguir essent eurodiputats. I poc a poc ens trobarem que aquest «diputats reals» aniran guanyant territori al Regne Unit, a Itàlia, a Espanya a Àustria o a qualsevol dels Estats de la Unió Europea.

Mentre els buròcrates continuen la seva vida de sempre, com si no passés res, els demòcrates -siguin més o menys buròcrates, a Brussel·les i a la resta de països- no entenen que lluitar contra el populisme amb les mateixes armes no significa respondre als populistes, sinó a la gent. I potser per això s’entén una mica més el Brexit; i alerta que no sigui el començament d’altres fugides quan hom s’adoni que la Unió Europea no vetlla pels interessos de la majoria dels seus ciutadans sinó pels d’una minoria molt poderosa econòmicament i sense gaires escrúpols.

Tags:

No hi ha resposta

26 ag. 2018


ESPIGOLADES D’ESTIU (5): VISCA LA INCOHERÈNCIA!

Classificat com a Europa

La Unió Europea viu en la incoherència permanent pel que fa als seus propis principis fundacionals, als objectius que diu voler assolir i als valors que diu defensar. La Unió Europea ha anat fent una sèrie de lleis que haurien de ser vigents en tots els seus estats membres i que pretenen garantir quatre llibertats fonamentals: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. Quantes d’aquestes lleis s’acompleixen de veritat? Quantes se’n volen seguir complint?
Sigui per debilitat, per inseguretat o pels egoismes de tota mena que mostren els Estats membres, el fet és que s’ha convertit en una olla de grills on regna la inconsistència i la incoherència. Tots ens vam alegrar quan vam intuir que els valors de la nostra civilització occidental es consolidaven a través d’una naixent UE en aquell ja llunyà 1993. Ens semblava que, per exemple, la llibertat d’expressió avançava decidida i que ningú acabaria a la presó per delictes d’opinió o per voler canviar situacions injustes de manera tan democràtica com és un referèndum o posar unes urnes. Sembla que ens n’hem oblidat… Pel que podem anar veient a diferents Estats d’Europa, les llibertats retrocedeixen dia a dia, no es respecten els tractats i tothom va a la seva anteposant els seus propis interessos als comuns.
Convindria saber qui som els europeus, què som i què volem ser; convindria preguntar-nos què vol dir ser europeu i si encara estem compromesos amb la llibertat d’expressió, amb la llibertat de moviment i en les llibertats en general; si encara creiem en valors com el de l’acollida o si ja hem oblidat que a nosaltres també ens van acollir altres països en moments de dificultats. Convindria saber si l’economia ja ha passat definitivament per davant de les persones i si ja hem arraconat del tot els drets humans en què semblava que crèiem fa uns anys. Potser no cal que ara la gent estigui disposada a morir en guerres fratricides i en guerres per la pàtria o la religió. Però tampoc cal negar les identitats nacionals i no permetre que la gent vulgui seguir lluitant per les seves arrels culturals i nacionals. Si no volem caure en nacionalismes suprematistes, cal permetre i reconèixer la diversitat i procurar que la gent cregui en un sentiment europeu positiu i integrador, cosa que ara passa totalment al contrari i més aviat es deixa de creure -i amb raó- en Europa, una Europa buida de continguts, a la defensiva i poruca.
«Integrar no és el mateix que donar hospitalitat», escrivia Marcello Pera. I afegia: «Integrar és assumir que existeix alguna cosa a qui li atribuïm tant valor que demanem al que arriba que ho respecti, que ho apreciï i que ho comparteixi». Però jo afegeixo que això és impossible si nosaltres mateixos no ens ho creiem. Europa mai podrà integrar ningú si el que arriba percep que arriba a una Europa decadent i no pas florent i vital. Europa se’ns ha tornat vella i sembla que no la volem rejovenir. No sé si la UE ens servirà o no. El que no ens servirà de cap manera és aquesta UE d’ara si no fan urgentment alguna cosa per canviar-la.

Tags:

No hi ha resposta

28 febr. 2017


Oh! Europa, quina decepció!

Classificat com a Europa

5e19c7a1dc294a93a5a3664bdb5223ac

Hem somiat sovint en una altra Europa que no acaba d’arribar. El somni d’una Europa diferent, d’una Europa unida, solidària, forta, no s’ha fet realitat. Més aviat el contrari. La percepció que la majoria de gent té és que Europa s’està afeblint. Sembla que aquelles figures brillants a tots nivells que havia produït temps enrere ja s’han esgotat. És l’imperi de la mediocritat, dels curts de vista, d’una crisi econòmica permanent, de les idees gastades que no creen cap tipus d’il·lusió. No sé què en sortirà de tot això, però la cosa no pinta bé.

Sovint ens omplim la boca amb els grans valors que Europa ha sustentat i que, al seu torn, l’han sustentada a ella i veiem com es van difuminant o fins i tot els valors bons es transformen en vicis reprovables. La llibertat d’expressió, un d’aquests valors que gaudim a Occident i que sovint la comparem amb la que hi ha al món islàmic on fins i tot empresonen o executen una persona per delictes d’opinió s’està perdent. ¿Recordeu quan defensàvem Charlie Hebdo i dèiem que, gràcies a la llibertat d’expressió que hi ha a Europa, podien publicar tota classe de vinyetes a la revista? Doncs ja veiem que no sempre és així i encara menys a Espanya, on cada cop es fan interpretacions de la llei més restrictives, discutibles i cada cop més estranyes. Sembla que aquí la llibertat d’expressió depengui de massa factors espuris, o de les indicacions que amb tot desvergonyiment dóna un govern cada cop més d’extrema dreta (com és el del PP) a uns jutges determinats nomenats a dit.

La llibertat d’expressió vertadera hauria de ser simètrica i amidar tothom amb el mateix metro, cosa que cada cop es dóna menys. No s’apliquen els mateixos criteris a un musulmà o a un cristià; no es mira amb els mateixos ulls un del país o un immigrant; i tampoc es jutja amb la mateixa equitat al que comunament s’anomena un «nacionalista espanyol» que un «nacionalista català». Si els jutges consideren que no es pot tocar el rei, la constitució o la sacrosanta unitat d’ Espanya, per què no fan servir el mateix criteri per jutjar els atacs que rebem els catalans en certs mitjans de comunicació? Es veu que alguns tenen carta blanca per opinar i dir el que vulguin i, en canvi, altres no…

Hem arribat a un punt en què no sabem gaire on som, ni tampoc on volem anar; ni quins valors tenim i per quins volem lluitar. Tampoc sabem gaire -cada dia menys- què vol dir ser europeu i quina Europa volem. Una Europa que es desdiu dels drets humans fonamentals -dels quals n’havia fet bandera-, que únicament pensa en posar murs i marcar fronteres, que no és capaç d’acollir i distribuir amb equitat, ja no és l’ Europa amb la que tots vam somniar un dia. Si Europa no és capaç de generar un sentiment d’identitat, d’integració i de pertinença, ja pot anar posant barreres i fer lleis que no aconseguirà res. La integració es fa per mitjà de l’economia, de la cultura, dels drets, de la equitat, dels valors, del respecte, etc. Si vol ser respectada i respectable primerament haurà de respectar. Si vol ser oberta, haurà d’obrir-se i ser acollidora. És urgent que Europa busqui i trobi les seves arrels i construeixi a partir d’aquí una realitat nova i que il·lusioni. En aquests moments Europa no fa altra cosa que decebre profundament als de dins i als de fora. Ni sap rebre ni sap donar. No acull ni integra. Té persones tancades en camps de refugiats en unes condicions deplorables, que recorden altres temps i altres camps. Aquestes persones no se senten ni són respectades i, per tant, tampoc ells tampoc no ens respectaran. Veuen que no els volem acollir i, per tant, mai no se sentiran bé i sempre se sentiran forasters. El periodista nord americà Cristopher Caldwell en el seu llibre «La revolució europea» deia: “que Europa pugui integrar els emigrants dependrà de si es percebuda por ells com una civilització florent o decadent”. I en aquests moments tothom percep una Europa dèbil, temerosa, a la defensiva i amb poques idees. Aquesta no és l’ Europa que volem. Qui no es respecta a sí mateix no inspira ni mereix cap mena de respecte. Cal que Europa desperti urgentment i torni a crear il·lusió amb noves idees i amb fets convincents. És un repte que té el Parlament europeu i que no se n’acaba de sortir.

Tags:

Una resposta fins a ara

29 des. 2015


2015, un any fastigós

Classificat com a Catalunya,PAÏSOS,SOCIETAT

Quan acaba l’any sempre procuro fer una mica de resum. Va bé fer una mica de balanç de caire general i també personal. He mirat de fer un recull de coses positives i negatives i he estat una estona pensant com podria definir aquest any. Al final, he arribat a la conclusió que, entre moltes opcions, no li estaria gens malament dir-li “any fastigós”. Miraré d’explicar perquè li atribueixo aquest adjectiu. Fastigós és sinònim d’avorrit, repugnant, pesat, feixuc, etern i interminable. En un any passen moltes coses i, és clar, ni totes són bones no totes dolentes, però sí que se m’ha fet una mica llarg i ja tinc ganes de girar el full del darrer mes del calendari i llençar-lo a la paperera.
Mireu, els catalans estem en una mena de carreró sense sortida després d’uns anys de moletes esperances. No donaré la culpa a ningú perquè la tenim tots una mica. Però la majoria d’ànims estan molt calmats i cada cop més baixos veient que no ens en acabem de sortir. A nosaltres ens han escanyat econòmicament i la gran majoria dels països europeus es troben bastant o molt endeutats. Sembla que la única sortida –ben poc imaginativa, per cert- que tenen els estats que componen la Unió per superar els diferents nivells de dèficit fiscal és cobrir-lo amb major endeutament . El nivell d’atur és molt alt, especialment en la joventut, i les perspectives no són bones.
Els economistes, tot i que no es posen tots d’acord i no l’encerten gaire, estan bastant d’acord en que la situació no té bones perspectives. Com que jo no hi entenc gens d’aquests temes, ho deixo a les seves mans i al seu criteri. Però em fa por el futur, ho he de confessar.
Els moviments independentistes de certs països (per exemple els de Catalunya, els d’Escòcia, els de Còrcega i molts altres que no acaben d’aflorar), junt amb els desitjos de sortir de la Unió Europea de molts anglesos, afegeixen inestabilitat a la situació i no es creen camins de sortida. Més aviat tothom els té por i es frenen com sigui. Només els acceptaran si no hi tenen altre remei i com a mal menor. A Europa li falta imaginació, líders d’alt nivell com havia tingut en altres temps i li sobra por. Davant d’escenaris complexos i difícils, Europa es replega igual que un cargol o un estruç que amaga el cap a la sorra. Li deu semblar que amagant els problemes se solucionaran ells solets… Creixen els partits anti sistema perquè la gent n’està tipa d’aquesta situació sense sortida, però la resposta és la por i posar el fre.
Per acabar-ho d’adobar, s’hi ha sumat a aquest complex escenari la massiva emigració des d’Àfrica, Orient i els Balcans cap a les regions més industrialitzades d’Europa fugint de la guerra i de la fam i cada dia veiem als diaris i a la TV imatges de tot tipus d’embarcacions plenes de desesperats que arriben a les seves costes i de processons de gent que miren d’arribar a Europa a peu o de la manera que sigui. Alguns tenen prou sort i són rescatats dels naufragis i rescatats en alta mar. Els menys afortunats arriben morts, ja siguin víctimes de les pràctiques mafioses dels traficants o els perills del mar. Uns acaben el seu viatge cap a la UE xops, bruts i morts de fred  i altres que creuen a peu el Sàhara i acaben intentant escalar els filats de punxes de Ceuta i Melilla. Uns escapen de la guerra a Síria i l’Iraq, tractant d’arribar a Grècia i Turquia i altres aprofiten aquests èxodes a la recerca de millors oportunitats i abandonen les seves terres (Albània, Kosovo, Macedònia i Sèrbia) i es desplacen caminant, en col·lectius, trens o dins de camions, de vegades amb finals horribles com aquell del camió en un “pàrquing” d’Àustria. Hongria s’ha apressat a construir un mur al llarg de la seva frontera per impedir el pas d’aquesta gent i altres països ja es disposen a fer-ho en veure que la EU no fa gran cosa i els acords de Schengen són cada cop més qüestionats. Tampoc hem d’oblidar el conflicte que s’ha produït a Ucraïna, atiat pels russos, i amb cap intenció de solucionar-lo per part de ningú. Això ha donat com a resultat, entre altres coses, en un augment de despeses improductives, tant en armament com en preparatius de defensa, en diversos països de l’est d’Europa, creixent el flux d’emigrants ucraïnesos, principalment cap a Polònia, Rússia, Alemanya i Grècia.
Per sort no tot són males notícies. És molt positiva per a la UE, la brusca caiguda del preu del petroli que ha fet que en certs països van hi hagi indicis d’una lleu recuperació. La manca de mà d’obra a Alemanya abans d’aquesta crisi, va ser suplerta per turcs, espanyols, portuguesos i després per treballadors de l’est europeu, però a mesura que la situació a Polònia, República Txeca, Lituània, Hongria, Eslovènia i Eslovàquia ha anat millorant, aquesta disponibilitat ha anat augmentant i aquest buit l’omplirà aquesta incessant onada migratòria, la més gran des del final de la segona guerra mundial,  i  potser podrà ser absorbida i posada a treballar en els països d’acollida, tot i la dificultat de l’idioma i les diferències culturals i religioses. Cal destacar que en molts països s’han vist reaccions contra els estrangers justament pels seus costums, la seva cultura, la diferència de raça o color de pell i per l’amenaça que alguns perceben respecte d’ells sobre la seva seguretat, la dels seus fills, o les seves fonts de treball. A més, avui dia està a flor de pell el tema de la religió. Gran part de la UE és cristiana, si bé bastant laica. Molts immigrants porten creences i pràctiques que preocupen. L’Islam, que s’associa al terrorisme, produeix rebuig. França i Gran Bretanya tenen una gran població musulmana bastant integrada, (hi ha àrabs en càrrecs públics) alhora que existeixen barris perifèrics molt conflictius. Altres encara no els tenen assimilats i desconfien.
La crisi migratòria no disminuirà. La crisi econòmica seguirà encara una bona temporada. Els polítics s’enfronten a reptes difícils i cercar formes de reduir el flux de refugiats en els seus llocs d’origen és una mica complicat i absorbir més gent encara ho serà més. Angela Merkel s’ha posat a exercir el lideratge en l’ajuda als refugiats i tots els estats, d’acord a les seves economies, són convocats a ajudar els que han entrat perquè puguin integrar-se, aportar al creixement d’Europa i al seu propi benestar. Però veig que les coses van molt lentes i les necessitats són urgents. Un assumpte que ben portat podria solucionar aquest greu problema que es viu en aquesta part de món i podria contribuir a impulsar l’activitat econòmica de les seves pàtries adoptives. No obstant això, els dilemes subsisteixen i el futur és complicat.
I els catalans esperant a veure com aniran les coses i una mica cansats i fastiguejats. L’he anomenat any fastigós justament perquè hi ha massa coses surant a l’aire i no sabem com ni quan cauran. Haurem d’estar preparats per entomar-les, no perdre la paciència, anar a comprar ànims i resistir activament, vingui el que vingui.
Bon any nou a tots els que em llegiu, moltes gràcies per la vostra lectura, pels vostres comentaris i que l’any 2016 el puguem anomenar amb un altre nom més esperançador.

Tags: , , ,

2 respostes

26 maig 2014


La jornada de reflexió és avui

Classificat com a Catalunya,Europa,POLÍTICA

Dubto que la jornada de reflexió, que en molts països és obligatori fer el dia abans dels comicis electorals, serveixi per a gran cosa. Em sembla que cada vegada serveix menys, en un món en que les xarxes socials i tota mena de formes comunicatives cada cop més sofisticades s’estan imposant de forma imparable. Una jornada de reflexió cada vegada s’assemblarà més a allò que es diu de “voler posar portes al camp”: serà totalment impossible i sortiran forats arreu.

No està gens malament que hi hagi jornades de reflexió perquè, en general, reflexionem poc. Ens falta temps, anem massa atrafegats i això de reflexionar no agrada massa. Amb tot, la reflexió és necessària i indispensable, i no només en el camp de la política. Però jo més aviat seria de la idea de passar aquesta jornada al dia posterior a les eleccions. O encara millor: obligaria a reflexionar a la gent –sobretot als partits polítics- des del primer minut posterior al que es coneguin els resultats. I justament ho faria perquè és a partir d’aquell moment quan es diuen més tonteries i quan més es distorsiona la realitat amb tota mena d’interpretacions, que van des de les més estranyes i rebuscades fins a les autènticament paranoiques.

És avui, doncs, quan tocaria fer una veritable jornada de reflexió per tal de que cada partit veiés com li ha anat de veritat, sense autoenganys de cap classe. Un examen de consciència, vaja, que ens ajudés a tots a veure i interpretar la realitat de la millor manera possible. I si fos necessari que l’Estat hagués de posar a disposició pública psicòlegs, psiquiatres, coatchs, entrenadors personals, directors espirituals i especialistes de tota mena, entenc que ho hauríem d’acceptar sense fer-ne escarafalls de cap tipus i sense cap prejudici, perquè els diners que invertís en aquesta tasca segurament que serien els més ben invertits i els més profitosos per a la societat. No sabeu pas el bé que aniria -i el saludable que seria- que els perdedors deixessin de creure’s vencedors i que els vencedors deixessin de creure’s que ja ho seran per sempre més; que els fessin veure a tots que les excuses d’un mal resultat, per exemple, normalment no són excuses, sinó conseqüències lògiques de les actuacions i de les paraules anteriors…

Una jornada de reflexió el dia posterior a unes eleccions seria per als partits una cura de salut mental i  als demés segur que ens ajudaria a reflexionar per quin motiu n’hem votat uns i hem deixat de votar-ne uns altres. Un bons professionals posats al nostre servei potser ens podrien ajudar fins i tot a reconèixer que ens hem equivocat, cosa que és més difícil reconèixer del que sembla. Als polítics els faria veure què han fet bé i què han fet malament; que proclamar als quatre vents i prometre certes coses no és garantia de vots perquè molt sovint se’ls veu el llautó; s’adonarien que normalment la collita acostuma a arribar després d’haver sembrat, haver cultivat i cuidat bé el camp i d’haver-hi esmerçat moltes hores; que generalment la collita és conseqüència de tot això i no pas de la bona sort i de les conjuncions astrals.  I a nosaltres, els anònims votants,  ens faria avaluar el nostre grau d’ingenuïtat i si seguim essent tan crèduls com sempre; una bona reflexió potser ens faria adonar que ens hem parat més en les formes que en el fons i que potser, una vegada més, hem escoltat massa els acostumats cants de sirena; que una vegada més hem depositat la confiança a qui no se la mereixia o que potser ens faria adonar que podem estar contents perquè segur que el nostre vot ha anat a parar on corresponia, tot i que no ho acabarem de saber fins passats uns anys.

Per això jo considero que és important anar a votar i reconsiderar després el que hem votat, tot i sabent que la política té molts aspectes bruts i amaga molta porqueria. Però és amb el meu vot que justament puc dir la meva paraula, puc castigar o premiar a cadascú. I no oblidem tampoc que la política és segurament la forma menys dolenta –i potser la única- que tenim per viure en una societat una mica ordenada. Potser no podem creure gaire en aquesta Europa, però sí que podem construir-ne una altra molt millor. Espanya ens omple d’arguments cada dia per marxar-ne com més aviat millor. Doncs, ja ho sabeu: això només ho aconseguirem amb una bona reflexió, una bona avaluació de les coses i votant aquells que ens poden ajudar a fer una Catalunya millor. I crec que és una llàstima que els partits catalans que desitgen això no vagin molt més units. Ara seria el moment de deixar de banda discrepàncies i anar junt cap aquest gran objectiu. Ho hauríem de poder veure en aquests mesos vinents.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32qJYTsZs

Tags: , ,

Una resposta fins a ara

22 nov. 2011


Ressaca

Classificat com a ECONOMIA,Europa

La ressaca és el moviment de retrocés que fa l’aigua després d’haver llepat suaument la platja o després d’haver-se desfet en una gran onada. També té una altra accepció la paraula ressaca (també es diu ressaga o rissaga) i és quan en refereix a la pesadesa de cap produïda per una ingestió massiva o excessiva d’alcohol o d’una altra droga.

La ressaca acostuma a deixar molta porqueria quan el mar no és massa net -com acostuma a succeir sovint- i ens torna gran part de la porqueria que els humans hi aboquem, pensant-nos (i autoenganyant-nos) que ens desempalleguem per sempre d’allò que hi llancem.

I això és el que ens està passant en aquests moments: hem creat molta porqueria, hem construït molt més del compte i des necessitats, hem consumit i abocat tantes restes al nostre mar personal i al de la nostra societat que ara ens està retornant amb escreix tantes coses fetes i amb tan poca responsabilitat. Aquí ningú ha controlat; ningú ha fiscalitzat; els governs han gastat a desdir; hem fet vies d’AVE, aeroports o obres públiques sense to ni so, sense sentit i sense mesurar les conseqüències. Els bancs deixaven diners inclús sense demanar-los i sense valorar si es podrien tronar i nosaltres els acceptàvem i ens els gastàvem alegrement. I el fruit de tot això és el que ara ens toca viure i fent-nos-es conscients de cop i massa tard.

Altres països encara ho han fet pitjor que nosaltres i les conseqüències ja les veiem. La CEE es va ampliar molt alegrement i s’hi van afegir països que no estaven preparats. Semblava que hi havia ajudes per tothom i la festa va durar el que va durar. I ara arriba la ressaca, els mals de cap, els vòmits i les inquietuds. La CEE s’ha tornat una mòmia arcaica i pesada i les decisions que s’han de prendre no es prenen perquè no hi ha les autoritats ni els òrgans pertinents per prendre-les. Falta agilitat i  lideratge de veritat. La Merkel i el Sarkozy no són líders sinó que són uns simples representants interessats d’uns països que tenen molts interessos que ballen en la corda fluixa en llocs com Grècia, Portugal o Espanya i que estan molt interessats en que no es perdin bous i esquelles.

Seguirem esperant a veure com acaba aquest drama. Tant de bo acabi mig bé i no sigui com aquells drames en que moria fins i tot l’apuntador…

Tags: , ,

No hi ha resposta